Tanned Tin 2010

Aquesta setmana l'Apartament18 ha estat d'enhorabona: s'ha confirmat que el millor festival de l'estat (amb el permís del Primavera Sound) es continuarà celebrant a Castelló. Estem parlant del meravellós Tanned Tin. Des de l'any 2005 que aquest festival se celebrava a la capital de La Plana, amb un èxit de públic i crítica excepcional, per no dir de la qualitat artística i de programació, que està fora de tot dubte.

L'alarma ens va assaltar al finalitzar l'event de l'any passat, quan els mals rumors feien pressentir que la poca ajuda i implicació institucional podien fer que el Tanned Tin marxés de Castelló. Això ens va posar els pèls de punta. No enteníem com un festival d'aquest tipus, minoritari, amb qui compartim filosofia i saber entendre, amb un públic exquisidament respectuós, un ambient tranquil i relaxat, un indret de celebració únic (el Teatre Principal i el Casino Antiguo) podia fer les maletes i marxar cap a un altre lloc. En els útlims temps, la mateixa organització ja havia decidit que el festival es continuaria celebrant, però en una altra ciutat que s'impliqués amb el projecte de la gent d'Acuarela, organitzadors del Tanned Tin. Tot semblava indicar que Valladolid se l'emportaria. I això ens va plenar de ràbia. Ràbia perquè no podríem assistir i ràbia perquè ens perdríem un dels millors festivals d'europa (si senyor!). Ràbia per la incompetència dels càrrecs electes i d'aquells que sense ser electes també tenen capacitat de decisió hi continuessin amb la vena als ulls. Ràbia i impotència.

Però aquesta setmana, com el primer raig de llum del sòl que apareix entremig dels núvols de la tempesta, la direcció del Tanned Tin feia públic que el festival es quedava a Castelló. Alegria màxima, propera a la felicitat. Al final s'havia arribat a un enteniment amb els poders polítics de la ciutat, a qui suposem que la calor asfixiant de l'estiu ha alterat les neurones i han acabat decidint entrar de nou al solc de la negaciació i apostar clarament pel festival, amb la implicació necessària acompanyat de les ajudes pertinents.

Aixi doncs, a l'Apartament18 ens omple de satisfacció poder anunciar-vos que enguany tornarem a estar allí (com sempre des que se celebra a Castelló), allotjats a escassos metres del Teatre, degustant una Alhambra fresca o un café amb llet calent a les matinals del Casino Antiguo i passant hores i hores seguides amb la millor programació possible. I per primer cop, mitjançant el blog de l'Apartament18, us explicarem puntualment tot allò que d'un festival com el Tanned Tin se'n pot desprendre: música i vivències.

L'onzena edició del Tanned Tin se celebrarà els dies 28, 29, 30 i 31 de gener de 2010, deixant el novembre (que havia estat fins ara el mes de celebració) per als propers anys. D'aquesta manera, tindrem l'oportunitat de tornar a gaudir d'experiències úniques com van ser, per exemple, el primer concert que Animal Collective va fer a l'estat espanyol (a l'igual que M.Ward); també els de Six Organs of Admittance, Windy & Carl, Retribution Gospel Choir, Final Fantasy, David Thomas Broughton, Acid Mothers Temple, Dalek, Herman Dune, Mouthus, Grouper, Zu, Tarentel, Magik Markers, Hella, The Ex, Okkervil River, Come o Mount Eerie, entre molts d'altres.

En definitiva: tenim Tanned Tin. I això ens fa molt, molt feliços.

+Info:

www.tannedtin.com

http://www.myspace.com/tannedtin

www.acuareladiscos.com

COLD CAVE - Loves Comes Close

De l'escolta de la recopilació del seu material primari, anomenat Cremations i publicat aquest mateix any pel label Hospital Productions, es desprenia una sensació extranya: synth-pop banyat de distorsió a la My Bloody Valentine (tan de moda últimament....i tan imprescindibles!) que configuraven un conjunt d'idees, de ritmes pop i d'atmosferes obscures, que ja intentaven definir, amb bona intuició, la búsqueda d'un lloc propi enmig de l'amalgama descomunal que representa el so sintètic dels anys vuitanta.

Aquestes idees han trobat la forma adequada en Love Comes Close, l'últim disc publicat per Cold Cave i editat per Heartworm. Un compendi de nou cançons que basculen de manera perfecta entre el tecno-pop amb aires synth i les guitarres industrials més amables. És un disc on s'ensuma el regust a clàssic de la influència de Joy Division (el títol del disc és un clar homenatge a la tomba d'Ian Curtis) però també dels ritmes de New Order. Loves Comes Close és un passeig per l'època daurada i ben entesa de l'electrònica pop dels vuitanta, aquella que inclou tant la part més experimental -Coil- com la més popular -Depeche Mode.

Pel que fa a les cançons, cal destacar Loves Come Close, himne estimulant que posa en la mateixa òrbita a uns Smiths amb aires retrofuturístics; The Laurels of Erotomania, on Ladytron i Kraftwerk es donen la mà, o el triumvirat perfecte que resulta de The Trees Grew Emotions and Died, Hello Rats i Youth and Lust, que fins i tot podrien arrivar a fer pensar amb els Saint Etienne de la primera època.

En definitiva, un disc que sona i sona a l'Apartament18. Probablement, el millor disc de tecno-pop del 2009.

La Carretera, de Cormac McCarthy

A l'Apartament18 la literatura, en qualsevol de la seva forma i expressió, hi té cabuda, ocupant un lloc particular i molt especial. La literatura és quasi bé una necessitat motriu per al dia a dia de l'Apartament: poesia, teatre, assaig, novel·la, còmic...som àvids lectors i per això amb aquesta referència comencem a revisar les prestatgeries plenes d'idees a lletra impresa.

I quina millor manera de començar que amb les sensacions que un amic de l'Apartament18 -Nevkaotik- ens ha deixat a la nostra bústia de correu sobre una de les obres magnes de la literatura contemporània: La Carretera, de Cormac McCarthy. Sincerament, és un plaer per a l'Apartament18 poder publicar aquesta petita ressenya:

"Llibre de referència pels propers anys, aquest petit vademecum de desesperació isolada. La seva lectura és densa i amb una cadència regular, desesperada. El llibre presenta un desenvolupament circular on el sud ens guia suposadament cap a la llum i el color. El sud però, no existeix i tot és pura desorientació.

La carretera presenta un règim paisatgístic i humà on no hi ha millor ni pitjor, on res sobresurt, on l'apatia cromàtica es la gran protagonista i els humans no tenen nom, simplement existeixen.

No hi ha futur a la carretera, sols un camí que no acaba mai, ple de xacres humanes disfrutant de l'antropofàgia.

La carretera s'abasteix dels pensaments dels viatgers, alimentant-se sense pietat dels seus records, digerint-los poc a poc a mesura que s'acosta la seva fi. Circulen per l'hivern perpetu amb l'únic embolcall de l'esperança.

Lectura totalment recomanada i recomanable, de digestió llarga i pausada. Es recomana la seva lectura en horari diürn per evitar possibles problemes d'insomni."

I és que a l'Apartament18 compartim de manera celosa tot el que l'amic Nevkaotic expressa en la seva ressenya sobre la que considerem una obra magna de la literatura actual, un llibre que ja en el seu dia fou guardonat amb el premi Pulitzer.

Aquesta és la primera ressenya dels llibres que ens agraden, però no serà la última, ni de bon tros. A partir d'ara obrim una nova prestatgeria a l'Apartament18 -The Book Shelf- per anar deixant els llibres que actualment estan passant per les nostres mans.

Per últim, us continuem animant per tal que envieu les vostres sensacions a l'Apartament18 i així poder-les compartir.

Foto: AP

Unboxing The Green Ufos 40 CD pack

Hello! Our first entry completely in english!!!

Well, there are a lot of freaks around the world making the "unboxing" (certainly, the Apple geeks are most of them...) and in our Apartament18 today have been a special day, because we have received a big box with 40 great CDs.

For someone who loves the music, and love buy records too, to receive this order is simply a moment to remember. And, what will be the best method to remember the first unboxing in our apartment? Yes! l'Apartament18 has become a major geek and has filmed it. Please, play it loud:

And some photos of the event:

Video i Fotos: l'Apartament18

Ol'DIRTY DIAMOND#4: Pajo - Pajo

Canta James Murphy a Losing My Edge que "ell estava allí". "But I was there", diu. Confio en James. Però, a dia d'avui, també confio amb el multi-instrumentista nord-americà David Pajo, un dels que conformen la Santíssima Trinitat del post-rock. Ell sí que va estar allí. Segur: va formar Slint, la banda que va reorientar el rock. Després del seminal Spiderland, va formar part com a guitarrista de Stereolab i va estar tocant el baix amb els imprescindibles The For Carnation, una de les múltiples derivacions post-Slint. Després amb Royal Trux i de bateria amb una altra derivació post-Slint, King Kong. Més tard el va cridar a files Will Oldham, per a tocar diversos instruments amb Palace. I finalment amb Tortoise per a gravar una de les obres magnes i definitives del gènere: Million Now Living Will Never Die.

