Per celebrar el miler i escaig d'entrades que l'Apartament18 ha rebut en els primers dos mesos de vida, que millor que encetar una nova classificació: els Instant Classics, discos que s'han publicat recentment i que de ben segur suposarà un canvi (més) en la nostra manera d'evolucionar com a oients, reformulant i reconduint la nostra experiència musical cap a noves dimensions.
Esperem que aquestes mil primeres visites (entre les quals hi ha visitants de Catalunya, Espanya, Estats Units, Serbia, Alemanya, Rusia, Suècia, Regne Unit, Argentina, Sud Àfrica, França, Islàndia, Mèxic, Suissa i Nova Zelanda) només siguin les primeres mil de moltes més que vulguin compartir una petitat estona agradable amb els habitants de l'Apartament18.
I ara, el primer Instant Classic de l'Apartament18: Bill Callahan - Sometimes I wish we were an eagle
L'eufòria remarcada del seu anterior disc -Wole on a Whaleheart (2007)- era un clar indicador de què Bill Callahan, anteriorment conegut com a Smog o (Smog), havia deixat de banda la sinistralitat del folk de baixes pulsacions que tan bé havia definit en discos superlatius com Red Apples Falls (1997) o Knock Knock (1998). Els últims esdeveniments en la dilatada carrera de Bill Callahan, havien suposat un gir més lluminós que ja es deixava palpar en discos sincers com els últims que va presentar com a Smog: Supper (2003) i A river ain't to much to love (2005).
Però quan ens pensàvem que el geni ja deixava de banda aquesta zona obscura de la intimitat lo-fi plena de fuetades vitals i d'experiències agredolces, quan preveiem que l'acústica havia deixat pas als arranjaments pop del gran Neil Hagerty dels extints Royal Trux, el gran (GRAN) Bill Callahan es torna a despenjar amb un disc esmorteïdor, físic, capaç de copsar els sentiments més profunds que s'arrelen en l'interior d'un personatge severament maltractat pel devaneig de l'amor. Un disc sublim on hi torna a brillar una producció cuidadíssima i on torna a ressaltar aquella amargor pròpia dels qui se saben vencedors havent perdut totes les batalles.
Sometimes I wish We were an Eagle és un disc de regust clàssic, on hi tornen a aflorar els versos envenenats (/the love is the king of the beasts/ canta a la grandiosa Eid Ma Clack Shaw) que van acompanyats un altre cop d'allò que millor sap fer: folk-pop de tonalitats grisenques a ritmes lents i endimoniadament acústics. Així mateix, el gospel i l'orquestració hi són presents de forma rellevant (Faith/Void) com el pop apamat dictat pels cànons (My friend).
En aquest disc no hi ha ni un sol segon de rebuig: tot és profundament vàlid, tot està programat per tal que les melodies d'aquesta obra mestra de la música contemporània se'ns vagin introduint poc a poc, en un viatge cap al nostre interior, de llarg recorregut i que segurament no ens deixarà sortir ilesos de l'experiència que és escoltar l'últim disc de Bill Callahan. I recordeu que el viatge, aquest viatge, no té garantida la tornada. Un dels millors discos del 2009, sinó el millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada