Vídeo: Spacemen 3 - Revolution

Divendres amb sol de primavera i cel blau. Heroïna?

TORO Y MOI - CAUSERS OF THIS

Les dos H que més han donat a parlar en els últims temps, pel que fa a la terminologia musical, han estat els termes "Hauntology" i "Hypnagogic". S'ha escrit molt sobre el tema -en un principi a Wire, després al pelican especialista i així fins a aquest completa revisió feta per Scannerfm. Deixant la Hauntology de banda, ara toca Hypnagogic. O Chill-wave. O glo-fi. Com vulgueu. Però el Causers Of This de Toro Y Moi és una passada de disc. Tant se val de l'etiqueta de torn que ens fa més comprensible l'estil al que fem referència.

Toro Y Moi (que no són dos, sinó que és un: Chaz Bundick) traspua pop majúscul en cadascun dels temes que formen part del seu últim disc. Del vintage 80' a la manipulació de cintes de cassette, del R&B al funk de la vella escola, tot passat pel turmix més lo-fi de l'indiepop més psicodèlic. Que sí, les veus, falsettos i demés efectes vocals podrien ser les de Panda Bear a Blessa però aquí hi juga també un paper important els efectes de la trituradora del primer Prefuse 73. El que més m'agrada del disc són les sensacions que transmet, com el de Nite Jewell, que no deixa de ser pop de molts quilats però arrebossats amb un nosequè (és aquest nosequé això tan preuat que anomenen hypnagology?) que no et deixa indiferent, que no et dóna la sensació de què allò ho has escoltat un milió de cops abans. Com Washed Out, Ducktails o Memory Tapes, Toro Y Moi ha vingut per a quedar-se, amb un disc de pop lluminós i extrany a la vegada. En definitiva, un disc que ha de formar part de l'estanteria virtual -i real- de l'Apartament18.

MOON DUO - ESCAPE

Les vigilíes de psicodèlia i caleidoscòpia espacial de Wooden Shjips sempre m'han fascinat -més en disc que en directe, ja que la decepció va ser magna quan els vaig poder veure al Primavera Sound de l'any passat- i si a tots això li afegim els adjectius Silver Apples, Suicide o Spacemen 3, doncs podríem estar pràcticament parlant de la banda de la vida.

Ja fa dies que aquest duet format per Erick Johnson i Sanae Yamada ressona a les parets de l'Apartament18. Després d'editar EPs per segells com Sacred Bones o Sick Thirsty, es treuen de la màniga un mini-LP (em nego a dir-li LP, amb 4 cançons i 30 minuts de duració...tot i que, ben mirat, hi ha discos de 12 cançons que duren el mateix, com els de les meves estimades Vivian Girls...) editat a Woodsist i que va veure la llum el dia 16 passat, anomenat Escape.

És un autèntic plaer comprovar com amb dos acords ad eternum es pot crear una teranyina de soroll tan descomunal, sense perdre ritme ni capacitat melòdica. Inspirats per la improvisació de Coltrane i Rashied Ali, Moon Duo esquiven els fantasmes de la psicodèlia més ensopida amb unes fuetades vocals properes al pop més corrent i amb una intensitat que t'arrosega en forma de força centrípeta al nucli del krautrock més salvatge i menys acomplexat.

Vídeo: Ablehearts "Winter Wind"

Senzillament fascinant.

PANTHA DU PRINCE - BLACK NOISE

Era difícil superar l'imprescindible This Bliss (Dial/2007), però Hendrick Weber ho ha tornat a fer. Ja us vaig comentar pel twitter que estava preparant ressenyes de grans discos, i aquest 2010 comença ben fort. L'última entrada està dedicada a un Instant Clàssic, però aquest Black Noise (Rough Trade/2010) de Pantha Du Prince li va ben prop.

Es notori el salt que ha fet des del segell austríac Dial a l'indie clàssic per excel·lència Rough Trade. Aixó s'ha traduït en un treball no tan cerebral com ens tenia acostumats, sinó que en aquest cas ha adoptat una tendència decantada a la IDM de la vella escola (Autechre, Plone) i a la inclusió d'elements més orgànics en les seves composicions ( Tyler Pope de !!!/LCD Soundsystem al baix en una cançó o els acompanyaments vocals de Noah Lennox -Panda Bear, Animal Collective- en una Stick To My Side antològica).

Pantha Du Prince és avui per avui un dels millors exponents d'aquest minimal techno nocturn i atmosfèric, de traçada hipnòtica i revers dub que amb l'assumpció de ritmes trencats i sofisticats de la lleva de la millor música electrònica experimental, està tenyint una carrera inigualable amb solament tres discos -Diamond Daze (Dial) és de 2004- sota el braç.

Black Noise és un repte sinuós de la millor música electrònica, que no es fa enrrere davant el repte de l'evolució, sinó que és capaç de superar unes expectatives que ja de per sí (pels seus antecedents) eren molt altes. Us havia comentat que aquest 2010 comença ben fort?

INSTANT CLASSIC#2: Thee Silver Mt. Zion Memorial Orchestra & The Tra-La-La Band - Kollaps Tradixionales

Una de les meves obsessions a principis del 2000 fou el col·lectiu canadenc Constellation Records. Cercava totes les seves referències, per petites que fossin, en busca de la seva última transformació. Tots els seus membres s'intercanviaven i entre ells formaven bandes diferents, que anaven del post-rock més clàsssic, passant pel doom-folk fins a l'experimentació jazzística del rock més avançat. Bandes com els seminals Godspeed You Black Emperor, The Fly Pan Am, Do Make Say Think, Exhaust o Re:, entre d'altres, eren algunes de les mil i una mutacions que succeïen en el sí del col·lectiu. Amb unes regles del joc totalment obertes, un únic estudi de grabació (el ara més famós Hotel2Tango) on es desenvolupaven totes les perversions musicals imaginables, unes edicions molt cuidades (només utilitzaven cartró reciclat, una doble funda pel cd, etc.) i un artwork meravellós que sempre corria a càrrec d'algú del col·lectiu, eren algunes de les seves senyes d'identitat.

Vaig poder comprovar que no estava jo sol bregant amb aquesta obsessió quan un dia que m'estava embrutant els dits a Revólver vaig comprovar que havien deixat un lloc a l'estanteria per col·locar allí tots els discos que anava editant Constellation. Llavors me'n vaig donar compte de què sí, anava pel bon camí.

Thee Silver Mt. Zion Memorial Orchestra & The Tra-La-La Band és una d'aquelles bandes per les que estava obsessionat, un referent quan buscava rock de cambra d'alta intensitat i pràcticament instrumental. Bé, si he de ser rigorós, per aquell temps buscava The Silver Mt. Zion. Després van arribar els múltiples canvis de formació i amb ells també de noms: Thee per The, es va incloure Orchestra (després Memorial), i es va afegir la Tra-La-La Band (amb i sense Choir al final). En definitiva, molt en la línia de la constant transformació que experimenta el col·lectiu.

Doncs bé, l'últim disc de TSMZO, anomenat Kollaps Tradixionales és un clàssic instantani. La seva edició està prevista per al 16 de febrer, però ja l'hem pogut degustar. I si, a l?Apartament18 ja tenim els diners preparats per comprar l'exquisida edició limitada amb doble CD que es posarà a la venda i el seu lloc reservat a l'estanteria.

Un disc de rock (sí, sí: rock) que abandona els tics del post per convertir-se en una fabulació del rock que experimenta amb el jazz, les veus corals, la cruesa, la intensitat i l'èpica ben entesa. Si ja de per sí TSMZO són uns autèntics dominatrix dels tempos i les composicions intrumentalment més complicades, ara deixen de banda una càrrega emocional més cerebral per convertir-la en sang, en quelcom més físic, amb la majoria de cançons cantades per l'histriònica veu d'Efrim (que per alguns moments em recorda al Jeff Mangum més angustiat).

El disc s'obre amb la ja des d'ara mateix C-L-À-S-S-I-C-A There Is A Light, una interpretació en tres parts que inclou i resumeix el millor de la seva carrera, una oda de rock amb acompanyament de cambra i cor de veus femenines que navega per un mar revolt en busca de l'onatge que els faci desaparèixer i convertir-se en pols, exemple de la millor èpica possible.

Sense deixar de respirar emprenen la rockista I Built Myself A Metal Band, amb un recitat colpidor i un ritme frenètic que acaba amb un "Motherfucker" que se't clava a l'ànima. És en el tercer tema del disc, anomenat I Fed My Metal Bird The Wings Of Other Metal Birds on apareixen els TSMZO més clàssics, hereus dels experiments sonors d'aquell majestuós segon disc Born Into Trouble As The Sparks Fly Upward (Constellation Records/2001) que els emparenta amb el millor post-rock (és a dir, amb els seus germans de Godspeed You! Black Emperor).

L'orquestra (amb cor inclòs) apareix amb la inquietant Kollapz Tradixional, acompanyant als aires jazz i al recitat d'Efrim, per deixar pas a una miniatura que, si no ho sabés, pensaria que estem parlant de Jason Pierce en plena elegia. Kollaps Tradicional és una classe de rock musculós i de tensió inabarcable i que deixa pas per tancar l'obra 'Piphany Rambler, epiphania de 14 minuts in crescendo que es mou entre les coordenades del rock desbocat i l'orquestració més incisiva.

Kollaps Tradixionales no et deixa igual, et fatiga, et cansa, quan l'acabes de digerir et deixa tocat, en una altra dimensió. Una oda d'intensitat inigualable que només podia emergir del col·lectiu quebequès, poc avessat als rumb fixs i a les estructures inquebrantables. Un disc d'una integritat que asusta. Esencial.

SUNN O))) o la bellesa del so més cru

Diu Juan Manuel Freire, ínclit periodista musical que tant escriu a El Periódico com al Rockdelux, que el concert de SunnO))) fou impactant. I raó no li falta. A més, ho explica de la millor manera possible: per molt que un hagi assistit a concerts, per molt que un hagi tingut mil i una experiències musicals, per molt que un conegui, l'experiència SunnO))) no deixa indiferent a ningú. Amén, Freire.

El més normal és que us comencés parlant dels teloners, com sempre, però l'impacte és tan gran que no puc fixar el meu cervell en cap altra cosa que no sigui la banda nord-americana de doom metal avantguardista. Us poso un exemple: una banda que és capaç de fer-te vibrar els globus oculars no es pot oblidar tan fàcilment. I aquest és un dels molts efectes col·laterals de SunnO))), que per molt que intentis pensar en quelcom altre, et sents incapaç de fer-ho.

La sala mig plena, o sigui, només aquells interessats en la proposta, i això, en els temps que corren de "mamà-quiero-ser-moderno" i "bobespongisme il·lustrat" és d'agraïr. I mireu el que representa SunnO))) que, tot i tractar-se d'una banda tangent al metal més extrem, no hi havia massa melenes, en serio.

Un mur d'amplificadors i tres bèsties pardes sobre l'escenari (Steve Moore, Greg Anderson i Stephen O'Malley) que van encetar el concert amb la tensió que tothom s'esperava, és a dir, volum al màxim per anar desenterinyan drones de soroll furibund a través de baix i guitarra, a molt baixes pulsacions. Un soroll atronador, apocalíptic, que et feia tremolar des de la campaneta fins als isquiotibials. Els tres vestits amb túnica negra i processant soroll fins a confondres amb la fumata infinita que cobria l'escenari de la sala Apolo. Una instrumental que donava lloc a l'aparició de l'invocador Attila Csihar -otrora cantant de Mayhem- per encetar aquesta magnífica composició del seu últim disc anomenada Agartha. Que quedi clar que un concert de SunnO))) és molt més que el show d'Attila. La seva veu d'ultratomba intentava controlar els desitjos més obscurs de les guitarres dels altres dos, que al mateix temps que Attila recitava una oda a la gloriosa mort dels Déus, emanaven furia i exabruptes d'un soroll de freqüències exagerades.

Una combinació aterrant, fins i tot quan la veu d'Attila era l'únic so que emergia entre tanta fum. Després, temps per als trombons i més drones del soroll diabòlic més celestial que he sentit mai, que van acabar amb l'actuació d'Attila disfressat d'una estàtua de la llibertat molt sui generis (en forma d'arbre i amb raig làser a cadascun dels dits de les mans) per emprendre una atronadora part final del concert.

Quasi bé dues hores (non stop, of course) on van desgranar el seu excel·lent Monoliths&Dimensions de pe a pa. Pensava que l'impacte seria més físic, esperant que un tinutus horrible es quedés instal·lat de manera perenne durant uns dies en la meva oïda, però res d'això. L'impacte de veure a SunnO))) és completament psíquic, sobrepassant els 125 dB del show, fent que el col·lapse aprehensiu que un pateix sigui descomunal.

Possiblement, un dels successos músicals més fantàsticament aterradors que he presenciat mai.

Això és Sunn O))).

CRÒNICA DEL TANNED TIN 2010

DIJOUS

Sempre em passa el mateix quan arribo al Tanned Tin: penso que enguany serà la definitiva, que enguany estarà de gom a gom, que es començarà a perdre l’encant aquest que el fa ser diferent a qualsevol altre festival; penso en els molts de comentaris que llegeixo pels fòrums on hem moc habitualment, “que sí, que enguany nosaltres també venim”, “aquest serà el nostre primer any i he convençut a una amiga (a la que la música ni fu ni fa) per a que també baixi” i tal i tal. Són aquests comentaris que et possen la pell de gallina, perquè penses que la màgia del Tanned s’acabarà, i que res tornarà a ser com abans.

Doncs tot això se’n va a norris quan, passades les 3 de la matinada, un cansat Aidan Moffat acompanyat per dos companys al baix i a la guitarra (els The Best Of) tanca el primer dia de festival. I és en aquell moment quan t’aixeques de la butaca del teatre i mires al darrere i veus que la sala no està ni mig plena. “Siiiiiiiii….” penso, en un to tranquilitzador. Continuem igual. Els mateixos amants per a les novies de sempre. Gent que respecta la música i tot allò que l’envolta, que és molt més que notes sostingudes a l’aire en forma d’ones. Personalment, no he notat un increment considerable de gent. Algunes cares conegudes i poc més.

La tarda va començar amb els espanyols McEnroe, un combo digne del més pur estil “ready, steady, go”. Però literalment. Algun bon amic els hi hauria de dir que per tocar música en directe no fa falta situar-se sobre l’escenari com si estiguessin esperant les ordres d’un comissari per a que doni el tret de sortida. No m’agrada aquest possat, barreja de nervis, ingenuïtat i perquè no, estímul del problema crònic dels grups de música de l’estat espanyol: la falta de rodatge en directe. A tot això, la seva èpica controlada impressiona al principi, però al final el recurs resulta sobresaturador. Cançons que es cuinen a foc lent per acabar amb un crescendo finalista (les unes) i passatges lents acompanyats per una lírica que no li fa cap favor a la música, ja que la majoria són lletres que busquen un cert toc transcendetal (amor, desesperació, odi, mort) però que no acaben de cuallar.

Lacrosse no van defraudar i ells van repartir allò que millor saben fer: càpsules de pop escandinau a gran velocitat, melodies delicioses de veu compartida (noi/noia) i una sensació de festa considerable. Tot i ser el segon concert de la nit del dijous, la cantant va demanar al públic que puges a l’escenari a ballar, però, com vosaltres comprendreu, l’ambient era encara molt gèlid. En definitiva, Lacrosse són una d’aquelles bandes que, arribat el dia en què has d’organitzar un concert a les festes del teu poble, són el millor exemple de banda que no pot decebre mai a ningú, entesos o no.

Però això és el Tanned Tin, un festival que és capaç de passar de l’alegria més radiant a les sensacions més introspectives i d’alta càrrega sensitiva. O sigui, moment per a David Thomas Broughton. Una cosa s’ha de deixar clara quan fem referència a aquest one man band: partim de la base de què al senyor Broughton o s’estima o s’odia. No hi ha terme mig. I a l’Apartament18, som molt fans, molt. De fet, a mi no em deixa mai indiferent, tot i que prefereixo la seva faceta més de cantautor que no pas la “d’interpretador” del seu propi repertori. Aquesta vegada, vaig notar en el seu show més presència d’aquesta fina ironia que David gasta a l’hora de desenvolupar els temes, tot temes nous. La capacitat que té aquest petit geni per fer créixer les cançons és impactant: que si ara una joguina, un comandament de consola, uns grills electrònics...en definitiva, bon concert del de Brighton.

El temps d’Arborea el vaig dedicar als menesters més bàsics de l’home (no malinterpreteu: és menjar), ja que, de fet, ja els vaig veure a una matinal de l’any anterior al Casino Antiguo i em van avorrir soberanament. Així que de tornada, torn per a retrobar-me, després de molts anys, amb Dean Wareham (aquest cop amb la banda formada amb la seva parenta, Britta Philips) i, tot i que tenen cançons pop de molts quilats (quién tuvo, retuvo diuen) el seu concert no va passar de ser un fet anecdòtic, basat en cançons interpretades sense passió i que perdien molt en relació amb el discos que tenen editats. Decepció.

Exactament tot el contrari que amb els fabulosos The Wave Pictures, que a base d’atiar al personal amb explicacions gracioses i enlluernar amb aquest pop plusquamperfet hereu dels millors Modern Lovers, es van ficar al públic a la butxaca des del primer minut. Tot i ser un concert no especialment accelerat ni virtuós (d’això els acusen aquells qui només veuen en ells solament a una banda de pop) la qualitat musical i personal del trio, fa que es dibuixi un somriure d’orella a orella en acabar el seu espectacle. Fet a destacar fou la única cançó que vaig poder veure d’ells a la segona planta del Teatre Principal, en una mini-actuació acústica, d’una emotiva d’alta graduació. Excel·lents.

L’actuació de Giant Sand fou bastant decebedora, tan per la posada en escena com per la dispersió crònica que pateix Howe Gelb a sobre de l’escenari. El fet de recrear un disc en directe de Johnny Cash donava per a molt més de si, i es va quedar en una simple reproducció del cançoner del mestre Cash. Només es pot salvar la banda d’acompanyant que portava Gelb, amb la lliçó molt ben apresa i definint cadascun dels temes de la millor manera possible. El repertori de Johny Cash està tenyit de negre, concretament de la gamma negre festiu, i Giant Sand el va destenyir a un gris, de la gamma gris desencant. Una llàstima.

La nit del dijous la va tancar un sempre tranuitat Aidan Moffat, secundat pels seus dos The Best Offs. A la segona cançó ja va dir que estava cansat de la pallissa del viatge, i a la tercera va contestar amb un sonat Fuck Off a un espectador que li va demanar que toquessin Girls Of Summer. Què menos. El primer cop que vaig veure a Arab Strap en directe, Aidan es va pimplar un six-pack de llaunes de cervesa. Aquest dia, 3 canyes mal tirades. The Times Are Changin’, Aidan.

DIVENDRES

La matinal a la sala Opal és espectacular, un lloc ben condicionat, espaiós però al que li falta l’encant que donava el Casino Antiguo. I no només l’encant, sinó el respecte que suscitava. Divendres no va haver-hi massa gent, i el fet de poder combinar menjar amb concerts, fou suportable. Cosa que no passaria ni dissabte ni diumenge.

Però el primer (sempre) és la música. Només dir-vos que em vaig quedar prendat del llaüt barroc de Jozef Van Wissem. Quan estava gaudint de la seva interacció amb l’instrument, el meu cap només rondinava amb l’essència d’aquella música. Penso que no està tan allunyada de propostes més obscures, com per exemple Sunn O))), o fins i tot de bandes del doom i de l’experimentació més avantguardista (penso en gent com Oren Ambarchi, per exemple). Amb tot això, em va agradar l’etiqueta de “white doom” per a definir la seva música. Així que a partir d’ara, aquesta etiqueta queda instaurada en el meu imaginari musical. Veure a un personatge de grans dimensions amb un instrument de 23 (!) cordes fent headbanging a ritme de notes renaixentistes em va semblar espectacular. De lo millor del festival, en serio. A l’acabar el concert, vam estar xarrant i li vaig comprar el vinil Ex-Patris, una edició limitada de 500 còpies per a tot el Món de 4 temes circulars amb una duració total de 38 minuts. També va caure el seu últim disc editat per Important Records, en forma de digipack. Aquestes van ser les primeres compres del festival.

Després, un Jason Urick una mica deslluït (físicament, em refereixo) va assaltar parapetat darrere del seu laptop la sala Opal. Un amalgama de grabacions de camp i soroll controlat, formant uns vaivens de drone suau i alhora abrumador, molt a l’estil (no tan agressiu) de Tim Hecker. Un bon concert, però amb dos matisos: el primer, no es pot anar a un festival com artista i fer-ho tot des de l’ordinador, sense cap component orgànica. Per moments no sabies si estava reproduint el disco d’estudi amb l’iTunes o fent una partida al Warcraft. I segona qüestió, el respecte del públic cap a aquest tipus de proposta, que necessita de silenci per veure com s’engrandeixen els sons, desapareix si al mateix temps obres les portes a una voràgine de gent disposada a engolir un plat de paella, com si fos el primer cop que els la deixen tastar.

Per tancar la meva matinal, unes pinzellades de Sir Richard Bishop, gat vell a la guitarra elèctrica, que van resultar ser un show molt planer, sense cap tipus d’emoció ni vivesa.

Per la tarda una nova sessió al Teatre Principal. Ecstatic Sunshine em va deixar descol·locat per la raresa de les seves composicions, a partir de loops programats i amb tocs d’una guitarra modern-jazz, tot adobat amb cops de baixos i sub-greus inquietants. Si més no, em va sorprendre, i això sempre és positiu. A destacar les imatges que acompanyaven la música de l’artista, una projecció on es podia veure els llavis d’una noia mentre degustava una cigarreta, una i altra vegada. Si més no, un directe desassossegant.

I si, a primera hora de la tarda, va caure el segon premi. Thee, Stranded Horse em va transportar a un nou horitzó sensitiu, aquell on convergeixen les arrels més profundes de la música, gràcies a les magnífiques melodies de la seva cora, amb el pop coral d’última (i perquè no, primera) generació. No canta massa bé, però toca els instruments de corda que dóna gust. Amb dues cores diferents i una guitarra elèctrica de jazz (si, aquelles que no tenen cos, i que són simplement un esquelet sense afinadors per a les cordes) em va deixar bocabadat amb unes melodies melancòliques acompanyades d’aquest regust roots que té la seva música. 40 minuts inoblidables.

I amb aquest bon gust de boca, emprenc a la banda canadenca Picastro. Doncs bé, més val deixar-ho aquí. No entenc com poden sonar tan bé en disco i en directe la cantant ho faci tan malament, interpretant una música totalment insípida i soporífera. Així que temps per dedicar-lo a sopar.

En tornar Luke Haines ja estava acabant la seva actuació, i per guardar un bon record d’ell, no vaig entrar a la sala. Així que torn per a Robin Guthrie, sabent que la música atmosfèrica dels seminals Cocteau Twins és de la meva corda. I així ho va fer, amb una projecció narcòtica a base d’imatges inconnexes d’altres èpoques que ajudaven al trànsit d’aquesta boirada densament instrumental que acostuma a practicar. Molt bonic, si senyor.

I després, la decepció magna del festival, segurament influït per tot l’enrenou i les expectatives que es van crear al seu voltant. El retorn de The Third Eye Foundation (amb Manyfingers, Chris Adams de Hood, Matt Elliott i amb unna persona que substituïa a Yann Tiersen a última hora) no em van convèncer el més mínim, ans al contrari, inclús em van semblar desenfocats, faltats d’idees i amb un repertori que a dia d’avui està totalment sobrepassat. O sigui, que algú li digue a Matt Elliott que no fa falta que recuperi el seu llegat. Qualsevol criatura de l’underground de Bristol supera tot el que ell vingui a dir avui dia. La única cosa que podria passar és que en estudi les noves idees funcionessin, però ja ha quedat clar que en directe, ná de ná.

Tot aquest sentiment es va refermar amb l’aparició de Sleep Whale a sobre de l’escenari. Amb format de quartet i no pas amb el de duet habitual, la cosa guanya molt. Una barreja de les veus al·lucinades de Animal Collective, amb la categoria de chamber pop de Grizzly Bear, per a entonar petits himnes de pop atemporal i benintencionat. Una delicia poder gaudir de la psicodèlia amateur d’aquest nou pop d’anar per casa. En acabar el concert, els discos i EP van volar de sobre la taula, vaig calcular que en uns 25 segons. Jo ja tinc a casa la meva còpia de l’àlbum, gràcies a les estratègies forjades per l’experiència, tot i estar situat a la tercera fila de la taula on es venien els discos.

DISSABTE

Dissabte fou un dia molt especial per a mi. Jo vaig tardar 18 anys a anar a un festival de música, aquell meravellós FIB del 97. L’HabitantQ ha tardat 5 mesos i 1 dia a posar el peu en un esdeveniment essencial com és el Tanned Tin. Suposo (i em convenço) de què això són coses de l’evolució. El seu cervellet va assimilar per primer cop ones musicals en directe, que van resultar ser les melodies pop d’herència sixties de Ching Chong Song. Una cantant amb veu soul acompanyat d’una ensucrada instrumentació coral. No està gens malament, no?

Sento dir que Jamie Stewart, amb aquell transcendentalisme insuflat i mal rollista, no pegava ni en pintura a aquella hora. I més si a 10 metres tens a 100 salvatges devorant tallarines al pesto amb excés de vinagre. Nunca Mais.

Aixó sí, lo de Joe Pernice si que és qualitat. Després de batallar durament amb la seva eina de treball, en aquest cas, la guitarra acústica, va deixar detalls de la seva grandesa compositiva, a l'hora de traçar camins equivocats envoltats de paisatges àrids. El tio Joe ja podria venir en qualsevol de les seves formes i excepcions. Un dels Grans.

I de tarda, després d’un impàs comercial pels carrers més animats de la capital de La Plana, inicio el dissabte de Teatre Principal. I tu, a la primera. La grossa a la primera de canvi. Sea Of Bees, o el que és el mateix, la californiana Julie Baenziger acompanyat per baix i bateria, va desgranar els millors moments de pop lúcid i innocent de tot el Tanned Tin. Una veu gloriosa que lliga a la perfecció amb unes melodies dolces i de resultat meravellòs. A més, cal destacar l’actitud de Julie, una artista que semblava que l’havien tret d’una selva amazònica i l’havien portat directament a l’escenari del Teatre Principal, per la seva accentuada falta de pretensions a l’hora d’anunciar els títols de les cançons i explicacions vàries. En definitiva, que em vaig quedar meravellat per la seva veu i per la seva actitud. A l’Apartament18 ja estem esperant el disc, que arribarà ben entrat el 2010.

No vaig poder veure a Richard Buckner per qüestions logístiques, però ja havia ocupat el meu seient per gaudir dels magnífics The Wows, una banda de Nova York que es desgrana amb Ching Chong Song, que ja havien actuat a la matinal. Un grup de pop hereu del millor Jonathan Richman, amb una grandiosa vocalista accidental (Julie no toca habitualment amb The Wows) que feia engrandir unes composicions que tan bebien del soul com del pop més planer. Un gran concert.

Després va tocar el torn per als canadencs DD/MM/YYYY que van resultar ser un bon combo juvenil de rock lisèrgic i àcid, de l’estil de Health o dels més experimentals Raccoo-oo-oonn. Un show de psych-rock explosiu que se’m va fer molt curt.

Una de les grans decepcions, després de la magna de The Third Eye Foundation, fou el repàs que Dean Wareham va fer al llegat de Galaxie 500. Em va semblar forçat i sense passió, que és l’ingredient bàsic del cançoner d’una de les bandes més mítiques de principis dels 90. No Dean, així no. El vaig veure molt més en forma en Luna, la veritat.

Savage Republic em van deixar molt impressionat, com si a uns The Ex els haguéssin passat per un tamís industrial. Potents i solvents en directe, amb un bateria que és un monstre de les baquetes, van demostrar perquè són una de les bandes més respectades de l’underground de l’últim quart de segle. Molt Grans.

I per tancar l’edició del Tanned Tin de 2010, uns L’Altra molt descafeinats, fins i tot fregant l’aborriment, presentant unes cançons que no els hi fan justícia als seus excel·lents dos discos anteriors. A més, l’actitud de la cantant no em va parèixer la millor de les possibles, d’un subido molt sospitós. Malament.

DIUMENGE

El Tanned Tin de 2010 ha estat el primer any en què en diumenge s’han celebrat els concerts de matí, ja que en anteriors edicions s’havien celebrat per la tarda al mateix Teatre Principal. Així que emprenem camí cap a la Sala Opal i el primer que em trobo és a uns molt introspectius Mi And L’Au, que mitjançant ritmes lents a la guitarra i al piano i unes veus molt profundes van pintar de colors molt pàlids tots els racons de la sala. Van predir perfectament com acabaria el dia: amb un lleuger plugim. Ells ho van anticipar de la millor manera possible.

Va continuar un Raposa que, sota l’àlias de Castanets, no va estar tan lúcid com en disc, tot i executar un setlist honest i molt controlat. Cal dir que el públic tampoc li va fer un favor, atès que ja havien obert la part de menjador.

Això mateix els hi va passar a The Clientele, que van acabar farts (mai millor dit) del poc respecte de la gent per una proposta tan singular i delicada com la dels anglesos. Així que el cantant va acabar espetant al respectable un “espero que us hagi agradat la paella” i va donar a les gràcies a “aquells pocs que hagin pogut disfrutar del concert”. Hem detectat els símptomes, no deixem que es desenvolupi la malaltia. Que tornin i al Teatre, si us plau.

I ja per acabar, uns brutalíssims The Joe K-Plan (una espècie de Lightning Bolt del país) van desfer la cera de les orelles a més d’un. Uns que també han de tornar, però per torejar a la plaça gran.

Ja queda menys per al tanned Tin de 2011.

I demà: SUNN O))) + EAGLE TWIN @ Apolo, BCN

Sunn O))) = 125 dB, ahir a Lisboa.

Situa'l al lloc que li correspon al quadre. Mare meua.