YEEEEESSSSSSSSS!!!!!!!!!

"Uhmmm...

I'm just feelin

'Celebration tonight

Celebrate

Don't wait too late

Uhmmm... no

He don't stop

You can stop

We're gonna celebrate

One more time

One more time

One more time

Celebration

You know we're gonna do it right

Tonight Hey! Just feelin'

Music's got me feeling the need

In

Air

Come on, all right

We're gonna celebrate

One more time

Celebrate and dance so free

Music's got me feeling so free

Celebrate and dance so free

One more time

Music's got me feeling so free

We're gonna celebrate

Celebrate and dance so free

One more time"

ULTIMATE THRUSH - S/T

Glasgow sempre ha destacat pel seu inconformisme musical, terra de mils de variacions sonores possibles. La nova escena del drunk-punx, alimentada per bandes com Ultimate Thrush, Divorce, Bitches o Blood of the Bull és impressionant, tots ells de la mà del segell minúscul Winning Sperm Party. Screamo físic i soroll a mansalva. L'obsessió de l'Apartament18 per aquestes noves bandes és total, ja que a més del gust per la música, també compartim maneres i filosofia d'entendre (i fer) les coses. Edicions manufacturades limitadíssimes per aquells qui valorem la música i descàrregues gratuïtes per al cabotatge dels navegants.

De la web de Winning Sperm Party es pot descarregar tot el catàleg de les bandes més excitants de Glasgow.

http://www.winningspermparty.com

A UNA SETMANA DEL TANNED TIN 2010

Ja tenim el cartell tancat d'un dels esdeveniments musicals de referència per a l'Apartament18: el Tanned Tin. Si ja us vaig explicar les dificultats (aquell "cuando tu miras al abismo, el abismo te mira a tí" que un bon amic va deixar com a comentari al post de referència) que ha tingut el Tanned per a quedar-se al millor lloc possible -en serio, la combinació de Teatre Principal + matinal Casino és absolutament increïble- ara ja podem dir que només frisem perquè queda una setmana per a poder-ne gaudir de tot el suculent menú que ens ofereix Jesús Llorente & Co. per aquesta edició

Enguany hi ha alguns canvis significatius, com per exemple, la desaparició de la matinal del Casino (ohhhhhhh...) i la incorporació de la sala Opal al Grao de Castelló amb concerts, aperitius i dj's (mmmmmm...); però l'important és que el Tanned continua mantenint la filosofia que l'ha fet gran, tan per dins com per fora, la de mostrar una cuidada selecció de bandes, algunes que encara no han despuntat però tenen propostes minoritàries molt interessants i de grups consagradíssims que són molt difícils de poder veure.

Suposo que el marc incomparable que ofereix el Teatre Principal de Castelló, juntament amb aquest caràcter amateur i hedonista del festival (els artistes actuant més d'un cop inclús de manera totalment improvisada, la barreja dels artistes entre el públic, la proximitat, el respecte per la música, la passió) és el valor afegit del festival i fa que la gent, un cop allí, es senti partícip d'un esdeveniment molt important.

Com us deia al principi, el cartell ja està tancat de manera definitiva i els horaris ja estan disponibles. Són els següents:

Miércoles 27 - Veneno Stereo
Fiesta presentación: 21:00 h
Entrada: 6 € (fuera de abono)
Betunizer

Jueves 28 - Teatre Principal
Apertura de puertas: 19.30 h
McEnroe: 20.00 h
Lacrosse: 20.40h
David Thomas Broughton: 21.20 h
Arborea: 21.55 h
Dean & Britta: 22.40 h
The Wave Pictures: 23.40 h
Giant Sand: 00.40 h
Aidan Moffat & The Best Ofs: 01.50 h

Viernes 29 - Sala Opal
Jozef Van Wissem: 13.00 h
Jason Urick: 13.35 h
Sir Richard Bishop: 14.15 h
Homenaje a Jack Rose: 15.05

Viernes 29 - Teatre Principal
Apertura de puertas: 19.30 h
Ecstatic Sunshine: 20.00 h
Thee, Stranded Horse: 20.35 h
Picastro: 21.20 h
Callers: 22.10 h
Luke Haines: 22.55 h
Robin Guthrie: 23.50 h
The Third Eye Foundation: 00.50 h
Sleep Whale: 02.05 h

Sábado 30 - Sala Opal
Ching Chong Song: 13.00 h
Jamie Stewart: 13.35 h
Joe Pernice: 14.25 h

Sábado 30 - Teatre Principal
Apertura de puertas: 19.30 h
Kristofer Aström: 20.00 h
Sea of Bees: 20.40 h
Richard Buckner: 21.20 h
The Wowz: 22.15 h
L´Altra: 23.10 h
Dean Wareham plays Galaxie 500: 00.10 h
Savage Republic: 01.15 h
DD/MM/YYYY: 02.15 h

Domingo 31 - Sala Opal
Mi and L´au: 13.00 h
Castanets: 13.40 h
The Clientele: 14.25 h

The Joe K-Plan: 15.15 h

De les 34 bandes que actuaran al festival, les imprescindibles per a l'Apartament18 són: Dean & Britta, als que no he vist mai junts en directe i tenen discos de pop deliciosos; poder veure a Giant Sand reinterpretant fil per randa el Live At Saint Quentin del mestre Johnny Cash; o al sempre estimable Aidan Moffat, a falta de Arab Strap. Poder observar el fingerpicking de tres mestres de la guitarra (o de qualsevol instrument de corda), Wissem-Urick-Bishop en una matinal pot ser brutal. Descobrir noves sensacions amb Ecstatic Sunshine, Callers o Picastro, tornar a retrobar-me amb un dels grans, Luke Haines, ara acompanyat d'un altre guitarrista, així com en Robin Guthrie, també presentant nou disc en solitari. El retorn amb una formació de luxe de The Third Eye Foundation (amb Yann Tiersen, Manyfingers i el líder de Hood com a banda de suport) i de l'eterietat dels novençans Sleep Whale.

Joe Pernice presentant la seva pròpia banda sonora i poder esbrinar les desvariacions del líder de Xiu Xiu, Jamie Stewart. L'espectacle pirotècnic (diuen) de The Wows, tornar a trobar-me cara a cara amb la delicadesa de L'Altra i desprès, un festival de records de la mà de Dean Wareham tocant cançons de Galaxie 500 (només ho repetirà un cop més a Europa, i prou). Salvatjada final amb els debutants (imperdonable, si tenim en compte que funcionen des del 82) Savage Republic i els canadencs DD/MM/YYYY, als que vaig conèixer l'any 2007 per la recomanació que em va fer un empleat d'una tenda de discos a Toronto, quan li vaig preguntar per nous grups del país.

I, per últim, una matinal de diumenge "pa mear y no echar gota" que diuen els castellans: Mi and L'au, Castanets, The Clientele i The Joe-K Plan. Magnífic és poc.

Des de l'Apartament18 podreu seguir el festival, les claus i sensacions directes des del twitter i cada dia tindreu la crònica puntual.

Tanned Tin 2010, quines ganes!!!

Vídeo / Idea / Obsessió

2 obsessions que em ronden pel cap últimament en forma de projecció visual. Per cert, ja podeu comprovar que aquest any tot es farà en primera persona del singular. Així que aquí us deixo dues idees penetrants en forma de vídeo:

COSAS QUE LOS NIETOS DEBERÍAN SABER, de Mark Oliver Everett

No se si m'havia passat mai: llegir 16 pàgines seguides sense respirar. Literalment. O com a mínim aquesta és la sensació que vaig tenir en acabar el capítol número 10 titulat Un día en la playa / Huracán en Honolulu. I és que la vida de Mark Oliver Everett, E a partir d'ara, és una retaila de mals moments, però molts mals moments, quasi bé tots els imaginables.

El cantant, compositor, amo i senyor d'una de les bandes més autèntiques, integres i inapelables del panorama menys adoctrinat dels Estats Units, Eels, relata en aquest llibre (la seva primera incursió literària) els vaivens de la seva pròpia vida plena de lliçons de maldades i èxits rotunds. La vida d'aquest geni no ha estat gens fàcil: es va convertir en molt poc temps, de considerar-se un outsider amb tendència a l'horror vacui i el suicidi, a ser l'únic supervivent de la seva estirp.

El relat de la vida de E es pot entendre des de dues vessants. La primera, aquella que fa referència a la duresa dels esdeveniments que poc a poc, sense pausa irremeiable, li van succeïnt: mort, mort i més mort. Però d'altra banda, també hi ha il·lusió per aconseguir allò que considera més preuat, poder tirar endavant el seu projecte musical, però això si, no a qualsevol preu. Cosas que los nietos deberían saber -Things the grandchildren should know, cançó que tanca el seu monumental doble disc Blinking Lights and Other Revelations- és el compendi de totes les vivències de E, contades en primera persona i amb un grau de detall que fa fredat. El bo d'aquest llibre és la forma narrativa, una espècie de biopic amb una línia argumental molt definida, basada en la integritat del protagonista i la seva passió sense límits per la música (i el seu significat personal) que el porta per mil llocs i mil situacions diferents, fets que moldejen la seva creació i que obtenen el pertinent reflex en els discos de Eels.

Un llibre excepcional, venut com a un manual d'autoajuda que no pretén ajudar a ningú, Everett repasa de pe a pa la seva vida, les seves relacions familiars i personals, la seva relació amb la mort, amb l'èxit i amb la decepció; de com es manté quasi bé sempre abstret en un segon pla, com si estés resseguint els seus propis passos des d'un prisma distanciat, així com la seva capacitat per encertar sempre amb l'elecció de les seves amistats. Una certesa que desencadena la carrera de Eels: és quasi bé imperdonable no gaudir del repàs de tota la discografia (tota imprescindible) de la banda mentre es llegeix el llibre. Aquest fet ajuda encara més a realçar el valor d'una obra inquebrantable, íntegra, sincera i molt personal, valors que en una societat adormida i dogmatitzada com l'actual no convencien a George W. Bush, que els va intentar sotmetre a l'ostracisme comercial.

El regust final del llibre és que E pot passar per ser el teu amic, el teu company de feina, aquella persona que sempre veus passar pel carrer a la mateixa hora o aquell altre que sempre beu la mateixa marca de cervesa. Un tipus normal i corrent, exageradament corrent, però amb unes conviccions tan fortes que, si a mes les comparteixes, només et poden fer sentir bé. És aquest plaer relaxant el que et queda després de devorar aquest Cosas que los nietos deberían saber, un llibre condemnat a la relectura.

Una recomanació: millor deixeu l'impagable pròleg de Rodrigo Fresán per al final. Es disfruta molt més.

R.I.P. JAY REATARD

Un altre dels grans que ens deixa, als 29 anys. Jay Reatard havia estat, sense dubte, una de les obsessions més grans que ha tingut l'Apartament18, fins al punt de què el seu excel·lent Blood Visions s'havia convertit un en clàssic instantani, sonant durant hores i hores sense parar en el nostre habitacle.

Segons Goner Records, les causes del seu finament encara es desconeixen, però s'ha assegurat que ho ha fet mentre dormia a casa seva, a Memphis, a les 3.30 hores de la matinada. Així mateix, també s'ha obert una investigació policial per esclarir les causes de la seva mort.

Jay Reatard era un músic incansable amb desenes de publicacions i múltiples projectescom The Reatards, Bad Times, Final Solutions o Angry Angels. El seu debut fou l'any 1998, amb el disc Teenage Hate dels Reatards. Després, en solitari, va publicar l'aclamat Blood Visions i va fitxar per Matador Records, on va deixar un estel de singles i compilacions i un últim disc, editat aquest proppassat 2009, anomenat Watch Me Fall.

A la memòria ens queda el primer concert que Jay Reatard va fer al Primavera Sound (repetiria l'any passat) i de les sensacions que en aquell moment ens va transmetre. Píndoles de 2 minuts de fúria post-adolescent, amb lletres carregades de verí. Si senyor, garatge, en deien.

Jay Reatard, gràcies per la música.

RESTES D'UN INCENDI: ELS ALTRES 21

Ara que ja hem encetat un nou any, amb desitjos i ànims renovats i ple de bons propòsits, cal fer justícia a tots aquells discos que, després d'elaborar el nostre Top 20 de l'any 2009 han quedat en el lloc 21. I es que aquest lloc 21 ha d'estar compartit pels treballs de tots aquells que ens han emocionat i satisfet, que no ens han deixat indiferents i també ens han posat la pell de gallina.

Aquest 2009 ens va portar un altre disc suprem del nostre admirat Bonnie "Prince" Billy, Aware, que continua en la seva línia de clarobscurs solemnes de folk cada cop menys intimista. També un dels discos que ens ha marcat ha estat el de Black To Comm, Alphabet 1968, una revisió alquimista del dark ambient i el drone més brillant, que s'ha clavat en les nostres parets de forma irremeiable. També brillant ha estat el debut solitari de Simon Scott, bateria dels seminals Slowdive i després amb Mojave 3 entre d'altres bandes, Navigare, un disc replé de magma distorsionat i evocador, en un joc subtil de rugositats en forma de bateries inapreciables. El techno dub minimalista del Self-Assessment de Pendle Covent ha estat també un dels grans d'aquest 2009.

Cal destacar la bestialitat de sons asèptics i terrorífics del mestre Mika Vainio i el seu Black Telephone Of Matter, així com de l'enèssim encert de Hyperdub records: King Midas Sound i el seu disc Waiting For You, un homenatge al dub i a les veus i ritmes noctàmbuls en un gir soft del dubstep més pur. També grans discos de confirmació com el Earthly Delights dels nostres preferits Lightning Bolt, on disposen un discurs més compacte que en qualsevol altre disc del duet nord-americà. També ha estat l'any d'un dels pares de l'experimentació menys agressiva, David Sylvian. L'ex Japan s'envolta amb els millors manufacturers d'electrònica de vanguardia, per crear un disc atonal i ple de força interior: Manafon.

Pel que fa al pop i al rock de tall més clàssic, són imprescindibles els discos de Leisure Society i de The Low Anthem, pura orfebreria. També el disc de confirmació de les Vivian Girls (també -i van...- de l'Apartament18), Everything Is Wrong, així com també el Wilco, dels més que grans, Wilco. Parlant de grans, no hem de deixar de nombre a J. Mascis and Co. Farm és un disc brutal, un més, d'una de les bandes més representatives de l'indierock de tots els temps: Dinosaur Jr. També el resorgiment dels fantasmes del mestre Phil Elverum aka Mount Eerie, ja que Wind's Poem es pot considerar un dels millors treballs de la seva carrera; així com l'enèssima reencarnació de Bradford Cox en forma d'Atlas Sound i el seu Logos.

També ha estat l'any de bells discos extranys, com el Regression de Nate Young o el nou recargolament sonor de Tortoise amb Beacons Of Ancestorship, així com l'imprescindible feisme ruidista de Wolf Eyes amb Always Wrong.

Per últim destacr el que ha estat per a l'Apartament18 el millor disc nacional de l'any 2009: sense cap mena de dubte el debut de Bruna ens ha semblat commovedor. Imprescindicle.

De ben segur que d'aquests i d'altres discos que no hem nombrat, però si que els tenim presents en la nostra estanteria, tindran el seu racó a l'Apartament18.

2010 no ha fet més que començar i a nosaltres ja se'ns acumulen els temes: discos d'aquí (extraordinaris Bélmez, Mujeres, Betunizer i The Lizards) i d'allà (Oren Ambarchi, Beach House, Sleep Whale); així com la proximitat del Tanned Tin (estem preparant un especial que en breu tindreu disponible); la lectura que està a punt d'acabar-se de "Cosas que los nietos deberían saber" de Mark Oliver Everett (extraordinari!!!) així com el final apoteòsic del "Gènesi" il·lustrat per Robert Crumb.

I quantes coses que tenim pendents. Totes, aquí, a l'Apartament18.