LIVE! : MELVINS + BIG BUSINESS + PORN

MELVINS + BIG BUSINESS + PORN

25.11.09 / SALA APOLO / BCN

Visita en sala d'una de les bandes més mítiques i influents dels últims anys: Melvins. Després de la seva apabullant visita al PS 2008, amb una banda totalment renovada -amb els dos Big Business ja com a membres fixes- que encara donen més força als directes de la banda de Buzz Osborne i Dale Crover.

Les sensacions a l'entrar a la sala Apolo de Barcelona venien condicionades pel repàs de camisetes identificatives: de Baroness a Jesus Lizard, de Opeth a Ocean. I moltes camisetes dels Melvins. De les històriques.

El que en principi havia de ser un triple cartell (Melvins+Big Business+Porn) es va convertir en un doble set dels Melvins i Porn fent de teloners. Així doncs, els primers compassos els van iniciar el trio Porn, amb una primera cançó plena de distorsió guitarrera samplejada amb una infinitat d'efectes i pedals i un baix amordassat. A ells, se'ls hi va unir Dale Crover a la bateria i el combo va guanyar més força instrumental. Es pot dir que la proposta de Porn no és novedosa -post-metal de llarga instrumentalització- però el directe és sòlid i ofereix més que no pas el que prometen en disc.

Formació actual dels Melvins: Buzz, Warren, Crover, Willis

I després els Melvins. No cal dir que la banda de Buzz i Crover és una influència directa en tot (TOT) el rock dels primers 90 fins a l'actualitat. La seva sòlida voluntat d'experimentació els hi ha suposat el reconeixement dels sectors més crítics i influents, tot i que no ha arribat al gran públic. La formació sempre ha patit canvis constants, sobretot al baix, i això ha fet que en tots els discos editats per la banda hi hagin connotacions sonores ben diferents, però totes del tot aprofitables.

El primer set dels Melvins fou espectacular. Crover a la bateria i Buzz guitarra i veu. Una lliçó de 40 minuts de punk rock de la vella escola, d'aquella que comença amb les ensenyances dels imprescindibles Black Flag. Un directe potent, sec, auster, melòdic i amb molt d'humor negre. Simplement, un moment àlgid per disfrutar i reconèixer la influència d'aquest grandíssim grup.

Llavors, els dos Big Business -que cada cop semblen més una banda homenatge als mateixos Melvins- es van unir per construir un bloc potent hereu dels millors Black Sabbath, amb una sonoritat pesada i contundent. El set es va centrar sobretot en els seus dos últims discs (sense tenir en compte l'últim disc de remescles, es clar) amb els moments àlgids de "The Bit", "Hooch" o la increible "Night Goat". El final, amb un Jared Warren al mig de la pista escupint un salvatge spoken word i a dalt l'escenari els dos bateries creant una magnífica teranyina de ritmes entrecreuats per acabar amb un colossal final ple de fúria i amb Jared navegant a la deriva per sobre els caps de la gent que omplia la sala.

En definitiva, una banda mítica, amb un nivell enorme i mestres d'una escola que encara avui dia provoca rampells entre el dogma del rock, per la seva exploració constant amb uns resultats molt suculents. Una banda necessària a tots els nivells.

PRIMAVERA SOUND 2010, primeres confirmacions

Avui hem tingut un dia de confirmacions. Tot just fa un moment, Gabi Ruiz, un dels caps visibles del Primavera Sound, ha donat a conèixer els primers noms que formaran l'espectacular cartell del PS 2010, que compleix 10 anys.

Els noms, que nosaltres hem conegut via twitter, són els següents:

LA LEYENDA DEL TIEMPO: 30 AÑOS DESPUÉS
DUM DUM GIRLS
JOKER
DELOREAN
PANDA BEAR
THE ANTLERS
WILD BEASTS
THE FALL
BLOODY BETROOTS

THE NEW PORNOGRAPHERS
BIS
HERE WE GO MAGIC
HOPE SANDOVAL
THE XX
WILCO
GANGLIANS

Aquests noms no deixen indiferent a ningú i ja podem assegurar que són unes grans confirmacions. A més -i sobre el que més ens interessa a l'Apartament18- encara no s'ha confirmat cap nom de l'escenari "ATP", ja que ho faran a final d'any.

Cal destacar a The Fall, The XX, Bis (que es reuneixen únicament per fer aquest concert), els grandíssims Wilco, The New Pornographers i Panda Bear.

Esperem doncs, fins a la propera tanda de confirmacions. De moment, comencem molt bé.

Avui ho ha tornat a fer. Feia temps que la pell no s'eriçava i que un somriure d'orella a orella s'instal·lava de manera eterna en el rostre. El disc que tot pare hauria de regalar al seu fill recent nascut.

God bless America.

RUSTIE - BAD SCIENCE EP

La música que ens agrada, que ens apassiona. Nous sons incapaços de deixar-nos indiferents. Sense paraules. La música de Rustie –auspiciada des de fa temps per la DJ de la Radio 1 de la BBC Mary Anne Hobbs, guru de l’electrònica underground i a la que l’Apartament18 segueix de ben prop amb devoció– ens fa sentir diferents: ens endinsa cap a una nova dimensió musical on el contingut està lligat inherentment amb tot un moviment cultural que té la innovació com a punt de partida. Rustie forma part de la Lucky Me Crew de la nova escena de Glasgow, juntament amb altres referències com Hudson Mohawke o Nadsroic.

A l’Apartament18 considerem que la innovació, en qualsevol de les seves formes, és necessària per continuar edificant un criteri sòlid i ha de servir de base per estimular l’experiència envers la música. Per això ja fa temps que el Bad Science EP de Rustie ens porta de cap.

El que ell mateix defineix com a “bass fuelled party aquacrunk” no és res més que la síntesi perfecta entre el dubstep menys profund, el revers grime d’unes basses suggerents a ritme de booty bass, una estructura digital amb cadència 8-bit i un esperit techno que serveix per a plasmar-ho tot en conjunt a la pista de ball. Però alerta amb el concepte “pista de ball”: el dancefloor al que nosaltres fem referència és el que remou el cos i l’ànima a partir dels marges menys amables de la música, amb les vistes posades en el dub i en l’experimentació electrònica de principis dels anys 90 i finals del segle XXII.

A l’Apartament18 som fans de la música que té alguna cosa a dir, i en donem suport. I podem assegurar que aquest Bad Science EP de Rustie ha alçat la veu per sobre de tots els seus seguidors. En volem més. Ja.

FUCK BUTTONS - TAROT SPORT

Què hi ve després de la batalla? La calma?..........No. Quina es pot suposar que hauria de ser la continuació del fabulós –i Top 2 de l’any 2008 per a l’Apartament18– disc de debut del duet de Bristol, Fuck Buttons? Un disc de ressons atmosfèrics o una altra glopada de soroll atormentat?

A Street Horrrsing (ATP Recordings/2008), es feia palesa la producció del mestre John Cummings, dels imprescindibles Mogwai, on ajustava la maquinària per recargolar un soroll enrabietat ple de melodies punyents i veus quasi d’ultratomba. Un disc que s’iniciava de forma majúscula amb Sweet Love For Planet Earth, una oda acabada de distorsió post-apocalíptica en forma de núvol sonor de magnituds èpiques, que obria la porta a un disc majestuós i representatiu de les possibilitats melòdiques de la manipulació del soroll, o com de la distorsió en poden lluir excel·lents brots rítmics amb sentit –com ja ho van fer en el seu dia Slowdive, My Bloody Valentine, Wolf Eyes o els mateixos Mogwai.

Retornant al principi: si Street Horrrsing era la fuetada, com hauria de continuar la cosa? Simple. Sembla com si Surf Solar ­–primer single del seu últim disc Tarot Sport (ATP Recordings/2009) i sí, aquella cançó increïble que va tancar el meravellós concert que el duet va protagonitzar fa dues temporades al Primavera Sound– fos la continuació natural del primer disc. Sembla com si després de Colours Move, la cançó que tancava el seu primer disc, només hi pogués continuar Surf Solar. I aquesta última, sense cap tipus de dubte, és el single de l’any.

Però n’hi ha més. Molt més. Els que esperaven continuar amb la tònica èpica del primer disc estan de sort. Però que es calcin les sabatilles, perquè de la llum del dia passem al descobriment de la nit. La producció del genial i respectat Andrew Weatherall, ha reorientat el seu so sense fer perdre pistonada als de Bristol. El que abans era distorsió i soroll post-rockista, ara s’ha convertit en distorsió i melodia post-electrònica. Tot i això, Tarot Sport conté cançons que de ben segur es podrien comptar entre les pròpies del primer disc –Rough Steez, Space Mountain– però la mà de Weatherall es nota, aportant una nova visió més electrònica del conjunt, amb base en els primers polsos electrònics de finals dels vuitanta i principis dels 90 –Phantom Limb, Flight of The Feathered Serpent. En destaquen per sobre de la resta, a banda de la majestuosa Surf Solar, The Lisbon Maru (possiblement la que té una tintada més èpica de totes) i Olympians, una barreja entre els Animal Collective més atmosfèrics i la banda sonora de Carros de Fuego.

Un altre cop d’autoritat d’una de les bandes més estimulants que hi ha avui per avui en el panorama independent. Segurament tornaran a ocupar un dels llocs més alts en la llista del millor de l’any. En definitiva: un must.