NOVELLER - Live @ ISSUE PROJECT ROOM 14.01.2010

La música de Noveller és embriagadora. Dit així, fins i tot podria arribar a sonar cursi. Però és la sensació real que em deixa. Una música que comença amb carantonyes i acaba embolcallan-te completament, suaument, però amb una finalitat: estrenyer sense compassió.

Sarah Lipstate, guitarrista procuradora de sons i melodies reverberants, videoartista projectual, ha format part de bandes com Cold Cave, Parts & Labor o One Umbrella, a més de compartir feedback amb Aidan Baker (Nadja) o Rhys Chatham.

Aquesta sessió en directe per a la Issue Project Room -un espai dedicat a les performance de música experimental, video, pel·lícules i literatua situat a Brooklyn- està composta per tres temes de guitarres enceses i de volatilitat elèctrica. Sense dubte, la sessió que més estic escoltant en repeat-mode. Delicatessen.

JEFRE CANTU-LEDESMA - Bloodstream Sermon (Arbor/2010)

Fan de tot el que toca aquest home, Jefre Cantu-Ledesma. Des de Tarentel (pura màgia per a l'oient distret) passant per The Alps, el gust de les edicions de Root Strata fins arribar a l'ingent ritme de publicacions en solitari d'aquest mestre de l'experimentació sonora. En aquest cas, un cassette editat per Arbor que porta per títol Bloodstream Sermon, format per dos composicions llargues de drones i electrònica infinita, rítmica perpètua i so monoaural que va lliscant com si res, amb la voluntat de deixar a l'oient en un estat paral·lel, corprenedor. Entre La Monte Young, Charlemagne Palestine o, més recent, Eleh. Música per a gaudir-la a les fosques i a volum atronador. Levitant.

AUTRE NE VEUT - Autre Ne Veut (Olde English Spelling Bee/2010)

Podríem discutir si la cisma en el nou món modern d'això anomenat chillwave (abans hypnagology pop, per als puretes) és el disc Causers Of This de Toro Y Moi -ressenyat a l'Apartament18. Podríem.

Però el que ha deixat per a la posteritat un disc de pop en garrafa de vuit litres, 80's condensats en sintetitzador, falsettos, puresa pop, electrònica de 2x2, fantasia, extraterrestres i bon gust és Autre Ne Veut. Una per una, totes les cançons que desfilen pel seu disc homònim Autre Ne Veut (Old English Spelling Bee/2010) són causa i conseqüència de la seva pròpia metàstasi pop. És que...a cas no es desferma l'eufòria continguda en cançons com 'Two Days Of Rain'? Però alerta, estic parlant d'eufòria de dormitori, aquella que solament comprén quan un està tancat en si mateix. I aquest disc té aquesta capacitat: si te'l poses de fons, notaràs que cada cop deixes de prestar més atenció a allò que estaves fent i tot es concentra en mirar a l'aparell reproductor i dir en veu alta: "joder, que bo..." I fins aquí. Fins que algú altre, en una altra dimensió, torni a pulsar el play.

ELEH - Radiant Intervals (Important records/2011)

Cada Obra (en majúscula, no hi cap un terme menor per abastar la llista d'encerts al llarg del temps) de Eleh, és una volta de rosca més als conceptes predefinits i dogmatitzats d'allò que tenim entès -o així ens ho han fet creure- que ha de ser la música: un dispendi més o menys curt, més o menys llarg, de melodies precioses o devastadores, cultes o arrítmiques encapsulades per al consum. Però...i quan no hi ha res de tot això? Què passa quan no hi ha una base melòdica que sustenti aquesta capacitat de fer-nos emocionar, però que alhora incomprensiblement continua tenint la mateixa suficiència per embellir o devastar?

Eleh.

Eleh és això. Drones sinusoidals infinits, experimentació analògica i digital en forma d'ones que transcorren per l'asèpsia rítmica més insolent. I la pregunta que un es fa enfront d'aquest meravellòs Radiant Intervals (Important records/2010): com és possible que escoltant un inici tan pertorbador com 'Night Of Pure Energy' o l'enigmàtica 'Bright And central & The Sun Itself' se'm pugui posar la pell de gallina, si en teoria, manca dels elements essencials als que abans fèiem referència? És normal que escoltant a volum atronador 'Death Is Eternal Bliss' puguis arribar a entreveure (i comprendre) que més enllà dels dogmes, de l'ortodoxia musical dels nostres dies, puguis assolir una plenitud sensorial només reservada per als grans esdeveniments? La música de Eleh és la resposta.

Feia temps que no sentia parlar de 'música cerebral', una etiqueta molt de moda a finals dels noranta i que suposadament s'adeia a tot l'exposat anteriorment. Però avui veig que no. Eleh és música, si; pura i sensorial; també. Obra Mestra.

KAOTEE - Day By Daylight (Emanuel Satie remix)

Emanuel Satie, dj i productor alemany, ens ha enviat directament a la bústia del soundcloud de l'Apartament18 el remix que ha fet del 'Day By Daylight' de Kaotee. Un rework en clau techno que reforça la part melòdica d'aquesta meravella de cançó. Aquí la teniu:

free download: KAOTEE - DAY AT DAYLIGHT (EMANUEL SATIE REMIX) by Emanuel Satie

THICK SHAKES - Why Buy The Cow (Aurora 7 records/2011)

Thick Shakes han tornat a enviar a l'Apartament18 el que serà el seu nou single de 7'' editat per Aurora 7 records. Why Buy The Cow (Aurora 7 records/2011) són tres cançons magnífiques de garatge i punk-rock, melodies enganxosesi farfissa, tal i com ja ens tenien acostumats. Ojito al hit 'Go Back To New York' digne dels millors singles fets a la costa oest a finals dels anys seixanta (Sonics, The Music Machine), tot i que ells són de la costa est, de Boston, concretament. Una de les bandes de l'Apartament18.

DISPIRIT - Rehearsal At Oboroten (demo/2010)

Impressionant primera demo en cassette de Dispirit. Dues cançons que avancen enmig les tenebres del black metal i del doom més proper a l'sludge menys clàssic, i és que Dispirit disparen amb bala en aquest Rehearsal Of Oboroten (demo/2010): terrorífiques sessions de cridoria aguda i ofegada entre soroll reverberant, teranyina de feedback hipnòtic i guitarres atronadores que s'allarguen fins al dia del judici final. Excel·lent.

The Dead C - Patience (Ba Da Bing/2010)

The Dead C són una de les bandes de referència de l'Apartament18. Recordo que els vaig descobrir fa uns quants anys a Cd.drome, mentre remenava discos en la meva obsessió pels sons foscos i industrials (això sí, ni gòtics ni artys) una etiqueta recordava al futur propietari de la peça que The Dead C eren un dels pares del post-punk, experimentals i gens ortodoxos. Aquesta explicació va fer que adquirís el disc i, als pocs segons, ja tenia un referent.

Després d'ésser rescatats per Sonic Youth l'any 2002 en el seu All Tomorrow's Parties, The Dead C es retroben en una segona joventut, que han aprofitat perfectament aquests últims anys amb gires i discos. Si aquesta es medís per la qualitat de la seva música, pareix que no els hi hagin passat els anys. La prova de tot això: Patience (Ba Da Bing/2010), disc d'estudi del power trio, quatre cançons d'experimentació sonora, orgànica, amb guitarres i percussions al límit, transitant per llargs camins instrumentals d'energia noise i energia punk.

Disc imprescindible. I van...

SEAWORTHY & MATT ROSNER - Two Lakes (12K/2010)

Fantàstic tractat d'electroacústica i drones estratosfèrics feta pels genis de Seaworthy & Matt Rosner en aquest Two Lakes (12K/2010), un disc estructurat a partir de les gravacions de camp fetes en paratges naturals de Nova Gales del Sud, a Austràlia, en els llacs Meroo i Termeil.

Investigació sonora que no perd el rumb i que es capaç d'establir un discurs homogeni i ferm, en un àmbit advers i clarament complicat per a segons quina orella. A mi m'ha deixat glaçat (en el bon sentit de la paraula, of course) i fa dies que li dono al repeat.

Música de sensacions.

AIAS - A La Piscina (Carpark/2010)

Diferents dj's de WFMU (free-form radio station a qui l'Apartament18 dóna suport) estan punxant molt últimament al trio català AIAS, des que van publicar el seu primer single per a un dels segells que més està fent pel pop del segle XXI, Carpark Records.

El seu disc de debut, A La Piscina (Carpark/2010) s'emparenta amb aquesta explosió de bandes fèmines (a la Dum Dum Girls, The Splinters o Vivian Girls, per posar els exemples més obvis) que relliguen cançons quotidianes amb guitarres encesses i emmascarades amb la pintura que s'utilitzava en l'indiepop lo-fi dels primers 90. Una llaminadura pop de qualitat.

HALLOGALLO 2010 - Blinkgürtel 7" (Vampire Blues/2010)

Hallogallo 2010: una de les joies de l'any, sense dubte. Rotter & Co tornen a posar el llistó molt alt (de fet, inicien el camí des d'on el van deixar ençà) amb aquest single, anomenat Blinkgürtel (Vampire Blues/2010) de dos cançons excepcionals.

Krautrock fet pel pare del krautrock. Imprescindible i històric.

BARN OWL - Ancestral Star (Thrill Jockey/2010)

Si seguiu el twitter de l'Apartament18, fa pocs dies vaig recomanar aquesta meravella del duo Barn Owl. Ancestral Star (Thrill Jockey/2010) és un tractat de doom tenebrós, un disc on el pes de les guitarres és evident, com també ho és el seu tractament àrid així com la utilització de drones en base a vells sintetitzadors modulars i un tractament molt haunt de les veus que assomen de manera fantasmagòrica en el disc.

Acostumats com ens tenien a perseguir l'estela dels últims Earth, en aquest disc Barn Owl recreen un paisatges més propers a l'apocalipsi, alentat sobretot quan apareixen les cordes de violí gravades per a l'ocasió de Marielle Jakobsons de Darwinsbitch. Disco a tenir en compte a les llistes del millor de l'any. Avisats esteu, fans de SunnO))).

UMBERTO - Prophecy Of The Black Widow (Not Not Fun/2010)

M'he quedat impressionat amb el disc que s'ha tret de la màniga Matt Hill sota el psedònim Umberto, que passa a engrossar la ja de per si llarga llista de noms imprescindibles que ha anat parint la factoria de Not Not Fun records.

Prophecy Of The Black Widow (Not Not Fun/2010) són vuit temes de clara tendència score cinematogràfica, tintada pels horror films d'aires '80, que a mi personalment, em recorden a uns Goblin passats pel tamís synth-wave. Tot i això, és un album de creix a cada escolta, que es dilata en el temps i en l'espai i que més enllà de les clares referències que abans he refenciat, també s'amaga un tel de rock instrumental, de cuidada carència post que es va fent forta tal i com avança el disc i es dissipa la boira.

Un disc especial, de tirada limitadíssima, imprescindible si encara penseu que la música era un element fonamental en les pel·lícules de Carpenter o Argento de fa 30 anys.

MOTION SICKNESS OF TIME TRAVEL - Seeping Through The Veil Of Unconscious (Digitalis Limited/2010)

La veritat, no m'agrada la moda aquesta -perquè si, considero que simplement és una moda- que des de ja fa un temps envolta a desenes de segells undergrounds de tot el món, sobretot les relatives al drone i assimilats, a editar als seus grups en cassettes. Perquè se'm fa difícil comprendre com un format tan poc versatil i funcional, tècnicament desfasat, sigui devoció per a aquests artistes. Quan aquest haurien de saber que el format és el vinil.

Ja fa uns anys, quan es va començar a despertar tot el tema de les edicions en cassette, i abans que la revista Wire inclogués una columna dedicada exclusivament a les edicions en aquest format, ja vaig jurar i perjurar en els meus fòrums interns que mai, MAI, compraria un cassette. Per comprar ja hi ha el vinil.

Però després et passen coses com aquesta. Que et trobes pel camí un disc com el de Motion Sickness Of Time Travel, i te n'adones que només ha estat editat en cassette. 80 còpies que van volar el primer dia de posar-se a la venda a través del web de Digitalis. I es que aquest disc de Rachel Evans s'ho val.

Seeping Through The Veil Of The Unconscious (Digitalis Limited/2010) són 50 minuts de pura joia sonora, repartides en 3 cançons per cara, amb reminiscències als ambients enrarits i preciosos dels primers discos de Grouper, però en aquest cas, canviant la guitarra pels sintetitzadors. Són composicions basades en drones calavèrics, veus fantasmagòriques, i sons crepitants: un exemple perfecte d'això que s'anomena hauntology i que tantes bones referències ens ha donat als qui som amants del gènere (Svarte Greiner, Back To Comm, Philip Jeck, etc...).

En definitva, espero que Digitalis es posi les piles i reedita aquesta meravella en vinil, fent així que pugui inundar i omplir de bellesa trèmula els espais buits de l'Apartament18. Un gran disc a tenir en compte a les llistes del millor de l'any.

PAPA M - Live at ATP Festival New York 2010

Meravellós i extrany set que va brindar David Pajo -de qui us he parlat en algunes ocasions a l'Apartament18, i per a mi, membre de la Santíssima Trinitat del post-rock- sota el pseudònim de Papa M a l'últim festival All Tomorrow's Parties celebrat a la ciutat de Nova York. Música ambiental, íntima i incisiva guiada pels puntejos de guitarra i sintetitzadors electrònics. Un gust per a l'oïda, i és que el que aquest home toca es convertiex en or.

Podeu descarragar el set concret clicant aquí. Gentilesa de Free Music Archive.

TREMBLING BLUE STARS - Fast Trains And Telegraph Wires (Elefant Records/2010)

Lo prometido es deuda.

Aquest matí feia explícit a través del twitter la meva devoció per tot allò que toca Bobby Wratten. Però el desànim s'alenteix quan et diuen que aquest Fast Trains And Telegraph Wire (Elefant Records/2010) és l'últim disc de Trembling Blue Stars. Merda.

Mentre escric aquesta petita ressenya escolto el disc i tota le meva joventut em passa per davant. És una sensació agradable, perquè penso "Què bo!", "Què gran!" però quan torno a la realitat i les meues neurones tornen a la rutilant feina d'escriure sobre música, penso: Merda. L'últim disc de Trembling Blue Stars?

Segueixo a Robert Wratten des de The Field Mice, de Northern Picture Library i sempre he pensat que tot el bo i millor ho ha volcat a TBS. Para muestra un botón: s'acomiada amb un disc de pop clàssic, on les paraules Sarah o Shinkansen il·luminen els estrats de cada cançó, de cara cor, de cada racó d'aquest meravellós últim disc.

TBS posen a disposició d'aquell qui vulgui la banda sonora perfecta per acompanyar aquesta tardor freda, responent amb vols d'intimitat i mantes fetes de delicadesa. La veu de Beth Arzy segueix present, basculant entre allò terrenal i allò digne de les divinitats més inabarcables, enxamplant els puntejos de guitarra atemporals i els ritmes sintètics de les composicions de Wratten.

Trobaré molt a faltar a TBS. I em sembla que amb això, està tot dit.

ALL TOMORROW'S PARTIES DVD

Una de les últimes adquisicions que he fet i que t'obre els ulls a aquest fenòmen que és el festival All Tomorrows Parties. Un festival diferent (amb base en una ciutat de vacances anglesa, artistes i públic compartint bungalows, concerts improvisats, etc.) del qual encara no tinc clar que es pugui parlar d'un cert hedonisme pel que fa a la seva concepció, però amb una rigorositat a l'hora de programar d'escàndol.

Si esteu familiaritzats amb el festival Primavera Sound, reconeixereu que són els programadors d'un dels millors (per no dir el millor) escenari del festival, l'ATP. Barry Hogan és el cervell de l'invent, impulsat i curat l'any 1999 per Belle & Sebastian i que no ha parat de crèixer durant tots aquest anys, fins arribar a celebrar un holiday a Nova York, programar en base a allò que votaven els fans o fins i tot despertar a bandes mítiques com The Pop Group, Jesus Lizard o My Bloody Valentine.

Un visionat imprescindible per entendre que les coses es poden fer d'una manera diferent, la manera que agrada a l'Apartament18. "Totalmente a favor".

BALAM ACAB - See Birds EP (Tri Angle/2010)

Sense dubte, un dels EPs de l'any 2010 per a l'Apartament18. Amb reminiscències al millor Burial, l'ambient i dubstep de Balam Acab en el seu debut 'See Birds' (Tri Angle/2010) és eteri, emocional. Són quatre magnífiques composicions de pop narcòtic, però també banyat amb ritmes subversius, corrents. Tots sabíem que el millor dubstep es trobava enmig la densa boira. A Balam Acab els trobareu allí.

Shops#2: CD.DROME (Barcelona/Catalonia)

Vaig encetar, fa un temps, aquest apartat de l’Apartament18 amb una de les millors botigues de discos del món: Rough Trade, de Londres. Doncs ara li toca el torn a una de les millors tendes de discos del país: Cd.drome, de Barcelona.

Tot i que també té una seu a Madrid, us parlaré exclusivament de la botiga de Barcelona. L’any 1992, en ple apogeu de l’indie, obria Cd.drome les seves portes, per oferir una alternativa a les manides botigues de discos més clàssiques i generalistes del carrer Tallers. Cd.drome es convertia així en la referència especialitzada en indie i electrònica de la ciutat, per anar derivant fins avui dia també amb clàssics ben seleccionats i “influències” (tal i com ells ho referencien).

Situada en una de les zones de Barcelona més privilegiades per als amants de les botigues de discos, Cd.drome es troba exactament al carrer Valldonzella, a mig camí del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el mític carrer dels Tallers.

És una botiga de dimensions reduïdes, molt a joc amb el seu caràcter minimalista, tant per l’estructura de la botiga com pel seu immillorable contingut. A l’entrada hi ha un petit aparador on normalment hi pengen (literalment) les últimes novetats, tant en vinil com en cd. L’espai de Cd.drome és d’aquells que dóna goig per la seva pulcretat i ordre, però ojo, els racs de cd molts cops no estan ben ordenats, sinó que sembla que s’han intentat ordenar, sempre de manera alfabètica (incloent alguna referència a bandes concretes o segells).

La primera impressió és la d’estar enfront d’una botiga cuidada al detall. Els racs de cd ocupen tota la part esquerra de l’habitacle. En primer terme hi ha una cuidada selecció de novetats de música electrònica -techno, house, IDM, minimal, pop electrònic- diferenciats també per segells -Warp, Planet Mu, Touch, 12k- i per estils. Un apartat molt ajustat de hip hop separa la part electrònica de la resta. La manera d’exposar les novetats, situades enfront el client i a sobre dels racks del cd, de manera vertical, és una forma clàssica de les botigues de música d’arreu. Per últim, cal dir que la part de música electrònica és un dels punts forts de Cd.drome.

Continuant amb els cd, seguidament de l’electrònica hi ha la part d’indie. Indie per definir estils que van del pop més clàssic al noise més extrem, de referències cuidades de doom metal o l’alt-country més recent, del punk al glow-pop, o del weird folk a l’experimentació industrial. Una cuidadíssima selecció de novetats omplen els racks, que també estan ordenats de forma alfabètica tot i que també hi ha referències a bandes i segells. A la part final es poden trobar apartats més diversos: bandes i segells estatals, un petit tast de jazz de vanguarda, LTM i post-punk. Ja al final de l’apartat de cd hi ha un moble que s’ocupa de les “influències” més clàssiques, molt limitat però molt ben escollit: de Antonio Carlos Jobim als Byrds, de Bob Dylan a Fela Kuti, de Townes Van Zandt a Serge Gainsbourg i Jacques Brel. Imprescindibles que completen la manida selecció de cd.

Un dels punts més forts de Cd.drome és el seu apartat de vinil. No tant pel que fa al pop/rock -que és molt menor a la dels cd, i es queda un pèl justa- sinó que compta amb una de les millors col·leccions de música electrònica del país. Minimal, indietrònica, techno, dubstep o microhouse són alguns dels estils escollits per a la trufada selecció. Els vinils s’ubiquen de manera perpendicular als cd, ocupant pràcticament al menys la meitat de la botiga.

A sobre el taulell hi podeu trobar les novetats en vinil, amb una manera molt adequada de mostrar-les per, alhora, emmagatzemar-les a la vista del client. També hi destaca una petita part dedicada als boxsets i llibres i uns racks d’ofertes interessant però poc trufat.

Us puc assegurar que Cd.drome és una de les millors botigues de discos que he visitat i que s’assimila molt a les petites tendes ben cuidades i dissenyades, amb un tracte afable i molt correcte, que he pogut visitar. Hem recorda molt a Sonic Boom de Toronto o a la Second Layer de Londres.

En definitiva, Cd.drome és bàsicament una botiga de novetats, que es pot associar al risc i a les propostes minoritàries amb tot el valor afegit que això li suposa. De visita obligatòria per als amants de la bona música.

COSMETICS - Sleepwalking 7" (Captured Tracks/2010)

Molt molt molt xulo, aquest nou single de 7" de Cosmetics. Sleepwalking (Captured Tracks/2010) està format per dos cançons, la primera, amb el mateix nom que el single Sleepwalking , és tecno-pop de qualitat, amb aquella dosi d'innocència -suposo que per la veu llunyana i anèmica de la cantant que recita lentament a ritme de beat- que la fa trepidant. The Cries, la segona cançó, està més encarada al ritme 4/4 i la modulació sintètica, recordant els singles que als 90' editava Karl Bartos. En definitiva, bon tecno-pop (però més pop que tecno).