Fa dies que la dèria més pop inunda les parets habitades de l'Apartament18. I un disc que ha sobresaltat per sobre la resta ha estat aquest Memoirs At The End Of The World dels nord-americans The Postmarks. La casualitat va fer que el mateix dia que s'editava el seu disc arreu del món, també vam obrir portes i finestres del nostre Apartament18 (18.08.09).
Estem enfront d'un disc de pop majúscul amb els fonaments fixats en el llegat del Bacharach més cinematogràfic, amb el valor afegit d'un tel experimental que els emparenta amb la vessant més accessible de Broadcast (segurament, gràcies a la similitud de veus entre Tim Yehezkely i Thrish Keenan) aportant un grau d'acidesa a l'edulcorat regust del disc. Les cançons que conformen el disc discorren entre grans orquestacions a base de seccions de corda i metalls, molt a l'estil dels films dels anys 60. Escoltant cançons supremes com No one said this would be easy, que obre el disc, o Don't Know Till You Try se'ns apodera de la ment per uns instants una meravellosa malenconia, aquella que només s'emana els bons discos de pop atemporals.
The Postmarks han creat un disc de melodies evocadores i sofisticades, hereves de compositors de scores clàssics com Mancini o Schifrin, i que representa el pas endavant que necessitaven després d'editar el seu disc de debut (The Postmarks, 2007)i dos compilacions de versions i remixes (The Remixes EP, 2006 i By-the-numbers, 2008).
A l'Apartament18 ens encissa el bon pop, i aquest Memoirs At The End Of The World, estem segurs que d'aquí a uns anys, entraria a formar part dels nostres old dirty diamonds. Però més val disfrutar-lo ara, com un dels discos de pop candent del 2009. Sublim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada