Remember, Chan says:
"Grrrrr.......you folks, visit l'Apartament18 right now or,......"
Right Place, Right Time, Wrong Speed!!!
4.12.2011
CANVI D'ADREÇA / I LEAVE THIS SITE / CAMBIO DE DIRECCIÓN
Com si es tractés de la vida real, la virtualitat també té els seus inconveninets. Així que després d'uns mesos pràcticament inactiu, he decidit canviar, mudar-me i entrar a viure a un Apartament18 més gran i espaiós, amb noves vistes i amb nous aires. Així que, just avui que fa 50 anys que l'home va fer el seu primer viatge espacial, agafo el més imprescindible i també faig un salt a l'espai. Deixo completament actiu aquest blog, i tot i que no aniré escrivint, penso que hi ha un bon arxiu de sensacions que valen molt la pena.
La nova direcció de l'Apartament18 és la següent:
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Hi!
I'm leaving this site. If you like l'Apartament18, please you can continue visit me at:
Hope to see you there!!!
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Hola!
Después de unos meses de inactividad, me mudo. Al igual que en la vida real, doy el salto a un nuevo y renovado Apartament18. Haz click en el siguiente link para ir a l'Apartament18:
2.01.2011
TANNED TIN 2011 (breaking the waves...)
Esperant caçar l'onada. A l'igual que el surfista que veu que ha agafat l'onada bona, que ha pujat fins a trencar-li la cresta, s'ha passejat, tot lliscant sobre les aigües sempre revoltes, amb girs d'equilibrista, salvant cadascuna de les embestides d'un mar atrotinat. Aguantant valentament, a vist com la llum es defragmentava en milers de colors i sensacions, quan es passeja entre l'aigua de la gran onada, mentre l'intentava dominar...i ara veu com l'onada trenca i es desfà irremeiablement fins que desparaeixerà per a sempre més quan l'energia que l'empeny digui prou.
El Tanned Tin és aquest surfista. Ha sabut situar-se i, a la seva manera, navegar amb pocs mitjans. I sempre ha dominat l'onada. Però ara l'onada està trencant...
El Tanned Tin té (manté?) les armes essencials: un teatre espectacular i un públic fidel, respectuós i suficientment obert de mires a qui deleitar. Però el viscut en aquest últim Tanned Tin, confirma una percepció generalitzada: l'onada es trenca i amb ella, està marxant la clau que ha fet d'aquest festival un referent de nivell: la seva capacitat de sorpresa.
I això, en un festival com aquest, és la mare dels ous. Tens el marc incomparable i l'audiència preparada i per tant, no es pot errar el tir. I sembla que els organitzadors (programadors?) del festival no siguin conscients que, per molt que t'hagis pogut mantenir a la cresta de l'onada durant un temps, aquesta sempre tendirà a trencar-se...i per tant, has de començar a preparar-te per a la següent. I es que al mar, sempre hi ha onades.
La meva opinió rotunda és que el Tanned Tin s'adorm. Musicalment parlant. Fa dos anys que la qualitat del cartell (no pas particularment, però si generalment) no està a l'altura de les circumstàncies. I parlo des de la posició que m'atorga haver asisstit a tots els Tanned Tin, tots els dies, desde que se celebra a Castelló. Si, estic parlant del festival pel que han passat propostes que encara restaven per consolidar com Animal Collective, Final Fantasy, Deerhunter, M. Ward, Dirty Projectors, Magik Markers, Apse, Herman Düne, Okkervil River, Wildbirds & Peacedrums, Deer Tick o The Wave Pictures. Pel festival que ha vist passar a estrelles indomables com Acid Mothers Temple, The Ex, Spain, The New Year, Come, Tarentel, The Sea And Cake, Mount Eerie o Wolf Eyes. Pel festival que es guarda petites joies eternes com Windy & Carl, Alasdair Roberts, Mouthus, Six Organs Of Admittance, Voice Of The Seven Woods o Dälek.
Entre tantíssims d'altres. Parlo del festival que servia de far per a altres festivals, gràcies al seu exquisit, entusiasmat i gust sense prejudicis.
Ara, malauradament, això s'està perdent (i es que l'onada trenca...): propostes buides de contingut, simples. Massa fàcils, podria arrivar a pensar. Grups de tercera jugant en camps de Champions. I des d'aquí, pregunto: On és l'inconformisme? On queda el risc, l'experimentació i la sorpresa, elements indispensables i indissolubles al nom del festival?
Espero que siguin valents el proper any. I sabent que el mar no para, que sempre està en moviment, estaran esperant a enganxar-se a una altra gran onada. I així successivament. Esperem.
1.25.2011
1.24.2011
HEAVY WINGED - Sunspotted (Type/2010)
Brutalíssim disc de soroll i fúria orgànica del trio Heavy Winged en aquest Sunspotted (Type/2010). Dos cançons, una a cada cara, que recorden el bo i millor dels primers i immaculats trànsits instrumentals de Sonic Youth plens d'energia elèctrica, però en aquest cas, acompanyat d'una bateria tempestuosa que, en el primer tall del disc, exaspera per la intensitat amb la que condueix al combo per rutes extremes de pols i cendra.
En el segon tema del disc, més relaxats (si es pot utilitzar aquest terme) la guitarra va creant un continuum a mode de drone tenebrós (mil exemples de Southern Lord i un de vàlid: Yellow Swans) que s'allarga fins als 24 minuts d'epopeia noise. Sublim.
1.21.2011
NOVELLER - Live @ ISSUE PROJECT ROOM 14.01.2010
La música de Noveller és embriagadora. Dit així, fins i tot podria arribar a sonar cursi. Però és la sensació real que em deixa. Una música que comença amb carantonyes i acaba embolcallan-te completament, suaument, però amb una finalitat: estrenyer sense compassió.
Sarah Lipstate, guitarrista procuradora de sons i melodies reverberants, videoartista projectual, ha format part de bandes com Cold Cave, Parts & Labor o One Umbrella, a més de compartir feedback amb Aidan Baker (Nadja) o Rhys Chatham.
Aquesta sessió en directe per a la Issue Project Room -un espai dedicat a les performance de música experimental, video, pel·lícules i literatua situat a Brooklyn- està composta per tres temes de guitarres enceses i de volatilitat elèctrica. Sense dubte, la sessió que més estic escoltant en repeat-mode. Delicatessen.
JENNY AND JOHNNY - I'm Having Fun Now (Warner Bros/2010)
No, no és un disc mainstream. Si, és un disc de pop. És un molt bon disc de pop, de rock, d'emocions que per saber-les, les sabem totes. No hi ha secrets a descobrir, ni paranys en els quals es pugui caure. Jenny And Johnny -ella, pèrfida de Rilo Kiley; ell, tripulant de la banda d'Elvis Costello- han editat un disc d'amor, odi, de passar-ho bé. Un disc de melodies agradables que basculen entre el pop més acadèmic i el rock de manual. No passaran a la història (com la majoria de grups de pop de guitarres, simplement, perquè les places per aquest menester ja estan totes cobertes des dels anys 70); la qual cosa no significa que no es pugui acabar disfrutant d'un disc preciós, orgullós de ser festiu en la seva màxima concepció.
Perquè I'm Having Fun Now (Warner Bros/2010) conté cançons que et poden alegrar el dia. I no una, sinó moltes. I, sense cap tipus de dubte, aquesta és la principal dificultat del pop, avui dia. Tant si val les formes, les lletres o els sentiments. Tant dóna. Un acords ben col·locats, unes entonacions adequades. O sigui, el mateix de tota la vida. Recursos que et poden salvar un dia. El bo de tot això, és que aquest disc no et salvarà d'un dia. Te'n salvarà de molts.
JEFRE CANTU-LEDESMA - Bloodstream Sermon (Arbor/2010)
Fan de tot el que toca aquest home, Jefre Cantu-Ledesma. Des de Tarentel (pura màgia per a l'oient distret) passant per The Alps, el gust de les edicions de Root Strata fins arribar a l'ingent ritme de publicacions en solitari d'aquest mestre de l'experimentació sonora. En aquest cas, un cassette editat per Arbor que porta per títol Bloodstream Sermon, format per dos composicions llargues de drones i electrònica infinita, rítmica perpètua i so monoaural que va lliscant com si res, amb la voluntat de deixar a l'oient en un estat paral·lel, corprenedor. Entre La Monte Young, Charlemagne Palestine o, més recent, Eleh. Música per a gaudir-la a les fosques i a volum atronador. Levitant.
1.18.2011
AUTRE NE VEUT - Autre Ne Veut (Olde English Spelling Bee/2010)
Podríem discutir si la cisma en el nou món modern d'això anomenat chillwave (abans hypnagology pop, per als puretes) és el disc Causers Of This de Toro Y Moi -ressenyat a l'Apartament18. Podríem.
Però el que ha deixat per a la posteritat un disc de pop en garrafa de vuit litres, 80's condensats en sintetitzador, falsettos, puresa pop, electrònica de 2x2, fantasia, extraterrestres i bon gust és Autre Ne Veut. Una per una, totes les cançons que desfilen pel seu disc homònim Autre Ne Veut (Old English Spelling Bee/2010) són causa i conseqüència de la seva pròpia metàstasi pop. És que...a cas no es desferma l'eufòria continguda en cançons com 'Two Days Of Rain'? Però alerta, estic parlant d'eufòria de dormitori, aquella que solament comprén quan un està tancat en si mateix. I aquest disc té aquesta capacitat: si te'l poses de fons, notaràs que cada cop deixes de prestar més atenció a allò que estaves fent i tot es concentra en mirar a l'aparell reproductor i dir en veu alta: "joder, que bo..." I fins aquí. Fins que algú altre, en una altra dimensió, torni a pulsar el play.
ELEH - Radiant Intervals (Important records/2011)
Cada Obra (en majúscula, no hi cap un terme menor per abastar la llista d'encerts al llarg del temps) de Eleh, és una volta de rosca més als conceptes predefinits i dogmatitzats d'allò que tenim entès -o així ens ho han fet creure- que ha de ser la música: un dispendi més o menys curt, més o menys llarg, de melodies precioses o devastadores, cultes o arrítmiques encapsulades per al consum. Però...i quan no hi ha res de tot això? Què passa quan no hi ha una base melòdica que sustenti aquesta capacitat de fer-nos emocionar, però que alhora incomprensiblement continua tenint la mateixa suficiència per embellir o devastar?
Eleh.
Eleh és això. Drones sinusoidals infinits, experimentació analògica i digital en forma d'ones que transcorren per l'asèpsia rítmica més insolent. I la pregunta que un es fa enfront d'aquest meravellòs Radiant Intervals (Important records/2010): com és possible que escoltant un inici tan pertorbador com 'Night Of Pure Energy' o l'enigmàtica 'Bright And central & The Sun Itself' se'm pugui posar la pell de gallina, si en teoria, manca dels elements essencials als que abans fèiem referència? És normal que escoltant a volum atronador 'Death Is Eternal Bliss' puguis arribar a entreveure (i comprendre) que més enllà dels dogmes, de l'ortodoxia musical dels nostres dies, puguis assolir una plenitud sensorial només reservada per als grans esdeveniments? La música de Eleh és la resposta.
Feia temps que no sentia parlar de 'música cerebral', una etiqueta molt de moda a finals dels noranta i que suposadament s'adeia a tot l'exposat anteriorment. Però avui veig que no. Eleh és música, si; pura i sensorial; també. Obra Mestra.
KAOTEE - Day By Daylight (Emanuel Satie remix)
Emanuel Satie, dj i productor alemany, ens ha enviat directament a la bústia del soundcloud de l'Apartament18 el remix que ha fet del 'Day By Daylight' de Kaotee. Un rework en clau techno que reforça la part melòdica d'aquesta meravella de cançó. Aquí la teniu:
free download: KAOTEE - DAY AT DAYLIGHT (EMANUEL SATIE REMIX) by Emanuel Satie
free download: KAOTEE - DAY AT DAYLIGHT (EMANUEL SATIE REMIX) by Emanuel Satie
THICK SHAKES - Why Buy The Cow (Aurora 7 records/2011)
Thick Shakes han tornat a enviar a l'Apartament18 el que serà el seu nou single de 7'' editat per Aurora 7 records. Why Buy The Cow (Aurora 7 records/2011) són tres cançons magnífiques de garatge i punk-rock, melodies enganxosesi farfissa, tal i com ja ens tenien acostumats. Ojito al hit 'Go Back To New York' digne dels millors singles fets a la costa oest a finals dels anys seixanta (Sonics, The Music Machine), tot i que ells són de la costa est, de Boston, concretament. Una de les bandes de l'Apartament18.
DISPIRIT - Rehearsal At Oboroten (demo/2010)
Impressionant primera demo en cassette de Dispirit. Dues cançons que avancen enmig les tenebres del black metal i del doom més proper a l'sludge menys clàssic, i és que Dispirit disparen amb bala en aquest Rehearsal Of Oboroten (demo/2010): terrorífiques sessions de cridoria aguda i ofegada entre soroll reverberant, teranyina de feedback hipnòtic i guitarres atronadores que s'allarguen fins al dia del judici final. Excel·lent.
1.14.2011
TRISH KEENAN R.I.P.
Joder. Fa exactament un any, una notícia inundava d'incredulitat l'Apartament18: Jay Reatard moria de manera sobtada.
Aquest matí, de bon matí, me n'he enterat que Trish Keenan, carismàtica cantant de Broadcast, estava ingressada en un hospital lluintant contra una neumonia, que no pintava gens bé. Fa uns minuts que s'ha confirmat el seu traspàs, sembla que arran d'una grip A.
Miss you. R.I.P
The Dead C - Patience (Ba Da Bing/2010)
The Dead C són una de les bandes de referència de l'Apartament18. Recordo que els vaig descobrir fa uns quants anys a Cd.drome, mentre remenava discos en la meva obsessió pels sons foscos i industrials (això sí, ni gòtics ni artys) una etiqueta recordava al futur propietari de la peça que The Dead C eren un dels pares del post-punk, experimentals i gens ortodoxos. Aquesta explicació va fer que adquirís el disc i, als pocs segons, ja tenia un referent.
Després d'ésser rescatats per Sonic Youth l'any 2002 en el seu All Tomorrow's Parties, The Dead C es retroben en una segona joventut, que han aprofitat perfectament aquests últims anys amb gires i discos. Si aquesta es medís per la qualitat de la seva música, pareix que no els hi hagin passat els anys. La prova de tot això: Patience (Ba Da Bing/2010), disc d'estudi del power trio, quatre cançons d'experimentació sonora, orgànica, amb guitarres i percussions al límit, transitant per llargs camins instrumentals d'energia noise i energia punk.
Disc imprescindible. I van...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
