KEEPING THE PEEL SPIRIT

11.19.2010

CUCHILLO - Duat EP (Limbo Starr/2010)



No us descobriré res si us dic que Cuchillo són un dels imprescindibles de l'Apartament18. Ahir vaig estar escoltant el seu nou EP Duat, i una de les conclusions a les que vaig arribar és que cada cop s'assemblen més a una de les millors bandes de doom de per aquí: Orthodox. Les guitarres lentes i plenes de pols i aridesa marcant un camí tènebre de rock cru a cau d'orella, fan que les tres noves cançons continuïn vagant per aquest desert imaginari en el qual Cuchillo és la seva banda sonora. Molt grans.

11.18.2010

HALLOGALLO 2010 - Blinkgürtel 7" (Vampire Blues/2010)



Hallogallo 2010: una de les joies de l'any, sense dubte. Rotter & Co tornen a posar el llistó molt alt (de fet, inicien el camí des d'on el van deixar ençà) amb aquest single, anomenat Blinkgürtel (Vampire Blues/2010) de dos cançons excepcionals.

Krautrock fet pel pare del krautrock. Imprescindible i històric.

aTELECINE - aVigillant Carpark EP 7'' (Pendu Sound Recordings/2009)



Feia temps que anava al darrere de aTelecine, la banda de noise amb influències industrials de Sasha Grey (preferida de l'Apartament18, you know) i Pablo St Francis i finalment ha caigut a les meves mans el seu darrer single de 7" en forma d'EP: aVigillant Carpark. Són sis cançons que es mouen entre la lliure deconstrucció del soroll i el metal més experimental, molt en l'ona de bandes com Swans o els Throbbing Gristle més salvatges.

Aquest EP és un trip ruidós que es fa curt, amb una peça central que juga amb el white noise de manera sublim. L'artwork corre a càrrec de Todd Brooks i inclou un collage de l'actriu. És la seva primera referència, quan ja té editat el seu llarg "A Cassette Tape Culture", també a Pendu Records.

Molt fans de tot plegat.


LCD SOUNDSYSTEM @ Razzmatazz, Barcelona 06/11/2010



El dj que obria la sessió, dj Pfff, va fer honor absolutament al seu nom. Pffffffff!!!!!!!!

Anem a les coses que interessen. Cuarta vegada de LCD Soundsystem. Es poden pensar moltes coses sobre el combo de James Murphy, però una d'elles està clara: LCD Soundsystem passaran a la història de la música. Simplement, per ser la banda que millor ha sabut combinar, de forma destil·lada i amb bon gust, tots i cadascun dels estils que han marcat el segle XX.

Del rock&roll que es ballava als grans teatres als anys 50, de l'hedonisme de la música disco al nihilisme punk (d'aquí i d'allà, britànic i americà); del pop de melodia eriçada i cristal·lina a la distorsió de guitarres progressiva i visceral; de la transformació de la música electrònica al techno i al house...LCD condensa en cadascuna de les cançons tot això i més. I a sobre són capaços de fer-ho en una sola cançó: 'I'm Losing My Edge' és la cançó definitiva que ha de servir per tancar un cercle, per sellar un segle d'estils musicals.

Tanmateix, jo em quedo amb els LCD en directe. I com ja us vaig avisar pel twitter de l'Apartament18, "No venim per James Murphy, venim per Pat Mahoney". I és que el bateria de LCD és el cos i l'ànima, la sang i l'esperit (sant). Tot passa per ell, una màquina endiablada del ritme, una non-stop machine que per si sol ja omple l'escenari, un corredor de fons amb baquetes a les mans. Si a tot això, li afegeixes al guitarrista dels Melvins, a Gavin Russom (respect!) i a un James Murphy en estat de gràcia, el resultat és infalible: una hora i mitja de rock, punk, disco, distorsió, subidón techno banyat amb unes lletres (cantades i cridades) antològiques.

La sala rebentanva mentre anaven caient cadascun dels clàssics: Get Yourself Clean, Get Innocuos, Daft Punk is playing in my house, Drunk girls, All my friends, Home i una eligíaca i exemplificant "YEAH", cançó-resum del que significa avui (i significarà per sempre) LCD Soundsystem.

Amén.

Per a que us pugueu fer una idea del que vam viure, us deixo el concert que LCD Soundsystem van fer el 10 de novembre al Alexandra Palace de Londres i que és molt semblant al que van fer a Barcelona.

LAS RODILLERAS - Horror Pleni (Disundead Records/2010)



Ok, english mode.

Las Rodilleras are three girls from Valencia doing their best: a great rock&roll inspired by the dark bands of the eighties (there, Misfits; here, Desechables) with smart lyrics and visceral guitar riffs.

You can download for free her first record called Horro Pleni (Disundead Records/2010), and you can also buy it (9€, click here).

Three girls + punk-rock band + darkness....mate, if you follow regularly l'Apartament18 you know what I like! Listen to it!

BARN OWL - Ancestral Star (Thrill Jockey/2010)



Si seguiu el twitter de l'Apartament18, fa pocs dies vaig recomanar aquesta meravella del duo Barn Owl. Ancestral Star (Thrill Jockey/2010) és un tractat de doom tenebrós, un disc on el pes de les guitarres és evident, com també ho és el seu tractament àrid així com la utilització de drones en base a vells sintetitzadors modulars i un tractament molt haunt de les veus que assomen de manera fantasmagòrica en el disc.

Acostumats com ens tenien a perseguir l'estela dels últims Earth, en aquest disc Barn Owl recreen un paisatges més propers a l'apocalipsi, alentat sobretot quan apareixen les cordes de violí gravades per a l'ocasió de Marielle Jakobsons de Darwinsbitch. Disco a tenir en compte a les llistes del millor de l'any. Avisats esteu, fans de SunnO))).

11.10.2010

ELIGIENDO MUERTE de Albert Mudrian



Ja, ja, ja....una de les meves últimes adquisicions, esperant a ser devorat. Intro de John Peel, traduït per l'argentí Carlos San Roman. Un llibre clàssic que no em caldrà llegir en anglès.

WOODEN SHJIPS - Live at Primavera Sound 2009



I ja que estem posats a destruir-ho tot a cops de rock i psicodèlia, no podien faltar una de les meves bandes preferides dels últims temps: Wooden Shjips. Us deixo el directe que van fer l'any que van estar presents al Primavera Sound (2009), grabat en exclusiva per WFMU i que el Free Music Archive posa en circulació.

En aquest si que vaig estar i he de dir que, tot i que Wooden Shjips són una banda per a disfrutar-la de tu a tu, el concert fou impecable. Això si, en recintes petits, la sensació de núvol tòxic és encara millor. A gaudir.

ENDLESS BOOGIE - Full House Head (No Quarter/2010)



Brutalíssim disc que navega entre el stoner rock i el sludge menys pesarós. Influenciat pel blues i pel rock, per John Lee Hooker, Canned Heat i fins i tot Hawkwind, Endless Boogie ha facturat en aquest Full House Head (No Quarter/2010) una barreja d'ofici psicodèlic i ritmes trepidants, jams de rock and roll frenètic que no perd intensitat durant els 80 minuts que dura el disc. La seva actuació al PS fou brutal, que justament que no vaig poder seguir en directe, però gràcies als amics de WFMU el vaig poder gaudir en un dels seus especials.

Un disc que retorna l'autenticitat al rock (i que tan difuminada es troba avui en dia). Rebentant parets a l'Apartament18.


* Link removed by request

FOREST SWORDS - Dagger Paths (Olde English Spelling Bee/2010)



Caure rendit als peus de Forest Swords és una tasca prou fàcil si has estat seguint carreres com la dels enyorats Pocahaunted. Música amb un halo tenebrós, on el protagonisme del baix és molt present al llarg dels sis temes que conformen aquest Dagger Paths (Olde English Spelling Bee/2010). Un compendi de veus anamòrfiques i llunyanes, dub narcòtic, guitarres que juguen a buscar la quadratura del cercle del post-rock i percusions tribalistes que donen cos a tot allò projectat per Mike Barnes.

Es podria penjar l'etiqueta tan manida últimament de "hauntology", però en aquest cas, estem enfront d'un disc molt orgànic, amb una quantitat d'instruments clarament distingibles. Jo prefereixo veure aquest magnífic disc des del mateix prisma que encabia a Pocahaunted o els primers Sun Arraw.

Si us va agradar el que us vaig deixar a l'Apartament18 de Motion Sickness Of Time Travel, heu de continuar per la sendera marcada per Forest Swords.

11.02.2010

PYRÉNÉES MUSIQUE



4 dies de tardor gens atonal: llums de verd decadent, grocs d'incessant eclipsi, vermells àlgids al punt d'ebullició. Recorrent altures mitjanes, veient com les nuvolades desperten les passions més inconfessables de la natura verda. Veure la neu blanca com guanya terreny i sentir -sentir- el degoteig incansable del manar celest. I no només natura: tot junt, un cúmul asèptic de gents i de cultura.

Penso en Ur i Angostrina. De valls curulles al ritme marcat per Brian McBride. Recordo creuar la vall perseguint a l'eixam d'abelles que ell m'havia promés. Puc dir que, per moments, hem vaig sentir un més de la fabulosa dansa de les abelles, a la meva manera. Percebre amb més d'un sentit -sentits- com la música fluïa en harmonia amb el paisatge, com els colors delicats i estàticament canviants del recorregut formaven un assemblatge amb el vaivé de cordes i teclats. Aquella lentitud afable i recognoscible d'anada i tornada, que marca la direcció i la distància a la qual es troben els elements essencials per continuar existint, tot sabent, que la música també en forma part de manera inherent. La natura m'ho va prometre i Brian McBride ho ha fet realitat.

Penso en Das i Age. Mentre les sinuoses corbes de nivell sobre les quals em desplaço són el meu únic lligam amb la realitat, espero un altre cop la pluja. Cridant de veu endins que jo també tinc por de Satanàs, com els escocesos valents. I que lluito amb les mateixes armes que ells, perquè lluito amb ells. Perquè la tormenta no és de pluja, és d'una electricitat que podríeu conèixer si en formeu part de la batalla. És l'electricitat en forma de puntejos que marca el principi i el final, que veu com s'apropen els núvols que marquen tempesta i que ens prepara per a l'enèsima descàrrega. Mogwai a l'estèreo, pendents del Déu i del Dimoni. I jo pendent de la tormenta. Esperant amb ànsia que comenci.

Pyrénées musique.

"LIVE FROM TOKYO" Documentary

Live From Tokyo Trailer from Lewis Rapkin on Vimeo.