Ja tenim el cartell tancat d'un dels esdeveniments musicals de referència per a l'Apartament18: el Tanned Tin. Si ja us vaig explicar les dificultats (aquell "cuando tu miras al abismo, el abismo te mira a tí" que un bon amic va deixar com a comentari al post de referència) que ha tingut el Tanned per a quedar-se al millor lloc possible -en serio, la combinació de Teatre Principal + matinal Casino és absolutament increïble- ara ja podem dir que només frisem perquè queda una setmana per a poder-ne gaudir de tot el suculent menú que ens ofereix Jesús Llorente & Co. per aquesta edició
Enguany hi ha alguns canvis significatius, com per exemple, la desaparició de la matinal del Casino (ohhhhhhh...) i la incorporació de la sala Opal al Grao de Castelló amb concerts, aperitius i dj's (mmmmmm...); però l'important és que el Tanned continua mantenint la filosofia que l'ha fet gran, tan per dins com per fora, la de mostrar una cuidada selecció de bandes, algunes que encara no han despuntat però tenen propostes minoritàries molt interessants i de grups consagradíssims que són molt difícils de poder veure.
Suposo que el marc incomparable que ofereix el Teatre Principal de Castelló, juntament amb aquest caràcter amateur i hedonista del festival (els artistes actuant més d'un cop inclús de manera totalment improvisada, la barreja dels artistes entre el públic, la proximitat, el respecte per la música, la passió) és el valor afegit del festival i fa que la gent, un cop allí, es senti partícip d'un esdeveniment molt important.
Com us deia al principi, el cartell ja està tancat de manera definitiva i els horaris ja estan disponibles. Són els següents:
Fiesta presentación: 21:00 h
Entrada: 6 € (fuera de abono)
Betunizer
Jueves 28 - Teatre Principal
Apertura de puertas: 19.30 h
McEnroe: 20.00 h
Lacrosse: 20.40h
David Thomas Broughton: 21.20 h
Arborea: 21.55 h
Dean & Britta: 22.40 h
The Wave Pictures: 23.40 h
Giant Sand: 00.40 h
Aidan Moffat & The Best Ofs: 01.50 h
Viernes 29 - Sala Opal
Jozef Van Wissem: 13.00 h
Jason Urick: 13.35 h
Sir Richard Bishop: 14.15 h
Homenaje a Jack Rose: 15.05
Viernes 29 - Teatre Principal
Apertura de puertas: 19.30 h
Ecstatic Sunshine: 20.00 h
Thee, Stranded Horse: 20.35 h
Picastro: 21.20 h
Callers: 22.10 h
Luke Haines: 22.55 h
Robin Guthrie: 23.50 h
The Third Eye Foundation: 00.50 h
Sleep Whale: 02.05 h
Sábado 30 - Sala Opal
Ching Chong Song: 13.00 h
Jamie Stewart: 13.35 h
Joe Pernice: 14.25 h
Sábado 30 - Teatre Principal
Apertura de puertas: 19.30 h
Kristofer Aström: 20.00 h
Sea of Bees: 20.40 h
Richard Buckner: 21.20 h
The Wowz: 22.15 h
L´Altra: 23.10 h
Dean Wareham plays Galaxie 500: 00.10 h
Savage Republic: 01.15 h
DD/MM/YYYY: 02.15 h
Domingo 31 - Sala Opal
Mi and L´au: 13.00 h
Castanets: 13.40 h
The Clientele: 14.25 h
The Joe K-Plan: 15.15 h
De les 34 bandes que actuaran al festival, les imprescindibles per a l'Apartament18 són: Dean & Britta, als que no he vist mai junts en directe i tenen discos de pop deliciosos; poder veure a Giant Sand reinterpretant fil per randa el Live At Saint Quentin del mestre Johnny Cash; o al sempre estimable Aidan Moffat, a falta de Arab Strap. Poder observar el fingerpicking de tres mestres de la guitarra (o de qualsevol instrument de corda), Wissem-Urick-Bishop en una matinal pot ser brutal. Descobrir noves sensacions amb Ecstatic Sunshine, Callers o Picastro, tornar a retrobar-me amb un dels grans, Luke Haines, ara acompanyat d'un altre guitarrista, així com en Robin Guthrie, també presentant nou disc en solitari. El retorn amb una formació de luxe de The Third Eye Foundation (amb Yann Tiersen, Manyfingers i el líder de Hood com a banda de suport) i de l'eterietat dels novençans Sleep Whale.
Joe Pernice presentant la seva pròpia banda sonora i poder esbrinar les desvariacions del líder de Xiu Xiu, Jamie Stewart. L'espectacle pirotècnic (diuen) de The Wows, tornar a trobar-me cara a cara amb la delicadesa de L'Altra i desprès, un festival de records de la mà de Dean Wareham tocant cançons de Galaxie 500 (només ho repetirà un cop més a Europa, i prou). Salvatjada final amb els debutants (imperdonable, si tenim en compte que funcionen des del 82) Savage Republic i els canadencs DD/MM/YYYY, als que vaig conèixer l'any 2007 per la recomanació que em va fer un empleat d'una tenda de discos a Toronto, quan li vaig preguntar per nous grups del país.
I, per últim, una matinal de diumenge "pa mear y no echar gota" que diuen els castellans: Mi and L'au, Castanets, The Clientele i The Joe-K Plan. Magnífic és poc.
Des de l'Apartament18 podreu seguir el festival, les claus i sensacions directes des del twitter i cada dia tindreu la crònica puntual.
Tanned Tin 2010, quines ganes!!!
Escrit d'un probre d'esperit sobre un espectacle que el supera.
ResponEliminaPrimera assitència, que no darrera, al festival dissabte matí. Envoltats de la sal del port ens endisem dintre de la sala ludopàtica esperant veure sobretot a Joe Pernice sense tenir ni idea de la resta de components de la matinal musical. La sorpresa salta amb els primers acords musicals del grup de New York d'onomatopèica pronunciació que renunció a dir abans d'equivocar-me. Veig amb perplexitat que les serres serveixen per quelcom més que per tallar algunes coses mentre la veu femenina de la vocal del grup em porta directament a les portes de Tannhäuser en companyia de Deckard.
Després de la forta sotregada emocional em deixo cautivar per la melodia introspectiva d'un Joe Pernice en estat de gràcia.
Intermedi comercial i sessió vespertina amb un cert retràs després de degustar la curiosa manera d'entrendre la tradició culinària catalana un cop passem El Sénia.
Teatre Principal de Castelló
Dinamarca és quelcom més que un país que participa a Eurovisió i la fèmina que actua en segon lloc així ho demostra sobretot en les cançons en què un desfortunat bateria i un baix que sembla més empenyat en mostrar els seus tatuatges que no pas les seves exel·lències musicals, la deixen actuar en solitari. M'adapto ràpidament al ritme d'actuacions del festival en aquest nou recinte en què l'amalgama dels artiste amb els espectadors és un dels seus punts forts.
Actuació extraordinària d'un solista amb aires de Niel Young que segurament té una carrera musical més sòlida que aquest però amb menys repercusió, on no hi ha temps que perdre en comentaris superflus ni freses fetes buides i recurrents (podeu accedir al llistat homologat de l'argot el món futbolistic per exemple)
La guitarra es reivindica com a l'instrument simbiòtic de l'ésser humà. Un descobriment.
De nou Nova York (que simple sóc escribint) torna a colpejar la "PiaMadre". Es demostra fefaenment que no cal ser el cantant solista d'una banda per ser-ne el lider. Si-us-plau que internet em pugui proporcionar una gravació del que vaig poder viure en directe perquè segur que en uns anys srean un grup de referència la testosterona és capaç d'assumir que el nou segle ens durà a l'hecatombe.
Só contundent i eficaç en el darrer grup que vaig poder escoltar en el teatre, falta temps i una mica de maduresa la banda perquè el públic pugui assumir la totalitat de la seva actuació, van tocar com si estiguessin sols sense públic en un assaig, bé tècnicament però sense comunicació, tot i això un grup a seguir.
Fi
Tornada via A-7, negra nit a la vil·la del pingüi.
Gràcies amic pel teu comentari, en breu tindreu disponible la meva visió dels esdeveniments castellonencs.
ResponElimina