l'Apartament 18

2011-04-12T17:35:00.002+02:00

Remember, Chan says:

"Grrrrr.......you folks, visit l'Apartament18 right now or,......"

http://apartament18.wordpress.com

Right Place, Right Time, Wrong Speed!!!

CANVI D'ADREÇA / I LEAVE THIS SITE / CAMBIO DE DIRECCIÓN

2011-04-12T17:22:00.002+02:00

Com si es tractés de la vida real, la virtualitat també té els seus inconveninets. Així que després d'uns mesos pràcticament inactiu, he decidit canviar, mudar-me i entrar a viure a un Apartament18 més gran i espaiós, amb noves vistes i amb nous aires. Així que, just avui que fa 50 anys que l'home va fer el seu primer viatge espacial, agafo el més imprescindible i també faig un salt a l'espai. Deixo completament actiu aquest blog, i tot i que no aniré escrivint, penso que hi ha un bon arxiu de sensacions que valen molt la pena.

La nova direcció de l'Apartament18 és la següent:

http://apartament18.wordpress.com

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Hi!

I'm leaving this site. If you like l'Apartament18, please you can continue visit me at:

http://apartament18.wordpress.com

Hope to see you there!!!

-------------------------------------------------------------------------------------------------

Hola!

Después de unos meses de inactividad, me mudo. Al igual que en la vida real, doy el salto a un nuevo y renovado Apartament18. Haz click en el siguiente link para ir a l'Apartament18:

http://apartament18.wordpress.com

TANNED TIN 2011 (breaking the waves...)

2011-02-01T17:01:00.004+01:00

Esperant caçar l'onada. A l'igual que el surfista que veu que ha agafat l'onada bona, que ha pujat fins a trencar-li la cresta, s'ha passejat, tot lliscant sobre les aigües sempre revoltes, amb girs d'equilibrista, salvant cadascuna de les embestides d'un mar atrotinat. Aguantant valentament, a vist com la llum es defragmentava en milers de colors i sensacions, quan es passeja entre l'aigua de la gran onada, mentre l'intentava dominar...i ara veu com l'onada trenca i es desfà irremeiablement fins que desparaeixerà per a sempre més quan l'energia que l'empeny digui prou.

El Tanned Tin és aquest surfista. Ha sabut situar-se i, a la seva manera, navegar amb pocs mitjans. I sempre ha dominat l'onada. Però ara l'onada està trencant...

El Tanned Tin té (manté?) les armes essencials: un teatre espectacular i un públic fidel, respectuós i suficientment obert de mires a qui deleitar. Però el viscut en aquest últim Tanned Tin, confirma una percepció generalitzada: l'onada es trenca i amb ella, està marxant la clau que ha fet d'aquest festival un referent de nivell: la seva capacitat de sorpresa.

I això, en un festival com aquest, és la mare dels ous. Tens el marc incomparable i l'audiència preparada i per tant, no es pot errar el tir. I sembla que els organitzadors (programadors?) del festival no siguin conscients que, per molt que t'hagis pogut mantenir a la cresta de l'onada durant un temps, aquesta sempre tendirà a trencar-se...i per tant, has de començar a preparar-te per a la següent. I es que al mar, sempre hi ha onades.

La meva opinió rotunda és que el Tanned Tin s'adorm. Musicalment parlant. Fa dos anys que la qualitat del cartell (no pas particularment, però si generalment) no està a l'altura de les circumstàncies. I parlo des de la posició que m'atorga haver asisstit a tots els Tanned Tin, tots els dies, desde que se celebra a Castelló. Si, estic parlant del festival pel que han passat propostes que encara restaven per consolidar com Animal Collective, Final Fantasy, Deerhunter, M. Ward, Dirty Projectors, Magik Markers, Apse, Herman Düne, Okkervil River, Wildbirds & Peacedrums, Deer Tick o The Wave Pictures. Pel festival que ha vist passar a estrelles indomables com Acid Mothers Temple, The Ex, Spain, The New Year, Come, Tarentel, The Sea And Cake, Mount Eerie o Wolf Eyes. Pel festival que es guarda petites joies eternes com Windy & Carl, Alasdair Roberts, Mouthus, Six Organs Of Admittance, Voice Of The Seven Woods o Dälek.

Entre tantíssims d'altres. Parlo del festival que servia de far per a altres festivals, gràcies al seu exquisit, entusiasmat i gust sense prejudicis.

Ara, malauradament, això s'està perdent (i es que l'onada trenca...): propostes buides de contingut, simples. Massa fàcils, podria arrivar a pensar. Grups de tercera jugant en camps de Champions. I des d'aquí, pregunto: On és l'inconformisme? On queda el risc, l'experimentació i la sorpresa, elements indispensables i indissolubles al nom del festival?

Espero que siguin valents el proper any. I sabent que el mar no para, que sempre està en moviment, estaran esperant a enganxar-se a una altra gran onada. I així successivament. Esperem.

LUNGFISH @ Baltimore, MD

2011-01-25T18:18:00.002+01:00

Pell eriçada.

HEAVY WINGED - Sunspotted (Type/2010)

2011-01-24T14:04:00.005+01:00

Brutalíssim disc de soroll i fúria orgànica del trio Heavy Winged en aquest Sunspotted (Type/2010). Dos cançons, una a cada cara, que recorden el bo i millor dels primers i immaculats trànsits instrumentals de Sonic Youth plens d'energia elèctrica, però en aquest cas, acompanyat d'una bateria tempestuosa que, en el primer tall del disc, exaspera per la intensitat amb la que condueix al combo per rutes extremes de pols i cendra.

En el segon tema del disc, més relaxats (si es pot utilitzar aquest terme) la guitarra va creant un continuum a mode de drone tenebrós (mil exemples de Southern Lord i un de vàlid: Yellow Swans) que s'allarga fins als 24 minuts d'epopeia noise. Sublim.

NOVELLER - Live @ ISSUE PROJECT ROOM 14.01.2010

2011-01-21T13:24:00.006+01:00

La música de Noveller és embriagadora. Dit així, fins i tot podria arribar a sonar cursi. Però és la sensació real que em deixa. Una música que comença amb carantonyes i acaba embolcallan-te completament, suaument, però amb una finalitat: estrenyer sense compassió.

Sarah Lipstate, guitarrista procuradora de sons i melodies reverberants, videoartista projectual, ha format part de bandes com Cold Cave, Parts & Labor o One Umbrella, a més de compartir feedback amb Aidan Baker (Nadja) o Rhys Chatham.

Aquesta sessió en directe per a la Issue Project Room -un espai dedicat a les performance de música experimental, video, pel·lícules i literatua situat a Brooklyn- està composta per tres temes de guitarres enceses i de volatilitat elèctrica. Sense dubte, la sessió que més estic escoltant en repeat-mode. Delicatessen.

JENNY AND JOHNNY - I'm Having Fun Now (Warner Bros/2010)

2011-01-21T11:37:00.004+01:00

No, no és un disc mainstream. Si, és un disc de pop. És un molt bon disc de pop, de rock, d'emocions que per saber-les, les sabem totes. No hi ha secrets a descobrir, ni paranys en els quals es pugui caure. Jenny And Johnny -ella, pèrfida de Rilo Kiley; ell, tripulant de la banda d'Elvis Costello- han editat un disc d'amor, odi, de passar-ho bé. Un disc de melodies agradables que basculen entre el pop més acadèmic i el rock de manual. No passaran a la història (com la majoria de grups de pop de guitarres, simplement, perquè les places per aquest menester ja estan totes cobertes des dels anys 70); la qual cosa no significa que no es pugui acabar disfrutant d'un disc preciós, orgullós de ser festiu en la seva màxima concepció.

Perquè I'm Having Fun Now (Warner Bros/2010) conté cançons que et poden alegrar el dia. I no una, sinó moltes. I, sense cap tipus de dubte, aquesta és la principal dificultat del pop, avui dia. Tant si val les formes, les lletres o els sentiments. Tant dóna. Un acords ben col·locats, unes entonacions adequades. O sigui, el mateix de tota la vida. Recursos que et poden salvar un dia. El bo de tot això, és que aquest disc no et salvarà d'un dia. Te'n salvarà de molts.

JEFRE CANTU-LEDESMA - Bloodstream Sermon (Arbor/2010)

2011-01-21T11:26:00.002+01:00

Fan de tot el que toca aquest home, Jefre Cantu-Ledesma. Des de Tarentel (pura màgia per a l'oient distret) passant per The Alps, el gust de les edicions de Root Strata fins arribar a l'ingent ritme de publicacions en solitari d'aquest mestre de l'experimentació sonora. En aquest cas, un cassette editat per Arbor que porta per títol Bloodstream Sermon, format per dos composicions llargues de drones i electrònica infinita, rítmica perpètua i so monoaural que va lliscant com si res, amb la voluntat de deixar a l'oient en un estat paral·lel, corprenedor. Entre La Monte Young, Charlemagne Palestine o, més recent, Eleh. Música per a gaudir-la a les fosques i a volum atronador. Levitant.

AUTRE NE VEUT - Autre Ne Veut (Olde English Spelling Bee/2010)

2011-01-18T18:10:00.002+01:00

Podríem discutir si la cisma en el nou món modern d'això anomenat chillwave (abans hypnagology pop, per als puretes) és el disc Causers Of This de Toro Y Moi -ressenyat a l'Apartament18. Podríem.

Però el que ha deixat per a la posteritat un disc de pop en garrafa de vuit litres, 80's condensats en sintetitzador, falsettos, puresa pop, electrònica de 2x2, fantasia, extraterrestres i bon gust és Autre Ne Veut. Una per una, totes les cançons que desfilen pel seu disc homònim Autre Ne Veut (Old English Spelling Bee/2010) són causa i conseqüència de la seva pròpia metàstasi pop. És que...a cas no es desferma l'eufòria continguda en cançons com 'Two Days Of Rain'? Però alerta, estic parlant d'eufòria de dormitori, aquella que solament comprén quan un està tancat en si mateix. I aquest disc té aquesta capacitat: si te'l poses de fons, notaràs que cada cop deixes de prestar més atenció a allò que estaves fent i tot es concentra en mirar a l'aparell reproductor i dir en veu alta: "joder, que bo..." I fins aquí. Fins que algú altre, en una altra dimensió, torni a pulsar el play.

ELEH - Radiant Intervals (Important records/2011)

2011-01-18T17:30:00.002+01:00

Cada Obra (en majúscula, no hi cap un terme menor per abastar la llista d'encerts al llarg del temps) de Eleh, és una volta de rosca més als conceptes predefinits i dogmatitzats d'allò que tenim entès -o així ens ho han fet creure- que ha de ser la música: un dispendi més o menys curt, més o menys llarg, de melodies precioses o devastadores, cultes o arrítmiques encapsulades per al consum. Però...i quan no hi ha res de tot això? Què passa quan no hi ha una base melòdica que sustenti aquesta capacitat de fer-nos emocionar, però que alhora incomprensiblement continua tenint la mateixa suficiència per embellir o devastar?

Eleh.

Eleh és això. Drones sinusoidals infinits, experimentació analògica i digital en forma d'ones que transcorren per l'asèpsia rítmica més insolent. I la pregunta que un es fa enfront d'aquest meravellòs Radiant Intervals (Important records/2010): com és possible que escoltant un inici tan pertorbador com 'Night Of Pure Energy' o l'enigmàtica 'Bright And central & The Sun Itself' se'm pugui posar la pell de gallina, si en teoria, manca dels elements essencials als que abans fèiem referència? És normal que escoltant a volum atronador 'Death Is Eternal Bliss' puguis arribar a entreveure (i comprendre) que més enllà dels dogmes, de l'ortodoxia musical dels nostres dies, puguis assolir una plenitud sensorial només reservada per als grans esdeveniments? La música de Eleh és la resposta.

Feia temps que no sentia parlar de 'música cerebral', una etiqueta molt de moda a finals dels noranta i que suposadament s'adeia a tot l'exposat anteriorment. Però avui veig que no. Eleh és música, si; pura i sensorial; també. Obra Mestra.

KAOTEE - Day By Daylight (Emanuel Satie remix)

2011-01-18T17:12:00.004+01:00

Emanuel Satie, dj i productor alemany, ens ha enviat directament a la bústia del soundcloud de l'Apartament18 el remix que ha fet del 'Day By Daylight' de Kaotee. Un rework en clau techno que reforça la part melòdica d'aquesta meravella de cançó. Aquí la teniu:

free download: KAOTEE - DAY AT DAYLIGHT (EMANUEL SATIE REMIX) by Emanuel Satie

THICK SHAKES - Why Buy The Cow (Aurora 7 records/2011)

2011-01-18T16:51:00.003+01:00

Thick Shakes han tornat a enviar a l'Apartament18 el que serà el seu nou single de 7'' editat per Aurora 7 records. Why Buy The Cow (Aurora 7 records/2011) són tres cançons magnífiques de garatge i punk-rock, melodies enganxosesi farfissa, tal i com ja ens tenien acostumats. Ojito al hit 'Go Back To New York' digne dels millors singles fets a la costa oest a finals dels anys seixanta (Sonics, The Music Machine), tot i que ells són de la costa est, de Boston, concretament. Una de les bandes de l'Apartament18.

DISPIRIT - Rehearsal At Oboroten (demo/2010)

2011-01-18T16:38:00.003+01:00

Impressionant primera demo en cassette de Dispirit. Dues cançons que avancen enmig les tenebres del black metal i del doom més proper a l'sludge menys clàssic, i és que Dispirit disparen amb bala en aquest Rehearsal Of Oboroten (demo/2010): terrorífiques sessions de cridoria aguda i ofegada entre soroll reverberant, teranyina de feedback hipnòtic i guitarres atronadores que s'allarguen fins al dia del judici final. Excel·lent.

TRISH KEENAN R.I.P.

2011-01-14T14:18:00.003+01:00

Joder. Fa exactament un any, una notícia inundava d'incredulitat l'Apartament18: Jay Reatard moria de manera sobtada.

Aquest matí, de bon matí, me n'he enterat que Trish Keenan, carismàtica cantant de Broadcast, estava ingressada en un hospital lluintant contra una neumonia, que no pintava gens bé. Fa uns minuts que s'ha confirmat el seu traspàs, sembla que arran d'una grip A.

Miss you. R.I.P

The Dead C - Patience (Ba Da Bing/2010)

2011-01-14T13:57:00.004+01:00

The Dead C són una de les bandes de referència de l'Apartament18. Recordo que els vaig descobrir fa uns quants anys a Cd.drome, mentre remenava discos en la meva obsessió pels sons foscos i industrials (això sí, ni gòtics ni artys) una etiqueta recordava al futur propietari de la peça que The Dead C eren un dels pares del post-punk, experimentals i gens ortodoxos. Aquesta explicació va fer que adquirís el disc i, als pocs segons, ja tenia un referent.

Després d'ésser rescatats per Sonic Youth l'any 2002 en el seu All Tomorrow's Parties, The Dead C es retroben en una segona joventut, que han aprofitat perfectament aquests últims anys amb gires i discos. Si aquesta es medís per la qualitat de la seva música, pareix que no els hi hagin passat els anys. La prova de tot això: Patience (Ba Da Bing/2010), disc d'estudi del power trio, quatre cançons d'experimentació sonora, orgànica, amb guitarres i percussions al límit, transitant per llargs camins instrumentals d'energia noise i energia punk.

Disc imprescindible. I van...

CREEPOID - Horse Heaven (Ian Records/2011)

2011-01-14T13:23:00.003+01:00

Creepoid, des de Filadèlfia, ens han enviat un enllaç a l'Apartament18 per a què catem el seu disc de debut, titulat 'Horse Heaven' i que s'ha estrenat digitalment el dia 11 de gener d'aquest any.

Un disc fantàstic que recorre el traçat marcat pel rock de guitarres més incisives i brumoses, entre la nocturnitat de Bedhead, el Neil Young elèctric més contingut, la psicodèlia tormentosa dels llargament (eternament?) enyorats The Beta Band o la dualitat a quatre bandes de Black Mountain.

Amb un single de debut l'any 2010, Creepoid han estat nomenats millors artistes de l'any 2010 per al programa de música indie The Key de la ràdio WKXP de Filadèlfia.

Aquí el bandcamp d'aquesta gent: http://creepoid.bandcamp.com/

Tal i com m'han demanat, us deixo un parell de cançons del disc que us podeu descarregar fent click aquí. El disc de debut el podeu adquirir digitalment via Bandcam o en format LP via Ian Records .

L'APARTAMENT18 BEST OF 2010

2011-01-03T17:07:00.016+01:00

Lo prometido es deuda. Aquí van els 30 millors discos, ordenats del 30 fins a l'1, del que ha estat un any excepcional per a l'Apartament18. Podeu anar comentant el que us sembli, que les llistes estan per a n'això, per a discutir-les.

Hi! The 30 best records of the year, name by name, to 30 towards 1, l'Apartament18 the best of the year. Please, tell me what you think of all about!

30) SALEM - King Night (Iamsound)

29) AUTECHRE - Move Of Ten (Warp)

28) CARIBOU - Swim (City Slang)

27) LONE WOLF - The Devil And I (Bella Union)

26) ALVA NOTO - For 2 (Line)

25) YELLOW SWANS - Going Places (Type)

24) LES SAVY FAV - Roots For Ruin (Wichita)

23) EMERALDS - Does It Like I'm Here (Editions Mego)

22) JAMES BLAKE - Klavierwerke EP (R&S Records)

21) LIARS - Sisterworld (Mute)

20) NO AGE - Everything In Between (Sub Pop)

19) CLUBROOT - II:MMX ( Lodubs)

18) THEE SILVER MT. ZION - Kollaps Tradixionales (Constellation)

17) FOUR TET - There Is Love In You (Domino)

16) ONEOHTRIX POINT NEVER - Returnal (Editions Mego)

15) ELEH - Location Momentum (Touch)

14) ENDLESS BOOGIE - Full House Head (No Quarter)

13) LOSCIL - Endless Falls (Kranky)

12) BALAM ACAB - See Birds EP (Tri-Angle)

11) JOHN GRANT - Queen Of Denmark (Bella Union)

10) BLACK BREATH - Heavy Breathing (Southern Lord)

09) ACTRESS - Splaszh (Honest Jon's Records)

08) JOANNA NEWSOM - Have One On Me (Drag City)

07) FLYING LOTUS - Cosmogramma (Warp)

06) TREMBLING BLUE STARS - Fast Trains And Telegraphs Wires (Elefant Records)

05) KANYE WEST - My Beautiful Dark Twisted Fantasy (Def Jam)

04) THE ROOTS - How I Got Over (Def Jam)

03) SCUBA - Triangulation (Hotflush Recordings)

02) T++ - Wireless (Honest Jon's Records)

01) BRIAN MCBRIDE - The Effective Disconnect (Kranky)

2010: Homo Trasladadus

2011-01-03T10:26:00.004+01:00

Després de més de dues setmanes intenses, avui ja puc dir que torno a l'alliberament. Pres per una guerra de guerrilles anomenada Trasllat, per fi he pogut sobreviure a tots els meus adversaris: capses, papers, pes, molt de pes, fràgil, molt fràgil, viatges amunt, viatges avall, cúter, cinta adhesiva, compte aquí!!!, hores, diners, paciència...però ja se sap que, en sortir-ne viu, la recompensa és grandiosa.

Això ha fet que el ritme normal de l'Apartament18, en forma de batzegades habituals, s'hagi vist alterat: discos necessaris d'ara i d'abans que caldria haver-se ressenyat, notícies plenes d'incredulitat, entrevistes a mig penjar i sobretot, la llista del millor de l'any 2010 per a l'Apartament18.

Així que sense més mirament, la propera entrada al blog estarà formada pels 30 millors discos de l'any, ordenats (és clar!) del 30 a l'1 i tot en un únic post. A més, també us puc avançar alguns canvis que anireu notant en el disseny del blog, així com noves entrevistes de la secció Your Records & You a gent interessant i per primer cop, una artista internacional desfilant per l'Apartament18.

Tot, a partir d'ara i en 3,2,1...

BLACK MOUNTAIN TRANSMITTER - Black Goat Of The Woods (Aurora Borealis/2010)

2010-12-02T14:25:00.005+01:00

La imprescindible Aurora Borealis (proveïdora habitual de material fosc, de soroll, de metal i doom de l'Apartament18) ha reeditat una joia de Black Mountain Transmitter que l'any 2009 ja es va possar en circulació en cd-r d'escassíssima tirada. Aquest Black Goat Of The Woods (Aurora Borealis/2010) comença i acaba de la mateixa manera: un tintineig de campanes anuncia un viatge a les catacombes més fosques del drone, de l'electrònica i la hauntology més espesa, una escapada a paisatges gèlids i tenebrosos. Bellesa sonora i foscor sensorial. Com us he explicat al twitter: near-frozen death sounds.

SEAWORTHY & MATT ROSNER - Two Lakes (12K/2010)

2010-12-02T14:12:00.003+01:00

Fantàstic tractat d'electroacústica i drones estratosfèrics feta pels genis de Seaworthy & Matt Rosner en aquest Two Lakes (12K/2010), un disc estructurat a partir de les gravacions de camp fetes en paratges naturals de Nova Gales del Sud, a Austràlia, en els llacs Meroo i Termeil.

Investigació sonora que no perd el rumb i que es capaç d'establir un discurs homogeni i ferm, en un àmbit advers i clarament complicat per a segons quina orella. A mi m'ha deixat glaçat (en el bon sentit de la paraula, of course) i fa dies que li dono al repeat.

Música de sensacions.

AIAS - A La Piscina (Carpark/2010)

2010-12-02T08:59:00.005+01:00

Diferents dj's de WFMU (free-form radio station a qui l'Apartament18 dóna suport) estan punxant molt últimament al trio català AIAS, des que van publicar el seu primer single per a un dels segells que més està fent pel pop del segle XXI, Carpark Records.

El seu disc de debut, A La Piscina (Carpark/2010) s'emparenta amb aquesta explosió de bandes fèmines (a la Dum Dum Girls, The Splinters o Vivian Girls, per posar els exemples més obvis) que relliguen cançons quotidianes amb guitarres encesses i emmascarades amb la pintura que s'utilitzava en l'indiepop lo-fi dels primers 90. Una llaminadura pop de qualitat.

K-X-P - K-X-P (Smalltown Supersound/2010)

2010-12-02T08:43:00.004+01:00

Una de les primeres bandes que hem van impressionar quan vaig començar a escoltar de manera frenètica el show de John Peel a Radio 1 de la BBC fou Op:l Bastards. Després dels anys, i sense saber-ho, cau a les meves mans el disc de K-X-P, una banda que em va deixar una gran impressió amb el tema que van incloure al recopilatori On Fire del prestigiós segell noruec de músiques possibles Smalltown Supersound. I quina és la meva sorpresa quan, engrescat amb l'escolta del disc de K-X-P, em trobo que el cap pensant de tota la festa és Timo Kaukolampi, el mateix que hi havia al darrere d'aquella primera obsessió anomenada Op:l Bastards.

Ara, ajudat per lluminàries de la talla de Jimi Tenor o Aaviko, es treu de la màniga un disc de krautrock que recorda als millors passatges dels Can menys orgànics i més progressius, tot sense deixar de banda les melodies del pop, tal i com ho feien tan bé Silver Apples. Una de les influències inqüestionables també és la de Suicide, ja que les cançons estan banyades per aquells ritmes motorik que tant agraden a Martin Rev.

Un disc que no estarà entre els millors de l'any, però una grata sorpresa per als que gaudiu, com jo, del bon krautrock.

RANGDA - False Flag (Drag City/2010)

2010-12-02T08:22:00.005+01:00

Si hi ha un concert del que guardo un record imborrable va ser el de Six Organs Of Admittance en un Tanned Tin. Un Ben Chasny desbocat, intentant dominar l'electricitat de la seva guitarra, que relligava amb les percusions tribals d'un Chris Corsano ferotge a la bateria. Després d'això, s'han publicat discos superlatius de Six Organs Of Admittance i de col·laboracions diverses de Chris Corsano, però el disc que m'ha deixat la sensació més propera al que vaig viure aquell dia ha estat aquest False Flag (Drag City/2010) de Rangda.

En aquest cas, s'uneix al duo Sir Richard Bishop, que aporta, via guitarra i piano, una estabilitat a la locura de Chasny a la guitarra i Corsano a la bateria, clarinet i òrgan.

Del quasi bé speed-metal de la brutal i iniciàtica "Waldorf Histeria" fins acabar amb "Sarcophagi" una jam de 13 minuts de crescendos incessants.

CUCHILLO - Duat EP (Limbo Starr/2010)

2010-11-19T08:16:00.006+01:00

No us descobriré res si us dic que Cuchillo són un dels imprescindibles de l'Apartament18. Ahir vaig estar escoltant el seu nou EP Duat, i una de les conclusions a les que vaig arribar és que cada cop s'assemblen més a una de les millors bandes de doom de per aquí: Orthodox. Les guitarres lentes i plenes de pols i aridesa marcant un camí tènebre de rock cru a cau d'orella, fan que les tres noves cançons continuïn vagant per aquest desert imaginari en el qual Cuchillo és la seva banda sonora. Molt grans.

HALLOGALLO 2010 - Blinkgürtel 7" (Vampire Blues/2010)

2010-11-18T14:15:00.005+01:00

Hallogallo 2010: una de les joies de l'any, sense dubte. Rotter & Co tornen a posar el llistó molt alt (de fet, inicien el camí des d'on el van deixar ençà) amb aquest single, anomenat Blinkgürtel (Vampire Blues/2010) de dos cançons excepcionals.

Krautrock fet pel pare del krautrock. Imprescindible i històric.

aTELECINE - aVigillant Carpark EP 7'' (Pendu Sound Recordings/2009)

2010-11-18T13:53:00.006+01:00

Feia temps que anava al darrere de aTelecine, la banda de noise amb influències industrials de Sasha Grey (preferida de l'Apartament18, you know) i Pablo St Francis i finalment ha caigut a les meves mans el seu darrer single de 7" en forma d'EP: aVigillant Carpark. Són sis cançons que es mouen entre la lliure deconstrucció del soroll i el metal més experimental, molt en l'ona de bandes com Swans o els Throbbing Gristle més salvatges.

Aquest EP és un trip ruidós que es fa curt, amb una peça central que juga amb el white noise de manera sublim. L'artwork corre a càrrec de Todd Brooks i inclou un collage de l'actriu. És la seva primera referència, quan ja té editat el seu llarg "A Cassette Tape Culture", també a Pendu Records.

Molt fans de tot plegat.

LCD SOUNDSYSTEM @ Razzmatazz, Barcelona 06/11/2010

2010-11-18T08:38:00.003+01:00

El dj que obria la sessió, dj Pfff, va fer honor absolutament al seu nom. Pffffffff!!!!!!!!

Anem a les coses que interessen. Cuarta vegada de LCD Soundsystem. Es poden pensar moltes coses sobre el combo de James Murphy, però una d'elles està clara: LCD Soundsystem passaran a la història de la música. Simplement, per ser la banda que millor ha sabut combinar, de forma destil·lada i amb bon gust, tots i cadascun dels estils que han marcat el segle XX.

Del rock&roll que es ballava als grans teatres als anys 50, de l'hedonisme de la música disco al nihilisme punk (d'aquí i d'allà, britànic i americà); del pop de melodia eriçada i cristal·lina a la distorsió de guitarres progressiva i visceral; de la transformació de la música electrònica al techno i al house...LCD condensa en cadascuna de les cançons tot això i més. I a sobre són capaços de fer-ho en una sola cançó: 'I'm Losing My Edge' és la cançó definitiva que ha de servir per tancar un cercle, per sellar un segle d'estils musicals.

Tanmateix, jo em quedo amb els LCD en directe. I com ja us vaig avisar pel twitter de l'Apartament18, "No venim per James Murphy, venim per Pat Mahoney". I és que el bateria de LCD és el cos i l'ànima, la sang i l'esperit (sant). Tot passa per ell, una màquina endiablada del ritme, una non-stop machine que per si sol ja omple l'escenari, un corredor de fons amb baquetes a les mans. Si a tot això, li afegeixes al guitarrista dels Melvins, a Gavin Russom (respect!) i a un James Murphy en estat de gràcia, el resultat és infalible: una hora i mitja de rock, punk, disco, distorsió, subidón techno banyat amb unes lletres (cantades i cridades) antològiques.

La sala rebentanva mentre anaven caient cadascun dels clàssics: Get Yourself Clean, Get Innocuos, Daft Punk is playing in my house, Drunk girls, All my friends, Home i una eligíaca i exemplificant "YEAH", cançó-resum del que significa avui (i significarà per sempre) LCD Soundsystem.

Amén.

Per a que us pugueu fer una idea del que vam viure, us deixo el concert que LCD Soundsystem van fer el 10 de novembre al Alexandra Palace de Londres i que és molt semblant al que van fer a Barcelona.

LAS RODILLERAS - Horror Pleni (Disundead Records/2010)

2010-11-18T08:20:00.004+01:00

Ok, english mode.

Las Rodilleras are three girls from Valencia doing their best: a great rock&roll inspired by the dark bands of the eighties (there, Misfits; here, Desechables) with smart lyrics and visceral guitar riffs.

You can download for free her first record called Horro Pleni (Disundead Records/2010), and you can also buy it (9€, click here).

Three girls + punk-rock band + darkness....mate, if you follow regularly l'Apartament18 you know what I like! Listen to it!

BARN OWL - Ancestral Star (Thrill Jockey/2010)

2010-11-18T08:02:00.005+01:00

Si seguiu el twitter de l'Apartament18, fa pocs dies vaig recomanar aquesta meravella del duo Barn Owl. Ancestral Star (Thrill Jockey/2010) és un tractat de doom tenebrós, un disc on el pes de les guitarres és evident, com també ho és el seu tractament àrid així com la utilització de drones en base a vells sintetitzadors modulars i un tractament molt haunt de les veus que assomen de manera fantasmagòrica en el disc.

Acostumats com ens tenien a perseguir l'estela dels últims Earth, en aquest disc Barn Owl recreen un paisatges més propers a l'apocalipsi, alentat sobretot quan apareixen les cordes de violí gravades per a l'ocasió de Marielle Jakobsons de Darwinsbitch. Disco a tenir en compte a les llistes del millor de l'any. Avisats esteu, fans de SunnO))).

ELIGIENDO MUERTE de Albert Mudrian

2010-11-10T14:44:00.003+01:00

Ja, ja, ja....una de les meves últimes adquisicions, esperant a ser devorat. Intro de John Peel, traduït per l'argentí Carlos San Roman. Un llibre clàssic que no em caldrà llegir en anglès.

WOODEN SHJIPS - Live at Primavera Sound 2009

2010-11-10T14:20:00.006+01:00

I ja que estem posats a destruir-ho tot a cops de rock i psicodèlia, no podien faltar una de les meves bandes preferides dels últims temps: Wooden Shjips. Us deixo el directe que van fer l'any que van estar presents al Primavera Sound (2009), grabat en exclusiva per WFMU i que el Free Music Archive posa en circulació.

En aquest si que vaig estar i he de dir que, tot i que Wooden Shjips són una banda per a disfrutar-la de tu a tu, el concert fou impecable. Això si, en recintes petits, la sensació de núvol tòxic és encara millor. A gaudir.

ENDLESS BOOGIE - Full House Head (No Quarter/2010)

2010-11-10T13:59:00.007+01:00

Brutalíssim disc que navega entre el stoner rock i el sludge menys pesarós. Influenciat pel blues i pel rock, per John Lee Hooker, Canned Heat i fins i tot Hawkwind, Endless Boogie ha facturat en aquest Full House Head (No Quarter/2010) una barreja d'ofici psicodèlic i ritmes trepidants, jams de rock and roll frenètic que no perd intensitat durant els 80 minuts que dura el disc. La seva actuació al PS fou brutal, que justament que no vaig poder seguir en directe, però gràcies als amics de WFMU el vaig poder gaudir en un dels seus especials.

Un disc que retorna l'autenticitat al rock (i que tan difuminada es troba avui en dia). Rebentant parets a l'Apartament18.

* Link removed by request

FOREST SWORDS - Dagger Paths (Olde English Spelling Bee/2010)

2010-11-10T13:15:00.003+01:00

Caure rendit als peus de Forest Swords és una tasca prou fàcil si has estat seguint carreres com la dels enyorats Pocahaunted. Música amb un halo tenebrós, on el protagonisme del baix és molt present al llarg dels sis temes que conformen aquest Dagger Paths (Olde English Spelling Bee/2010). Un compendi de veus anamòrfiques i llunyanes, dub narcòtic, guitarres que juguen a buscar la quadratura del cercle del post-rock i percusions tribalistes que donen cos a tot allò projectat per Mike Barnes.

Es podria penjar l'etiqueta tan manida últimament de "hauntology", però en aquest cas, estem enfront d'un disc molt orgànic, amb una quantitat d'instruments clarament distingibles. Jo prefereixo veure aquest magnífic disc des del mateix prisma que encabia a Pocahaunted o els primers Sun Arraw.

Si us va agradar el que us vaig deixar a l'Apartament18 de Motion Sickness Of Time Travel, heu de continuar per la sendera marcada per Forest Swords.

PYRÉNÉES MUSIQUE

2010-11-02T16:48:00.005+01:00

4 dies de tardor gens atonal: llums de verd decadent, grocs d'incessant eclipsi, vermells àlgids al punt d'ebullició. Recorrent altures mitjanes, veient com les nuvolades desperten les passions més inconfessables de la natura verda. Veure la neu blanca com guanya terreny i sentir -sentir- el degoteig incansable del manar celest. I no només natura: tot junt, un cúmul asèptic de gents i de cultura.

Penso en Ur i Angostrina. De valls curulles al ritme marcat per Brian McBride. Recordo creuar la vall perseguint a l'eixam d'abelles que ell m'havia promés. Puc dir que, per moments, hem vaig sentir un més de la fabulosa dansa de les abelles, a la meva manera. Percebre amb més d'un sentit -sentits- com la música fluïa en harmonia amb el paisatge, com els colors delicats i estàticament canviants del recorregut formaven un assemblatge amb el vaivé de cordes i teclats. Aquella lentitud afable i recognoscible d'anada i tornada, que marca la direcció i la distància a la qual es troben els elements essencials per continuar existint, tot sabent, que la música també en forma part de manera inherent. La natura m'ho va prometre i Brian McBride ho ha fet realitat.

Penso en Das i Age. Mentre les sinuoses corbes de nivell sobre les quals em desplaço són el meu únic lligam amb la realitat, espero un altre cop la pluja. Cridant de veu endins que jo també tinc por de Satanàs, com els escocesos valents. I que lluito amb les mateixes armes que ells, perquè lluito amb ells. Perquè la tormenta no és de pluja, és d'una electricitat que podríeu conèixer si en formeu part de la batalla. És l'electricitat en forma de puntejos que marca el principi i el final, que veu com s'apropen els núvols que marquen tempesta i que ens prepara per a l'enèsima descàrrega. Mogwai a l'estèreo, pendents del Déu i del Dimoni. I jo pendent de la tormenta. Esperant amb ànsia que comenci.

Pyrénées musique.

"LIVE FROM TOKYO" Documentary

2010-11-02T16:43:00.002+01:00

Live From Tokyo Trailer from Lewis Rapkin on Vimeo.

ATP curated by ANIMAL COLLECTIVE

2010-10-27T14:54:00.001+02:00

The first announcements chosen by Animal Collective for the line-up are:

ANIMAL COLLECTIVE
GANG GANG DANCE
LEE SCRATCH PERRY
ARIEL PINK'S HAUNTED GRAFFITI
BROADCAST
BLACK DICE
MEAT PUPPETS performing Up On The Sun
THE FROGS performing It's Only Right & Natural
IUD
OMAR-S
PRINCE RAMA
SPECTRUM
DENT MAY
GROUP DOUEH
THE BROTHERS UNCONNECTED
SUBLIME FREQUENCIES DJs + Films
DERADOORIAN
ZOMBY
VLADISLAV DELAY

SIX YEARS WITHOUT JOHN PEEL

2010-10-25T08:08:00.003+02:00

Six years without John Peel. Six years without your inspiration. John Peel: the most important and inspirational music figure in the XX century.

Miss you, John.

L'APARTAMENT18: A SMALL SITE TRYING TO KEEP THE PEEL SPIRIT

UMBERTO - Prophecy Of The Black Widow (Not Not Fun/2010)

2010-10-22T13:34:00.004+02:00

M'he quedat impressionat amb el disc que s'ha tret de la màniga Matt Hill sota el psedònim Umberto, que passa a engrossar la ja de per si llarga llista de noms imprescindibles que ha anat parint la factoria de Not Not Fun records.

Prophecy Of The Black Widow (Not Not Fun/2010) són vuit temes de clara tendència score cinematogràfica, tintada pels horror films d'aires '80, que a mi personalment, em recorden a uns Goblin passats pel tamís synth-wave. Tot i això, és un album de creix a cada escolta, que es dilata en el temps i en l'espai i que més enllà de les clares referències que abans he refenciat, també s'amaga un tel de rock instrumental, de cuidada carència post que es va fent forta tal i com avança el disc i es dissipa la boira.

Un disc especial, de tirada limitadíssima, imprescindible si encara penseu que la música era un element fonamental en les pel·lícules de Carpenter o Argento de fa 30 anys.

MOTION SICKNESS OF TIME TRAVEL - Seeping Through The Veil Of Unconscious (Digitalis Limited/2010)

2010-10-22T08:27:00.006+02:00

La veritat, no m'agrada la moda aquesta -perquè si, considero que simplement és una moda- que des de ja fa un temps envolta a desenes de segells undergrounds de tot el món, sobretot les relatives al drone i assimilats, a editar als seus grups en cassettes. Perquè se'm fa difícil comprendre com un format tan poc versatil i funcional, tècnicament desfasat, sigui devoció per a aquests artistes. Quan aquest haurien de saber que el format és el vinil.

Ja fa uns anys, quan es va començar a despertar tot el tema de les edicions en cassette, i abans que la revista Wire inclogués una columna dedicada exclusivament a les edicions en aquest format, ja vaig jurar i perjurar en els meus fòrums interns que mai, MAI, compraria un cassette. Per comprar ja hi ha el vinil.

Però després et passen coses com aquesta. Que et trobes pel camí un disc com el de Motion Sickness Of Time Travel, i te n'adones que només ha estat editat en cassette. 80 còpies que van volar el primer dia de posar-se a la venda a través del web de Digitalis. I es que aquest disc de Rachel Evans s'ho val.

Seeping Through The Veil Of The Unconscious (Digitalis Limited/2010) són 50 minuts de pura joia sonora, repartides en 3 cançons per cara, amb reminiscències als ambients enrarits i preciosos dels primers discos de Grouper, però en aquest cas, canviant la guitarra pels sintetitzadors. Són composicions basades en drones calavèrics, veus fantasmagòriques, i sons crepitants: un exemple perfecte d'això que s'anomena hauntology i que tantes bones referències ens ha donat als qui som amants del gènere (Svarte Greiner, Back To Comm, Philip Jeck, etc...).

En definitva, espero que Digitalis es posi les piles i reedita aquesta meravella en vinil, fent així que pugui inundar i omplir de bellesa trèmula els espais buits de l'Apartament18. Un gran disc a tenir en compte a les llistes del millor de l'any.

ARI UP (The Slits) R.I.P.

2010-10-21T14:01:00.004+02:00

Sad news. Ari Up, a prime former of the seminal band and favourite The Slits, passed away. Rest in peace.

PAPA M - Live at ATP Festival New York 2010

2010-10-20T14:10:00.003+02:00

Meravellós i extrany set que va brindar David Pajo -de qui us he parlat en algunes ocasions a l'Apartament18, i per a mi, membre de la Santíssima Trinitat del post-rock- sota el pseudònim de Papa M a l'últim festival All Tomorrow's Parties celebrat a la ciutat de Nova York. Música ambiental, íntima i incisiva guiada pels puntejos de guitarra i sintetitzadors electrònics. Un gust per a l'oïda, i és que el que aquest home toca es convertiex en or.

Podeu descarragar el set concret clicant aquí. Gentilesa de Free Music Archive.

THE BLUUUUUUUUUUUEEESSSSS XPLOSIONNN!!!!!!

2010-10-19T18:18:00.002+02:00

A per l'abonament del PS!!!!

TREMBLING BLUE STARS - Fast Trains And Telegraph Wires (Elefant Records/2010)

2010-10-19T17:21:00.006+02:00

Lo prometido es deuda.

Aquest matí feia explícit a través del twitter la meva devoció per tot allò que toca Bobby Wratten. Però el desànim s'alenteix quan et diuen que aquest Fast Trains And Telegraph Wire (Elefant Records/2010) és l'últim disc de Trembling Blue Stars. Merda.

Mentre escric aquesta petita ressenya escolto el disc i tota le meva joventut em passa per davant. És una sensació agradable, perquè penso "Què bo!", "Què gran!" però quan torno a la realitat i les meues neurones tornen a la rutilant feina d'escriure sobre música, penso: Merda. L'últim disc de Trembling Blue Stars?

Segueixo a Robert Wratten des de The Field Mice, de Northern Picture Library i sempre he pensat que tot el bo i millor ho ha volcat a TBS. Para muestra un botón: s'acomiada amb un disc de pop clàssic, on les paraules Sarah o Shinkansen il·luminen els estrats de cada cançó, de cara cor, de cada racó d'aquest meravellós últim disc.

TBS posen a disposició d'aquell qui vulgui la banda sonora perfecta per acompanyar aquesta tardor freda, responent amb vols d'intimitat i mantes fetes de delicadesa. La veu de Beth Arzy segueix present, basculant entre allò terrenal i allò digne de les divinitats més inabarcables, enxamplant els puntejos de guitarra atemporals i els ritmes sintètics de les composicions de Wratten.

Trobaré molt a faltar a TBS. I em sembla que amb això, està tot dit.

DAN MELCHIOR UND DAS MENACE - Visionary Pangs (S.S. Records/2010)

2010-10-19T16:57:00.004+02:00

Fan que sóc de Dan Melchior Und Das Menace, els que visiteu sovint l'Apartament18 ja sabeu a què us exposeu quan un escolta la seva música: blues de carretera secundària, guitarres esmolades, canvis de ritme trencallosos i molta, molta actitud. Visionary Pangs (S.S. Records/2010) és la seva última parida: 6 cançons (3 per cara) de rock emmascarat, punk d'anar per casa i maniobres de 12 minuts jugant a ser Syd Barrett. La segona cara, amb dos temes més relaxats, exploten amb Intelligent Design Pt 2: space-noise-blues-psicodèlia. Ahí es ná!

GODFLESH - Streetcleaner (Mosh, 1989)

2010-10-19T16:39:00.005+02:00

Parlar de Justin K. Broadrick és sinònim a l'Apartament18 d'allò que els feligresos en diuen "Paraula del Senyor". Fa dies que he tornat a una banda, a un disc, del tot definitiu i definitori. Encara no entenc com hi ha gent que parla de grindcore quan es refereixen a aquesta meravella de la música industrial, fosca, freda i dura anomenada Streetcleaner (Mosh, 1989) d'una de les bandes bàsiques per entendre les derivacions que ha anat fet el metal fins al nostres dies: Godflesh.

Un disc replet d'opressió mil·limètrica, malrollisme, violència tàcita, nihilisme pur i visceralitat a raudals. Des del principi amb els crits esmorteïts i ofegats de "Breed....like rats!" a les veus letals i pregravades de Devastator; les cançons que formen aquest disc desprenen una intensitat tan exagerada en l'ambient que es podria fer, fins i tot, perceptible als sentits menys entrenats. Un disc que ha estat una influència per al rock, per a l'experimentació, per al folk i fins i tot per a l'electrònica actual. Qualsevol excusa hauria de ser suficient per tornar i retornar a aquest Streetcleaner de Godflesh. Paraula de Déu.

ALL TOMORROW'S PARTIES DVD

2010-10-19T16:23:00.006+02:00

Una de les últimes adquisicions que he fet i que t'obre els ulls a aquest fenòmen que és el festival All Tomorrows Parties. Un festival diferent (amb base en una ciutat de vacances anglesa, artistes i públic compartint bungalows, concerts improvisats, etc.) del qual encara no tinc clar que es pugui parlar d'un cert hedonisme pel que fa a la seva concepció, però amb una rigorositat a l'hora de programar d'escàndol.

Si esteu familiaritzats amb el festival Primavera Sound, reconeixereu que són els programadors d'un dels millors (per no dir el millor) escenari del festival, l'ATP. Barry Hogan és el cervell de l'invent, impulsat i curat l'any 1999 per Belle & Sebastian i que no ha parat de crèixer durant tots aquest anys, fins arribar a celebrar un holiday a Nova York, programar en base a allò que votaven els fans o fins i tot despertar a bandes mítiques com The Pop Group, Jesus Lizard o My Bloody Valentine.

Un visionat imprescindible per entendre que les coses es poden fer d'una manera diferent, la manera que agrada a l'Apartament18. "Totalmente a favor".

DOMINANT LEGS - Young At Love and Life EP (Lefse Records/2010)

2010-10-12T12:51:00.003+02:00

Fa dies que l'Apartament18 es veu envaït per carències pop d'altres èpoques, sobretot per Roddy Frame i els seus Aztec Camera. Una cosa et porta a l'altra, i fa uns dies vaig recordar que encara tenia pendent recollir els últims fruits del raríssim Ryan Lynch. Si amb Girls ja va fer una declaració d'intencions de gran volada amb el seu disc de debut, ara, i juntament amb Hannah Hunt, publica un EP de pop com el que es feia abans (d'aquí el lligam amb l'anterior) sota el paraigua de Dominant Legs.

Un EP anomenat Young At Love And Life (Lefse Records/2010) de 4 cançons influenciades pel pop dels Belle & Sebastian més tecnològics o esperant a ser tocats per la vareta màgica de Arthur Russell. Guitarres cristalines, percusions a la Free Design i la veu de Hannah Hunt que remarca de manera angelical les principals virtuts del seu company, a la veu principal. Si ets dels que encara recoren el bon pop, Dominant Legs estan esperant a que els escoltis.

EMERALDS - Does It Look Like I'm Here? (Editions MEGO/2010)

2010-10-12T12:26:00.005+02:00

No es poden comptar tots els discos, cassettes, CD-R, EP, singles de 7'' que han anat publicant Emeralds al llarg d'aquests últims anys però una cosa si que està clara: si en What's Happened (No Fun Productions/2009) ja deixaven entreveure la llum al final del túnel amb espirals de notes sintetitzades i tractaments afables del soroll; aquest Does It Look Like I'm Here? (Editions MEGO/2010) és el disc més accessible del trio de Cleveland.

Seguint els patrons rítmics de la guitarra de Mark McGuire, l'últim disc publicat de Emeralds destil·la tot el que els seus precursors dels anys 70 -sobretot amb la vista posada amb els devanejos contemporanis de Klaus Schulze i la kosmische musik- van posar sobre la taula: pop electrònic vanguardista, electrònica somiadora de traçada allargada amb tempos fràgils hereus dels millors Fripp i Eno i ric en textures complexes. Molt Gran.

THE WORLD INTERNATIONAL JOHN PEEL DAY 2010

2010-10-09T18:09:00.008+02:00

Sembla que no fa res que penjava a l'Apartament el logo del John Peel Day de l'any passat, on us prometia que des de l'A18 ho celebraríem amb una festa (i, a més, ho faig fer amb tota rotunditat). Doncs bé, un altre any i un altre John Peel Day que encara no puc celebrar. Però les converses ja estan iniciades i la maquinària funcionant....qui sap si d'aquí 1, 2 o 3 anys podem veure el logo del John Peel Day al costat del de l'Apartament18. Amb ganes i il·lusió tot és possible.

Avui és el John Peel Day 2010 i s'ha centralitzat amb una festa al Bloomsbury Bowling Lane de Londres. Amb 3 escenaris, més de 20 promotores implicades i més de trenta artista, sembla que per fi s'ha institucionalitzat lña celebració del que va ser el meu inspirador i una llegenda de la ràdio, o com a mi m'agrada definir "la figura musical més influent del segle XX".

A contiunuació us deixo informació completa, facilitada per Damnably, un dels organitzadors de l'event:

The Short:

A collective of 20 Promoters, Labels, Zines and Radio DJs will be presenting over 30 acts & DJs on 3 stages in celebration of the man who gave us all good taste!

The Blurb:
John Peel was the greatest DJ the world has known and over the course of his 40-year career he rode on the crest of a wave bringing the best groundbreaking acts to the public. From T Rex, David Bowie, Elton, Captain Beefheart, The Slits, The Fall, Louden Wainwright, The Damned, PJ Harvey, Pulp, Laurie Anderson, Extreme Noise Terror to Nirvana, The White Stripes and many many more acts owed their lucky break/careers to John Peel. We will celebrate his legacy with red wine, loud music and a lot of dancing and laughter!

The Good:
Proceeds will go to the DEC Charity.

The Promoters:
Damnably / Dandelion FM / Fortuna Pop / Freedom of Expression / God Don’t like it / God Is In The TV / Gravid Hands / How Does it Feel To Be Loved? / Monotreme / Neo Magazine / Silver Rocket / Southern / Subba Cultcha / The Other Woman radio Show (Resonance FM) / Vacilando68 / Vacuous Pop / Wears The Trousers / WIAIWYA

THE BANDS

BAANEEX / Bearsuit / Cosmic Shenngy / Cove / Hyrst / Horowitz / ice, sea, dead people / Indieoke / Mary Epworth and the Jubilee Band / Model Village / Nedry / NITKOWSKI / Smallgang / Stereolab (Laetitia DJ SET) / Superman revenge squad / Susie hug / Vatican Cellars

BAANEEX

BAANEEX make fun, tunesome, rawcore noises; avant garde pop-punk ditties; post-rock dib-dabs and mellow, pensive warbles. Formed on February 12th 2010 the four-piece take in a diverse range of influences and sellotape them together into songs about Dracula, Dracula and swans.

Bearsuit

Championed by BBC DJs including John Peel, Steve Lamacq, Huw Stephens, Rob Da Bank, Phill Jupitus, Marc Riley, Tom Robinson, Colin Murray, Gideon Coe and John Kennedy on XFM and voted Best Breakthrough Act at CMJ in a New York Times poll of conference badge holders and received shining reviews including Pitchfork.

“In an era when almost everything is quite like something else, Bearsuit are not quite like anything.” John Peel

Cosmic Shenngy

A rare show by Cosmic Shenngy (“An ambassador for the Chinese avant-garde” – TIME) one time ‘Hang the Box’ drummer (China’s first punk rock band who signed to Cherry Red) and daughter of a Cosmonaught, who dropped the sticks to pursue a more experiemntal space/krautrock bent. Shenngy has collaborated with Elliott Sharp, Alvin Curran, Damo Suzuki and Blixa Bargeld. She also performs as ‘White’ with Shou Wang from ‘Carsick Cars’ and has toured with Neubauten.Cosmic Shenngy will also DJ Techno/German House/Dub Step/Raggae and Kraut/Space Rock.

Crumbling Ghost

Riff-Tastic Post-Doom/Prog-Folk from Damo Suzuki’s loudest backing band, that recently super-rocked with Stinking Lizaveta.

Cove

London’s Cove are a three peiece rock band who deal in mighty fine riffage over DC basslines and intelligent drumbeats; for fans of Hoover, AC/DC and Slint. Their latest album ‘Show Me Your Nature’ was released earlier this year on Unlabel…expect more to come!

Former Utopia

Radio 6/Resonance FM featured, genre defying intelligent edgy song smith that producing the kind of mortally sad, black humoured alt. folk that reminiscent of Lambchop, Mountain Goats and on occasion Shellac. George plays Guitar and is from East London, Rama drums and is from East Seoul. Russ plays Bass and is from Romford and 100% of Russell and the Wolf Choir. They’ve gigged with Steve Malkmus, Shonen Knife, Moon Mama (Afrirampo), Julie Doiron, Thee More Shallows, Mick Turner (Dirty Three) and David Grubbs.

“Like (smog) on holiday in Shellac”Drowned in Sound

Horowitz

Horowitz formed in 2004 as a three-piece bedroom project. Expect Pavement-esque guitar mangling and Subway Organization style noise pop.

“If the restarted Hadron collider proves to have half as much furniture-wrecking power as a Horowitz chorus, then we’re all in trouble. For other bands, Horowitz make lesson one quite simple: have tunes. Loads of them.” – In Love With These Times in Spite of These Times

ice, sea, dead people

Ice, Sea, Dead People are three child-men from London who are sick and tired of rock music that isn’t. Inspired by art-rock and punk luminaries such as Fugazi, Liars, Erase Errata, Black Eyes, et al, the trio are more than content to punch through the ceiling of their peers to achieve an even more liberal approach to their explosive sound formed from sharp riffery, rhythmic foreplay and peaking with esoteric vocals. Everything is distorted, most of it is screamed and all of it is energetic.

“One of the loudest new bands I’ve seen in a long while… Properly forthright, in-your-face rock music.”
Steve Lamacq – BBC 6 Music (’6 Music Unsigned Band of the Week’)

“Sawtooth plosives of guitars strung like catapults and screams at exactly the right frequency to be heard by humans.”
Plan B Magazine (RIP)

Indieoke (2 sets)

If you’ve ever fancied giving Albarn, Ditto, Curtis, Cocker, Kapranos and the like a run for their money by fronting your own indie band then Indieoke is the place to do it.

Thier amazing live band will take to the stage and belt out the indie classics, for your pleasure, while you, the REAL stars, take turns in joining the band for one number at a time. Members of the audience (YOU!) take the spotlight to belt out such monster songs as, There she goes, Take Me Out, Common People, Panic, Where’s Me Jumper, 7 Nation Army, Hounds of Love, Love Will Tear Us Apart and Buddy Holly and TEENAGE KICKS for this very special John Peel Day Indieoke!
Recommended by Lauren Laverne BBC 6 Music

Lail Arad

Young, up and coming folk singer/songwriter and engaging performer, who has played with the likes of Devendra Banhart and has a growing reputation on the London folk scene.

Mary Epworth and The Jubilee Band

Psych soul Chanteuse Mary Epworth’s music calls to mind the lushness of Holland era Beach Boys, the plugged in folk of Fairport Convention and the heavy fuzz of Flower Travellin’ Band. Mary’s harpsicord, synth and harmony laden debut album is being recorded as we speak.

It’s as mesmerising as it is unnerving.” The Guardian

“Imagine a folk Black Sabbath with brass band accompaniment and you’re there. I’ve never heard anything like this. More, please!” Terrascope

Model Village

Model Village is a new band, with a new beginning; they have all done lots of things before.. but why live in the past, they ask, why not live in the model village of the future? If you can think of nothing better than coming home, popping off your shoes and settling into a lush bed of indie jangle-tinged folk, then step this way, into your new compact abode …

They’ve been playing out with; Casiotone for the painfully alone, Allo Darlin’, Singing Adams, Pony Collaboration, Jeremy Warmsley, Six toes, and Get Cape, Wear Cape, Fly.

Nedry

Nedry are Matt Parker, Chris Amblin and Ayu Okakita. Following a series of internet based interactions between 2007 and 2008, the three-piece decided to meet face-to-face in the spring of 2008 and since then they have exploded!

The band have seen an incredible amount of Radio play-particularly from Huw Stephens on Radio One who loves them! Endless glowing reviews and massive tours followed. John Peel almost certainly would have approved of this innovative genre hopping act.

“(Nedry) reinvent the (trip-hop) genre on their terrific debut, a futuristic sonic collage of dreamy glitch-folk, shimmering electronica and weapons grade dubstep percussion.” **** UNCUT

“Intriguing and fantastic!” John Kennedy – XFM

NITOWSKI

Nitkowski’s music consists of interlocking guitar and drum figures with sparse vocals, and is inspired by the uncompromising attitude and caustic atmosphere of This Heat, the clinical, deceptively simple technicality of Botch, the interlocking tones of Indonesian Gamelan music, the cyclical rhythms of some African folk music, and the wonder of gin.

“One of those bands who’s [sic] songs just don’t go anywhere.” Downtuned.net

Paul Hawkins

Formed from a ragbag gang of outsiders and fronted by the most singular frontman in Britain today Paul Hawkins (and his outfit, Thee Awkward Silences) is smart, intriguing and wildly entertaining outsider pop mavericks.

smallgang

Sounding something like Johnny Cash fronting Sonic Youth or Smog’s Bill Callahan holding his own in front of Dinosaur Jr, anyone who loves exciting and intelligent rock music will find something to love in the repertoire of Smallgang. The band have just recorded their 2nd album and it is being mastered in Echolab Denton by Midlake/New Pornographers/Silkworms favourite sound tech Matthew Barnhart.

“falling somewhere between Regeneration-era The Divine Comedyand Stephen Malkmus at his most post-punk.” God Is In The TV

Stereolab (Laetitia DJ SET)

DJ Set from Laetita Sadier-founding member of super legendary uber cool band ‘Stereolab’. Formed in 1990 and saw global success with their mix of hypnotic experimental electronica and naive French pop. They recorded 8 John Peel sessions and remain one of the most influential UK acts.

Superman Revenge Squad

Superman Revenge Squad is one bloke from Croydon, called Ben, and an acoustic guitar. He is sometimes joined by a man called Martin, and a cello.

Susie Hug

Susie first came to prominence fronting The Katydids, and following collaborations with acts such as The Blue Aeroplanes and Fatima Mansions, has seen a solo career flourish with albums recorded with Travis and most recently Calexico, who backed Susie on her latest release ‘Tucson Moonshine’ on Vacilando ‘68 Recordings.

Theo

One man math rock band Sam Knight, Taut, chugging guitar loops layer up with frenetic tapping patterns that interweave in spiraling complexity before near sub-atomically precise, powerhouse drumming.

Vatican Cellars

Hailing from London and Orange County The Vatican Cellars write songs about death, loss and guilt. They write songs late at night from the bottom of a bottle of wine, songs that are sung down the phone in the early hours, songs that bring to mind Nick Drake, The Lilac Time and Tindersticks.

Your New Friend

Named after an obscure Smog song, this new acoustic duo features ultra baritone voiced Simon Kobayashi (smallgang), with Sun Kil Moon-esque guitar workouts from Alex Carter (Armchair Songs). They play incredibly pretty songs with a rare level of skill and complexity.

THE THERMALS - Personal Life (Kill Rock Stars/2010)

2010-10-08T13:31:00.004+02:00

Si hi ha un disc que no para de sonar desde que va arribar a l'Apartament18 és el Personal Life (Kill Rock Stars/2010) de The Thermals. És el disc de rock perfecte per ballar-lo i desganyitar-te, pensant en què les coses poden ser diferents, pensant en la possibilitat d'un ball diferent: ballar amb els punys enlaire, punys que miren al cel reclamant alguna qüestió terrenal mal resolta; punys que miren al cel esperant la enèssima descàrrega elèctrica que, en format de trio i una darrere de l'altra, van escopint a ritme de vendaval melòdic. Música emo-tiva per a gent emo-cional.Ei! però emo en el sentit ben entès de la paraula, no en les ridícules poses adolescents de cabells tenyits i serrells cartesians d'avui en dia. Disc, en definitiva, de Rock & Roll. Discasso.

YOUR RECORDS & YOU#3: LIZ BERG (WFMU/Free Music Archive)

2010-09-29T19:12:00.009+02:00

Un altre mes i un altre cop la secció "Your Records & You" arriba a l'Apartament18. Aquesta és una secció on pregunto a gent que directament o indirecta és una influència per a l'Apartament18, que ens parli de la seva relació amb el món dels discos i de les tendes de música, de les seves experiències comprant discos i singles arreu del món i, en definitiva, conèixer la seva opinió sobre quina és la direcció que està prenent la música en l'actualitat.

Aquest cop li toca al torn a una de les persones que ha entrat a formar part de la família de l'Apartament18 a través del seu atreviment i manca de prejudicis a l'hora de programar música eclèctica, però sempre excel·lent, a través d'una de les nostres emissores preferides: WFMU. Ella és Liz Berg, persona que comanda amb mà de ferro els dilluns la tarda durant 3 hores amb el millor rock experimental, electrònica weird, psych-folk, pop de guitarres sublevades i post-metal progressiu. Com podeu veure, no hi ha prou espai per definir la seva amplitud de mires, amb la qual ens sentim plenament identificats i compartim. A més, Liz Berg és la Assistant General Manager (per entendre'ns, la segona de a bordo) de WFMU.

Ha estat un plaer compartir conversa electrònica amb Liz i ja hem quedat per saludar-nos al proper Primavera Sound al seu stand, ja que m'ha confirmat que l'any vinent també estaran presents per retransmetre en directe el festival.

Aquí us deixo les seves respostes al nostre qüestionari, que passa a englossar la llista de persones de la secció 'Your Records & You' de l'Apartament18. Gràcies per tot, Liz.

(A18) Quin artista és la teva última obsessió?

(LB) Per a mí les obsessións musicals poden ser efímeres o de llarga durada. En aquest moment, estic gaudint de sorolloses bandes de noies: Mil Mascaras (que he descobert pel Free Music Archive), i Neon Blud (WFMU ha afegit recentment els seu nou 7'' a la seva discoteca). Aquest any passat he estat obsessionada amb Giorgio Moroder.

(A18) Quin és l'últim cd/vinil que has comprat?

(LB) Actualment, les últimes coses que he comprat han estat regals per al meu pare: un cd de Dengue Fever i un cd de Four Tet. No tots els meus parents són oberts de ment i accepten música nova, però el meu pare s'aventura i té un bon apetit per a nous descobriments. És un repte molt divertit per a mi predir quins seran els nous artistes que ell gaudirà, perquè el seu gust és exactament l'oposat al meu. Si t'ho estaves preguntant, li va agradar el de Four Tet!

(A18) Recomana algunes botigues de discos d'arreu que s'hagin de visitar?

(LB) No penso que cap d'aquests llocs siguin un secret, però…

Nova York: Academy Records a Brooklyn, Other Music a Manhattan, i per suposat, la fira del disc anual de WFMU (Oct 22-24, aquest any).

Nova Jersei: Princeton Records Exchange, a Princeton.

California: Amoeba i Rasputin a Berkeley i San Francisco.

Lima, Perú: Galerias Brasil (me l'ha recomanat el meu amic peruà Jorge).

Bangkok, Tailàndia: Pantip Plaza.

Siem Reap, Cambodja: en lloc d'emplenar el teu iPod amb música america a Rogue, intenta aconseguir jams Camboianes a les botigues de Sivatha Road o als carrers numerats de Sivatha.

(A18) Explica'ns el cop que has comprat la quantitat més ingent de discos.

(LB) M'he d'imposar a mi mateixa limits de temps quan visito Amoeba, i comptar amb un pressupost tancat per a la fira del disc de WFMU!

(A18) Quina ha estat la teva millor/pitjor experiència comprant discos?

(LB) Vaig estar viatjant per Àsia farà uns 5 anys i vaig tenir dos grates experiències comprant música. Quan estava a Hong Kong, no se com vaig trobar una petita botiga indie a la base d'un gran edifici entre els carrers de Causeway Bay o Wan Chai, si no recordo malament. No estic segura de com es deia el lloc, però la botiga era estreta i sense finestres, i la noia que treballava va ser molt simpàtica. Jo no parlo cantonès i ella no sabia parlar anglès, però no se com, vaig comunicar-li que estava interessat en nova música cantonesa, però que no estava interessada en baladistes cutres o boy bands. Ella em va donar un CD d'una banda anomenada Pixeltoy, i vaig confiar en el seu criteri. La banda sona com una versió cantonesa de Pizzicato Five, molt divertits!

També m'ho vaig passar molt bé comprant música a Siem Reap, on vaig estar buscant música vella camboiana i nou hip-hop del país. Vaig entrar a una tenda i allí hi havia dues noies adolescents treballant. Quan els hi vaig explicar que estava buscant, van exclatar a riure (com si diguessin "Què????" Què collons fot aquesta boja blanca interessant-se per la música camboiana??"). Elles em van recomanar un raper anomenat Khmer Rouge, una mixtape de hip hop, i alguns álbums de Sin Sisamouth i Rose Sereysothea. La risa es va converitr en alguna cosa incontrolable quan vaig demanar que em repetissin "Rose Sereysothea" un cop i un altre, així que ho vaig tenir que escriure tal i com a mi em sonava.

(A18) Quin serà el proper pas endavant en la música?

(LB) Bé, només et puc dir que totes les noves bandes aniran amb els portàtils o continuaran copiant a Animal Collective, però desitjo que això no passi. El que espero és que la música independent continuï creixent i canviant de manera impredecible, a partir de noves i dispars influències, o a través de l'experimentació o la reinterpretació de música més vella.

També espero escoltar moltes més bandes de fora dels Estats Units. Cada setmana, quan miro les noves addicions al Free Music Archive, descobreixo nous artistes excitants de Rússia, Mexico, França, Suïssa, Indonesia, Amèrica del Sud, etc. També m'encanta llegir els posts de Chief Boima al blog de WFMU, qui rebusca entre nova música africana i grups immigrants i de llatinoamèrica.

(A18) Recomana'ns unes quantes bandes que haguem de veure. Per què aquestes?

(LB) Omar Soleyman de Síria ha estat de gira recentment pels Estats Units, i pensant que la seva banda completa no va poder venir, el show que vaig veure al Issue Project Room fou increïble i es va convertir en una gran festa.

Monotonix de Tel Aviv sempre són divertits i perillosos en directe, sempre estan escalant per les parets, encenent la bateria, o llençant basura arreu. Molt punk-rock.

Hauries de probar amb Golden Triangle de Brooklyn, que són un festival, com uns B-52, i compten amb una guitarra acròbata!

Si t'agraden els sons més foscos i gòtics, ves a veure Zola Jesus. Tot i pensar amb la petitesa de la cantant, ella comanda l'ambient, i els tres teclistes que porta llueixen molts anys d'entrenament a les seves esquenes.

(A18) Com organitzes la teva col·lecció de discos?

(LB) Els meus cds estan organitzats alfabèticament pel nom de l'artista…fins que m'ho vaig deixar a la lletra F!!!. La resta està "alfabèticament" (ejem ejem). Els meus discos es poden trobar en situacions molt diferents: aquells que escolto més sovint estan situats més prop del reproductor, i els que no, els deixo apartats.

Gràcies de nou a Liz pel seu temps, per la rapidesa i disposició en contestar el qüestionari i pel seu treball al capdavant de WFMU i el Free Music Archive. Ja sabeu que l'Apartament18 dóna suport a WFMU mitjançant una donació anual, per tal que aquesta emissora no-comercial i lliure de dogmes pugui continuar sent una font d'inspiració, retrobament i descoberta de nova i vella música.

Això és el que més escolta Liz Berg.

BALAM ACAB - See Birds EP (Tri Angle/2010)

2010-09-24T23:43:00.008+02:00

Sense dubte, un dels EPs de l'any 2010 per a l'Apartament18. Amb reminiscències al millor Burial, l'ambient i dubstep de Balam Acab en el seu debut 'See Birds' (Tri Angle/2010) és eteri, emocional. Són quatre magnífiques composicions de pop narcòtic, però també banyat amb ritmes subversius, corrents. Tots sabíem que el millor dubstep es trobava enmig la densa boira. A Balam Acab els trobareu allí.

MAVIS STAPLES - You Are Not Alone (Anti-/2010)

2010-09-17T10:15:00.005+02:00

La superestrella del gospel Mavis Staples està vivint una segona (eterna) juventud. Si en l'anterior disc es va agafar de la mà de l'inefable Ry Cooder, aquesta vegada és Jeff Tweedy qui s'encarrega de l'arranjament i la producció del nou disc de Mrs. Staples, You Are Not Alone (Anti-/2010). A més, el líder de Wilco contribueix amb dos cançons -You Are Not Alone i Only The Lord Knows- amb aquell regust tan alt-country que Tweedy impregna per allà on passa. A més, en aquest disc es reinterpreten cançons de Allen Toussanit, John Fogerty i Little Milton, entre d'altres.

Un disc que abraça el gospel, el soul i el country més asilvestrat, tot reconduït en clau pop per un Tweddy en estat de gràcia. Llarga vida a Mavis Staples. Ella fa retronar les parets de l'Apartament18.

Shops#2: CD.DROME (Barcelona/Catalonia)

2010-09-13T23:34:00.011+02:00

Vaig encetar, fa un temps, aquest apartat de l’Apartament18 amb una de les millors botigues de discos del món: Rough Trade, de Londres. Doncs ara li toca el torn a una de les millors tendes de discos del país: Cd.drome, de Barcelona.

Tot i que també té una seu a Madrid, us parlaré exclusivament de la botiga de Barcelona. L’any 1992, en ple apogeu de l’indie, obria Cd.drome les seves portes, per oferir una alternativa a les manides botigues de discos més clàssiques i generalistes del carrer Tallers. Cd.drome es convertia així en la referència especialitzada en indie i electrònica de la ciutat, per anar derivant fins avui dia també amb clàssics ben seleccionats i “influències” (tal i com ells ho referencien).

Situada en una de les zones de Barcelona més privilegiades per als amants de les botigues de discos, Cd.drome es troba exactament al carrer Valldonzella, a mig camí del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el mític carrer dels Tallers.

És una botiga de dimensions reduïdes, molt a joc amb el seu caràcter minimalista, tant per l’estructura de la botiga com pel seu immillorable contingut. A l’entrada hi ha un petit aparador on normalment hi pengen (literalment) les últimes novetats, tant en vinil com en cd. L’espai de Cd.drome és d’aquells que dóna goig per la seva pulcretat i ordre, però ojo, els racs de cd molts cops no estan ben ordenats, sinó que sembla que s’han intentat ordenar, sempre de manera alfabètica (incloent alguna referència a bandes concretes o segells).

La primera impressió és la d’estar enfront d’una botiga cuidada al detall. Els racs de cd ocupen tota la part esquerra de l’habitacle. En primer terme hi ha una cuidada selecció de novetats de música electrònica -techno, house, IDM, minimal, pop electrònic- diferenciats també per segells -Warp, Planet Mu, Touch, 12k- i per estils. Un apartat molt ajustat de hip hop separa la part electrònica de la resta. La manera d’exposar les novetats, situades enfront el client i a sobre dels racks del cd, de manera vertical, és una forma clàssica de les botigues de música d’arreu. Per últim, cal dir que la part de música electrònica és un dels punts forts de Cd.drome.

Continuant amb els cd, seguidament de l’electrònica hi ha la part d’indie. Indie per definir estils que van del pop més clàssic al noise més extrem, de referències cuidades de doom metal o l’alt-country més recent, del punk al glow-pop, o del weird folk a l’experimentació industrial. Una cuidadíssima selecció de novetats omplen els racks, que també estan ordenats de forma alfabètica tot i que també hi ha referències a bandes i segells. A la part final es poden trobar apartats més diversos: bandes i segells estatals, un petit tast de jazz de vanguarda, LTM i post-punk. Ja al final de l’apartat de cd hi ha un moble que s’ocupa de les “influències” més clàssiques, molt limitat però molt ben escollit: de Antonio Carlos Jobim als Byrds, de Bob Dylan a Fela Kuti, de Townes Van Zandt a Serge Gainsbourg i Jacques Brel. Imprescindibles que completen la manida selecció de cd.

Un dels punts més forts de Cd.drome és el seu apartat de vinil. No tant pel que fa al pop/rock -que és molt menor a la dels cd, i es queda un pèl justa- sinó que compta amb una de les millors col·leccions de música electrònica del país. Minimal, indietrònica, techno, dubstep o microhouse són alguns dels estils escollits per a la trufada selecció. Els vinils s’ubiquen de manera perpendicular als cd, ocupant pràcticament al menys la meitat de la botiga.

A sobre el taulell hi podeu trobar les novetats en vinil, amb una manera molt adequada de mostrar-les per, alhora, emmagatzemar-les a la vista del client. També hi destaca una petita part dedicada als boxsets i llibres i uns racks d’ofertes interessant però poc trufat.

Us puc assegurar que Cd.drome és una de les millors botigues de discos que he visitat i que s’assimila molt a les petites tendes ben cuidades i dissenyades, amb un tracte afable i molt correcte, que he pogut visitar. Hem recorda molt a Sonic Boom de Toronto o a la Second Layer de Londres.

En definitiva, Cd.drome és bàsicament una botiga de novetats, que es pot associar al risc i a les propostes minoritàries amb tot el valor afegit que això li suposa. De visita obligatòria per als amants de la bona música.

COSMETICS - Sleepwalking 7" (Captured Tracks/2010)

2010-09-03T13:45:00.004+02:00

Molt molt molt xulo, aquest nou single de 7" de Cosmetics. Sleepwalking (Captured Tracks/2010) està format per dos cançons, la primera, amb el mateix nom que el single Sleepwalking , és tecno-pop de qualitat, amb aquella dosi d'innocència -suposo que per la veu llunyana i anèmica de la cantant que recita lentament a ritme de beat- que la fa trepidant. The Cries, la segona cançó, està més encarada al ritme 4/4 i la modulació sintètica, recordant els singles que als 90' editava Karl Bartos. En definitiva, bon tecno-pop (però més pop que tecno).

WEED HOUNDS - Beach Bummed 7'' (Iron Pier/2010)

2010-09-03T13:31:00.004+02:00

Gràcies a Mark Whitby de Dandelion Radio ja fa uns dies que no paro d'escoltar aquest single de 7'' dels novaiorquesos Weed Hounds, titulat Beach Bummed (Iron Pier/2010).

Dos cançons de guitarres incisives, d'aspecte molt indies, que els emparenta amb l'escena més emo, i en conseqüència, més pop. Vehiculades per la veu de Laura Catalano (sic!) s'assemblen a Deerhoof en les formes. La cara A del single, Beach Bummed, s'està convertint en una de les cançons que més escolta últimament. Havent tastat tot el que tenen editat, espero el seu disc de debut impacient.

THE CLIENTELE - Minotaur (Pointy Records/2010)

2010-09-02T14:21:00.005+02:00

Una de les bandes que sempre ha format part de la vida de l'Apartament18 quan encara no era ni Apartament18. El 6 de setembre s'edita Minotaur (Pointy records/2010), un nou mini album de The Clientele, banda assenyada amb l'ortodoxia del pop més fràgil i que està format per 6 cançons de tendència més vivaç -alerta, el cinquè tema és un spoken word preciós-esculpides a ritme d'aquest pop sempre banyat per la pluja i les boires angleses. Un encert més en la seva dilatada carrera cap al premi. Bravo.

SUPERSONIC FESTIVAL 2010

2010-09-02T14:04:00.004+02:00

Ja està configurada la graella d'actuacions per dia del Supersonic Festival de Birmingham (UK), que tindrà lloc del 22 al 24 d'octubre. Aquest és un dels meus festivals preferits, sempre amb un cartell arriscat i valent amb propostes sonores extremes (alerta, tampoc és el No Fun) i sempre sense deixar marge a les propostes buides de contingut. Per a que m'entengueu: és un festival que compta amb una sala condicionada per prendre te just abans de disfrutar de Napalm Death. Són aquest luxe de detalls els que fan grans als festivals petits:

Friday 22nd October 9pm – 2.30am

Headlined by Napalm Death
with Dead Fader, Demons (feat Sick Llama), Devil Man (feat DJ Scotch Egg), Drumcorps, Fukpig, Gum Takes Tooth, Necro Deathmort, PCM

Saturday 23rd October 4pm – 1.30am

Headlined by Godflesh + Melt Banana
with Blue Sabbath Black Fiji, Cave, Cloaks (DJ set), Dosh, Eagle Twin, Gnaw, Gnod, King Midas Touch, Lash Frenzy vs KK Null, Lichens, Melt Banana, oVo, Part Wild Horses Mane On Both Sides, People Like Us, Steve Troman & Dan Nicholls Duo, Stinky Wizzleteat, Tweak Bird

Sunday 24th October 2pm – 12.30am

Headlined by Swans + Hallogallo
with Barn Owl, Black Sun Drum Corps, Bong, Factory Floor, Jailbreak feat. Chris Corsano + Heather Leigh, James Blackshaw, Master Musicians of Bukkake + Khyam Allami, Mugstar, Nisennenmondai, Peter Broderick, Pierre Bastien & Male Instrumenty, Voice Of The Seven Thunders, Zeni Geva

+ talks, films, workshops, market place, tea room

DALTON GHETTI: Alphabet

2010-09-02T14:01:00.002+02:00

Increïble les escultures minimalistes de Dalton Ghetti. Aquí un alfabet modelat sobre les puntes de grafit de llàpissos.

THE TELESCOPES - Taste (What Goes On/1989)

2010-09-01T13:54:00.005+02:00

S'ha de mirar amb un cert prisma el debut dels britànics The Telescopes. A l'època, podia passar per un enèssim i pusilànim disc de shoegaze prematur, aquell estil emparentat amb la fúria de The Jesus And Mary Chain i els instrumentals narcòtics de Spacemen 3. Però tots aquests anys després, i atenent al revival que s'està vivint actualment d'aquestes bandes que intenten sonar com ho feien Ride, Chapterhouse o Swervedriver, el debut de The Telescopes, titulat Taste (What Goes On/1989), esdevé actualment un sisma entre els discos que es van publicar a aquella època, per enfocar-se sense condicions a una immediatesa descomunal en base al soroll rutilant de la seva proposta.

Un disc que s'obre amb el mid-tempo 'And Let Me Drift Away', on s'ensenya el que no serà aquest disc: pop emocional cuinat a foc lent en base a guitarres cristalines. Res de tot això.

D'aquí al final del disc es presenta una pulsió catàrtica de feedback desbocat, de soroll volàtil, però melòdic -estem parlant de pop, per molt de soroll que es faci- a través de cançons enèrgiques, intenses, agressives i viscerals. Quan acaba el disc, pots tenir la sensació d'estar esgotat, com si t'haguessin exprimit fins a la última gota. Una altra vegada: res de tot això. Torneu a pulsar el play i doneu mitja volta més en sentit horari al volum del reproductor. Goig de distorsió. Goig de música.

BJ NILSEN AND STILLUPPSTEYPA - Space Finale (Editions Mego/2010)

2010-08-31T14:25:00.003+02:00

Grandíssima nova referència de Editions Mego. Ahir vaig estar tota la tarde escoltant els devanejos parsimoniosos de la col·laboració entre aquestes dos figures del drone i el dark ambient més pur, BJ Nilsen i Stilluppsteypa.

Space Finale (Editions Mego/2010) és un doble LP que recull les gravacions que en el seu dia es van compilar en cassette -en cinta de 90, C90- on es desenvolupen 4 temes llargs, entre els 21 i 23 minuts, plens de circulacions enmig de boirades espeses, de drones infinits, d'atmosferes pertorbadores, de field-recordings, tot processat de manera analògica.

Un disc que s'ha de saborejar amb la tranquilitat que li correspon, se l'ha de deixar fluir per entrar dintre d'aquest soroll atonal de paisatges enfocats amb llums de penombra.

ONEIDA w/ PTERODACTYL - The Green Corridor Series I (Altin Village & Mine Records/2010)

2010-08-31T14:05:00.005+02:00

Primer 12" d'una sèrie de splits EP que edita Altin Village & Mine Records sota el lema de The Green Corridor Series. En aquest cas, dos bandes conegudes (i preferides!) de l'Apartament18: Oneida -possiblement, la millor banda instrumental del moment- i Pterodactyl, banda amiga de Brooklyn i que llueixen una instrumentalitat digna dels primers.

He estat buscant aquest EP compartit desesperadament des de que el vaig escoltar ja fa uns mesos al programa Another Nice Mess de Marcelle, que se'l va afiançar en la seva última visita a Nova York, ja que va compartir cartell amb Pterodactyl en una de les moltes sessions que va impartir al llarg i ample de la City.

Sis temes conformen el LP, 2 d'Oneida (els dos primers) i 4 de Pterodactyl. Confiança instrumental i molta psicodèlia ben entesa en aquest assaig de música sense pretensions. Espero veure per on van les línies de les noves col·laboracions per a les Green Corridor Series. De moment, millor impossible.

FRIDAY VISIONS: HOT SUMMER, UNLUCKY JAPAN

2010-08-27T14:06:00.002+02:00

MARTO - Aluminium Headache EP (self-released/2010)

2010-08-27T13:22:00.005+02:00

Sabeu de la meva devoció per la música de Marto, per aquesta electrònica sintètica de teclats i formes sobreposades. Acaba de publicar un nou EP, anomenat Aluminium Headache (self-released/2010) amb dos cançons. La primera, Alka Seltzer in Zero G transcorre a les voltes d'un teclat juganer, innocent, que va prenent diferents formes i engrandint-se al llarg de quasi bé 9 minuts de bits entremaliats.

La segona cançó -titulada de la mateixa manera que l'EP, Aluminium Headache- és una demostració de sensibilitat electrònica, jugant amb els retalls del click&cuts més acadèmic sense perdre de vista la seva part més experimental, amb una part final de suaus notes de piano propers a l'esperit pop que desprén tota la seva música. Noves vies exploratòries s'obren enfront d'aquesta delicada, però molts cops asollelada i ombrívola, electrònica de dormitori que brinda Marto.

WILD NOTHING - Evertide EP (Captured Tracks/2010)

2010-08-27T08:56:00.003+02:00

El projecte unipersonal de Jack Tatum, Wild Nothing, retorna en forma d'un EP d'edició únicament digital -tot i que es podia aconseguir amb uns screen prints, però només 75 còpies per a tot el món- i obre , una vegada més, les portes a aquest indiepop clàssic, de guitarres eriçades i melodies vesprades.

Aquest Evertide EP (Captured Tracks/2010) de 3 cançons recorda, sobretot a les inflexions etèries dels The Cure del Disintegration -Your Rabbit Feed-, s'apropa en condicions als Smiths amb una entonada classe d'anyorat pop dels 80 -Golden Haze-i engrana bateries sintètiques i teclats amb puntejos de sobrada categoria a Take Me In.

Tot i que el seu disc, Gemini (Captured Tracks/2010) té moments d'alt nivell, em quedo amb aquest EP, perquè representa la immediatesa del pop ben entès, aquell que no morirà mai, mentre hi hagi persones que recorden a la perfecció com s'encadenen els acords per crear melodies eternes. En definitiva, això és el pop, no?

POCAHAUNTED: Punt i Final

2010-08-27T08:35:00.004+02:00

Aquesta setmana me n'he enterat pel Beware of the Blog de WFMU que Pocahaunted a posat punt i final a la seva carrera. És una llàstima perquè era una de les bandes que encara no havia vist mai en directe i prometien molt, pensant en poder-los gaudir sobretot en un teatre principal a hora de bruixes...

Amb dos magnífics LPs -l'últim, anomenat Make It Real, el vaig ressenyar aquí- i de singles compartits amb Robedoor o Cristina Carter, en els primers tres anys de vida el duo de noies va arribar a publicar més de 25 referències en series limitadíssimes de cassettes i cd-r.

Després de que Bethany Cosentino abandonés la formació per crear els afamats Best Coast, Pocahaunted es va convertir en un quartet liderat per Amanda Brown, que comptava amb la guitarra Britt Brown, deixant la improvització en favor d'un conjunt més proper al pop, més definit i menys experimental.

Pocahaunted és una de les bandes de referència d'aquesta escena de "hypnological pop" auspiciada per la revista The Wire, juntament amb Sun Araw, Ducktails o Emeralds, però per a mi més semblant a Robedoor, LA Vampires o Psychic Reality.

Llàstima. Pocahaunted, R.I.P.

FENNESZ/DANIELL/BUCK - Knoxville (Thrill Jockey/2010)

2010-08-26T08:28:00.005+02:00

Ahir ja vaig piular al twitter sobre les sensacions que m'estava deixant aquest Knoxville (Thrill Jockey/2010), la col·laboració improvitzada de 3 mestres de l'undergropund menys conformista: Fennesz/Daniell/Buck.

Per una banda, l'inefable Christian Fennesz, redibuixa i fracciona cada ritme que desprenen les guitarres de David Daniell i de Tony Buck (aquest últim és bateria també del combo d'improvització noise-jazz The Necks) que van resseguint el camí del crescendo inabarcable. Em recorden als millors moments de la col·laboració de Machinefabriek i Aaron Martin i també a l'excepcional Drifts de L/M/R/W.

4 composicions -no massa llargues, no superen els 10 minuts- que et porten a navegar per un mar de fons revolt, atrangolat, on el fil conductor és el meravellós dialeg de les dos guitarres, amenitzades i tractades pels filtres de soroll sintètic del mestre Fennesz. Molt i molt bo.

THE MEN - Immaculada (self-released/2010)

2010-08-26T08:07:00.004+02:00

Impressionant bacanal de feedback i fuzz punk d'aquesta banda de Brooklyn anomenada The Men. Immaculada (self-released/2010) és el seu segon disc i comprèn tota l'extensió que va des de la distorsió de guitarra màntrica (es pot dir així?) a la MBV fins arribar a crear excepcionals paisatges foscos i tenebrosos. Tot això banyat per una carència pop gràcies a les melodies vocals que es van alternant en diferents cançons els components de la banda.

Quan vaig escoltar-los per primera vegada al 12" We Are The Men, ja em vaig quedar prendat d'aquesta facilitat per crear atmòsferes opressives, tot i que en aquest segon LP, han jugat la seva variant menys radical, menys propera al metal.

Ara es reedita auqest Immaculada en una tirada limitadíssima de 200 còpies per a tot el món (només vinil), i que només es pot comprar via el seu blog.

18.08.2010 = 1r Aniversari de l'Apartament18

2010-08-18T14:28:00.015+02:00

Com ha passat de ràpid. Pressa i depressa. El dia 18 d'agost de l'any passat, el petit nou habitant de l'Apartament18 havia de convertir-se en la nova estrella invitada, però com totes les estrelles, va decidir prendre's un impàs d'11 dies. Les coincidències feien del número 18 un lligam extraordinari amb la realitat i, decidit en la meva obsessió per dotar de contingut allò que feia molt temps corria per dintre meu, la conjunció numeral va suposar l'inici d'aquesta aventura en forma de blog.

Una aventura que, com ja vaig explicar en el leit motiv de l'Apartament18, només vol posar en boga d'aquells qui estiguessin interessats -pocs o molts, és indiferent- la passió per la música, la sensibilitat i el bon gust.

En aquests temps de consum massiu, amb una cultura del click cada cop menys respectuosa amb els qui pensem que una altra forma de consum és possible, el fet de disposar d'un petit espai per mostrar les dèries personals és fantàstic. Per això estic molt (MOLT) satisfet de com ha anat aquest primer any de l'Apartament18: pels comentaris que m'heu deixat, per la música que m'heu enviat i per la paciència que heu tingut. Si, aquella paciència que, estirant de concepte, s'acaba convertint en respecte.

Avui l'Apartament18 fa un any i ho vull celebrar d'una manera extraordinària. D'una manera que mai hagués pogut imaginar a l'iniciar aquest viatge per una xarxa tenyida de 0 i 1. No hi ha millor manera de celebrar-ho que amb música.

Així que la banda sonora d'aquest aniversari la posaran els amics The War Crimes, duet a mig camí de Londres i Estocolm -que acaben de publicar un single per a la prestigiosa Shifty Disco- i que ens han fet arribar una cançó en exclusiva per a que la publiquem a l'Apartament18. Dit i fet. I millor data que la d'avui no la puc imaginar. És per aixó que aquesta magnífica Stillness Beckons de The War Crimes es converteix, a partir d'avui, en la banda sonora original de l'Apartament18.

Gaudim dels moments únics que ens deixa la música. Gràcies a tots per acompanyar-me en aquest viatge. Proa al mar.

Stillness Beckons by The War Crimes

The War Crimes: http://www.myspace.com/thewarcrimes

DAN MELCHIOR UND DAS MENACE + PHEROMOANS - A Celebration Of Middlesex 7" (Savoury Days/2010)

2010-08-16T13:56:00.004+02:00

Estic enganxadíssim a la cançó que obre aquest split-single de 7" de Dan Melchior Un Das Menace, que aquesta vegada el comparteix amb 3 composicions més de Pheromoans. Aquest A Celebration Of Middlesex (Savaoury Days/2010) porta a un Dan Melchior salvatge en una cançó de rock trencallosa, en canvi, Pheromoans sonen més blues i lo-fi.

UNICORNIBOT - Hare Krishna (autoedited/2010)

2010-08-16T13:43:00.003+02:00

Una altra banda de referència a tenir en compte quan parlem sobre rock matemàtic i experimental, rock auster i afilat. Produït per Bob Weston (Shellac), el debut autoeditat dels gallecs Unicornibot, anomenat Hare Krishna, és un compendi de 9 cançons del rock més cru, aquell que va directe a la confrontació, sense contemplacions. Entre les similaritats es podria anomenar a les desvariances rítmiques de Don Caballero però també amb una ràbia metàl·lica que els emparenta amb les bandes clàssiques del post-hardcore. Gran disco.

YOUR RECORDS & YOU#2: ANDREW MORRISON (Dandelion Radio)

2010-08-13T21:39:00.005+02:00

Hi! Now is time for the english version of my section on l'Apartament18: "Your Records & You", this time, Andrew Morrison (Dandelion Radio) tells to l'A18 what they think about the new paradigm in digital music, his latest obsessions and his experiences buying records.

From Portsmouth in southern England (now living in Hamble, near Southampton), he was the voice of BBC Radio 1's John Peel show, providing the spoken word 'offensive content' announcements. He also recorded announcements and title music for Radio 1's Rob Da Bank One Music show. He was interviewed by Radio 1 in October 2005 for a documentary about the life and legacy of John Peel.

He was one of the founding members of Dandelion Radio and have been presenting a monthly show since its inception in 2006. This follows his previous experience presenting a weekly show for Portsmouth Hospital Radio back in the late 90s. He'd also appeared on Rob Da Bank's Bestival FM and Portsmouth's Express FM. He occasionally spin tunes out and about, with highlights so far including DJing at Danish band Alex Canasta's album launch party in Copenhagen, and supporting Autons, Forest Giants and King Of Spain at the Shoreditch Cargo, London. He also have a wide-ranging background of music production, performing, remixing and engineering.

---------------------------------------------

What artist is your last obsession?

Samuraj Cities (www.myspace.com/samurajcities) are my favourite active band. They’re from Sweden and use a mixture of drum machines, dirty-sounding synths, real drums and guitars. They have a sleazy, clumsy kind style that recalls early Beck and New Order. The best thing about them is their tracks sound like they’re just one bar away from falling apart at the seams, but never do. It gives them a chaotic but cool edge that’s missing from a lot of modern, over-produced music these days. I recorded them live at Camden Koko in London for my Dandelion Radio show but never got to meet them as they arrived just minutes before they took to the stage because their ferry from Sweden got delayed due to the discovery of an old World War Two sea mine of the coast of Dover! Luckily, their equipment arrived before them and was soundchecked ready for them to rush onstage and perform. It was a great set, and I hope to catch them live again soon.

The last cd/vinyl you bought?

I get sent loads of CDs and demos from bands and labels, but the most recent CD I actually paid for was Crystal Castles’ second album (www.myspace.com/crystalcastles). I’m a big fan of their trance-meets-punk-meets-techno, and love the layers of synth sounds mixed with Alice’s distorted screams – ‘Baptism’ is my favourite track on the LP.

My latest vinyl purchase was ‘Duuug’, a 7” by His Electro Blue Voice – they’re an Italian band that record what consider to be ‘true’ punk music. I actually prefer the B-side, ‘Fury Eyes’. They have the energy of Sex Pistols and the intensity of Joy Division, mixed together with a modern punk aesthetic. You can preview their upcoming releases at www.myspace.com/hiselectrobluevoice, all of which are limited edition vinyl singles that can be quite tricky to track down. But it’s well worth doing so, as I think their best is yet to come – and they’re pretty fantastic now!

Recommend us a “must-seeing” record shops over the world.

Brighton is always a lovely part of the UK’s south coast to visit, especially on a sunny weekend. In an area called The Lanes, you’ll find Rounder Records (www.rounderbrighton.co.uk), which feels very much like a traditional, old fashioned record shop. The staff are always knowledgable and friendly, and every item has a brief, handwritten description of the act and release, so it’s a great place to browse and discover something new based on their recommendations. An essential destination whenever I visit the town.

Tell us the time you bought the most enormous amount of records

After getting my first CD player, I decided in I needed to upgrade all my New Order albums from tape to CD way back in 1989. I already had ‘Technique’ on CD, but bought their first four albums and the excellent ‘Substance’ compilation of their first twelve 12” singles (still my all-time favourite album) all on CD on the same day. It must have been around the time of my 15th birthday, as I’d never have been able to afford them all at any other time during the year as a school kid!

I did a similar thing a few years ago after watching a TV documentary about Morrissey: I thought it was pretty shameful that I didn’t own anything by The Smiths, so went out and bought six of their CDs on the same day. I think HMV had them all on special offer, which means those New Order CDs probably remain the most I spent on music in one day.

Your worst/best experience buying records?

I honestly can’t think of a bad record-buying experience, but I do miss the dark and dingy Virgin Megastore that was down Charlotte Street in Portsmouth back in the 1980’s. It was a massive shop with just one floor, and I remember it as always being poorly lit. The shop was part of the Tricorn Centre, an ugly concrete monstrosity built in the 1960’s that was one of the UK’s most hated buildings. The centre has been flattened now (it really was a horrible area of the city), but I do have fond memories of browsing the racks and racks of vinyl, band T-shirts and posters that they used to sell. It was a cool place to hang out and hunt down music back in my teenage years.

What will be the next step forward in music?

I think it’s going to be the slow move towards digital releases, which has its positive and negative element. I love the instantaneous nature of online digital music - discover a tune you like, and download it straight away – but obviously I’ll miss the physical aspect of owning a release and reading the artwork. As a proud owner of a Technics turntable, I’m pleased to see the resurgence in popularity of vinyl releases and think that independent labels such as Sonic Cathedral (www.soniccathedral.co.uk) are doing thoughtful “hybrids” of physical and digital releases. For example, if you buy Team Ghost’s latest (marble coloured) 10” EP, you get a code that allows you to download digital versions of the tracks to put on your iPod, as well as a bonus track not on the vinyl. It’s a nice touch that allows enthusiastic collectors like me the ability to buy something I can touch, read and place on my record player, as well as having mp3s I can conveniently listen to while on the move.

Recommend us a few “bands to watch”. Why them?

Ghost Society (www.myspace.com/ghostsocietyofficialsite) is my favourite discovery so far in 2010. This Copenhagen band’s debut album ‘The Back Of His Hands, Then His Palms’ takes the best of shoegazing, Joy Division and ‘Disintegration’-era Cure, melding them together with some haunting tunes and great musicianship to create my current album of the year. You’ll hear a spectacular session from them in my August show - the session version of ‘Under The Sun’ is astonishing, and has to be a contender for a place in the 2010 Festive Fifty.

UK electro act Atomizer (www.myspace.com/atomizermusic) have been around a few years now, and just get better and better. Their early material was produced by Jimmy Cauty of The KLF, and their single ‘Hooked On Radiation’ was remixed by Pet Shop Boys. I’ve been lucky enough to have featured them in session twice on my show now. Their finest moment is the extended mix of ‘Black Hand’ they recorded for my October 2010 show – it’s a brilliant piece of playful and experimental electronic music which reached number 28 in the 2009 Festive Fifty, voted for by Dandelion Radio listeners. If you’ve not heard the track, make sure you buy a copy of Dandelion Radio’s first ever compilation CD coming later in 2010, on which it’ll feature.

For some harder-edged trance sounds, check out Cygnus X-1 (www.myspace.com/cygnusx1mc) who contributed what was possibly the best session that’s featured on my show back in April. I adored the track ‘Logical Steps’, but felt it ended a little prematurely. At my request, he’s extended the intro and end of the track, making it a storming 9½ minutes long and giving the tune more space to breathe. You’ll hear it in my August show, and it’s possibly my favourite track of the year – again, expect to hear it in this year’s Festive Fifty.

How do you organize your record collection?

Alphabetical by artist; albums filed seperately to singles; chronologically by when it was purchased. As the photo of me in my music room shows, I have a wall full of CDs, and a modest amount of vinyl. If I didn’t file it alphabetically I’d never find any of it! I also keep details of all tracks and running times in a spreadsheet – the timings come in handy for planning my shows. My earlier records and CDs are listed in a handwritten folder that I’ve been meaning to add to the spreadsheet for years. At some point soon I’ll take a week off work for some hardcore data entry!

---------------------------------------------

Thanks a lot to Andy for answer my questions. He welcome demos, so get sending them in now to: Andrew Morrison, c/o Dandelion Radio, PO Box 54918, London W3 6ZS, United Kingdom or email mp3s & web links to andy@dandelionradio.com.

A detail of Andy's record collection

THICK SHAKES - Ooh Mommy (Snugglehound Records/2010)

2010-08-13T08:22:00.003+02:00

Garatge desde Boston (Massachussets, US) i directament a la bústia de l'Apartament18. Thick Shakes és un trio poc acomplexat amb el rock & roll i que fa el seu debut amb aquest EP de 8 cançons anomenat Ooh Mommy (Snugglehound Records/2010). Reminiscències al so malhumorat dels Sonics, al fuzz-pop més distorsionat a lo Kingsmen i el lo-fi punk més en boga aquest dies, que els emparenten en bades com Girlfriends o els Thee Oh Sees menys hardcore.

DADAWAH - Peace and Love (Dug Out/1974 reed. 2010)

2010-08-11T09:52:00.003+02:00

La feina que fa la gent de Dug Out -Mark Ernestus (Basic Channel, Maurizio, Rythm & Sound) i Mark Ainley (propietari de Honest Jons i compilador habitual de Soul Jazz)- amb el roots reggae i la sensibilitat jamaica és excepcional. En aquest cas, han tornat a passar per Dubplate i Abbey Road l'excel·lent disc de Dadawah, titulat Peace And Love (Dug Out/2010) editat originalment l'any 1974.

Peace and Love són 4 cançons d'espiritualitat extrema a ritme de Nyahbinghy, el tipus de música practicat a les festes sagrades rastafaris, i que té com a característiques principals una cadència lenta i repetitiva, un so profund i místic acompanyat per una percusió que incorpora fins i tot instruments caribenys, tot això relligat amb un recitat lent i meditatiu.

THE BLACK KEYS live @ Grimey's

2010-08-11T08:31:00.000+02:00

YO LA TENGO IS MURDERING THE CLASSICS by Adrian Tomine

2010-08-10T14:19:00.001+02:00

THE DRENCH CUBEHEAD

2010-08-10T14:15:00.000+02:00

YOUR RECORDS & YOU#2: ANDREW MORRISON (Dandelion Radio)

2010-08-07T18:26:00.001+02:00

"Your Records & You" és una secció on pregunto, a gent que directament o indirecta és una influència per a l'Apartament18, sobre la seva relació amb els discos i amb el món de les botigues de música, les seves últimes obsessions en quant a noves (o velles) bandes i quina és la seva opinió sobre cap a on va la música i les seves noves formes de consum.

En aquesta segona entrega el protagonista és Andrew Morrison, Dj de la prestigiosa Dandelion Radio, una ràdio que va nèixer del llegat deixat per John Peel i que té com a premisses principals l'originalitat, el compromís i la independència, tres factors que també formen part del leit motiv de l'Apartament18.

Andrew Morrison fou un dels fundadors de Dandelion Radio l'any 2006 i des d'aquell moment no ha fallat mai a les seves cites mensuals (fins i tot dobles, com la d'aquest mes d'agost) dirigint un programa. També ha participat en la Portsmouth Radio Hospital, Bestival FM i Express FM i com a veu de talls radiofònics per a la BBC 1 (incloent el programa de John Peel).

Aquí va el segon "Your Records & You" de l'Apartament18, en aquest cas, amb Andrew Morrison (Dandelion Radio Dj):

----------------------------------------------------

(A18) Quin artista és la teva última obsessió?

(AM) Samuraj Cities (www.myspace.com/samurajcities) és la meva banda preferida avui per avui. Són de Suècia i mesclen bateries electròniques i reals, sintetitzadors que sonen a diables i guitarres. Tenen un estil que recorda el primer Beck i a New Order. El millor d'ells és que les seves cançons sempre estan al límit, sembla que si haguessin de perdre les costures, però no ho fan. Això els hi dóna un punt caòtic però cool, fet que s'ha perdut en la música sobreproduïda actual. Els vaig gravar en directe al Koko de Camden, a Londres, per al meu show de Dandelion Radio, però no els vaig conèixer en persona ja que van arribar uns minuts abans de pujar a l'escenari, perquè el ferry que els portava de Suècia es va endarrerir perquè van trobar una mina marina de la segona Guerra Mundial a les costes de Dover! Per sort, el seu equip va arribar abans que ells i ja els hi havien fet la prova de so, així que només els hi va caler pujar a l'escenari per tocar. Va ser un gran set, espero poder- los veure en directe aviat.

(A18) Quin és l'últim cd/vinyl que has comprat?

(AM) M'envien molts de CDs i demos de bandes i segells, però el més recent CD pel qual he pagat ha estat el segon disc de Crystal Castles (www.myspace.com/crystalcastles). Sóc un gran fan del seu trance-meets-punk- meets-techno, i m'encanten les capes de so dels sintetitzadors mesclades amb els crits d'Alice. La meva cançó preferida del disc és "Baptism".

L'últim vinil que he comprat fou "Duuug", un 7" de His Electro Blue Voice -són una banda italiana que graven allò que jo considero "veritable" música punk. Estic enganxat a la cara B, "Fury Eyes". Tenen l'energia dels Sex Pistols i la intensitat de Joy Division, tot barrejat amb una estètica punk moderna. Pots fer un tast dels seus propers llançaments a www.myspace.com/hiselectrobluevoice, tot són edicions limitades de singles de vinil que els fa molt difícils de seguir-los la pista. Però està molt bé fer-ho així, ja que penso que el millor d'ells encara està per venir - tot i que ara ja són fantàstics!

(A18) Recomanans alguna botiga de discs de visita obligatòria.

(AM) Brighton és una part encantadora de la costa sud del Regne Unit per a visitar, especialment en un cap de setmana assolellat. En una àrea anomenada The Lanes, pots trobar Rounder Records (www.rounderbrighton.co.uk), una botiga de discos d'estil més tradicional. La seva gent saben el que es porten entremans i són amigables, cada item té una petitat ressenya, una descricpció escrita a mà, per això és un gran lloc per anar remenant i descobrir coses noves amb base en les seves recomanacions. És una destinació essencial sempre que visito la ciutat.

(A18) Explican's el cop que haas comprat la quantitat més ingent de discos.

(AM) Amb el meu primer reproductor de CD, vaig decidir que necessitava actualitzar tots els meus discos de New Order que tenia en cassette als voltants de l'any 1989. Ja tenia el "Technique" en CD, així que vaig decidir comprar els seus primers quatre discos i l'excel·lent "Substance", recopilatori dels seus primers dotze singles de 12" (encara és el meu album preferit de tots els temps) tots en CD el mateix dia. Seria pels voltants del meu 15è aniversari, impensable fer-li front en els meus dies d'escolar!

Una cosa similar vaig fer fa uns anys, quan vaig veure un documental de Morrisey a la televisió: pensava que ja era prou vergonyós no tenir res dels The Smiths, així que vaig comprar sis dels seus Cd's el mateix dia. Em penso que HMV els tenia en oferta, així que segurament els cds de New Order són probablement amb els quals he gastat més diners en música en un sol dia.

(A18) Quina ha estat la teva pitjor/millor experiència comprant discos?

(AM) Honestament, no puc pensar en cap mala experiència comprant discos, però trobo a faltar l'obscur i sòrdid Virgin Megastore que estava a Charlotte Street a Portsmouth, als 80. Era una tenda grandíssima tot en una planta. La botiga formava part del Tricorn Center, una feíssima monstruositat construida als anys 60 i que fou un dels edificis més odiats del Regne Unit. El centre ja l'han enderrocat (realment era una àrea horrible de la ciutat), però encara recordo remenar els racks i racks de vinil, les camisetes de grups i els posters que normalment venien. Era un lloc guai per a sortir i anar gastant en música en els meus anys d'adolescent.

(A18) Quin serà el nou pas endavant de la música?

(AM) Penso que tot anirà enfocat a les edicions digitals, la qual cosa té la seva part positiva i negativa. M'encanta la naturalesa instantània de la música digital online, descobrir sons que t'agraden i poder-los descarregar directament; tot i que obviament també enyoro el fet de poseïr de manera física un disc i disfrutar del seu disseny. Com a persona orgullosa de tenir un plat Technics, em fa molt de goig poder comprovar el resorgiment del vinil i de la seva popularitat. Penso que segells independents com Sonic Cathedral (www.soniccathedral.co.uk) han fet una bona pensada amb una mena d'híbrids d'edicions digitals i físiques. Per exemple, si tu compres l'últim EP de 10" (de color ocre) de Team Ghost, reps un codi que et permet la descàrrega de les versions digitals per a posar-les al teu iPod, així com cançons que no apareixen en vinil. Això és una bona manera de permetre als col·leccionistes entusiastes com jo la possibilitat de comprar una cosa que puc tocar, llegir i desar al meu reproductor, aixi com tenir els mp3 que els puc escoltar mentre vaig amunt i avall.

(A18) Recomanans quines són les bandes a les que hem d'estar atents i per què.

(AM) Ghost Society (www.myspace.com/ghostsocietyofficialsite) és el meu gran descobriment del que va de 2010. El debut d'aquesta banda de Copenhaguen es titula ‘The Back Of His Hands, Then His Palms’ pren el millor del shoegazing, de Joy Division i de l'era "Disintegration" de The Cure, tot ensamblat amb unes melodies captivadores i una gran perícia musical per a crear el meu actual disc preferit del 2010. Pots escoltar una sessió espectacular d'ells al meu show del mes d'agost. La seva versió del "Under The Sun" és impressionant, una clara candidata per a un lloc destacat en el Festive Fifty de 2010.

Els anglesos Atomizer (www.myspace.com/atomizermusic) ja fa un temps que van rondant per aquí, i sempre millors i millors. El seu material primerenc fou produït per Jimmy Cauty de The KLF, i el seu single ‘Hooked On Radiation’ el van remixar Pet Shop Boys. Estic content d'haver-los tingut al programa dos cops. Un dels seus millors moments és el seu extended mix de "Black Hand" que van grabar per al meu show el passat mes d'octubre. És una peça brillant de música experimental que va quedar en el lloc 28 del Festive Fifty de 2009, votat pels oients de Dandelion Radio. Si no vas poder escoltar la cançó, ja compraràs el primer recopilatori en CD de Dandelion Radio, que apareixerà a finals de 2010, hi estarà inclosa.

Si t'agrada el trance, prova amb Cygnus X-1 (www.myspace.com/cygnusx1mc), que va contrinbuir amb la que és la millor sessió que ha aparegut en el meu programa, a l'abril. Adoro la cançó "Logical Steps", però tinc la sensació de que s'acaba de forma massa prematura. A petició meva, va extendre la intro i el final de la cançó, creant una veritable tormenta de 9 minuts, donant-li a la cançó més espai per respirar. També la podràs sentir en el meu programa del mes d'agost, i és possiblement, la meva cançó de l'any; una altra vegada, esperaré a veure que se'n fa d'ella al Festive Fifty.

(A18) Com organitzes la teva col·lecció de discos?

(AM) Alfabèticament per artista; els albums separats dels singles; o cronològicament per la seva data d'adquisicó. Com podeu veure a la foto del meu estudi, tinc una paret plena de CD i una modesta quantitat de vinils. Si no els ordenés alfabèticament, seria incapaç de trobar res! Sempre prenc notes de les cançons que programo en un full de càlcul, ja que els timings em van molt bé per a planificar-me el programa. Els meus primers discos i CD estaven llistats a mà en una carpeta que no he afegit mai al full de càlcul des de fa molts anys. En algun moment em prendré una setmana sencera de feina duríssmia d'entrada de dades!

----------------------------------------------------

Com heu pogut comprovar, aquest Dj que també és productor, arreglista i remesclador, ha deixat molta informació sobre bandes i segells, botigues de música de Brighton i possibles cançons candidates per al Festive Fifty de 2010.

Gràcies a Andy per la seva col·laboració, per donar-nos l'exclusiva del CD recopilatori que Dandelion Radio editarà a finals de 2010. L'Apartament18 segueix religiosament el seu programa, un amalgama de sons influents entre el passat i el futur. Aquell futur que no apareix a les revistes. Aquell futur que es cou a l'underground.

Una mostra de la col·lecció de discos d'Andrew Morrison

BILL ORCUTT performing in the 4th floor bathroom at WFMU Radio

2010-08-06T08:24:00.003+02:00

L'altre dia, sense esperar-m'ho, escoltant en directe el programa de Brian Turner a WFMU (que el podeu seguir els dimarts de 9 a 12 de la nit, hora d'aquí, excepcional) em vaig trobar en un directe del fantàstic guitarrista Bill Orcutt. Al títol de la cançó apareixia "Performing live in the 4th floor bathroom at WFMU radio". I avui mateix em trobo això al youtube. Que gran és Bill Orcutt i que grans són la gent de WFMU.

DOCUMENT 3 - Distorted Reflections of a Distorted Mind (unsigned/2010)

2010-08-04T18:16:00.004+02:00

Després de publicar un EP que va recorre les ones digitals del programa d'Andrew Morrison a Dandelion Radio, i que podeu trobar enllaçat aquí, Document 3 ens deixa el seu nou disc directament a la bústia de l'Apartament18: Distorted reflections of a Distorted Mind (Unsigned/2010).

Més música electrònica fosca, industrial, d'ambients de tecnologia futurista però amb un revers de classicisme que li aporta compacitat i un discurs dur i sense contemplacions al llarg dels 8 temes que conformen l'àlbum. Destaco la cançó que tanca el disc i que té poc a veure amb la resta: "Bipolar Disorder" transcorre lleugerament per notes de piano i melodies malencòniques que pot ser ens guia cap als nous camins d'experimetació de Document 3. Fantàstic.

MASTERCLASS#1: Krist Novoselic

2010-07-28T23:23:00.002+02:00

"It's my favourite Nirvana record...and I tell you why: there was a lot of stuff going on with the band, externally and internally, there was a lot of pressures. But when we walked through that door we left all the stuff outside, we didn't mess around. Nobody get bombed, everybody was focused and clear-headed. I'm really proud of it, it's a beautiful record"

Krist Novoselic, Nirvana bassist, about "In Utero".

TOTEM POLE - Caves and Tunnels, Mountains and Stairs (unsigned/2010)

2010-07-26T17:55:00.005+02:00

Fantastic el debut de Totem Pole, banda de Florida que ha enviat el seu EP, anomenat Caves and Tunnels, Mountains and Stairs (unsigned/2010) directament a la bústia electrònica de l'Apartament18 (apartament18 at gmail dot com) per a que en fèssim un tast i unes línies. I, Déu ni do, la sorpresa ha estat majúscula.

Música cinematogràfica, fosca, guiada per teclat i veu espacial, puntejos de guitarra que fan pensar en els passatges més bucòlics de bandes com Pterodactyl, els Spacemen3 més contemplatius o agermanaments amb el pop dolç i etern de la nova lleva (penso amb Ganglians o The Steals).

Magnífic.

-----------------------------

Thanks to my friends Totem Pole from West Palm Beach, Florida (USA), they send me their debut EP "Caves and Tunnels, Mountains and Stairs" this week (out 15th July). You can check out their music and more visiting:

http://totempole.bandcap.com

and

http://www.myspace.com/totempoleaudio

JANE WEAVER - Fallen By Watch Bird (Finder Keepers/2010)

2010-07-26T17:33:00.005+02:00

L'enyorat programa d'Irene Trudel els dilluns la nit a WFMU m'ha portat un hivern ple de sorpreses. Una d'aquestes, ha estat el poder tornar a retrobar-me (feia temps que no li seguia la pista) a la meravellosament extranya Jane Weaver, creient-practicant d'un folk digne de fades imaginàries, marfantes i boscos tupits i màgics.

Ara ja es pot gaudir del seu últim disc, anomenat Fallen By Watch Birds (Finder Keepers/2010), un tractat de folktronica contemplativa -però no per això menys agosarada- amb un amalgama de veus angelicals i melodies de tendresa infinita. El que m'impressiona més d'aquest disc és la superlativa lentitud dels seus compassos, ferms, buscant encadenar el seguit de notes que et deixaran encantat i t'arrossegaran al seu món propi.

Un disc curt que parla d'amors robats i retrobats en temps de guerra; la millor Jane Weaver que podia aparèixer en aquest 2010. Disc de capçalera per a les nits d'estiu de l'Apartament18.

PROUD OF MARY ANNE HOBBS

2010-07-23T18:08:00.002+02:00

Acabo d'enterar-me per una piulada del twitter que la nostra estimada "new queen of england" Mary Anne Hobb deixa el seu meravellós programa de la BBC 1. Aquí us deixo la nota que la pròpia Mary Anne Hobbs ha deixat al seu myspace:

"LEAVING THE BBC...

Yesterday i resigned from BBC Radio1, after an amazing multi-dimensional 14 year career.

The great freedoms the BBC have given in me as a broadcaster, have allowed me to help break so many confrontational artists as diverse as Slipknot and Skream, and of course, the whole genre of Dubstep in recent times.

My current Experimental show is in peak condition, it’s never been stronger. And although it’s a very emotional decision to leave the show that I love so much, it’s also an optimum moment to bow out, at the very top of my game.

My work for Radio1 on the Breezeblock, Rock Show, many fascinating documentaries about everything from David Bowie to Dubstep, on daytime, at festivals and award ceremonies, has been exceptionally rewarding. These have been glory days not just for me, but for all the artists who have shared my BBC platform, and of course, the listeners everywhere from Beijing to Berlin, Baltimore to Blackpool, who shared a great passion for future sound.

I will continue to DJ live, work in film, and curate at Sonar festival in Barcelona.

I have also accepted a new job mentoring and teaching students at the University of Sheffield’s Union Of Students radio station, TV station and the newspaper that operate out of their superb Forge Media Hub, which presents me with a really exciting new challenge.

My last show on BBC Radio1 will be broadcast:
September 8th>>9th … Wednesday night >> Thursday morning… 2-4am
www.bbc.co.uk/radio1/maryannehobbs

Thank you so much for listening.."

"YOUR RECORDS & YOU" logo contest

2010-07-20T23:13:00.003+02:00

Thanks a lot for all your support, sending me an extraordinary bunch of killer logos. The request ends now, and the winner is:

Thanks again for all your interest. From now on, this will be the direct link logo sited on the right side of the blog.

SMOKE FAIRIES DELICATESSEN

2010-07-20T11:23:00.003+02:00

Look at this, mate: fantastic 3 cd singles compilation of my adored Smoke Fairies arrived yesterday on l'Apartament18. Their delicate and perturbed sounds are now floating in A18 space...sure, their debut record will be amazing to. Is due to release next month.

ONEOHTRIX POINT NEVER - Returnal (Editions Mego/2010)

2010-07-19T08:45:00.003+02:00

Que aquest és l'any de Lopatin no ha posa ningú en dubte. Ara editat per la imprescindible Editions Mego (casa de Peter "Pita" Rehberg), aquest Returnal (2010) de Oneohtrix Point Never és sense dubte un dels millors discos de drone d'aquest 2010. Tot i que podeu arquejar les celles si escolteu la cançó que obre el disc -justament per explorar un camp ruidista i experimental lluny d'allò al que ens té acostumats el bo d'en Daniel- el disc continua sobretot per la senda marcada pels devanejos de música inquieta de la seva compilació de l'any passat, titulada Rifts (No Fun Productions/2009).

Un disc ple de melodies monotonals i emotives, sensibilitat a raudals en aquest Returnal, que torna a ser un encert més en la ja inclassificable discografia de Oneohtrix Point Never.

MILHOES DE FESTA 2010

2010-07-19T08:30:00.001+02:00

http://www.milhoesdefesta.com/

ON THE SEA 2010

2010-07-19T08:27:00.002+02:00

http://www.onthesea.es

HEY! BO DIDDLEY + BO DIDDLEY

2010-07-09T14:35:00.000+02:00

FRIDAY VISIONS: The Carpenters

2010-07-09T14:29:00.000+02:00

FRIDAY VISIONS: Gene Krupa vs Lionel Hampton vs Chico Hamilton

2010-07-09T14:26:00.002+02:00

LO CONOCERÁS POR LA SENDA DE LOS CONCIERTOS... (Un Clàssic)

2010-07-09T08:29:00.004+02:00

El meu primer concert en una sala va ser Los Negativos i Ocean Colour Scene l'any 1997 (Zeleste). El meu últim ha estat SunnO))) a l'Apolo aquest any. Als dos estava present. Qui no se l'ha trobat de concert, és que no ha anat als concerts als que s'havia d'estar. Un clàssic a qui El Periódico dedica una entrevista aquí.

NINCA LEECE - Feed Me Rainbows 12" (thesongsays/2010)

2010-07-07T08:57:00.003+02:00

Fa dies que este 12" planteja a l'Apartament18 la possibilitat de l'existència d'un món paral·lel on el techno espacial és la banda sonora. I si aixó es confirma, Ninca Leece és la reina absoluta. Aquest Feed Me Rainbows (thesongsays/2010), una oda d'amor contada amb el fil conductor del millor minimal, inclou la cançó titular i un remix de la mateixa -Public Lover Remix. La primera és una ària de traçada màgica i dub bombollejant, pura sintonia amb el space-techno d'altres artistes -penso amb Lindstrom i Prins Thomas, principalment- però amb una part obscura, amb veus més sexuals que sensuals, i una dèria pop que fan que aquesta cançó es clavi de manera permanent al reproductor. La segona, més rítmica, és l'explosió de llum i reverb de la primera, on es conclou, amb final feliç, la història contada.

Definitivament, algo se mueve en el alma.

UP-TIGHT & MAKOTO KAWABATA (2005)

2010-07-07T08:34:00.003+02:00

L'altre dia al tren, amb sol de mitja tarde irrefrenablement dirigit al meu rostre, vaig recuperar esta joia -hauria de dir JOIA, en majúscules- de furia i soroll desbocat d'una de les col·laboracions més brutals de la època: el líder de Acid Mothers Temple, Makoto Kawabata, unit a la banda de psych-noise-rock japonès Up-Tight per demostrar que el llegat a passat de pares a fills i que la psicodèlia ruidista i encesa-a-cal-viva provinent del Japó té un dels millors exponents en aquest disc, anomenat simplement Up-Tigh & Makoto Kawabata (2005).

A més de produir el disc, Kawabata posa a disposició de la Up-Tight -que són els qui porten el fil conductor del projecte- la seva guitarra més afilada i progressiva, en una batalla que deixa com a balanç la destrucció total de tot el que hi ha a les voltes. Psicodèlia Brutal.

Tanned Tin 2011

2010-07-06T08:50:00.003+02:00

Quina alegria m'estan donant aquests del Tanned Tin. Després del sabor agredolç que em va quedar l'any passat (un cartell a mig fer, la mala distribució de la sala Opal, un cert regust de modernisme mal entès per un sector del públic) pensava que només ho podien arreglar a cop de bona programació. I veig que les coses estan anat pel seu camí.

Fa una setmana es van publicar els primers noms que formaran part dels 35 artistes que enguany estaran tocant al Tanned Tin. Un festival que es consolida a Castelló, amb el Teatre Principal i la sala Opal -quina llàstima perdre el Casino Antiguo de manera definitiva- com a escenaris de categoria superlativa i que ajuden a fer que aquest festival íntim i de risc el millor de la península.

Il·lusió és la paraula que em fa sentir que Faust estaran tocant per aquí, aíxí com Lone Wolf (si seguiu el blog ja us podeu imaginar el per què), Thusrton Moore en dos versions (acústica i ruidista, guauuu), la bellesa de l'ambient infinit de Goldmund, la densitat d'uns clàssics com Ulan Bator, el pop-folk de Arthur & You i Nick Garrie; el pshyc-kraut finès de Shogun Kunitori; el jazz-improv de Huntsville; el pop maleït dels fabulosos The Bitter Springs; un clàssic com Vic Godard recuperant els temps de The Subway Sect i la veu arenosa del country-roots de Terry Lee Hale.

A més, també estaran presents Xiu Xiu i els desconeguts Isnaj Dui i Hoquets.

Espero que es deixen estar de tonteries amb festes de presentació i històries així. Tota la carn para el asador de La Plana, i punto. El festival se celebrarà els dies 27, 28, 29 i 30 de gener de 2011 a Castelló. A l'Apartament18, al lloc preferencial de les entrades, ja fa temps que en penja una.

THE LOCUST - Peel Sessions (Radio Surgery/2010)

2010-07-06T08:35:00.004+02:00

Aquest any també s'han editat en vinil les Peel Sessions que The Locust van gravar per al programa de John Peel a la BBC. The Locust era una de les bandes preferides de John, una barreja de grindcore salvatge i velocitat brutal que juntament amb una capacitat extraordinaria per a l'experimentació amb el soroll i la velocitat els emparentava amb bandes com Naked City, Boredoms o els també preferits de John Peel, Melt-Banana. La cançó més llarga, per a que us feu una idea, és de 1:04.

A mi em sembla una edició magnífica que posa en relleu a una banda en tot el seu esplendor, enreguistrada en directe i que ho fa a veloicitat de creuar, premen l'accelerador des del primer segon fins a l'últim minut del disc. A més, es nota la influència que aquesta banda ha tingut sobre altres contemporànies (Liars, Rolo Tomassi, Trencher). Magnífic. Raaaaawww...

SÓNAR 2010

2010-06-21T22:35:00.004+02:00

Enguany ha fet 10 anys que visito el Sónar, des del 2001. I sempre de manera molt concreta: al de Dia i en divendres, a poder ser.

Hi havia moltes coses interessants el divendres dia 18, començant per un Phil Nibblock amb Carles Casas que, per problemes de logística, no vaig poder veure. Llàstima. El drone etern i infinit de Nibblock és d’escola clàssica i em feia molt de goig poder veure les seves variacions en directe, ara que últimament he disfrutat moltíssim del seu Touch Three, triple disc que va editar Touch ja fa uns anys.

En entrar vaig comprovar que la crisi no ha arrivat al Sónar -a l’igual que tampoc ho va fer al PS- i que la gent omplia els diferents espais del CCCB. Una volta de reconeixement pel SonarVillage i pel SonarDome -on vaig poder degustar la proposta de Pursuit Groves, que no em va convèncer- i temps per veure l’exposició del SonarMàtica, enguany dedicada a la robòtica. La vaig trobar un pèl simplista ja que el fet d’emmarcar-se en un possible “retorn” dels robots, és un tema que, de ben segur, dóna per a molt més, i en aquest cas es va quedar en un intent poc profund i rellevant. Una llàstima amb les esxpectatives creades al voltant del plantejament inicial fet pels organitzadors.

També és una llàstima que hagi deixat d’existir la fira discogràfica en favor d’una mostra de productes per a professionals. Penso que una de les coses que feia al Sónar diferent eren els espais com els de la Fira, que eren immensos, amb multitud de propostes úniques que només les podies trobar en un festival de les seves característiques (recordo stands japonesos i grecs, de la gent de Capsule i del Supersonic, d’infinitat de segells importantíssims consagrats i encara per batejar, etc...una delícia) i que podies perdre molt de temps parlant i relacionant-te amb la gent. En aquest cas, s’ha passat a una mostra més especialitzada i sectorial, que deixa de banda a aquells que no ens interessa tant la forma i manera de concebre-la i crear-la, sinó que més aviat ens decantem per degustar-la, absorvir-la i fer-la nostra. Igual que amb la fira editorial, que abans ocupava un espai propi i ha quedat reduïda a un stand de disseny on habitualment se situen les radios (per cert, aquest any RNE i ScannerFM).

Pel que fa a l’apartat musical, vaig poder veure com el cas de BRUNA no és flor d’un dia. Un directe preciós, potent (era possiblement l’adjectiu que pensava que mai podria utilitzar en el seu cas) molt ben definit, abordant els temes del seu meravellós disc de debut amb ritme i amb un volum considerable. Ple de gent i triomf assegurat. Bé per ell i per Spa.rk. Opinió contrariada per a BRADIEN, qui no em fan ni la més mínima gràcia. Una música que, tot i beure d’un discurs situat molt prop del minimalisme i del detallisme preciocista, amb molta economia de mitjans, fa que es perdin en temes sumament monòtons i de poc calat emocional. Em van semblar freds i incapaços de transmetre aquesta alegria implícita que porta associada el tipus de pop de joguina que practiquen. Decepcionants.

Decepcionant tampoc és la paraula per definir el show de KING MIDAS SOUND. Kevin Martin i la seva crew es van plantar a l’escenari SonarHall per destrossar (en el sentit literal de la paraula) els temes de dub narcòtic i nocturn del seu disc de debut. Aixó no significa que la demostració de múscul i agressivitat feta per Martin no valgués la pena, que va ser espectacular, però cal no confondres amb la idea de què jo anava a veure una proposta totalment diferent, anava a veure una música relaxada i cerebral, amb molts de matissos diferents, a escoltar una veu situada més prop del crooner que del gangsta. I em vaig trobar amb una descàrrega industrial de decibels brutal, més pròpia de The Bug que no pas de KMS, amb la intensitat que això fa guanyar al seu show, d’acord, però amb la radicalitat de les formes amb les que eliminen qualsevol rastre de la delicadesa preconcebuda en la seva música. Una fou una decepció, perquè el show va ser brutalíssim, però no anava a veure a The Bug, anava a veure una cosa molt diferent.

I d’allí a fer temps per recuperar forces (amb el cap pensant en el viatge de tornada) i poder veure uns 30 minuts de NOSAJ THING, increïble en les formes musicals, però decebedor en relació amb el seu joc de visuals. El seu directe és molt molt semblant al disc, tot i que veure els efectes de la manipulació de tot el seu instrumentari digital dóna força a la seva posada en escena. Una degustació plàcida d’un dels millors discos editats a principis d’any.

Pel camí vaig poder anar escoltant coses que em van agradar i d’altres que no tant. Sobretot em quedo amb Nedry -que venien auspiciats per la BBC Introducing, aquest any curada per l’inefable Huw Stephens- i amb New Young Pony Club, intensos i ballables a parts iguals.

En definitiva, he començat dient-vos que la crisi no s’ha notat. Potser, ben mirat, no s’ha notat en la forma (ple a vessar) però si en el fons. Un Sónar que s’ha estrenyit el cinturó i ha optat per optimitzar els seus recursos. Espero que algun dia torne a trobar aquell Sónar que era molt més que música. Perquè enguany he trobat bàsicament música. Així que fins l’any vinent.