SÓNAR 2010

Enguany ha fet 10 anys que visito el Sónar, des del 2001. I sempre de manera molt concreta: al de Dia i en divendres, a poder ser.

Hi havia moltes coses interessants el divendres dia 18, començant per un Phil Nibblock amb Carles Casas que, per problemes de logística, no vaig poder veure. Llàstima. El drone etern i infinit de Nibblock és d’escola clàssica i em feia molt de goig poder veure les seves variacions en directe, ara que últimament he disfrutat moltíssim del seu Touch Three, triple disc que va editar Touch ja fa uns anys.

En entrar vaig comprovar que la crisi no ha arrivat al Sónar -a l’igual que tampoc ho va fer al PS- i que la gent omplia els diferents espais del CCCB. Una volta de reconeixement pel SonarVillage i pel SonarDome -on vaig poder degustar la proposta de Pursuit Groves, que no em va convèncer- i temps per veure l’exposició del SonarMàtica, enguany dedicada a la robòtica. La vaig trobar un pèl simplista ja que el fet d’emmarcar-se en un possible “retorn” dels robots, és un tema que, de ben segur, dóna per a molt més, i en aquest cas es va quedar en un intent poc profund i rellevant. Una llàstima amb les esxpectatives creades al voltant del plantejament inicial fet pels organitzadors.

També és una llàstima que hagi deixat d’existir la fira discogràfica en favor d’una mostra de productes per a professionals. Penso que una de les coses que feia al Sónar diferent eren els espais com els de la Fira, que eren immensos, amb multitud de propostes úniques que només les podies trobar en un festival de les seves característiques (recordo stands japonesos i grecs, de la gent de Capsule i del Supersonic, d’infinitat de segells importantíssims consagrats i encara per batejar, etc...una delícia) i que podies perdre molt de temps parlant i relacionant-te amb la gent. En aquest cas, s’ha passat a una mostra més especialitzada i sectorial, que deixa de banda a aquells que no ens interessa tant la forma i manera de concebre-la i crear-la, sinó que més aviat ens decantem per degustar-la, absorvir-la i fer-la nostra. Igual que amb la fira editorial, que abans ocupava un espai propi i ha quedat reduïda a un stand de disseny on habitualment se situen les radios (per cert, aquest any RNE i ScannerFM).

Pel que fa a l’apartat musical, vaig poder veure com el cas de BRUNA no és flor d’un dia. Un directe preciós, potent (era possiblement l’adjectiu que pensava que mai podria utilitzar en el seu cas) molt ben definit, abordant els temes del seu meravellós disc de debut amb ritme i amb un volum considerable. Ple de gent i triomf assegurat. Bé per ell i per Spa.rk. Opinió contrariada per a BRADIEN, qui no em fan ni la més mínima gràcia. Una música que, tot i beure d’un discurs situat molt prop del minimalisme i del detallisme preciocista, amb molta economia de mitjans, fa que es perdin en temes sumament monòtons i de poc calat emocional. Em van semblar freds i incapaços de transmetre aquesta alegria implícita que porta associada el tipus de pop de joguina que practiquen. Decepcionants.

Decepcionant tampoc és la paraula per definir el show de KING MIDAS SOUND. Kevin Martin i la seva crew es van plantar a l’escenari SonarHall per destrossar (en el sentit literal de la paraula) els temes de dub narcòtic i nocturn del seu disc de debut. Aixó no significa que la demostració de múscul i agressivitat feta per Martin no valgués la pena, que va ser espectacular, però cal no confondres amb la idea de què jo anava a veure una proposta totalment diferent, anava a veure una música relaxada i cerebral, amb molts de matissos diferents, a escoltar una veu situada més prop del crooner que del gangsta. I em vaig trobar amb una descàrrega industrial de decibels brutal, més pròpia de The Bug que no pas de KMS, amb la intensitat que això fa guanyar al seu show, d’acord, però amb la radicalitat de les formes amb les que eliminen qualsevol rastre de la delicadesa preconcebuda en la seva música. Una fou una decepció, perquè el show va ser brutalíssim, però no anava a veure a The Bug, anava a veure una cosa molt diferent.

I d’allí a fer temps per recuperar forces (amb el cap pensant en el viatge de tornada) i poder veure uns 30 minuts de NOSAJ THING, increïble en les formes musicals, però decebedor en relació amb el seu joc de visuals. El seu directe és molt molt semblant al disc, tot i que veure els efectes de la manipulació de tot el seu instrumentari digital dóna força a la seva posada en escena. Una degustació plàcida d’un dels millors discos editats a principis d’any.

Pel camí vaig poder anar escoltant coses que em van agradar i d’altres que no tant. Sobretot em quedo amb Nedry -que venien auspiciats per la BBC Introducing, aquest any curada per l’inefable Huw Stephens- i amb New Young Pony Club, intensos i ballables a parts iguals.

En definitiva, he començat dient-vos que la crisi no s’ha notat. Potser, ben mirat, no s’ha notat en la forma (ple a vessar) però si en el fons. Un Sónar que s’ha estrenyit el cinturó i ha optat per optimitzar els seus recursos. Espero que algun dia torne a trobar aquell Sónar que era molt més que música. Perquè enguany he trobat bàsicament música. Així que fins l’any vinent.

ENO/MOEBIUS/ROEDELIUS/PLANK - Begegnungen (Gyroscope/1984)

Aquesta compilació titulada Begegnungen (Gyroscope/1984) és una de les millors formes d'introduir-se en el món dels creadors d'ambient i metronímia que ha estat la colònia alemanya formada per Eno/Moebius/Roedelius/Plank qui, acompanyats pel percusionista Mani Neumaier, es dediquen -junts i per separat- a elaborar composicions de proto-electrònica minimalista. Recopilació de música nocturna, reflexiva i etèria gravada entre els anys 1976 i 1984, ha marcat definitivament, i amb l'exemple dels temps que corren, el discurs de la música ambiental del segle XXI. Bàsic.

ACTRESS - Splazsh (Honest Jons/2010)

Quina ratxa que porten a Honest Jons. Si després d'editar el que serà sense dubte un dels millors EPs de l'any -o era un LP?, em refereixo a T++- van i encara compliquen més la troca amb l'edició d'un dels discos de techno (¿?) més al·lucinant que s'han sentit els últims temps a l'Apartament18: Splazsh (Honest Jons/2010).

Actress es despenja, després d'infalibles 12", amb un disc replet d'imagineria pop, weird, de la millor electrònica sensible que es pugui imaginar configurant un repertori esplendorós, a parts hipnòtic, beligerant i molt molt personal. Un disc complex, alienat, que posa a sobre de la taula el millor de l'electrònica més cerebral dels anys 90 amb les noves visions del pop i els miratges del dub que ha deixat la passada década. Excel·lent.

POCAHAUNTED - Make It Real (Not Not Fun/2010)

Aquest és un dels discos que més estic escoltant últimament, tinc la sensació de què Pocahaunted ha trobat la seva millor forma d'expressar-se en aquest Make It Real (Not Not Fun/2010), després de que el duo partís peres (Bethany Cosentino ha marxat amb el seu entranyable i agredolç pop de Best Coast). Amanda Brown ha reclutat a gent de Sun Araw per tenyir un disc més espacial i sobretot molt més dub, deixant com a llegat una gravació que sembla feta per una banda del tot consolidada, tot i la economia de mitjans. Psicodèlia i garatge del segle XXI passat pel tamís de l'electrònica més weird. A disfrutar.

DIES DE PRIMAVERA (i II)

Tanco la meva experiència al Primavera Sound 2010 amb la crònica del que va deparar divendres i dissabte. Allà va:

DIVENDRES, 28 de maig

Inmillorable forma de començar divendres de PS. A mi m'agrada acudir a primera hora, passajar pels stands sense pressa, mentre esperes a que la primera (o segona, com és el cas) actuació del dia comenci. Uns van anar a veure a Owen Pallet a l'Auditori; d'altres -Q i jo- vam preferir entonar els versos dolços de WILD HONEY, que presentava el seu primer disc. Pot ser se li van veure massa les costures -aquest amanerament a lo Sufjan Stevens- però tenen cançons pop molt rodones. Tot i que em va semblar que el conjunt no donava per ser un hit, i el disc tampoc en conté cap en particular. Temes de pop ensucrat i molt agaradables que a les 17:00 es posa de meravella.

Després de retrobar la família al complet, temps per a THE NEW PORNOGRAPHERS, que també presentaven disc. Aquests canadencs són una d'estes bandes que caldria invitar cada any. Perquè tenen cançons i himnes pop, sobretot quan se'n recorden dels seus millors discs, Mass Romantic i Twin Cinema. Em va fer molt de goig tornar a escoltar cançons que m'havien calat profundament en un temps no molt llunyà. Va ser un moment de retrobament -una mica com el de Bis el dia anterior- però amb un sentiment de conformitat molt gran. No són el que eren, però són el que són. Grans.

Ràpid, ràpid a buscar un bon lloc per a assistir a un dels bluffs més grans que he vist en molt de temps: BEST COAST. Pot ser per les àmplies expectatives creades (això és un tema que vull tractar de manera separada en una altra entrada, perquè hi ha molt per escriure), la seva música, i la seva proposta en general, em va semblar monòtona, sense esperit, on les cançons, que tot i tenir un parell o tres de singles espectaculars, no van saber transmetre-ho en directe. Un mateix patró rítmic per a totes les cançons (és pot acusar el mateix a Dum Dum Girls, però elles al menys ensenyen la cuixa) i una veu sense emoció que no conduïa enlloc. Vaig retirar-me quan sentia de fons la seva millor cançó. Hype majúscul en tota regla.

Després vaig compartir cartell i escenaris: BEAK> i CONDOFUCKS. Amb la proposta dels primers vaig entendre perquè sona com son el "Third" de Portishead. Tio Geoff donant-li voltes al kraut més obscur i experimetal, em va agradar. I després un ratet a veure al trio de Hoboken, que com sempre no fallen. Podrien tocar pasodobles que els hi sortirien de conya. Mentre anava a buscar lloc a l'escenari Pitchfork, després de degustar el seu garatge primigeni, anava pensant en que si la camiseta que portava Ira Kaplan era la mateixa que portava el primer cop que els vaig veure, l'any 1998. Juraria que si. No és d'extranyar, fan cara de gastar poc.

Una de les sorpreses més grates del PS2010 van ser HERE WE GO MAGIC, que amb bon mestratge feien créixer cançons insuflades de feedback i ritmes metronímics, però sense perdre de vista el pop més experimental. Les setmanes prèvies ja m'havia fet meu el seu últim disc, que em va semblar que van traslladar amb més intensitat al directe. Una banda que va sonar compacte, ben engrasada. A seguir.

I d'allí, abans que comences un altre dels concerts que portava subratllat amb vermell, vaig anar a veure a WILCO. No és que vulgues veure el concert pròpiament, sinó que simplement els hi volia veure la cara, com estaven, que feien. En definitiva, Wilco són de la família i poden fer el que vulguen. Tot i aixó encara vaig enganxar "I'm Trying To Break Your Heart" i "Jesus Etc". Són preferits, i punto.

Així que, havent comprovat que Wilco estaven bé (com sempre, vaja), corrent a buscar lloc per als formidables JAPANDROIDS. M'encanta com sona la guitarra de Brian, és semblant a la de sunnO))), però en light. Tot i així, la fieresa amb la que ataquen cadascun dels seus temes és impressionant i la compenetració també. Van tocar cançons de Post-Nothing i del No-Singles, i si no recordo malament, també alguna cançó nova. Vaig tenir la sensació d'estar presenciant el concert d'uns caps de cartell de l'escenari Pitchfork (que no és cap dels escenaris principals) i el resultat va ser plenament satisfactori. Noise-rock medul·lar i primari però sense deixar de ser melòdic. Gran banda, grans disco i gran directe.

Corrent, encara vaig enganxar el final de Wilco amb "Kicking Television". Que grans que són, cony.

I després temps per a l'electrònica de vellut negre de COLD CAVE, que si bé el seu disc fou un dels de referència l'any passat per a l'Apartament18, el directe em va semblar hipnòtic, dens, prou difícil com per saber traslladar amb criteri i bon fer els temes més ballables del seu útlim disc. Em va agradar molt la part dedicada a l'experimentació més ruidista (com es nota l'split amb Prurient), i torno a ressaltar que el seu estaticisme em va semblar molt però que molt personal i atractiu.

Sempre, sempre, sempre, sempre cal anar a veure a SHELLAC. Encara que siguen dos cançons.

I de passada a BLACK MATH HORSEMAN, però no em convenia una ració de sludge i post-metal a aquella hora.

Ja per acabar el dia, una de les bandes que més ganes tenia de veure: YEASAYER. Una bona posada en escena, un lluïment vocal extraordinari però, la veritat, no va acompanyar la secció rítmica, que sonava pobra si la camparaves amb tot el desplegament. Odd Blood és un disc amb molts de hits, però no van arribar a transforma-los de la millor manera possible. Amb el sentiment d'haver vist a una banda que pot donar molt més de si fent variar les coordenades del seu full de ruta, me'n vaig anar cap a l'AC.

DISSABTE, 29 de maig

Guaaaaauuuuuuu. Millor impossible. THE PSYCHIC PARAMOUNT. Si en disco són al·lucinants per les instrumentacions de ruido i furia, en directe tres quarts del mateix. Amb un sol de justícia, el trio de Nova York va desplegar una de les millors sessions d'autènctic noise-rock experimental. Molt, molt interessants. La única pega és que coincidien amb Endless Boogie.

I d'allí a un dels deutes que em restaven pendents -d'uns quants- a costa de perder-me a un històric com Michael Rother de NEU! (i a més amb formació de luxe). Era el torn de DR. DOG de qui havia sentit (i llegit) meravelles del seu directe. I vaig comprovar que tot era veritat. Enfront un públic més que entregat, l'alt-country rock dels americans va calar ben endins. També em va servir per veure que són una banda que res ha d'envejar a les grans formacions (Wilco, Okkervil River) i que comptem amb un repertori que, tot i que no domino amb profunditat, és compacte i creix en directe. Molt bons. També aprofito per dir que m'he fet fan absolut del Fate (2008), que no l'havia seguit amb l'atenció necessària quan el van publicar.

I a falta de pan, buenas són...SIAN ALICE GROUP. Al PS sempre tinc per costum de "colarme" en algun concert que no tenia previst i que la inercia del festival fa que se'm presenti per sorpresa. Un d'aquests casos va ser Sian Alice Group. I no em van defraudar gens, la veritat. Una espècie de pop a la Mazzy Star però més dens i amb instrumentacions més llargues, dreamy and fuzzy que dirien els anglesos.

I ara si, el millor concert del festival: GRIZZLY BEAR. Quina manera de tractar les cançons, quin desbordament de delicadesa, quin ensamblatge més sobrenatural de veus, quins arranjaments més "diferents", quina manera de tocar, quina placidesa escoltar els temes atemporals d'aquesta obra mestra que és Veckatimest. Si, si i si: Grizzly Bear és la banda, Veckatimest el disc i el Ray-Ban l'escenari. Conjunció plena. Un 10.

Poca cosa més a dir i obnuvilat pel que havia contemplat, vaig marxar a per uns clàssics coneguts, BUILT TO SPILL. No una de les millors actuacions (i menys si tenim en compte que el havia vist d'una forma excepcional a l'Apolo uns mesos abans) i amb problemes de so que van deslluïr una mica el seu show. Tot i això, van caure clàssics. I es que als clàssics el que és dels clàssics.

Ningú pot negar que la posada en escena de DUM DUM GIRLS és espectacular: quanta cuja, my God!!! Això si, a mi em van convèncer. I molt. Penso que tant en disc com en directe defensen molt bé aquest pop (mal dit shitpop, amics) que té les mires posades en les produccions de les group girls dels 60, el post-punk, el C-86 i els Ramones. Sobretot, i a tall de curiositat, em vaig quedar prendat de la manera de moures de Kirstin. Guitarra en mano, tu. Cançons.

L'últim cop que vaig veure a PET SHOP BOYS vaig endur-me una sorpresa. I aquest cop, una altra. I es que ja sabia el que anava a veure, però definitivament, no sabia el que estava a punt de prresenciar. Un desplegament impressionant -coreografia, escenari, pantalla, montatge espectacular- per a una de les bandes que més i millor ha sabut romandre en l'estatus de clàssics del pop. Molt cops se'ls havia mirat de reüll, per la seva relació amb el mainstream, però quan ataquen amb "It's a Sin", "West End Girls", "Go West", "Se A Vida É", "New York City Boy" i etc etc etc són infalibles. Una màquina de hits que tot bon amant del millor pop no pot deixar passar per alt.

I d'allí, rumiant si valia la pena quedar-se a veure a Orbital o no, es va acabar el PS 2010 per a l'Apartament18. A l'hotel esperava la família.

TOP 5

1 - GRIZZLY BEAR

2 - JAPANDROIDS

3 - SUPERCHUNK

4 - PET SHOP BOYS

5 - COLD CAVE

DIES DE PRIMAVERA, una crònica de l'Apartament18

Només puc començar aquesta crònica del PS2010 dient que ha estat molt especial. Especial per dos motius: el primer, i més important, perquè ha estat el primer de l'habitantQ. Poder-lo contemplar amb els cascs de protecció, de veure com s'entretenia mirant la gent, els seus colors, les seves presses, persones alienes desfilant per aquí i per allí que el feien estar en estat d'alerta constant. Us puc assegurar que això és més gran que la vida.

D'altra banda, també ha estat un PS diferent, especial. En aquest cas, per poder conèixer, assimilar i assumir -tot amb relativa rapidesa- que el PS s'ha fet gran. Ja ho he viscut altres vegades (FIB, Sónar de dia, el mateix PS del Poble Espanyol) i només trepitjar el Forum ja vaig percebre que aquell PS d'antuvi (de l'any passat, si fa no fa) havia desaparegut sense deixar rastre. Però, com que penso que aquesta reflexió pot donar per a molt més, guardo les idees bàsiques anotades al meu notebook personal per a poder desenvolupar-ho en tranquilitat en una nova entrada al blog. Així que, anem a allò que interessa: aquí teniu la crònica del dijous del PS2010 de l'Apartament18. Demà tindreu divendres i dissabte.

PRIMAVERA SOUND, DIJOUS, 27

Després de quasi bé desesperar-nos per entrar amb l'habitantQ al recinte (entrada, registre, impressos, polseres i cascs) per fí vam poder trepitjar l'escenari San Miguel (el principal) per veure la tornada de BIS al directe, ja que s'havien reunit expressament per a l'ocasió. Vaig tenir una sensació extranya, millor, una doble sensació extranya: la primera vegada que vaig veure a Bis en directe, van rebentar la carpa "petitat" de Benicàssim, amb una versió hipercontundent del seu hit "Eurodisco", amb milers de persones donant tot el que podien a les 17 de la tarda. Aquesta vegada, continuaven allí, però la sensació era diferent, no massa públic i un entusiasme més contingut, com si la gent estés rememorant temps millors (passats, és clar). També de comprovar que aquestos Bis cantaven millor que mai i tocaven millor que mai i tenien menys cabell que mai i Manda Rin anava més passada de moda que mai. Però tot i això, puguer tornar a entonar, encara que sigui a crit interior, vells hits dels 90, va ser fabulós.

Canvi d'escenari -el recorregut no era tampoc massa llarg i el desplaçament amb Q era més fàcil que mai- per poder veure a una banda que he estat gaudint molt: SURFER BLOOD. I la veritat és que em van sorprendre gratament, per la barreja d'indierock a la Pavement amb els nous ritmes que miren a Àfrica i que tenen com a banda referència a Vampire Weekend. Tenen cançons, singles molt bons i que en directe defensen amb múscul i bon fer.

El mateix escenari es va veure assaltat per la força brutal de TITUS ANDRONICUS, banda d'indie rock hipertens, parents de sang de Bright Eyes (la manera de cantar del seu líder és clavada a la de Connor Oberts) però amb la diferència de què aquests funcionen com una màquina engrasada a la perfecció i que no entenen de progressió. De 0 a 100 en 1 segon.

I aquí es quan començo a prendre notes i idees del perquè el PS s'ha fet gran. La meva intenció (i dic intenció amb tot el sentit que té la paraula intenció) era veure a The XX. Però vaig al·lucinar de la gent que hi havia, no ho havia vist mai. Increïble. Així que vaig prendre una decisió ràpida: a The XX ja el veure en sala. L'alternativa, que ja estava pactada, van ser UI. El seu jazz rock angular, de formes rectes i poca vacil·lació, són una mostra del rock experimental de la millor escola del gènere: Chicago. Llàstima que només fossen unes poques cançons, ja que havíem d'anar a buscar un bon lloc per sladar un deute històric: SUPERCHUNK. I no van defraudar. Del punk al pop al rock a la melodia perfecta al nervi a l'actitud a la professionalitat, bla, bla, bla i a l'eterna joventut. Són un referent per a tots (allí estava el frontman de Les Savy Fav per entonar una cançó) i que dure. TOP 4.

I d'un dels millors concerts del festival, a un dels pitjors: CROCODILES. Tot el que sona al seu disc de debut és tot el que no va sonar en el seu directe. Ni el single fabulós que és "I Wanna Kill" va poder encarrilar la seva actuació. Massa pose (algú li hauria de dir al líder que de Reid només n'hi ha un) i pocs matissos. Tanmateix, això va fer que pases per davant de l'escenari Adidas i que quedés embadalit una bona estona amb el duo HIS MAJESTY THE KING, de qui no havia escoltat res i que, tot i no sorprendre'm, em va semblar que tenia un bon feeling.

I, per últim, una de les reunions més esperades dels últims temps: PAVEMENT. La única parada a la península de la seva extensa gira de reunió va ser un ganxo perfecte per a tots els nostàlgics. Pavement és de la meva època, és una banda que he escoltat a la sacietat i no només aixó, sinó que he escoltat a centenars de bandes que han intentat (en alguns casos amb èxit, en altres no) sonar com ells. Un fet curiós: el primer cop que havia de veure a Pavement en directe (1997) un semitornado va destrossar un festival i amb ell es va emportar a Pavement (i a Blur). Minuts abans de la seva actuació al PS, la pluja feia presència al festival. Sort que només va quedar en quatre gotes.

I més notes per al meu notebook i més idees contrariades. Vaig durar 48 minuts abans de tornar a l'AC.