Què hi ve després de la batalla? La calma?..........No. Quina es pot suposar que hauria de ser la continuació del fabulós –i Top 2 de l’any 2008 per a l’Apartament18– disc de debut del duet de Bristol, Fuck Buttons? Un disc de ressons atmosfèrics o una altra glopada de soroll atormentat?
A Street Horrrsing (ATP Recordings/2008), es feia palesa la producció del mestre John Cummings, dels imprescindibles Mogwai, on ajustava la maquinària per recargolar un soroll enrabietat ple de melodies punyents i veus quasi d’ultratomba. Un disc que s’iniciava de forma majúscula amb Sweet Love For Planet Earth, una oda acabada de distorsió post-apocalíptica en forma de núvol sonor de magnituds èpiques, que obria la porta a un disc majestuós i representatiu de les possibilitats melòdiques de la manipulació del soroll, o com de la distorsió en poden lluir excel·lents brots rítmics amb sentit –com ja ho van fer en el seu dia Slowdive, My Bloody Valentine, Wolf Eyes o els mateixos Mogwai.
Retornant al principi: si Street Horrrsing era la fuetada, com hauria de continuar la cosa? Simple. Sembla com si Surf Solar –primer single del seu últim disc Tarot Sport (ATP Recordings/2009) i sí, aquella cançó increïble que va tancar el meravellós concert que el duet va protagonitzar fa dues temporades al Primavera Sound– fos la continuació natural del primer disc. Sembla com si després de Colours Move, la cançó que tancava el seu primer disc, només hi pogués continuar Surf Solar. I aquesta última, sense cap tipus de dubte, és el single de l’any.
Però n’hi ha més. Molt més. Els que esperaven continuar amb la tònica èpica del primer disc estan de sort. Però que es calcin les sabatilles, perquè de la llum del dia passem al descobriment de la nit. La producció del genial i respectat Andrew Weatherall, ha reorientat el seu so sense fer perdre pistonada als de Bristol. El que abans era distorsió i soroll post-rockista, ara s’ha convertit en distorsió i melodia post-electrònica. Tot i això, Tarot Sport conté cançons que de ben segur es podrien comptar entre les pròpies del primer disc –Rough Steez, Space Mountain– però la mà de Weatherall es nota, aportant una nova visió més electrònica del conjunt, amb base en els primers polsos electrònics de finals dels vuitanta i principis dels 90 –Phantom Limb, Flight of The Feathered Serpent. En destaquen per sobre de la resta, a banda de la majestuosa Surf Solar, The Lisbon Maru (possiblement la que té una tintada més èpica de totes) i Olympians, una barreja entre els Animal Collective més atmosfèrics i la banda sonora de Carros de Fuego.
Un altre cop d’autoritat d’una de les bandes més estimulants que hi ha avui per avui en el panorama independent. Segurament tornaran a ocupar un dels llocs més alts en la llista del millor de l’any. En definitiva: un must.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada