2010: Homo Trasladadus

Després de més de dues setmanes intenses, avui ja puc dir que torno a l'alliberament. Pres per una guerra de guerrilles anomenada Trasllat, per fi he pogut sobreviure a tots els meus adversaris: capses, papers, pes, molt de pes, fràgil, molt fràgil, viatges amunt, viatges avall, cúter, cinta adhesiva, compte aquí!!!, hores, diners, paciència...però ja se sap que, en sortir-ne viu, la recompensa és grandiosa.

Això ha fet que el ritme normal de l'Apartament18, en forma de batzegades habituals, s'hagi vist alterat: discos necessaris d'ara i d'abans que caldria haver-se ressenyat, notícies plenes d'incredulitat, entrevistes a mig penjar i sobretot, la llista del millor de l'any 2010 per a l'Apartament18.

Així que sense més mirament, la propera entrada al blog estarà formada pels 30 millors discos de l'any, ordenats (és clar!) del 30 a l'1 i tot en un únic post. A més, també us puc avançar alguns canvis que anireu notant en el disseny del blog, així com noves entrevistes de la secció Your Records & You a gent interessant i per primer cop, una artista internacional desfilant per l'Apartament18.

Tot, a partir d'ara i en 3,2,1...

PYRÉNÉES MUSIQUE

4 dies de tardor gens atonal: llums de verd decadent, grocs d'incessant eclipsi, vermells àlgids al punt d'ebullició. Recorrent altures mitjanes, veient com les nuvolades desperten les passions més inconfessables de la natura verda. Veure la neu blanca com guanya terreny i sentir -sentir- el degoteig incansable del manar celest. I no només natura: tot junt, un cúmul asèptic de gents i de cultura.

Penso en Ur i Angostrina. De valls curulles al ritme marcat per Brian McBride. Recordo creuar la vall perseguint a l'eixam d'abelles que ell m'havia promés. Puc dir que, per moments, hem vaig sentir un més de la fabulosa dansa de les abelles, a la meva manera. Percebre amb més d'un sentit -sentits- com la música fluïa en harmonia amb el paisatge, com els colors delicats i estàticament canviants del recorregut formaven un assemblatge amb el vaivé de cordes i teclats. Aquella lentitud afable i recognoscible d'anada i tornada, que marca la direcció i la distància a la qual es troben els elements essencials per continuar existint, tot sabent, que la música també en forma part de manera inherent. La natura m'ho va prometre i Brian McBride ho ha fet realitat.

Penso en Das i Age. Mentre les sinuoses corbes de nivell sobre les quals em desplaço són el meu únic lligam amb la realitat, espero un altre cop la pluja. Cridant de veu endins que jo també tinc por de Satanàs, com els escocesos valents. I que lluito amb les mateixes armes que ells, perquè lluito amb ells. Perquè la tormenta no és de pluja, és d'una electricitat que podríeu conèixer si en formeu part de la batalla. És l'electricitat en forma de puntejos que marca el principi i el final, que veu com s'apropen els núvols que marquen tempesta i que ens prepara per a l'enèsima descàrrega. Mogwai a l'estèreo, pendents del Déu i del Dimoni. I jo pendent de la tormenta. Esperant amb ànsia que comenci.

Pyrénées musique.

NOTEBOOK#1: març de 2010

Algunes idees assomen cada cop amb més força a l'Apartament18. Per ajudar a ordenar això, sempre m'acompanya una llibreta de notes on vaig expressant, llistant, anotant, dibuixant, corregint, ratllant, distribuint, emmagatzemant totes aquelles obsessions vitals que són el motor de l'Apartament18 i de la imbatibilitat dels teennage dreams.

Llistes de llibres que encara resten pendents per llegir d'autors més o menys coneguts com Fante, Teulé, Paasilina, Pynchon, Schlink, Ville de Mirmont, Wolff....i també d'expressions gràfiques (la debilitat per la novel·la gràfica, però també dels superherois de la Marvel, principalment) on una llarga llista de noms encara espera ser suprimida en breu temps.

Pensant en això, he arribat a la conclusió que només els còmics de superherois arriben al nivell del Reggae en transmetre'm aquella tranquilitat tan peculiar. Només amb els fidels compassos armonitzats de Yabby You, Coxsone Dod, Lee Perry o John Holt, entre molts d'altres, arribo a aquell estat psíquic i físic de benestança tan característica. Però també amb les disquicisions morals de Iron Man, amb l'austeritat i complexitat de Daredevil, amb l'eterna joventut d'Spiderman o amb la fraternitat de Los 4 Fantásticos poden fer-me sentir igual. Suposo que una connexió remota amb altres edats fan aflorir aquest sentiment.

Botigues de discos que s'han de visitar algun dia (en persona, per suposat) amb annexos que inclouen llistats d'edicions clàssiques en vinil de referències descatalogades que algun dia hauran de formar part de la discoteca de l'Apartament18; novetats, que ja no ho són tan, adquirides a preu de saldo gràcies a la feblesa de la moneda de referència occidental i a l'equitat monetària de la pèrfida albión, però sobretot, per sobre de totes les coses, destaquen noms, noms, noms i noms de bandes que encara resten ser descobertes per algú que els hi doni aquell suport desinteressat encara que sigui només per uns instants: The Kinetiks, Fieldheads, Ai Tourettes, Yeti Lane...Segurament, moltes d'aquestes formaran part de les obsessions de l'Apartament18 en algun moment.

Són aquestes coses les que, definitivament, ho mantenen tot viu, alimentant aquest sistema sensorial de inputs i outputs que s'esdevenen en forma d'inquietuds vitals. D'aquí uns mesos, tornarem a mirar de manera indiscreta les notes de la llibreta, on hi són les coordenades bàsiques del rumb, sempre proa al vent, de l'Apartament18.