CRÒNICA DEL TANNED TIN 2010

DIJOUS

Sempre em passa el mateix quan arribo al Tanned Tin: penso que enguany serà la definitiva, que enguany estarà de gom a gom, que es començarà a perdre l’encant aquest que el fa ser diferent a qualsevol altre festival; penso en els molts de comentaris que llegeixo pels fòrums on hem moc habitualment, “que sí, que enguany nosaltres també venim”, “aquest serà el nostre primer any i he convençut a una amiga (a la que la música ni fu ni fa) per a que també baixi” i tal i tal. Són aquests comentaris que et possen la pell de gallina, perquè penses que la màgia del Tanned s’acabarà, i que res tornarà a ser com abans.

Doncs tot això se’n va a norris quan, passades les 3 de la matinada, un cansat Aidan Moffat acompanyat per dos companys al baix i a la guitarra (els The Best Of) tanca el primer dia de festival. I és en aquell moment quan t’aixeques de la butaca del teatre i mires al darrere i veus que la sala no està ni mig plena. “Siiiiiiiii….” penso, en un to tranquilitzador. Continuem igual. Els mateixos amants per a les novies de sempre. Gent que respecta la música i tot allò que l’envolta, que és molt més que notes sostingudes a l’aire en forma d’ones. Personalment, no he notat un increment considerable de gent. Algunes cares conegudes i poc més.

La tarda va començar amb els espanyols McEnroe, un combo digne del més pur estil “ready, steady, go”. Però literalment. Algun bon amic els hi hauria de dir que per tocar música en directe no fa falta situar-se sobre l’escenari com si estiguessin esperant les ordres d’un comissari per a que doni el tret de sortida. No m’agrada aquest possat, barreja de nervis, ingenuïtat i perquè no, estímul del problema crònic dels grups de música de l’estat espanyol: la falta de rodatge en directe. A tot això, la seva èpica controlada impressiona al principi, però al final el recurs resulta sobresaturador. Cançons que es cuinen a foc lent per acabar amb un crescendo finalista (les unes) i passatges lents acompanyats per una lírica que no li fa cap favor a la música, ja que la majoria són lletres que busquen un cert toc transcendetal (amor, desesperació, odi, mort) però que no acaben de cuallar.

Lacrosse no van defraudar i ells van repartir allò que millor saben fer: càpsules de pop escandinau a gran velocitat, melodies delicioses de veu compartida (noi/noia) i una sensació de festa considerable. Tot i ser el segon concert de la nit del dijous, la cantant va demanar al públic que puges a l’escenari a ballar, però, com vosaltres comprendreu, l’ambient era encara molt gèlid. En definitiva, Lacrosse són una d’aquelles bandes que, arribat el dia en què has d’organitzar un concert a les festes del teu poble, són el millor exemple de banda que no pot decebre mai a ningú, entesos o no.

Però això és el Tanned Tin, un festival que és capaç de passar de l’alegria més radiant a les sensacions més introspectives i d’alta càrrega sensitiva. O sigui, moment per a David Thomas Broughton. Una cosa s’ha de deixar clara quan fem referència a aquest one man band: partim de la base de què al senyor Broughton o s’estima o s’odia. No hi ha terme mig. I a l’Apartament18, som molt fans, molt. De fet, a mi no em deixa mai indiferent, tot i que prefereixo la seva faceta més de cantautor que no pas la “d’interpretador” del seu propi repertori. Aquesta vegada, vaig notar en el seu show més presència d’aquesta fina ironia que David gasta a l’hora de desenvolupar els temes, tot temes nous. La capacitat que té aquest petit geni per fer créixer les cançons és impactant: que si ara una joguina, un comandament de consola, uns grills electrònics...en definitiva, bon concert del de Brighton.

El temps d’Arborea el vaig dedicar als menesters més bàsics de l’home (no malinterpreteu: és menjar), ja que, de fet, ja els vaig veure a una matinal de l’any anterior al Casino Antiguo i em van avorrir soberanament. Així que de tornada, torn per a retrobar-me, després de molts anys, amb Dean Wareham (aquest cop amb la banda formada amb la seva parenta, Britta Philips) i, tot i que tenen cançons pop de molts quilats (quién tuvo, retuvo diuen) el seu concert no va passar de ser un fet anecdòtic, basat en cançons interpretades sense passió i que perdien molt en relació amb el discos que tenen editats. Decepció.

Exactament tot el contrari que amb els fabulosos The Wave Pictures, que a base d’atiar al personal amb explicacions gracioses i enlluernar amb aquest pop plusquamperfet hereu dels millors Modern Lovers, es van ficar al públic a la butxaca des del primer minut. Tot i ser un concert no especialment accelerat ni virtuós (d’això els acusen aquells qui només veuen en ells solament a una banda de pop) la qualitat musical i personal del trio, fa que es dibuixi un somriure d’orella a orella en acabar el seu espectacle. Fet a destacar fou la única cançó que vaig poder veure d’ells a la segona planta del Teatre Principal, en una mini-actuació acústica, d’una emotiva d’alta graduació. Excel·lents.

L’actuació de Giant Sand fou bastant decebedora, tan per la posada en escena com per la dispersió crònica que pateix Howe Gelb a sobre de l’escenari. El fet de recrear un disc en directe de Johnny Cash donava per a molt més de si, i es va quedar en una simple reproducció del cançoner del mestre Cash. Només es pot salvar la banda d’acompanyant que portava Gelb, amb la lliçó molt ben apresa i definint cadascun dels temes de la millor manera possible. El repertori de Johny Cash està tenyit de negre, concretament de la gamma negre festiu, i Giant Sand el va destenyir a un gris, de la gamma gris desencant. Una llàstima.

La nit del dijous la va tancar un sempre tranuitat Aidan Moffat, secundat pels seus dos The Best Offs. A la segona cançó ja va dir que estava cansat de la pallissa del viatge, i a la tercera va contestar amb un sonat Fuck Off a un espectador que li va demanar que toquessin Girls Of Summer. Què menos. El primer cop que vaig veure a Arab Strap en directe, Aidan es va pimplar un six-pack de llaunes de cervesa. Aquest dia, 3 canyes mal tirades. The Times Are Changin’, Aidan.

DIVENDRES

La matinal a la sala Opal és espectacular, un lloc ben condicionat, espaiós però al que li falta l’encant que donava el Casino Antiguo. I no només l’encant, sinó el respecte que suscitava. Divendres no va haver-hi massa gent, i el fet de poder combinar menjar amb concerts, fou suportable. Cosa que no passaria ni dissabte ni diumenge.

Però el primer (sempre) és la música. Només dir-vos que em vaig quedar prendat del llaüt barroc de Jozef Van Wissem. Quan estava gaudint de la seva interacció amb l’instrument, el meu cap només rondinava amb l’essència d’aquella música. Penso que no està tan allunyada de propostes més obscures, com per exemple Sunn O))), o fins i tot de bandes del doom i de l’experimentació més avantguardista (penso en gent com Oren Ambarchi, per exemple). Amb tot això, em va agradar l’etiqueta de “white doom” per a definir la seva música. Així que a partir d’ara, aquesta etiqueta queda instaurada en el meu imaginari musical. Veure a un personatge de grans dimensions amb un instrument de 23 (!) cordes fent headbanging a ritme de notes renaixentistes em va semblar espectacular. De lo millor del festival, en serio. A l’acabar el concert, vam estar xarrant i li vaig comprar el vinil Ex-Patris, una edició limitada de 500 còpies per a tot el Món de 4 temes circulars amb una duració total de 38 minuts. També va caure el seu últim disc editat per Important Records, en forma de digipack. Aquestes van ser les primeres compres del festival.

Després, un Jason Urick una mica deslluït (físicament, em refereixo) va assaltar parapetat darrere del seu laptop la sala Opal. Un amalgama de grabacions de camp i soroll controlat, formant uns vaivens de drone suau i alhora abrumador, molt a l’estil (no tan agressiu) de Tim Hecker. Un bon concert, però amb dos matisos: el primer, no es pot anar a un festival com artista i fer-ho tot des de l’ordinador, sense cap component orgànica. Per moments no sabies si estava reproduint el disco d’estudi amb l’iTunes o fent una partida al Warcraft. I segona qüestió, el respecte del públic cap a aquest tipus de proposta, que necessita de silenci per veure com s’engrandeixen els sons, desapareix si al mateix temps obres les portes a una voràgine de gent disposada a engolir un plat de paella, com si fos el primer cop que els la deixen tastar.

Per tancar la meva matinal, unes pinzellades de Sir Richard Bishop, gat vell a la guitarra elèctrica, que van resultar ser un show molt planer, sense cap tipus d’emoció ni vivesa.

Per la tarda una nova sessió al Teatre Principal. Ecstatic Sunshine em va deixar descol·locat per la raresa de les seves composicions, a partir de loops programats i amb tocs d’una guitarra modern-jazz, tot adobat amb cops de baixos i sub-greus inquietants. Si més no, em va sorprendre, i això sempre és positiu. A destacar les imatges que acompanyaven la música de l’artista, una projecció on es podia veure els llavis d’una noia mentre degustava una cigarreta, una i altra vegada. Si més no, un directe desassossegant.

I si, a primera hora de la tarda, va caure el segon premi. Thee, Stranded Horse em va transportar a un nou horitzó sensitiu, aquell on convergeixen les arrels més profundes de la música, gràcies a les magnífiques melodies de la seva cora, amb el pop coral d’última (i perquè no, primera) generació. No canta massa bé, però toca els instruments de corda que dóna gust. Amb dues cores diferents i una guitarra elèctrica de jazz (si, aquelles que no tenen cos, i que són simplement un esquelet sense afinadors per a les cordes) em va deixar bocabadat amb unes melodies melancòliques acompanyades d’aquest regust roots que té la seva música. 40 minuts inoblidables.

I amb aquest bon gust de boca, emprenc a la banda canadenca Picastro. Doncs bé, més val deixar-ho aquí. No entenc com poden sonar tan bé en disco i en directe la cantant ho faci tan malament, interpretant una música totalment insípida i soporífera. Així que temps per dedicar-lo a sopar.

En tornar Luke Haines ja estava acabant la seva actuació, i per guardar un bon record d’ell, no vaig entrar a la sala. Així que torn per a Robin Guthrie, sabent que la música atmosfèrica dels seminals Cocteau Twins és de la meva corda. I així ho va fer, amb una projecció narcòtica a base d’imatges inconnexes d’altres èpoques que ajudaven al trànsit d’aquesta boirada densament instrumental que acostuma a practicar. Molt bonic, si senyor.

I després, la decepció magna del festival, segurament influït per tot l’enrenou i les expectatives que es van crear al seu voltant. El retorn de The Third Eye Foundation (amb Manyfingers, Chris Adams de Hood, Matt Elliott i amb unna persona que substituïa a Yann Tiersen a última hora) no em van convèncer el més mínim, ans al contrari, inclús em van semblar desenfocats, faltats d’idees i amb un repertori que a dia d’avui està totalment sobrepassat. O sigui, que algú li digue a Matt Elliott que no fa falta que recuperi el seu llegat. Qualsevol criatura de l’underground de Bristol supera tot el que ell vingui a dir avui dia. La única cosa que podria passar és que en estudi les noves idees funcionessin, però ja ha quedat clar que en directe, ná de ná.

Tot aquest sentiment es va refermar amb l’aparició de Sleep Whale a sobre de l’escenari. Amb format de quartet i no pas amb el de duet habitual, la cosa guanya molt. Una barreja de les veus al·lucinades de Animal Collective, amb la categoria de chamber pop de Grizzly Bear, per a entonar petits himnes de pop atemporal i benintencionat. Una delicia poder gaudir de la psicodèlia amateur d’aquest nou pop d’anar per casa. En acabar el concert, els discos i EP van volar de sobre la taula, vaig calcular que en uns 25 segons. Jo ja tinc a casa la meva còpia de l’àlbum, gràcies a les estratègies forjades per l’experiència, tot i estar situat a la tercera fila de la taula on es venien els discos.

DISSABTE

Dissabte fou un dia molt especial per a mi. Jo vaig tardar 18 anys a anar a un festival de música, aquell meravellós FIB del 97. L’HabitantQ ha tardat 5 mesos i 1 dia a posar el peu en un esdeveniment essencial com és el Tanned Tin. Suposo (i em convenço) de què això són coses de l’evolució. El seu cervellet va assimilar per primer cop ones musicals en directe, que van resultar ser les melodies pop d’herència sixties de Ching Chong Song. Una cantant amb veu soul acompanyat d’una ensucrada instrumentació coral. No està gens malament, no?

Sento dir que Jamie Stewart, amb aquell transcendentalisme insuflat i mal rollista, no pegava ni en pintura a aquella hora. I més si a 10 metres tens a 100 salvatges devorant tallarines al pesto amb excés de vinagre. Nunca Mais.

Aixó sí, lo de Joe Pernice si que és qualitat. Després de batallar durament amb la seva eina de treball, en aquest cas, la guitarra acústica, va deixar detalls de la seva grandesa compositiva, a l'hora de traçar camins equivocats envoltats de paisatges àrids. El tio Joe ja podria venir en qualsevol de les seves formes i excepcions. Un dels Grans.

I de tarda, després d’un impàs comercial pels carrers més animats de la capital de La Plana, inicio el dissabte de Teatre Principal. I tu, a la primera. La grossa a la primera de canvi. Sea Of Bees, o el que és el mateix, la californiana Julie Baenziger acompanyat per baix i bateria, va desgranar els millors moments de pop lúcid i innocent de tot el Tanned Tin. Una veu gloriosa que lliga a la perfecció amb unes melodies dolces i de resultat meravellòs. A més, cal destacar l’actitud de Julie, una artista que semblava que l’havien tret d’una selva amazònica i l’havien portat directament a l’escenari del Teatre Principal, per la seva accentuada falta de pretensions a l’hora d’anunciar els títols de les cançons i explicacions vàries. En definitiva, que em vaig quedar meravellat per la seva veu i per la seva actitud. A l’Apartament18 ja estem esperant el disc, que arribarà ben entrat el 2010.

No vaig poder veure a Richard Buckner per qüestions logístiques, però ja havia ocupat el meu seient per gaudir dels magnífics The Wows, una banda de Nova York que es desgrana amb Ching Chong Song, que ja havien actuat a la matinal. Un grup de pop hereu del millor Jonathan Richman, amb una grandiosa vocalista accidental (Julie no toca habitualment amb The Wows) que feia engrandir unes composicions que tan bebien del soul com del pop més planer. Un gran concert.

Després va tocar el torn per als canadencs DD/MM/YYYY que van resultar ser un bon combo juvenil de rock lisèrgic i àcid, de l’estil de Health o dels més experimentals Raccoo-oo-oonn. Un show de psych-rock explosiu que se’m va fer molt curt.

Una de les grans decepcions, després de la magna de The Third Eye Foundation, fou el repàs que Dean Wareham va fer al llegat de Galaxie 500. Em va semblar forçat i sense passió, que és l’ingredient bàsic del cançoner d’una de les bandes més mítiques de principis dels 90. No Dean, així no. El vaig veure molt més en forma en Luna, la veritat.

Savage Republic em van deixar molt impressionat, com si a uns The Ex els haguéssin passat per un tamís industrial. Potents i solvents en directe, amb un bateria que és un monstre de les baquetes, van demostrar perquè són una de les bandes més respectades de l’underground de l’últim quart de segle. Molt Grans.

I per tancar l’edició del Tanned Tin de 2010, uns L’Altra molt descafeinats, fins i tot fregant l’aborriment, presentant unes cançons que no els hi fan justícia als seus excel·lents dos discos anteriors. A més, l’actitud de la cantant no em va parèixer la millor de les possibles, d’un subido molt sospitós. Malament.

DIUMENGE

El Tanned Tin de 2010 ha estat el primer any en què en diumenge s’han celebrat els concerts de matí, ja que en anteriors edicions s’havien celebrat per la tarda al mateix Teatre Principal. Així que emprenem camí cap a la Sala Opal i el primer que em trobo és a uns molt introspectius Mi And L’Au, que mitjançant ritmes lents a la guitarra i al piano i unes veus molt profundes van pintar de colors molt pàlids tots els racons de la sala. Van predir perfectament com acabaria el dia: amb un lleuger plugim. Ells ho van anticipar de la millor manera possible.

Va continuar un Raposa que, sota l’àlias de Castanets, no va estar tan lúcid com en disc, tot i executar un setlist honest i molt controlat. Cal dir que el públic tampoc li va fer un favor, atès que ja havien obert la part de menjador.

Això mateix els hi va passar a The Clientele, que van acabar farts (mai millor dit) del poc respecte de la gent per una proposta tan singular i delicada com la dels anglesos. Així que el cantant va acabar espetant al respectable un “espero que us hagi agradat la paella” i va donar a les gràcies a “aquells pocs que hagin pogut disfrutar del concert”. Hem detectat els símptomes, no deixem que es desenvolupi la malaltia. Que tornin i al Teatre, si us plau.

I ja per acabar, uns brutalíssims The Joe K-Plan (una espècie de Lightning Bolt del país) van desfer la cera de les orelles a més d’un. Uns que també han de tornar, però per torejar a la plaça gran.

Ja queda menys per al tanned Tin de 2011.