MARTO - The Poetry Of A Data Structure (unsigned/2009)

Normalment, les coses que us deixo a casa meva són una mostra significativa del que més m'ha agradat o que més estic escoltant últimament, com acostumo a dir, "allò que més fa ressonar les parets de l'Apartament18". I aquest The Poetry Of A Data Structure (unsigned/2009) de Marto porta instal·lat a casa des del dia que el vaig descobrir, aferrat al reproductor amb una bona base d'arguments sòlids que el condenen a continuar inundant de sonoritats al·lucinades, futurístiques, crepitants a ritme d'electrònica pop, amb molta ànima i classe, cadascun dels racons de l'Apartament18.

I dóna goig. Dóna goig escoltar un disc que s'obre amb el bambolleig d'una electrònica estratosfèrica dictada en conjunció amb una veu de textures radiants i amb colorejat que sembla propi del Brooklyn més in (Charade) o del pop a flor de pell amb murmureig i electrònica envolvent que recorden els experiments més íntims de Phil Elvrum (Microclimate).

Però no tot està inundat de llum i color al món de Marto. També hi té cabuda la immensa Exocet, que podria encaixar perfectament als catàlegs d'aquesta electrònica noir molt a l'estil de Bpitch Control (i per a no enganyar-mos, una peça que vola lliure a la mateixa altura que els devanejos de Modeselektor, Apparat o Ellen Allien) i els ritmes tribals obscurs acompanyats amb els palmejos histriónics de Danse Macabre.

La cançó que jo destacaria de tot el combo és la fabulosa The Sleepless Deer Hunter, una oda de ritme pausat plena de candidesa experimental i de traçada IDM, amb veus mutants pròpies del més enllà. Aquest tema té una continuació en forma de peça instrumental de caire més industrial (Heads & Drillers W32.CIH) que es transforma ràpidament en una explosió rítmica on s'assumeixen les mateixes coordenades que porten a discos referencials com el Drift de Nosaj Thing.

El disc el tanquen dos peces asombroses: per una banda, l'electrònica de sala d'estar de Lag Nyc que juga amb l'ambient i la melodia circulant, molt a la Krafwerk, i amb Blue Hour, molt possiblement la cançó que et deixa desconcertat i que fa de catalitzador per a que no puguis deixar de polsar el repeat un altre cop, ja que es diferent a la resta del disc, amb una base molt més orgànica que sembla cosina germana dels discos de Prefuse 73, amb aquest aire proper al hip hop menys dogmàtic i més procliu a l'experiment.

Un disc increïble, proper i amb actitud, que es mou entre els clàssics de l'electrònica amb ànima (Plaid, Seefeel) i de la modernitat ben entesa (Fever Ray, Zelienople). The Poetry Of A Data Structure resta a l'altura dels millors traductors d'això tan complicat com és la transformació dels sentiments propis de l'artista en forma de música, i fer que aquesta sigui el conducte vehicular que arribi a l'oient i aquest pugui assimilar i interpretar totes les inquietuds disposades en el disc. I ho aconsegueix. Un disc sublim. Bravo.