Només puc començar aquesta crònica del PS2010 dient que ha estat molt especial. Especial per dos motius: el primer, i més important, perquè ha estat el primer de l'habitantQ. Poder-lo contemplar amb els cascs de protecció, de veure com s'entretenia mirant la gent, els seus colors, les seves presses, persones alienes desfilant per aquí i per allí que el feien estar en estat d'alerta constant. Us puc assegurar que això és més gran que la vida.
D'altra banda, també ha estat un PS diferent, especial. En aquest cas, per poder conèixer, assimilar i assumir -tot amb relativa rapidesa- que el PS s'ha fet gran. Ja ho he viscut altres vegades (FIB, Sónar de dia, el mateix PS del Poble Espanyol) i només trepitjar el Forum ja vaig percebre que aquell PS d'antuvi (de l'any passat, si fa no fa) havia desaparegut sense deixar rastre. Però, com que penso que aquesta reflexió pot donar per a molt més, guardo les idees bàsiques anotades al meu notebook personal per a poder desenvolupar-ho en tranquilitat en una nova entrada al blog. Així que, anem a allò que interessa: aquí teniu la crònica del dijous del PS2010 de l'Apartament18. Demà tindreu divendres i dissabte.
PRIMAVERA SOUND, DIJOUS, 27
Després de quasi bé desesperar-nos per entrar amb l'habitantQ al recinte (entrada, registre, impressos, polseres i cascs) per fí vam poder trepitjar l'escenari San Miguel (el principal) per veure la tornada de BIS al directe, ja que s'havien reunit expressament per a l'ocasió. Vaig tenir una sensació extranya, millor, una doble sensació extranya: la primera vegada que vaig veure a Bis en directe, van rebentar la carpa "petitat" de Benicàssim, amb una versió hipercontundent del seu hit "Eurodisco", amb milers de persones donant tot el que podien a les 17 de la tarda. Aquesta vegada, continuaven allí, però la sensació era diferent, no massa públic i un entusiasme més contingut, com si la gent estés rememorant temps millors (passats, és clar). També de comprovar que aquestos Bis cantaven millor que mai i tocaven millor que mai i tenien menys cabell que mai i Manda Rin anava més passada de moda que mai. Però tot i això, puguer tornar a entonar, encara que sigui a crit interior, vells hits dels 90, va ser fabulós.
Canvi d'escenari -el recorregut no era tampoc massa llarg i el desplaçament amb Q era més fàcil que mai- per poder veure a una banda que he estat gaudint molt: SURFER BLOOD. I la veritat és que em van sorprendre gratament, per la barreja d'indierock a la Pavement amb els nous ritmes que miren a Àfrica i que tenen com a banda referència a Vampire Weekend. Tenen cançons, singles molt bons i que en directe defensen amb múscul i bon fer.
El mateix escenari es va veure assaltat per la força brutal de TITUS ANDRONICUS, banda d'indie rock hipertens, parents de sang de Bright Eyes (la manera de cantar del seu líder és clavada a la de Connor Oberts) però amb la diferència de què aquests funcionen com una màquina engrasada a la perfecció i que no entenen de progressió. De 0 a 100 en 1 segon.
I aquí es quan començo a prendre notes i idees del perquè el PS s'ha fet gran. La meva intenció (i dic intenció amb tot el sentit que té la paraula intenció) era veure a The XX. Però vaig al·lucinar de la gent que hi havia, no ho havia vist mai. Increïble. Així que vaig prendre una decisió ràpida: a The XX ja el veure en sala. L'alternativa, que ja estava pactada, van ser UI. El seu jazz rock angular, de formes rectes i poca vacil·lació, són una mostra del rock experimental de la millor escola del gènere: Chicago. Llàstima que només fossen unes poques cançons, ja que havíem d'anar a buscar un bon lloc per sladar un deute històric: SUPERCHUNK. I no van defraudar. Del punk al pop al rock a la melodia perfecta al nervi a l'actitud a la professionalitat, bla, bla, bla i a l'eterna joventut. Són un referent per a tots (allí estava el frontman de Les Savy Fav per entonar una cançó) i que dure. TOP 4.
I d'un dels millors concerts del festival, a un dels pitjors: CROCODILES. Tot el que sona al seu disc de debut és tot el que no va sonar en el seu directe. Ni el single fabulós que és "I Wanna Kill" va poder encarrilar la seva actuació. Massa pose (algú li hauria de dir al líder que de Reid només n'hi ha un) i pocs matissos. Tanmateix, això va fer que pases per davant de l'escenari Adidas i que quedés embadalit una bona estona amb el duo HIS MAJESTY THE KING, de qui no havia escoltat res i que, tot i no sorprendre'm, em va semblar que tenia un bon feeling.
I, per últim, una de les reunions més esperades dels últims temps: PAVEMENT. La única parada a la península de la seva extensa gira de reunió va ser un ganxo perfecte per a tots els nostàlgics. Pavement és de la meva època, és una banda que he escoltat a la sacietat i no només aixó, sinó que he escoltat a centenars de bandes que han intentat (en alguns casos amb èxit, en altres no) sonar com ells. Un fet curiós: el primer cop que havia de veure a Pavement en directe (1997) un semitornado va destrossar un festival i amb ell es va emportar a Pavement (i a Blur). Minuts abans de la seva actuació al PS, la pluja feia presència al festival. Sort que només va quedar en quatre gotes.
I més notes per al meu notebook i més idees contrariades. Vaig durar 48 minuts abans de tornar a l'AC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada