HEAVY WINGED - Sunspotted (Type/2010)

Brutalíssim disc de soroll i fúria orgànica del trio Heavy Winged en aquest Sunspotted (Type/2010). Dos cançons, una a cada cara, que recorden el bo i millor dels primers i immaculats trànsits instrumentals de Sonic Youth plens d'energia elèctrica, però en aquest cas, acompanyat d'una bateria tempestuosa que, en el primer tall del disc, exaspera per la intensitat amb la que condueix al combo per rutes extremes de pols i cendra.

En el segon tema del disc, més relaxats (si es pot utilitzar aquest terme) la guitarra va creant un continuum a mode de drone tenebrós (mil exemples de Southern Lord i un de vàlid: Yellow Swans) que s'allarga fins als 24 minuts d'epopeia noise. Sublim.

JENNY AND JOHNNY - I'm Having Fun Now (Warner Bros/2010)

No, no és un disc mainstream. Si, és un disc de pop. És un molt bon disc de pop, de rock, d'emocions que per saber-les, les sabem totes. No hi ha secrets a descobrir, ni paranys en els quals es pugui caure. Jenny And Johnny -ella, pèrfida de Rilo Kiley; ell, tripulant de la banda d'Elvis Costello- han editat un disc d'amor, odi, de passar-ho bé. Un disc de melodies agradables que basculen entre el pop més acadèmic i el rock de manual. No passaran a la història (com la majoria de grups de pop de guitarres, simplement, perquè les places per aquest menester ja estan totes cobertes des dels anys 70); la qual cosa no significa que no es pugui acabar disfrutant d'un disc preciós, orgullós de ser festiu en la seva màxima concepció.

Perquè I'm Having Fun Now (Warner Bros/2010) conté cançons que et poden alegrar el dia. I no una, sinó moltes. I, sense cap tipus de dubte, aquesta és la principal dificultat del pop, avui dia. Tant si val les formes, les lletres o els sentiments. Tant dóna. Un acords ben col·locats, unes entonacions adequades. O sigui, el mateix de tota la vida. Recursos que et poden salvar un dia. El bo de tot això, és que aquest disc no et salvarà d'un dia. Te'n salvarà de molts.

JEFRE CANTU-LEDESMA - Bloodstream Sermon (Arbor/2010)

Fan de tot el que toca aquest home, Jefre Cantu-Ledesma. Des de Tarentel (pura màgia per a l'oient distret) passant per The Alps, el gust de les edicions de Root Strata fins arribar a l'ingent ritme de publicacions en solitari d'aquest mestre de l'experimentació sonora. En aquest cas, un cassette editat per Arbor que porta per títol Bloodstream Sermon, format per dos composicions llargues de drones i electrònica infinita, rítmica perpètua i so monoaural que va lliscant com si res, amb la voluntat de deixar a l'oient en un estat paral·lel, corprenedor. Entre La Monte Young, Charlemagne Palestine o, més recent, Eleh. Música per a gaudir-la a les fosques i a volum atronador. Levitant.

AUTRE NE VEUT - Autre Ne Veut (Olde English Spelling Bee/2010)

Podríem discutir si la cisma en el nou món modern d'això anomenat chillwave (abans hypnagology pop, per als puretes) és el disc Causers Of This de Toro Y Moi -ressenyat a l'Apartament18. Podríem.

Però el que ha deixat per a la posteritat un disc de pop en garrafa de vuit litres, 80's condensats en sintetitzador, falsettos, puresa pop, electrònica de 2x2, fantasia, extraterrestres i bon gust és Autre Ne Veut. Una per una, totes les cançons que desfilen pel seu disc homònim Autre Ne Veut (Old English Spelling Bee/2010) són causa i conseqüència de la seva pròpia metàstasi pop. És que...a cas no es desferma l'eufòria continguda en cançons com 'Two Days Of Rain'? Però alerta, estic parlant d'eufòria de dormitori, aquella que solament comprén quan un està tancat en si mateix. I aquest disc té aquesta capacitat: si te'l poses de fons, notaràs que cada cop deixes de prestar més atenció a allò que estaves fent i tot es concentra en mirar a l'aparell reproductor i dir en veu alta: "joder, que bo..." I fins aquí. Fins que algú altre, en una altra dimensió, torni a pulsar el play.

ELEH - Radiant Intervals (Important records/2011)

Cada Obra (en majúscula, no hi cap un terme menor per abastar la llista d'encerts al llarg del temps) de Eleh, és una volta de rosca més als conceptes predefinits i dogmatitzats d'allò que tenim entès -o així ens ho han fet creure- que ha de ser la música: un dispendi més o menys curt, més o menys llarg, de melodies precioses o devastadores, cultes o arrítmiques encapsulades per al consum. Però...i quan no hi ha res de tot això? Què passa quan no hi ha una base melòdica que sustenti aquesta capacitat de fer-nos emocionar, però que alhora incomprensiblement continua tenint la mateixa suficiència per embellir o devastar?

Eleh.

Eleh és això. Drones sinusoidals infinits, experimentació analògica i digital en forma d'ones que transcorren per l'asèpsia rítmica més insolent. I la pregunta que un es fa enfront d'aquest meravellòs Radiant Intervals (Important records/2010): com és possible que escoltant un inici tan pertorbador com 'Night Of Pure Energy' o l'enigmàtica 'Bright And central & The Sun Itself' se'm pugui posar la pell de gallina, si en teoria, manca dels elements essencials als que abans fèiem referència? És normal que escoltant a volum atronador 'Death Is Eternal Bliss' puguis arribar a entreveure (i comprendre) que més enllà dels dogmes, de l'ortodoxia musical dels nostres dies, puguis assolir una plenitud sensorial només reservada per als grans esdeveniments? La música de Eleh és la resposta.

Feia temps que no sentia parlar de 'música cerebral', una etiqueta molt de moda a finals dels noranta i que suposadament s'adeia a tot l'exposat anteriorment. Però avui veig que no. Eleh és música, si; pura i sensorial; també. Obra Mestra.

THICK SHAKES - Why Buy The Cow (Aurora 7 records/2011)

Thick Shakes han tornat a enviar a l'Apartament18 el que serà el seu nou single de 7'' editat per Aurora 7 records. Why Buy The Cow (Aurora 7 records/2011) són tres cançons magnífiques de garatge i punk-rock, melodies enganxosesi farfissa, tal i com ja ens tenien acostumats. Ojito al hit 'Go Back To New York' digne dels millors singles fets a la costa oest a finals dels anys seixanta (Sonics, The Music Machine), tot i que ells són de la costa est, de Boston, concretament. Una de les bandes de l'Apartament18.

DISPIRIT - Rehearsal At Oboroten (demo/2010)

Impressionant primera demo en cassette de Dispirit. Dues cançons que avancen enmig les tenebres del black metal i del doom més proper a l'sludge menys clàssic, i és que Dispirit disparen amb bala en aquest Rehearsal Of Oboroten (demo/2010): terrorífiques sessions de cridoria aguda i ofegada entre soroll reverberant, teranyina de feedback hipnòtic i guitarres atronadores que s'allarguen fins al dia del judici final. Excel·lent.

The Dead C - Patience (Ba Da Bing/2010)

The Dead C són una de les bandes de referència de l'Apartament18. Recordo que els vaig descobrir fa uns quants anys a Cd.drome, mentre remenava discos en la meva obsessió pels sons foscos i industrials (això sí, ni gòtics ni artys) una etiqueta recordava al futur propietari de la peça que The Dead C eren un dels pares del post-punk, experimentals i gens ortodoxos. Aquesta explicació va fer que adquirís el disc i, als pocs segons, ja tenia un referent.

Després d'ésser rescatats per Sonic Youth l'any 2002 en el seu All Tomorrow's Parties, The Dead C es retroben en una segona joventut, que han aprofitat perfectament aquests últims anys amb gires i discos. Si aquesta es medís per la qualitat de la seva música, pareix que no els hi hagin passat els anys. La prova de tot això: Patience (Ba Da Bing/2010), disc d'estudi del power trio, quatre cançons d'experimentació sonora, orgànica, amb guitarres i percussions al límit, transitant per llargs camins instrumentals d'energia noise i energia punk.

Disc imprescindible. I van...

CREEPOID - Horse Heaven (Ian Records/2011)

Creepoid, des de Filadèlfia, ens han enviat un enllaç a l'Apartament18 per a què catem el seu disc de debut, titulat 'Horse Heaven' i que s'ha estrenat digitalment el dia 11 de gener d'aquest any.

Un disc fantàstic que recorre el traçat marcat pel rock de guitarres més incisives i brumoses, entre la nocturnitat de Bedhead, el Neil Young elèctric més contingut, la psicodèlia tormentosa dels llargament (eternament?) enyorats The Beta Band o la dualitat a quatre bandes de Black Mountain.

Amb un single de debut l'any 2010, Creepoid han estat nomenats millors artistes de l'any 2010 per al programa de música indie The Key de la ràdio WKXP de Filadèlfia.

Aquí el bandcamp d'aquesta gent: http://creepoid.bandcamp.com/

Tal i com m'han demanat, us deixo un parell de cançons del disc que us podeu descarregar fent click aquí. El disc de debut el podeu adquirir digitalment via Bandcam o en format LP via Ian Records .

BLACK MOUNTAIN TRANSMITTER - Black Goat Of The Woods (Aurora Borealis/2010)

La imprescindible Aurora Borealis (proveïdora habitual de material fosc, de soroll, de metal i doom de l'Apartament18) ha reeditat una joia de Black Mountain Transmitter que l'any 2009 ja es va possar en circulació en cd-r d'escassíssima tirada. Aquest Black Goat Of The Woods (Aurora Borealis/2010) comença i acaba de la mateixa manera: un tintineig de campanes anuncia un viatge a les catacombes més fosques del drone, de l'electrònica i la hauntology més espesa, una escapada a paisatges gèlids i tenebrosos. Bellesa sonora i foscor sensorial. Com us he explicat al twitter: near-frozen death sounds.

SEAWORTHY & MATT ROSNER - Two Lakes (12K/2010)

Fantàstic tractat d'electroacústica i drones estratosfèrics feta pels genis de Seaworthy & Matt Rosner en aquest Two Lakes (12K/2010), un disc estructurat a partir de les gravacions de camp fetes en paratges naturals de Nova Gales del Sud, a Austràlia, en els llacs Meroo i Termeil.

Investigació sonora que no perd el rumb i que es capaç d'establir un discurs homogeni i ferm, en un àmbit advers i clarament complicat per a segons quina orella. A mi m'ha deixat glaçat (en el bon sentit de la paraula, of course) i fa dies que li dono al repeat.

Música de sensacions.

AIAS - A La Piscina (Carpark/2010)

Diferents dj's de WFMU (free-form radio station a qui l'Apartament18 dóna suport) estan punxant molt últimament al trio català AIAS, des que van publicar el seu primer single per a un dels segells que més està fent pel pop del segle XXI, Carpark Records.

El seu disc de debut, A La Piscina (Carpark/2010) s'emparenta amb aquesta explosió de bandes fèmines (a la Dum Dum Girls, The Splinters o Vivian Girls, per posar els exemples més obvis) que relliguen cançons quotidianes amb guitarres encesses i emmascarades amb la pintura que s'utilitzava en l'indiepop lo-fi dels primers 90. Una llaminadura pop de qualitat.

K-X-P - K-X-P (Smalltown Supersound/2010)

Una de les primeres bandes que hem van impressionar quan vaig començar a escoltar de manera frenètica el show de John Peel a Radio 1 de la BBC fou Op:l Bastards. Després dels anys, i sense saber-ho, cau a les meves mans el disc de K-X-P, una banda que em va deixar una gran impressió amb el tema que van incloure al recopilatori On Fire del prestigiós segell noruec de músiques possibles Smalltown Supersound. I quina és la meva sorpresa quan, engrescat amb l'escolta del disc de K-X-P, em trobo que el cap pensant de tota la festa és Timo Kaukolampi, el mateix que hi havia al darrere d'aquella primera obsessió anomenada Op:l Bastards.

Ara, ajudat per lluminàries de la talla de Jimi Tenor o Aaviko, es treu de la màniga un disc de krautrock que recorda als millors passatges dels Can menys orgànics i més progressius, tot sense deixar de banda les melodies del pop, tal i com ho feien tan bé Silver Apples. Una de les influències inqüestionables també és la de Suicide, ja que les cançons estan banyades per aquells ritmes motorik que tant agraden a Martin Rev.

Un disc que no estarà entre els millors de l'any, però una grata sorpresa per als que gaudiu, com jo, del bon krautrock.

RANGDA - False Flag (Drag City/2010)

Si hi ha un concert del que guardo un record imborrable va ser el de Six Organs Of Admittance en un Tanned Tin. Un Ben Chasny desbocat, intentant dominar l'electricitat de la seva guitarra, que relligava amb les percusions tribals d'un Chris Corsano ferotge a la bateria. Després d'això, s'han publicat discos superlatius de Six Organs Of Admittance i de col·laboracions diverses de Chris Corsano, però el disc que m'ha deixat la sensació més propera al que vaig viure aquell dia ha estat aquest False Flag (Drag City/2010) de Rangda.

En aquest cas, s'uneix al duo Sir Richard Bishop, que aporta, via guitarra i piano, una estabilitat a la locura de Chasny a la guitarra i Corsano a la bateria, clarinet i òrgan.

Del quasi bé speed-metal de la brutal i iniciàtica "Waldorf Histeria" fins acabar amb "Sarcophagi" una jam de 13 minuts de crescendos incessants.

CUCHILLO - Duat EP (Limbo Starr/2010)

No us descobriré res si us dic que Cuchillo són un dels imprescindibles de l'Apartament18. Ahir vaig estar escoltant el seu nou EP Duat, i una de les conclusions a les que vaig arribar és que cada cop s'assemblen més a una de les millors bandes de doom de per aquí: Orthodox. Les guitarres lentes i plenes de pols i aridesa marcant un camí tènebre de rock cru a cau d'orella, fan que les tres noves cançons continuïn vagant per aquest desert imaginari en el qual Cuchillo és la seva banda sonora. Molt grans.

HALLOGALLO 2010 - Blinkgürtel 7" (Vampire Blues/2010)

Hallogallo 2010: una de les joies de l'any, sense dubte. Rotter & Co tornen a posar el llistó molt alt (de fet, inicien el camí des d'on el van deixar ençà) amb aquest single, anomenat Blinkgürtel (Vampire Blues/2010) de dos cançons excepcionals.

Krautrock fet pel pare del krautrock. Imprescindible i històric.

aTELECINE - aVigillant Carpark EP 7'' (Pendu Sound Recordings/2009)

Feia temps que anava al darrere de aTelecine, la banda de noise amb influències industrials de Sasha Grey (preferida de l'Apartament18, you know) i Pablo St Francis i finalment ha caigut a les meves mans el seu darrer single de 7" en forma d'EP: aVigillant Carpark. Són sis cançons que es mouen entre la lliure deconstrucció del soroll i el metal més experimental, molt en l'ona de bandes com Swans o els Throbbing Gristle més salvatges.

Aquest EP és un trip ruidós que es fa curt, amb una peça central que juga amb el white noise de manera sublim. L'artwork corre a càrrec de Todd Brooks i inclou un collage de l'actriu. És la seva primera referència, quan ja té editat el seu llarg "A Cassette Tape Culture", també a Pendu Records.

Molt fans de tot plegat.

LCD SOUNDSYSTEM @ Razzmatazz, Barcelona 06/11/2010

El dj que obria la sessió, dj Pfff, va fer honor absolutament al seu nom. Pffffffff!!!!!!!!

Anem a les coses que interessen. Cuarta vegada de LCD Soundsystem. Es poden pensar moltes coses sobre el combo de James Murphy, però una d'elles està clara: LCD Soundsystem passaran a la història de la música. Simplement, per ser la banda que millor ha sabut combinar, de forma destil·lada i amb bon gust, tots i cadascun dels estils que han marcat el segle XX.

Del rock&roll que es ballava als grans teatres als anys 50, de l'hedonisme de la música disco al nihilisme punk (d'aquí i d'allà, britànic i americà); del pop de melodia eriçada i cristal·lina a la distorsió de guitarres progressiva i visceral; de la transformació de la música electrònica al techno i al house...LCD condensa en cadascuna de les cançons tot això i més. I a sobre són capaços de fer-ho en una sola cançó: 'I'm Losing My Edge' és la cançó definitiva que ha de servir per tancar un cercle, per sellar un segle d'estils musicals.

Tanmateix, jo em quedo amb els LCD en directe. I com ja us vaig avisar pel twitter de l'Apartament18, "No venim per James Murphy, venim per Pat Mahoney". I és que el bateria de LCD és el cos i l'ànima, la sang i l'esperit (sant). Tot passa per ell, una màquina endiablada del ritme, una non-stop machine que per si sol ja omple l'escenari, un corredor de fons amb baquetes a les mans. Si a tot això, li afegeixes al guitarrista dels Melvins, a Gavin Russom (respect!) i a un James Murphy en estat de gràcia, el resultat és infalible: una hora i mitja de rock, punk, disco, distorsió, subidón techno banyat amb unes lletres (cantades i cridades) antològiques.

La sala rebentanva mentre anaven caient cadascun dels clàssics: Get Yourself Clean, Get Innocuos, Daft Punk is playing in my house, Drunk girls, All my friends, Home i una eligíaca i exemplificant "YEAH", cançó-resum del que significa avui (i significarà per sempre) LCD Soundsystem.

Amén.

Per a que us pugueu fer una idea del que vam viure, us deixo el concert que LCD Soundsystem van fer el 10 de novembre al Alexandra Palace de Londres i que és molt semblant al que van fer a Barcelona.

LAS RODILLERAS - Horror Pleni (Disundead Records/2010)

Ok, english mode.

Las Rodilleras are three girls from Valencia doing their best: a great rock&roll inspired by the dark bands of the eighties (there, Misfits; here, Desechables) with smart lyrics and visceral guitar riffs.

You can download for free her first record called Horro Pleni (Disundead Records/2010), and you can also buy it (9€, click here).

Three girls + punk-rock band + darkness....mate, if you follow regularly l'Apartament18 you know what I like! Listen to it!

BARN OWL - Ancestral Star (Thrill Jockey/2010)

Si seguiu el twitter de l'Apartament18, fa pocs dies vaig recomanar aquesta meravella del duo Barn Owl. Ancestral Star (Thrill Jockey/2010) és un tractat de doom tenebrós, un disc on el pes de les guitarres és evident, com també ho és el seu tractament àrid així com la utilització de drones en base a vells sintetitzadors modulars i un tractament molt haunt de les veus que assomen de manera fantasmagòrica en el disc.

Acostumats com ens tenien a perseguir l'estela dels últims Earth, en aquest disc Barn Owl recreen un paisatges més propers a l'apocalipsi, alentat sobretot quan apareixen les cordes de violí gravades per a l'ocasió de Marielle Jakobsons de Darwinsbitch. Disco a tenir en compte a les llistes del millor de l'any. Avisats esteu, fans de SunnO))).