4 dies de tardor gens atonal: llums de verd decadent, grocs d'incessant eclipsi, vermells àlgids al punt d'ebullició. Recorrent altures mitjanes, veient com les nuvolades desperten les passions més inconfessables de la natura verda. Veure la neu blanca com guanya terreny i sentir -sentir- el degoteig incansable del manar celest. I no només natura: tot junt, un cúmul asèptic de gents i de cultura.
Penso en Ur i Angostrina. De valls curulles al ritme marcat per Brian McBride. Recordo creuar la vall perseguint a l'eixam d'abelles que ell m'havia promés. Puc dir que, per moments, hem vaig sentir un més de la fabulosa dansa de les abelles, a la meva manera. Percebre amb més d'un sentit -sentits- com la música fluïa en harmonia amb el paisatge, com els colors delicats i estàticament canviants del recorregut formaven un assemblatge amb el vaivé de cordes i teclats. Aquella lentitud afable i recognoscible d'anada i tornada, que marca la direcció i la distància a la qual es troben els elements essencials per continuar existint, tot sabent, que la música també en forma part de manera inherent. La natura m'ho va prometre i Brian McBride ho ha fet realitat.
Penso en Das i Age. Mentre les sinuoses corbes de nivell sobre les quals em desplaço són el meu únic lligam amb la realitat, espero un altre cop la pluja. Cridant de veu endins que jo també tinc por de Satanàs, com els escocesos valents. I que lluito amb les mateixes armes que ells, perquè lluito amb ells. Perquè la tormenta no és de pluja, és d'una electricitat que podríeu conèixer si en formeu part de la batalla. És l'electricitat en forma de puntejos que marca el principi i el final, que veu com s'apropen els núvols que marquen tempesta i que ens prepara per a l'enèsima descàrrega. Mogwai a l'estèreo, pendents del Déu i del Dimoni. I jo pendent de la tormenta. Esperant amb ànsia que comenci.
Pyrénées musique.
