Parlar de Justin K. Broadrick és sinònim a l'Apartament18 d'allò que els feligresos en diuen "Paraula del Senyor". Fa dies que he tornat a una banda, a un disc, del tot definitiu i definitori. Encara no entenc com hi ha gent que parla de grindcore quan es refereixen a aquesta meravella de la música industrial, fosca, freda i dura anomenada Streetcleaner (Mosh, 1989) d'una de les bandes bàsiques per entendre les derivacions que ha anat fet el metal fins al nostres dies: Godflesh.
Un disc replet d'opressió mil·limètrica, malrollisme, violència tàcita, nihilisme pur i visceralitat a raudals. Des del principi amb els crits esmorteïts i ofegats de "Breed....like rats!" a les veus letals i pregravades de Devastator; les cançons que formen aquest disc desprenen una intensitat tan exagerada en l'ambient que es podria fer, fins i tot, perceptible als sentits menys entrenats. Un disc que ha estat una influència per al rock, per a l'experimentació, per al folk i fins i tot per a l'electrònica actual. Qualsevol excusa hauria de ser suficient per tornar i retornar a aquest Streetcleaner de Godflesh. Paraula de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada