BLACK MOUNTAIN TRANSMITTER - Black Goat Of The Woods (Aurora Borealis/2010)

La imprescindible Aurora Borealis (proveïdora habitual de material fosc, de soroll, de metal i doom de l'Apartament18) ha reeditat una joia de Black Mountain Transmitter que l'any 2009 ja es va possar en circulació en cd-r d'escassíssima tirada. Aquest Black Goat Of The Woods (Aurora Borealis/2010) comença i acaba de la mateixa manera: un tintineig de campanes anuncia un viatge a les catacombes més fosques del drone, de l'electrònica i la hauntology més espesa, una escapada a paisatges gèlids i tenebrosos. Bellesa sonora i foscor sensorial. Com us he explicat al twitter: near-frozen death sounds.

SEAWORTHY & MATT ROSNER - Two Lakes (12K/2010)

Fantàstic tractat d'electroacústica i drones estratosfèrics feta pels genis de Seaworthy & Matt Rosner en aquest Two Lakes (12K/2010), un disc estructurat a partir de les gravacions de camp fetes en paratges naturals de Nova Gales del Sud, a Austràlia, en els llacs Meroo i Termeil.

Investigació sonora que no perd el rumb i que es capaç d'establir un discurs homogeni i ferm, en un àmbit advers i clarament complicat per a segons quina orella. A mi m'ha deixat glaçat (en el bon sentit de la paraula, of course) i fa dies que li dono al repeat.

Música de sensacions.

AIAS - A La Piscina (Carpark/2010)

Diferents dj's de WFMU (free-form radio station a qui l'Apartament18 dóna suport) estan punxant molt últimament al trio català AIAS, des que van publicar el seu primer single per a un dels segells que més està fent pel pop del segle XXI, Carpark Records.

El seu disc de debut, A La Piscina (Carpark/2010) s'emparenta amb aquesta explosió de bandes fèmines (a la Dum Dum Girls, The Splinters o Vivian Girls, per posar els exemples més obvis) que relliguen cançons quotidianes amb guitarres encesses i emmascarades amb la pintura que s'utilitzava en l'indiepop lo-fi dels primers 90. Una llaminadura pop de qualitat.

K-X-P - K-X-P (Smalltown Supersound/2010)

Una de les primeres bandes que hem van impressionar quan vaig començar a escoltar de manera frenètica el show de John Peel a Radio 1 de la BBC fou Op:l Bastards. Després dels anys, i sense saber-ho, cau a les meves mans el disc de K-X-P, una banda que em va deixar una gran impressió amb el tema que van incloure al recopilatori On Fire del prestigiós segell noruec de músiques possibles Smalltown Supersound. I quina és la meva sorpresa quan, engrescat amb l'escolta del disc de K-X-P, em trobo que el cap pensant de tota la festa és Timo Kaukolampi, el mateix que hi havia al darrere d'aquella primera obsessió anomenada Op:l Bastards.

Ara, ajudat per lluminàries de la talla de Jimi Tenor o Aaviko, es treu de la màniga un disc de krautrock que recorda als millors passatges dels Can menys orgànics i més progressius, tot sense deixar de banda les melodies del pop, tal i com ho feien tan bé Silver Apples. Una de les influències inqüestionables també és la de Suicide, ja que les cançons estan banyades per aquells ritmes motorik que tant agraden a Martin Rev.

Un disc que no estarà entre els millors de l'any, però una grata sorpresa per als que gaudiu, com jo, del bon krautrock.

RANGDA - False Flag (Drag City/2010)

Si hi ha un concert del que guardo un record imborrable va ser el de Six Organs Of Admittance en un Tanned Tin. Un Ben Chasny desbocat, intentant dominar l'electricitat de la seva guitarra, que relligava amb les percusions tribals d'un Chris Corsano ferotge a la bateria. Després d'això, s'han publicat discos superlatius de Six Organs Of Admittance i de col·laboracions diverses de Chris Corsano, però el disc que m'ha deixat la sensació més propera al que vaig viure aquell dia ha estat aquest False Flag (Drag City/2010) de Rangda.

En aquest cas, s'uneix al duo Sir Richard Bishop, que aporta, via guitarra i piano, una estabilitat a la locura de Chasny a la guitarra i Corsano a la bateria, clarinet i òrgan.

Del quasi bé speed-metal de la brutal i iniciàtica "Waldorf Histeria" fins acabar amb "Sarcophagi" una jam de 13 minuts de crescendos incessants.