Lo prometido es deuda.
Aquest matí feia explícit a través del twitter la meva devoció per tot allò que toca Bobby Wratten. Però el desànim s'alenteix quan et diuen que aquest Fast Trains And Telegraph Wire (Elefant Records/2010) és l'últim disc de Trembling Blue Stars. Merda.
Mentre escric aquesta petita ressenya escolto el disc i tota le meva joventut em passa per davant. És una sensació agradable, perquè penso "Què bo!", "Què gran!" però quan torno a la realitat i les meues neurones tornen a la rutilant feina d'escriure sobre música, penso: Merda. L'últim disc de Trembling Blue Stars?
Segueixo a Robert Wratten des de The Field Mice, de Northern Picture Library i sempre he pensat que tot el bo i millor ho ha volcat a TBS. Para muestra un botón: s'acomiada amb un disc de pop clàssic, on les paraules Sarah o Shinkansen il·luminen els estrats de cada cançó, de cara cor, de cada racó d'aquest meravellós últim disc.
TBS posen a disposició d'aquell qui vulgui la banda sonora perfecta per acompanyar aquesta tardor freda, responent amb vols d'intimitat i mantes fetes de delicadesa. La veu de Beth Arzy segueix present, basculant entre allò terrenal i allò digne de les divinitats més inabarcables, enxamplant els puntejos de guitarra atemporals i els ritmes sintètics de les composicions de Wratten.
Trobaré molt a faltar a TBS. I em sembla que amb això, està tot dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada