Esperant caçar l'onada. A l'igual que el surfista que veu que ha agafat l'onada bona, que ha pujat fins a trencar-li la cresta, s'ha passejat, tot lliscant sobre les aigües sempre revoltes, amb girs d'equilibrista, salvant cadascuna de les embestides d'un mar atrotinat. Aguantant valentament, a vist com la llum es defragmentava en milers de colors i sensacions, quan es passeja entre l'aigua de la gran onada, mentre l'intentava dominar...i ara veu com l'onada trenca i es desfà irremeiablement fins que desparaeixerà per a sempre més quan l'energia que l'empeny digui prou.
El Tanned Tin és aquest surfista. Ha sabut situar-se i, a la seva manera, navegar amb pocs mitjans. I sempre ha dominat l'onada. Però ara l'onada està trencant...
El Tanned Tin té (manté?) les armes essencials: un teatre espectacular i un públic fidel, respectuós i suficientment obert de mires a qui deleitar. Però el viscut en aquest últim Tanned Tin, confirma una percepció generalitzada: l'onada es trenca i amb ella, està marxant la clau que ha fet d'aquest festival un referent de nivell: la seva capacitat de sorpresa.
I això, en un festival com aquest, és la mare dels ous. Tens el marc incomparable i l'audiència preparada i per tant, no es pot errar el tir. I sembla que els organitzadors (programadors?) del festival no siguin conscients que, per molt que t'hagis pogut mantenir a la cresta de l'onada durant un temps, aquesta sempre tendirà a trencar-se...i per tant, has de començar a preparar-te per a la següent. I es que al mar, sempre hi ha onades.
La meva opinió rotunda és que el Tanned Tin s'adorm. Musicalment parlant. Fa dos anys que la qualitat del cartell (no pas particularment, però si generalment) no està a l'altura de les circumstàncies. I parlo des de la posició que m'atorga haver asisstit a tots els Tanned Tin, tots els dies, desde que se celebra a Castelló. Si, estic parlant del festival pel que han passat propostes que encara restaven per consolidar com Animal Collective, Final Fantasy, Deerhunter, M. Ward, Dirty Projectors, Magik Markers, Apse, Herman Düne, Okkervil River, Wildbirds & Peacedrums, Deer Tick o The Wave Pictures. Pel festival que ha vist passar a estrelles indomables com Acid Mothers Temple, The Ex, Spain, The New Year, Come, Tarentel, The Sea And Cake, Mount Eerie o Wolf Eyes. Pel festival que es guarda petites joies eternes com Windy & Carl, Alasdair Roberts, Mouthus, Six Organs Of Admittance, Voice Of The Seven Woods o Dälek.
Entre tantíssims d'altres. Parlo del festival que servia de far per a altres festivals, gràcies al seu exquisit, entusiasmat i gust sense prejudicis.
Ara, malauradament, això s'està perdent (i es que l'onada trenca...): propostes buides de contingut, simples. Massa fàcils, podria arrivar a pensar. Grups de tercera jugant en camps de Champions. I des d'aquí, pregunto: On és l'inconformisme? On queda el risc, l'experimentació i la sorpresa, elements indispensables i indissolubles al nom del festival?
Espero que siguin valents el proper any. I sabent que el mar no para, que sempre està en moviment, estaran esperant a enganxar-se a una altra gran onada. I així successivament. Esperem.