Com podeu observar, David Pajo forma part de l'escena que va sacsejar els fonaments del rock a finals dels anys 90. Ell va estar allí.

A banda de projectes en solitari com a Aerial M, M o Papa M, l'any 2005 David Pajo va escriure un conjunt de cançons introspectivament pop, delicades alhora que gentils, d'aquelles que es deixen disfrutar de manera relaxada, sense presses, gravat solament amb veu, guitarra acústica i els efectes multiplicadors del laptop. Fou el seu primer disc en solitari, "Pajo". Segurament per compensar els efectes col·laterals de la reunió de Slint d'aquell mateix any.

A quasi bé quatre anys vista, Pajo, el disc, està envellint d'una manera solemne. A l'igual que el seu creador. Ell va estar allí. I això es nota.

Try it!

AARON MARTIN & MACHINEFABRIEK - Cello Recycling / Cello Drowning

El prolífic Rutger Zuydervelt (l'home darrere de Machinefabriek) s'alia amb el multi-instrumentista Aaron Martin per a forjar dues composicions de tonalitat èpica, tota una explosió ambient simfònic per recrear uns passatges plens de drone amb pols ferm, tot un crescendo instrumental on les melodies emeses pel violoncel es barregen amb els watersounds de Martin per al processat posterior de Machinefabriek. En la nota de premsa del disc se'ls emparenta amb bandes properes a Godspeed you! Black Emperor o Stars of the Lid, tot i que des del meu punt de vista s'assimila més a Set Fires To Flames, per buscar un símil de l'òrbita Constellation.

Aquestes peces foren composades expressament per al cicle Geluidpost que se celebra al Lokaal01de Breda (Països Baixos), un espai on s'atén tant a artistes visuals i com a n'aquells manipuladors del so contemporani, per tal de crear i presentar el seus treballs. Entre d'altres, hi han colaborat: Merzbow, Ludo Engels, Steve Roden o Francisco López.

Try it!

-----------------------------------------

WOLVES IN THE THRONE ROOM - Black Cascade

I ja va l'enèsim encert de la imprescindible Southern Lord. Aquest trio d'Olympia ha facturat un dels discs que últimament em té enganxat de manera inhumana: Black Cascade, el seu tercer disc, després del magnífic EP del mateix any anomenat Malevolent Gray. Wolves In The Throne Room practiquen un black-death metal precís, amb aires de dark folk i ambient, passatges que els emparenten a bandes més sludgies, com els Melvins o Khannate. Però alhora, una secció rítmica i unes veus -això de la veu és relatiu quan parlem de death metal- que aporta una solidesa instrumental a tanta visceralitat sonora (a vegades em recorden als grans Nachtmystium) per dotar-la d'aires absolutament volàtils i amenaçadors, passatges llargament intrumentals amb capes i capes de reverb asfixiant.

Puc assegurar-vos que aquest és un disc dels que a mí m'agrada etiquetar-lo com a disc-repeat: un cop s'acaba, només tens ganes de més i més, però sobretot, a més volum. I això només pot ser positiu.

Try it!

Recés necessari

Ara mateix, en la tranquilitat que dóna el saber-se propietari d'un apartament d'on es divisa l'estela dels vaixells que, arrimats, naveguen per la mar; la melodia de Jesus is on the Line de la Union Gospel Singers et transporta realment a una altra dimensió. I en els últims dies aquest Apartament ha navegat per moltes dimensions diferents.

L'emissora de New Jersey WFMU està sonant mentre escric aquestes línies, unes línies de tornada. Hem tornat a obrir les portes de l'Apartament18, en un recés meravellós i inexplicable: l'habitantQ ja és a casa i, amb ell, pans baix dels braços i il·lusions renovades.

Aquests dies d'emocions ennubolades pels dubtes lògics de l'afer, fan que l'ambient de l'Apartament18 sigui el més relaxat possible. Des de l'arribada de l'habitantQ, han sonat Skallander, Epic45, Pan American, Cole Porter, Grizzly Bear, els recopilatoris de Lost And Lonesome Records i de Make Mine Music, Boards of Canada, Taken by Trees i el (meravellós) Forever Emma, Forever Ago de Bon Iver. Música excepcional per passar moments que quedaran retinguts de manera irrepetible en la retina d'aquest Apartament 18.

L'Apartament18, avui, està més feliç que mai.