TANNED TIN 2011 (breaking the waves...)

Esperant caçar l'onada. A l'igual que el surfista que veu que ha agafat l'onada bona, que ha pujat fins a trencar-li la cresta, s'ha passejat, tot lliscant sobre les aigües sempre revoltes, amb girs d'equilibrista, salvant cadascuna de les embestides d'un mar atrotinat. Aguantant valentament, a vist com la llum es defragmentava en milers de colors i sensacions, quan es passeja entre l'aigua de la gran onada, mentre l'intentava dominar...i ara veu com l'onada trenca i es desfà irremeiablement fins que desparaeixerà per a sempre més quan l'energia que l'empeny digui prou.

El Tanned Tin és aquest surfista. Ha sabut situar-se i, a la seva manera, navegar amb pocs mitjans. I sempre ha dominat l'onada. Però ara l'onada està trencant...

El Tanned Tin té (manté?) les armes essencials: un teatre espectacular i un públic fidel, respectuós i suficientment obert de mires a qui deleitar. Però el viscut en aquest últim Tanned Tin, confirma una percepció generalitzada: l'onada es trenca i amb ella, està marxant la clau que ha fet d'aquest festival un referent de nivell: la seva capacitat de sorpresa.

I això, en un festival com aquest, és la mare dels ous. Tens el marc incomparable i l'audiència preparada i per tant, no es pot errar el tir. I sembla que els organitzadors (programadors?) del festival no siguin conscients que, per molt que t'hagis pogut mantenir a la cresta de l'onada durant un temps, aquesta sempre tendirà a trencar-se...i per tant, has de començar a preparar-te per a la següent. I es que al mar, sempre hi ha onades.

La meva opinió rotunda és que el Tanned Tin s'adorm. Musicalment parlant. Fa dos anys que la qualitat del cartell (no pas particularment, però si generalment) no està a l'altura de les circumstàncies. I parlo des de la posició que m'atorga haver asisstit a tots els Tanned Tin, tots els dies, desde que se celebra a Castelló. Si, estic parlant del festival pel que han passat propostes que encara restaven per consolidar com Animal Collective, Final Fantasy, Deerhunter, M. Ward, Dirty Projectors, Magik Markers, Apse, Herman Düne, Okkervil River, Wildbirds & Peacedrums, Deer Tick o The Wave Pictures. Pel festival que ha vist passar a estrelles indomables com Acid Mothers Temple, The Ex, Spain, The New Year, Come, Tarentel, The Sea And Cake, Mount Eerie o Wolf Eyes. Pel festival que es guarda petites joies eternes com Windy & Carl, Alasdair Roberts, Mouthus, Six Organs Of Admittance, Voice Of The Seven Woods o Dälek.

Entre tantíssims d'altres. Parlo del festival que servia de far per a altres festivals, gràcies al seu exquisit, entusiasmat i gust sense prejudicis.

Ara, malauradament, això s'està perdent (i es que l'onada trenca...): propostes buides de contingut, simples. Massa fàcils, podria arrivar a pensar. Grups de tercera jugant en camps de Champions. I des d'aquí, pregunto: On és l'inconformisme? On queda el risc, l'experimentació i la sorpresa, elements indispensables i indissolubles al nom del festival?

Espero que siguin valents el proper any. I sabent que el mar no para, que sempre està en moviment, estaran esperant a enganxar-se a una altra gran onada. I així successivament. Esperem.

LUNGFISH @ Baltimore, MD

Pell eriçada.

NOVELLER - Live @ ISSUE PROJECT ROOM 14.01.2010

La música de Noveller és embriagadora. Dit així, fins i tot podria arribar a sonar cursi. Però és la sensació real que em deixa. Una música que comença amb carantonyes i acaba embolcallan-te completament, suaument, però amb una finalitat: estrenyer sense compassió.

Sarah Lipstate, guitarrista procuradora de sons i melodies reverberants, videoartista projectual, ha format part de bandes com Cold Cave, Parts & Labor o One Umbrella, a més de compartir feedback amb Aidan Baker (Nadja) o Rhys Chatham.

Aquesta sessió en directe per a la Issue Project Room -un espai dedicat a les performance de música experimental, video, pel·lícules i literatua situat a Brooklyn- està composta per tres temes de guitarres enceses i de volatilitat elèctrica. Sense dubte, la sessió que més estic escoltant en repeat-mode. Delicatessen.

ELEH - Radiant Intervals (Important records/2011)

Cada Obra (en majúscula, no hi cap un terme menor per abastar la llista d'encerts al llarg del temps) de Eleh, és una volta de rosca més als conceptes predefinits i dogmatitzats d'allò que tenim entès -o així ens ho han fet creure- que ha de ser la música: un dispendi més o menys curt, més o menys llarg, de melodies precioses o devastadores, cultes o arrítmiques encapsulades per al consum. Però...i quan no hi ha res de tot això? Què passa quan no hi ha una base melòdica que sustenti aquesta capacitat de fer-nos emocionar, però que alhora incomprensiblement continua tenint la mateixa suficiència per embellir o devastar?

Eleh.

Eleh és això. Drones sinusoidals infinits, experimentació analògica i digital en forma d'ones que transcorren per l'asèpsia rítmica més insolent. I la pregunta que un es fa enfront d'aquest meravellòs Radiant Intervals (Important records/2010): com és possible que escoltant un inici tan pertorbador com 'Night Of Pure Energy' o l'enigmàtica 'Bright And central & The Sun Itself' se'm pugui posar la pell de gallina, si en teoria, manca dels elements essencials als que abans fèiem referència? És normal que escoltant a volum atronador 'Death Is Eternal Bliss' puguis arribar a entreveure (i comprendre) que més enllà dels dogmes, de l'ortodoxia musical dels nostres dies, puguis assolir una plenitud sensorial només reservada per als grans esdeveniments? La música de Eleh és la resposta.

Feia temps que no sentia parlar de 'música cerebral', una etiqueta molt de moda a finals dels noranta i que suposadament s'adeia a tot l'exposat anteriorment. Però avui veig que no. Eleh és música, si; pura i sensorial; també. Obra Mestra.

HALLOGALLO 2010 - Blinkgürtel 7" (Vampire Blues/2010)

Hallogallo 2010: una de les joies de l'any, sense dubte. Rotter & Co tornen a posar el llistó molt alt (de fet, inicien el camí des d'on el van deixar ençà) amb aquest single, anomenat Blinkgürtel (Vampire Blues/2010) de dos cançons excepcionals.

Krautrock fet pel pare del krautrock. Imprescindible i històric.

LCD SOUNDSYSTEM @ Razzmatazz, Barcelona 06/11/2010

El dj que obria la sessió, dj Pfff, va fer honor absolutament al seu nom. Pffffffff!!!!!!!!

Anem a les coses que interessen. Cuarta vegada de LCD Soundsystem. Es poden pensar moltes coses sobre el combo de James Murphy, però una d'elles està clara: LCD Soundsystem passaran a la història de la música. Simplement, per ser la banda que millor ha sabut combinar, de forma destil·lada i amb bon gust, tots i cadascun dels estils que han marcat el segle XX.

Del rock&roll que es ballava als grans teatres als anys 50, de l'hedonisme de la música disco al nihilisme punk (d'aquí i d'allà, britànic i americà); del pop de melodia eriçada i cristal·lina a la distorsió de guitarres progressiva i visceral; de la transformació de la música electrònica al techno i al house...LCD condensa en cadascuna de les cançons tot això i més. I a sobre són capaços de fer-ho en una sola cançó: 'I'm Losing My Edge' és la cançó definitiva que ha de servir per tancar un cercle, per sellar un segle d'estils musicals.

Tanmateix, jo em quedo amb els LCD en directe. I com ja us vaig avisar pel twitter de l'Apartament18, "No venim per James Murphy, venim per Pat Mahoney". I és que el bateria de LCD és el cos i l'ànima, la sang i l'esperit (sant). Tot passa per ell, una màquina endiablada del ritme, una non-stop machine que per si sol ja omple l'escenari, un corredor de fons amb baquetes a les mans. Si a tot això, li afegeixes al guitarrista dels Melvins, a Gavin Russom (respect!) i a un James Murphy en estat de gràcia, el resultat és infalible: una hora i mitja de rock, punk, disco, distorsió, subidón techno banyat amb unes lletres (cantades i cridades) antològiques.

La sala rebentanva mentre anaven caient cadascun dels clàssics: Get Yourself Clean, Get Innocuos, Daft Punk is playing in my house, Drunk girls, All my friends, Home i una eligíaca i exemplificant "YEAH", cançó-resum del que significa avui (i significarà per sempre) LCD Soundsystem.

Amén.

Per a que us pugueu fer una idea del que vam viure, us deixo el concert que LCD Soundsystem van fer el 10 de novembre al Alexandra Palace de Londres i que és molt semblant al que van fer a Barcelona.

WOODEN SHJIPS - Live at Primavera Sound 2009

I ja que estem posats a destruir-ho tot a cops de rock i psicodèlia, no podien faltar una de les meves bandes preferides dels últims temps: Wooden Shjips. Us deixo el directe que van fer l'any que van estar presents al Primavera Sound (2009), grabat en exclusiva per WFMU i que el Free Music Archive posa en circulació.

En aquest si que vaig estar i he de dir que, tot i que Wooden Shjips són una banda per a disfrutar-la de tu a tu, el concert fou impecable. Això si, en recintes petits, la sensació de núvol tòxic és encara millor. A gaudir.

PYRÉNÉES MUSIQUE

4 dies de tardor gens atonal: llums de verd decadent, grocs d'incessant eclipsi, vermells àlgids al punt d'ebullició. Recorrent altures mitjanes, veient com les nuvolades desperten les passions més inconfessables de la natura verda. Veure la neu blanca com guanya terreny i sentir -sentir- el degoteig incansable del manar celest. I no només natura: tot junt, un cúmul asèptic de gents i de cultura.

Penso en Ur i Angostrina. De valls curulles al ritme marcat per Brian McBride. Recordo creuar la vall perseguint a l'eixam d'abelles que ell m'havia promés. Puc dir que, per moments, hem vaig sentir un més de la fabulosa dansa de les abelles, a la meva manera. Percebre amb més d'un sentit -sentits- com la música fluïa en harmonia amb el paisatge, com els colors delicats i estàticament canviants del recorregut formaven un assemblatge amb el vaivé de cordes i teclats. Aquella lentitud afable i recognoscible d'anada i tornada, que marca la direcció i la distància a la qual es troben els elements essencials per continuar existint, tot sabent, que la música també en forma part de manera inherent. La natura m'ho va prometre i Brian McBride ho ha fet realitat.

Penso en Das i Age. Mentre les sinuoses corbes de nivell sobre les quals em desplaço són el meu únic lligam amb la realitat, espero un altre cop la pluja. Cridant de veu endins que jo també tinc por de Satanàs, com els escocesos valents. I que lluito amb les mateixes armes que ells, perquè lluito amb ells. Perquè la tormenta no és de pluja, és d'una electricitat que podríeu conèixer si en formeu part de la batalla. És l'electricitat en forma de puntejos que marca el principi i el final, que veu com s'apropen els núvols que marquen tempesta i que ens prepara per a l'enèsima descàrrega. Mogwai a l'estèreo, pendents del Déu i del Dimoni. I jo pendent de la tormenta. Esperant amb ànsia que comenci.

Pyrénées musique.

"LIVE FROM TOKYO" Documentary

Live From Tokyo Trailer from Lewis Rapkin on Vimeo.

ATP curated by ANIMAL COLLECTIVE

The first announcements chosen by Animal Collective for the line-up are:

ANIMAL COLLECTIVE
GANG GANG DANCE
LEE SCRATCH PERRY
ARIEL PINK'S HAUNTED GRAFFITI
BROADCAST
BLACK DICE
MEAT PUPPETS performing Up On The Sun
THE FROGS performing It's Only Right & Natural
IUD
OMAR-S
PRINCE RAMA
SPECTRUM
DENT MAY
GROUP DOUEH
THE BROTHERS UNCONNECTED
SUBLIME FREQUENCIES DJs + Films
DERADOORIAN
ZOMBY
VLADISLAV DELAY

SIX YEARS WITHOUT JOHN PEEL

Six years without John Peel. Six years without your inspiration. John Peel: the most important and inspirational music figure in the XX century.

Miss you, John.

L'APARTAMENT18: A SMALL SITE TRYING TO KEEP THE PEEL SPIRIT

MOTION SICKNESS OF TIME TRAVEL - Seeping Through The Veil Of Unconscious (Digitalis Limited/2010)

La veritat, no m'agrada la moda aquesta -perquè si, considero que simplement és una moda- que des de ja fa un temps envolta a desenes de segells undergrounds de tot el món, sobretot les relatives al drone i assimilats, a editar als seus grups en cassettes. Perquè se'm fa difícil comprendre com un format tan poc versatil i funcional, tècnicament desfasat, sigui devoció per a aquests artistes. Quan aquest haurien de saber que el format és el vinil.

Ja fa uns anys, quan es va començar a despertar tot el tema de les edicions en cassette, i abans que la revista Wire inclogués una columna dedicada exclusivament a les edicions en aquest format, ja vaig jurar i perjurar en els meus fòrums interns que mai, MAI, compraria un cassette. Per comprar ja hi ha el vinil.

Però després et passen coses com aquesta. Que et trobes pel camí un disc com el de Motion Sickness Of Time Travel, i te n'adones que només ha estat editat en cassette. 80 còpies que van volar el primer dia de posar-se a la venda a través del web de Digitalis. I es que aquest disc de Rachel Evans s'ho val.

Seeping Through The Veil Of The Unconscious (Digitalis Limited/2010) són 50 minuts de pura joia sonora, repartides en 3 cançons per cara, amb reminiscències als ambients enrarits i preciosos dels primers discos de Grouper, però en aquest cas, canviant la guitarra pels sintetitzadors. Són composicions basades en drones calavèrics, veus fantasmagòriques, i sons crepitants: un exemple perfecte d'això que s'anomena hauntology i que tantes bones referències ens ha donat als qui som amants del gènere (Svarte Greiner, Back To Comm, Philip Jeck, etc...).

En definitva, espero que Digitalis es posi les piles i reedita aquesta meravella en vinil, fent així que pugui inundar i omplir de bellesa trèmula els espais buits de l'Apartament18. Un gran disc a tenir en compte a les llistes del millor de l'any.

THE BLUUUUUUUUUUUEEESSSSS XPLOSIONNN!!!!!!

A per l'abonament del PS!!!!

TREMBLING BLUE STARS - Fast Trains And Telegraph Wires (Elefant Records/2010)

Lo prometido es deuda.

Aquest matí feia explícit a través del twitter la meva devoció per tot allò que toca Bobby Wratten. Però el desànim s'alenteix quan et diuen que aquest Fast Trains And Telegraph Wire (Elefant Records/2010) és l'últim disc de Trembling Blue Stars. Merda.

Mentre escric aquesta petita ressenya escolto el disc i tota le meva joventut em passa per davant. És una sensació agradable, perquè penso "Què bo!", "Què gran!" però quan torno a la realitat i les meues neurones tornen a la rutilant feina d'escriure sobre música, penso: Merda. L'últim disc de Trembling Blue Stars?

Segueixo a Robert Wratten des de The Field Mice, de Northern Picture Library i sempre he pensat que tot el bo i millor ho ha volcat a TBS. Para muestra un botón: s'acomiada amb un disc de pop clàssic, on les paraules Sarah o Shinkansen il·luminen els estrats de cada cançó, de cara cor, de cada racó d'aquest meravellós últim disc.

TBS posen a disposició d'aquell qui vulgui la banda sonora perfecta per acompanyar aquesta tardor freda, responent amb vols d'intimitat i mantes fetes de delicadesa. La veu de Beth Arzy segueix present, basculant entre allò terrenal i allò digne de les divinitats més inabarcables, enxamplant els puntejos de guitarra atemporals i els ritmes sintètics de les composicions de Wratten.

Trobaré molt a faltar a TBS. I em sembla que amb això, està tot dit.

GODFLESH - Streetcleaner (Mosh, 1989)

Parlar de Justin K. Broadrick és sinònim a l'Apartament18 d'allò que els feligresos en diuen "Paraula del Senyor". Fa dies que he tornat a una banda, a un disc, del tot definitiu i definitori. Encara no entenc com hi ha gent que parla de grindcore quan es refereixen a aquesta meravella de la música industrial, fosca, freda i dura anomenada Streetcleaner (Mosh, 1989) d'una de les bandes bàsiques per entendre les derivacions que ha anat fet el metal fins al nostres dies: Godflesh.

Un disc replet d'opressió mil·limètrica, malrollisme, violència tàcita, nihilisme pur i visceralitat a raudals. Des del principi amb els crits esmorteïts i ofegats de "Breed....like rats!" a les veus letals i pregravades de Devastator; les cançons que formen aquest disc desprenen una intensitat tan exagerada en l'ambient que es podria fer, fins i tot, perceptible als sentits menys entrenats. Un disc que ha estat una influència per al rock, per a l'experimentació, per al folk i fins i tot per a l'electrònica actual. Qualsevol excusa hauria de ser suficient per tornar i retornar a aquest Streetcleaner de Godflesh. Paraula de Déu.

ALL TOMORROW'S PARTIES DVD

Una de les últimes adquisicions que he fet i que t'obre els ulls a aquest fenòmen que és el festival All Tomorrows Parties. Un festival diferent (amb base en una ciutat de vacances anglesa, artistes i públic compartint bungalows, concerts improvisats, etc.) del qual encara no tinc clar que es pugui parlar d'un cert hedonisme pel que fa a la seva concepció, però amb una rigorositat a l'hora de programar d'escàndol.

Si esteu familiaritzats amb el festival Primavera Sound, reconeixereu que són els programadors d'un dels millors (per no dir el millor) escenari del festival, l'ATP. Barry Hogan és el cervell de l'invent, impulsat i curat l'any 1999 per Belle & Sebastian i que no ha parat de crèixer durant tots aquest anys, fins arribar a celebrar un holiday a Nova York, programar en base a allò que votaven els fans o fins i tot despertar a bandes mítiques com The Pop Group, Jesus Lizard o My Bloody Valentine.

Un visionat imprescindible per entendre que les coses es poden fer d'una manera diferent, la manera que agrada a l'Apartament18. "Totalmente a favor".

THE WORLD INTERNATIONAL JOHN PEEL DAY 2010

Sembla que no fa res que penjava a l'Apartament el logo del John Peel Day de l'any passat, on us prometia que des de l'A18 ho celebraríem amb una festa (i, a més, ho faig fer amb tota rotunditat). Doncs bé, un altre any i un altre John Peel Day que encara no puc celebrar. Però les converses ja estan iniciades i la maquinària funcionant....qui sap si d'aquí 1, 2 o 3 anys podem veure el logo del John Peel Day al costat del de l'Apartament18. Amb ganes i il·lusió tot és possible.

Avui és el John Peel Day 2010 i s'ha centralitzat amb una festa al Bloomsbury Bowling Lane de Londres. Amb 3 escenaris, més de 20 promotores implicades i més de trenta artista, sembla que per fi s'ha institucionalitzat lña celebració del que va ser el meu inspirador i una llegenda de la ràdio, o com a mi m'agrada definir "la figura musical més influent del segle XX".

A contiunuació us deixo informació completa, facilitada per Damnably, un dels organitzadors de l'event:

The Short: A collective of 20 Promoters, Labels, Zines and Radio DJs will be presenting over 30 acts & DJs on 3 stages in celebration of the man who gave us all good taste! The Blurb: John Peel was the greatest DJ the world has known and over the course of his 40-year career he rode on the crest of a wave bringing the best groundbreaking acts to the public. From T Rex, David Bowie, Elton, Captain Beefheart, The Slits, The Fall, Louden Wainwright, The Damned, PJ Harvey, Pulp, Laurie Anderson, Extreme Noise Terror to Nirvana, The White Stripes and many many more acts owed their lucky break/careers to John Peel. We will celebrate his legacy with red wine, loud music and a lot of dancing and laughter! The Good: Proceeds will go to the DEC Charity. The Promoters: Damnably / Dandelion FM / Fortuna Pop / Freedom of Expression / God Don’t like it / God Is In The TV / Gravid Hands / How Does it Feel To Be Loved? / Monotreme / Neo Magazine / Silver Rocket / Southern / Subba Cultcha / The Other Woman radio Show (Resonance FM) / Vacilando68 / Vacuous Pop / Wears The Trousers / WIAIWYA

THE BANDS BAANEEX / Bearsuit / Cosmic Shenngy / Cove / Hyrst / Horowitz / ice, sea, dead people / Indieoke / Mary Epworth and the Jubilee Band / Model Village / Nedry / NITKOWSKI / Smallgang / Stereolab (Laetitia DJ SET) / Superman revenge squad / Susie hug / Vatican Cellars

BAANEEX BAANEEX make fun, tunesome, rawcore noises; avant garde pop-punk ditties; post-rock dib-dabs and mellow, pensive warbles. Formed on February 12th 2010 the four-piece take in a diverse range of influences and sellotape them together into songs about Dracula, Dracula and swans.

Bearsuit Championed by BBC DJs including John Peel, Steve Lamacq, Huw Stephens, Rob Da Bank, Phill Jupitus, Marc Riley, Tom Robinson, Colin Murray, Gideon Coe and John Kennedy on XFM and voted Best Breakthrough Act at CMJ in a New York Times poll of conference badge holders and received shining reviews including Pitchfork. “In an era when almost everything is quite like something else, Bearsuit are not quite like anything.” John Peel

Cosmic Shenngy A rare show by Cosmic Shenngy (“An ambassador for the Chinese avant-garde” – TIME) one time ‘Hang the Box’ drummer (China’s first punk rock band who signed to Cherry Red) and daughter of a Cosmonaught, who dropped the sticks to pursue a more experiemntal space/krautrock bent. Shenngy has collaborated with Elliott Sharp, Alvin Curran, Damo Suzuki and Blixa Bargeld. She also performs as ‘White’ with Shou Wang from ‘Carsick Cars’ and has toured with Neubauten.Cosmic Shenngy will also DJ Techno/German House/Dub Step/Raggae and Kraut/Space Rock.

Crumbling Ghost Riff-Tastic Post-Doom/Prog-Folk from Damo Suzuki’s loudest backing band, that recently super-rocked with Stinking Lizaveta.

Cove London’s Cove are a three peiece rock band who deal in mighty fine riffage over DC basslines and intelligent drumbeats; for fans of Hoover, AC/DC and Slint. Their latest album ‘Show Me Your Nature’ was released earlier this year on Unlabel…expect more to come!

Former Utopia Radio 6/Resonance FM featured, genre defying intelligent edgy song smith that producing the kind of mortally sad, black humoured alt. folk that reminiscent of Lambchop, Mountain Goats and on occasion Shellac. George plays Guitar and is from East London, Rama drums and is from East Seoul. Russ plays Bass and is from Romford and 100% of Russell and the Wolf Choir. They’ve gigged with Steve Malkmus, Shonen Knife, Moon Mama (Afrirampo), Julie Doiron, Thee More Shallows, Mick Turner (Dirty Three) and David Grubbs. “Like (smog) on holiday in Shellac”Drowned in Sound

Horowitz Horowitz formed in 2004 as a three-piece bedroom project. Expect Pavement-esque guitar mangling and Subway Organization style noise pop. “If the restarted Hadron collider proves to have half as much furniture-wrecking power as a Horowitz chorus, then we’re all in trouble. For other bands, Horowitz make lesson one quite simple: have tunes. Loads of them.” – In Love With These Times in Spite of These Times

ice, sea, dead people Ice, Sea, Dead People are three child-men from London who are sick and tired of rock music that isn’t. Inspired by art-rock and punk luminaries such as Fugazi, Liars, Erase Errata, Black Eyes, et al, the trio are more than content to punch through the ceiling of their peers to achieve an even more liberal approach to their explosive sound formed from sharp riffery, rhythmic foreplay and peaking with esoteric vocals. Everything is distorted, most of it is screamed and all of it is energetic. “One of the loudest new bands I’ve seen in a long while… Properly forthright, in-your-face rock music.” Steve Lamacq – BBC 6 Music (’6 Music Unsigned Band of the Week’) “Sawtooth plosives of guitars strung like catapults and screams at exactly the right frequency to be heard by humans.” Plan B Magazine (RIP)

Indieoke (2 sets) If you’ve ever fancied giving Albarn, Ditto, Curtis, Cocker, Kapranos and the like a run for their money by fronting your own indie band then Indieoke is the place to do it. Thier amazing live band will take to the stage and belt out the indie classics, for your pleasure, while you, the REAL stars, take turns in joining the band for one number at a time. Members of the audience (YOU!) take the spotlight to belt out such monster songs as, There she goes, Take Me Out, Common People, Panic, Where’s Me Jumper, 7 Nation Army, Hounds of Love, Love Will Tear Us Apart and Buddy Holly and TEENAGE KICKS for this very special John Peel Day Indieoke! Recommended by Lauren Laverne BBC 6 Music

Lail Arad Young, up and coming folk singer/songwriter and engaging performer, who has played with the likes of Devendra Banhart and has a growing reputation on the London folk scene.

Mary Epworth and The Jubilee Band Psych soul Chanteuse Mary Epworth’s music calls to mind the lushness of Holland era Beach Boys, the plugged in folk of Fairport Convention and the heavy fuzz of Flower Travellin’ Band. Mary’s harpsicord, synth and harmony laden debut album is being recorded as we speak. It’s as mesmerising as it is unnerving.” The Guardian “Imagine a folk Black Sabbath with brass band accompaniment and you’re there. I’ve never heard anything like this. More, please!” Terrascope

Model Village Model Village is a new band, with a new beginning; they have all done lots of things before.. but why live in the past, they ask, why not live in the model village of the future? If you can think of nothing better than coming home, popping off your shoes and settling into a lush bed of indie jangle-tinged folk, then step this way, into your new compact abode … They’ve been playing out with; Casiotone for the painfully alone, Allo Darlin’, Singing Adams, Pony Collaboration, Jeremy Warmsley, Six toes, and Get Cape, Wear Cape, Fly.

Nedry Nedry are Matt Parker, Chris Amblin and Ayu Okakita. Following a series of internet based interactions between 2007 and 2008, the three-piece decided to meet face-to-face in the spring of 2008 and since then they have exploded! The band have seen an incredible amount of Radio play-particularly from Huw Stephens on Radio One who loves them! Endless glowing reviews and massive tours followed. John Peel almost certainly would have approved of this innovative genre hopping act. “(Nedry) reinvent the (trip-hop) genre on their terrific debut, a futuristic sonic collage of dreamy glitch-folk, shimmering electronica and weapons grade dubstep percussion.” **** UNCUT “Intriguing and fantastic!” John Kennedy – XFM

NITOWSKI Nitkowski’s music consists of interlocking guitar and drum figures with sparse vocals, and is inspired by the uncompromising attitude and caustic atmosphere of This Heat, the clinical, deceptively simple technicality of Botch, the interlocking tones of Indonesian Gamelan music, the cyclical rhythms of some African folk music, and the wonder of gin. “One of those bands who’s [sic] songs just don’t go anywhere.” Downtuned.net

Paul Hawkins Formed from a ragbag gang of outsiders and fronted by the most singular frontman in Britain today Paul Hawkins (and his outfit, Thee Awkward Silences) is smart, intriguing and wildly entertaining outsider pop mavericks.

smallgang Sounding something like Johnny Cash fronting Sonic Youth or Smog’s Bill Callahan holding his own in front of Dinosaur Jr, anyone who loves exciting and intelligent rock music will find something to love in the repertoire of Smallgang. The band have just recorded their 2nd album and it is being mastered in Echolab Denton by Midlake/New Pornographers/Silkworms favourite sound tech Matthew Barnhart. “falling somewhere between Regeneration-era The Divine Comedyand Stephen Malkmus at his most post-punk.” God Is In The TV

Stereolab (Laetitia DJ SET) DJ Set from Laetita Sadier-founding member of super legendary uber cool band ‘Stereolab’. Formed in 1990 and saw global success with their mix of hypnotic experimental electronica and naive French pop. They recorded 8 John Peel sessions and remain one of the most influential UK acts.

Superman Revenge Squad Superman Revenge Squad is one bloke from Croydon, called Ben, and an acoustic guitar. He is sometimes joined by a man called Martin, and a cello.

Susie Hug Susie first came to prominence fronting The Katydids, and following collaborations with acts such as The Blue Aeroplanes and Fatima Mansions, has seen a solo career flourish with albums recorded with Travis and most recently Calexico, who backed Susie on her latest release ‘Tucson Moonshine’ on Vacilando ‘68 Recordings.

Theo One man math rock band Sam Knight, Taut, chugging guitar loops layer up with frenetic tapping patterns that interweave in spiraling complexity before near sub-atomically precise, powerhouse drumming.

Vatican Cellars Hailing from London and Orange County The Vatican Cellars write songs about death, loss and guilt. They write songs late at night from the bottom of a bottle of wine, songs that are sung down the phone in the early hours, songs that bring to mind Nick Drake, The Lilac Time and Tindersticks.

Your New Friend Named after an obscure Smog song, this new acoustic duo features ultra baritone voiced Simon Kobayashi (smallgang), with Sun Kil Moon-esque guitar workouts from Alex Carter (Armchair Songs). They play incredibly pretty songs with a rare level of skill and complexity.

Shops#2: CD.DROME (Barcelona/Catalonia)

Vaig encetar, fa un temps, aquest apartat de l’Apartament18 amb una de les millors botigues de discos del món: Rough Trade, de Londres. Doncs ara li toca el torn a una de les millors tendes de discos del país: Cd.drome, de Barcelona.

Tot i que també té una seu a Madrid, us parlaré exclusivament de la botiga de Barcelona. L’any 1992, en ple apogeu de l’indie, obria Cd.drome les seves portes, per oferir una alternativa a les manides botigues de discos més clàssiques i generalistes del carrer Tallers. Cd.drome es convertia així en la referència especialitzada en indie i electrònica de la ciutat, per anar derivant fins avui dia també amb clàssics ben seleccionats i “influències” (tal i com ells ho referencien).

Situada en una de les zones de Barcelona més privilegiades per als amants de les botigues de discos, Cd.drome es troba exactament al carrer Valldonzella, a mig camí del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el mític carrer dels Tallers.

És una botiga de dimensions reduïdes, molt a joc amb el seu caràcter minimalista, tant per l’estructura de la botiga com pel seu immillorable contingut. A l’entrada hi ha un petit aparador on normalment hi pengen (literalment) les últimes novetats, tant en vinil com en cd. L’espai de Cd.drome és d’aquells que dóna goig per la seva pulcretat i ordre, però ojo, els racs de cd molts cops no estan ben ordenats, sinó que sembla que s’han intentat ordenar, sempre de manera alfabètica (incloent alguna referència a bandes concretes o segells).

La primera impressió és la d’estar enfront d’una botiga cuidada al detall. Els racs de cd ocupen tota la part esquerra de l’habitacle. En primer terme hi ha una cuidada selecció de novetats de música electrònica -techno, house, IDM, minimal, pop electrònic- diferenciats també per segells -Warp, Planet Mu, Touch, 12k- i per estils. Un apartat molt ajustat de hip hop separa la part electrònica de la resta. La manera d’exposar les novetats, situades enfront el client i a sobre dels racks del cd, de manera vertical, és una forma clàssica de les botigues de música d’arreu. Per últim, cal dir que la part de música electrònica és un dels punts forts de Cd.drome.

Continuant amb els cd, seguidament de l’electrònica hi ha la part d’indie. Indie per definir estils que van del pop més clàssic al noise més extrem, de referències cuidades de doom metal o l’alt-country més recent, del punk al glow-pop, o del weird folk a l’experimentació industrial. Una cuidadíssima selecció de novetats omplen els racks, que també estan ordenats de forma alfabètica tot i que també hi ha referències a bandes i segells. A la part final es poden trobar apartats més diversos: bandes i segells estatals, un petit tast de jazz de vanguarda, LTM i post-punk. Ja al final de l’apartat de cd hi ha un moble que s’ocupa de les “influències” més clàssiques, molt limitat però molt ben escollit: de Antonio Carlos Jobim als Byrds, de Bob Dylan a Fela Kuti, de Townes Van Zandt a Serge Gainsbourg i Jacques Brel. Imprescindibles que completen la manida selecció de cd.

Un dels punts més forts de Cd.drome és el seu apartat de vinil. No tant pel que fa al pop/rock -que és molt menor a la dels cd, i es queda un pèl justa- sinó que compta amb una de les millors col·leccions de música electrònica del país. Minimal, indietrònica, techno, dubstep o microhouse són alguns dels estils escollits per a la trufada selecció. Els vinils s’ubiquen de manera perpendicular als cd, ocupant pràcticament al menys la meitat de la botiga.

A sobre el taulell hi podeu trobar les novetats en vinil, amb una manera molt adequada de mostrar-les per, alhora, emmagatzemar-les a la vista del client. També hi destaca una petita part dedicada als boxsets i llibres i uns racks d’ofertes interessant però poc trufat.

Us puc assegurar que Cd.drome és una de les millors botigues de discos que he visitat i que s’assimila molt a les petites tendes ben cuidades i dissenyades, amb un tracte afable i molt correcte, que he pogut visitar. Hem recorda molt a Sonic Boom de Toronto o a la Second Layer de Londres.

En definitiva, Cd.drome és bàsicament una botiga de novetats, que es pot associar al risc i a les propostes minoritàries amb tot el valor afegit que això li suposa. De visita obligatòria per als amants de la bona música.

WEED HOUNDS - Beach Bummed 7'' (Iron Pier/2010)

Gràcies a Mark Whitby de Dandelion Radio ja fa uns dies que no paro d'escoltar aquest single de 7'' dels novaiorquesos Weed Hounds, titulat Beach Bummed (Iron Pier/2010).

Dos cançons de guitarres incisives, d'aspecte molt indies, que els emparenta amb l'escena més emo, i en conseqüència, més pop. Vehiculades per la veu de Laura Catalano (sic!) s'assemblen a Deerhoof en les formes. La cara A del single, Beach Bummed, s'està convertint en una de les cançons que més escolta últimament. Havent tastat tot el que tenen editat, espero el seu disc de debut impacient.

THE CLIENTELE - Minotaur (Pointy Records/2010)

Una de les bandes que sempre ha format part de la vida de l'Apartament18 quan encara no era ni Apartament18. El 6 de setembre s'edita Minotaur (Pointy records/2010), un nou mini album de The Clientele, banda assenyada amb l'ortodoxia del pop més fràgil i que està format per 6 cançons de tendència més vivaç -alerta, el cinquè tema és un spoken word preciós-esculpides a ritme d'aquest pop sempre banyat per la pluja i les boires angleses. Un encert més en la seva dilatada carrera cap al premi. Bravo.