




Enguany ha fet 10 anys que visito el Sónar, des del 2001. I sempre de manera molt concreta: al de Dia i en divendres, a poder ser.
Hi havia moltes coses interessants el divendres dia 18, començant per un Phil Nibblock amb Carles Casas que, per problemes de logística, no vaig poder veure. Llàstima. El drone etern i infinit de Nibblock és d’escola clàssica i em feia molt de goig poder veure les seves variacions en directe, ara que últimament he disfrutat moltíssim del seu Touch Three, triple disc que va editar Touch ja fa uns anys.
En entrar vaig comprovar que la crisi no ha arrivat al Sónar -a l’igual que tampoc ho va fer al PS- i que la gent omplia els diferents espais del CCCB. Una volta de reconeixement pel SonarVillage i pel SonarDome -on vaig poder degustar la proposta de Pursuit Groves, que no em va convèncer- i temps per veure l’exposició del SonarMàtica, enguany dedicada a la robòtica. La vaig trobar un pèl simplista ja que el fet d’emmarcar-se en un possible “retorn” dels robots, és un tema que, de ben segur, dóna per a molt més, i en aquest cas es va quedar en un intent poc profund i rellevant. Una llàstima amb les esxpectatives creades al voltant del plantejament inicial fet pels organitzadors.
També és una llàstima que hagi deixat d’existir la fira discogràfica en favor d’una mostra de productes per a professionals. Penso que una de les coses que feia al Sónar diferent eren els espais com els de la Fira, que eren immensos, amb multitud de propostes úniques que només les podies trobar en un festival de les seves característiques (recordo stands japonesos i grecs, de la gent de Capsule i del Supersonic, d’infinitat de segells importantíssims consagrats i encara per batejar, etc...una delícia) i que podies perdre molt de temps parlant i relacionant-te amb la gent. En aquest cas, s’ha passat a una mostra més especialitzada i sectorial, que deixa de banda a aquells que no ens interessa tant la forma i manera de concebre-la i crear-la, sinó que més aviat ens decantem per degustar-la, absorvir-la i fer-la nostra. Igual que amb la fira editorial, que abans ocupava un espai propi i ha quedat reduïda a un stand de disseny on habitualment se situen les radios (per cert, aquest any RNE i ScannerFM).
Pel que fa a l’apartat musical, vaig poder veure com el cas de BRUNA no és flor d’un dia. Un directe preciós, potent (era possiblement l’adjectiu que pensava que mai podria utilitzar en el seu cas) molt ben definit, abordant els temes del seu meravellós disc de debut amb ritme i amb un volum considerable. Ple de gent i triomf assegurat. Bé per ell i per Spa.rk. Opinió contrariada per a BRADIEN, qui no em fan ni la més mínima gràcia. Una música que, tot i beure d’un discurs situat molt prop del minimalisme i del detallisme preciocista, amb molta economia de mitjans, fa que es perdin en temes sumament monòtons i de poc calat emocional. Em van semblar freds i incapaços de transmetre aquesta alegria implícita que porta associada el tipus de pop de joguina que practiquen. Decepcionants.
Decepcionant tampoc és la paraula per definir el show de KING MIDAS SOUND. Kevin Martin i la seva crew es van plantar a l’escenari SonarHall per destrossar (en el sentit literal de la paraula) els temes de dub narcòtic i nocturn del seu disc de debut. Aixó no significa que la demostració de múscul i agressivitat feta per Martin no valgués la pena, que va ser espectacular, però cal no confondres amb la idea de què jo anava a veure una proposta totalment diferent, anava a veure una música relaxada i cerebral, amb molts de matissos diferents, a escoltar una veu situada més prop del crooner que del gangsta. I em vaig trobar amb una descàrrega industrial de decibels brutal, més pròpia de The Bug que no pas de KMS, amb la intensitat que això fa guanyar al seu show, d’acord, però amb la radicalitat de les formes amb les que eliminen qualsevol rastre de la delicadesa preconcebuda en la seva música. Una fou una decepció, perquè el show va ser brutalíssim, però no anava a veure a The Bug, anava a veure una cosa molt diferent.
I d’allí a fer temps per recuperar forces (amb el cap pensant en el viatge de tornada) i poder veure uns 30 minuts de NOSAJ THING, increïble en les formes musicals, però decebedor en relació amb el seu joc de visuals. El seu directe és molt molt semblant al disc, tot i que veure els efectes de la manipulació de tot el seu instrumentari digital dóna força a la seva posada en escena. Una degustació plàcida d’un dels millors discos editats a principis d’any.
Pel camí vaig poder anar escoltant coses que em van agradar i d’altres que no tant. Sobretot em quedo amb Nedry -que venien auspiciats per la BBC Introducing, aquest any curada per l’inefable Huw Stephens- i amb New Young Pony Club, intensos i ballables a parts iguals.
En definitiva, he començat dient-vos que la crisi no s’ha notat. Potser, ben mirat, no s’ha notat en la forma (ple a vessar) però si en el fons. Un Sónar que s’ha estrenyit el cinturó i ha optat per optimitzar els seus recursos. Espero que algun dia torne a trobar aquell Sónar que era molt més que música. Perquè enguany he trobat bàsicament música. Així que fins l’any vinent.






Sempre em passa el mateix quan arribo al Tanned Tin: penso que enguany serà la definitiva, que enguany estarà de gom a gom, que es començarà a perdre l’encant aquest que el fa ser diferent a qualsevol altre festival; penso en els molts de comentaris que llegeixo pels fòrums on hem moc habitualment, “que sí, que enguany nosaltres també venim”, “aquest serà el nostre primer any i he convençut a una amiga (a la que la música ni fu ni fa) per a que també baixi” i tal i tal. Són aquests comentaris que et possen la pell de gallina, perquè penses que la màgia del Tanned s’acabarà, i que res tornarà a ser com abans.
DIVENDRES
I si, a primera hora de la tarda, va caure el segon premi. Thee, Stranded Horse em va transportar a un nou horitzó sensitiu, aquell on convergeixen les arrels més profundes de la música, gràcies a les magnífiques melodies de la seva cora, amb el pop coral d’última (i perquè no, primera) generació. No canta massa bé, però toca els instruments de corda que dóna gust. Amb dues cores diferents i una guitarra elèctrica de jazz (si, aquelles que no tenen cos, i que són simplement un esquelet sense afinadors per a les cordes) em va deixar bocabadat amb unes melodies melancòliques acompanyades d’aquest regust roots que té la seva música. 40 minuts inoblidables.
DISSABTE
No vaig poder veure a Richard Buckner per qüestions logístiques, però ja havia ocupat el meu seient per gaudir dels magnífics The Wows, una banda de Nova York que es desgrana amb Ching Chong Song, que ja havien actuat a la matinal. Un grup de pop hereu del millor Jonathan Richman, amb una grandiosa vocalista accidental (Julie no toca habitualment amb The Wows) que feia engrandir unes composicions que tan bebien del soul com del pop més planer. Un gran concert.
Ja queda menys per al tanned Tin de 2011.

Van obrir la vetllada Keelhaul, combo de speedmetal que ni fu ni fa. Graven per a Hydrahead, segell que comanda Aaron Turner, cap visible d'Isis, fet que els ha portat a fer la gira completa amb ells. Per als amants dels gènere menys exigents podien semblar interessants (guanyant punts a favor en les ràpides composicions instrumentals) però molt previsibles alhora d'enfocar temes de bon metal.
El que és impressionant és el show de Dälek. No tant per l'efecte sorpresa (ja vam disfrutar-los al Tanned Tin) però si per la força, la intensitat i l'actitud del duo sobre l'escenari. Molt més intensos que en l'anterior show, el flow físic i directe del MC cobreix a la perfecció els opressius ritmes a base de samples sinestros i poderosos escopits per l'altra part de grup, situant-se amb mig peu en el gangsta rap més clàssic i propers a la distorsió desbordant de My Bloody Valentine. Una proposta molt suggerent, basada sobretot en el seu últim disc, l'excel·lent Gutter Tactics (Ipecac, 2009). Hi ha moments que sembla com si un camió de gran tonatge et passes per sobre. Ràbia i fúria urbana des de Nova York. Grans.

I després de posar-nos en situació, la intensitat en majúscules va arribar d'una de les bandes més en forma d'aquest postrock escorat al metal més pesat: ISIS. La formació de Los Angeles va deixar patent la seva habilitat per recrear paisatges atenuats juntament amb una desbordant capacitat de devastació total, amb un punch que en directe encara encadila més que no en disc. Un set estructurat a partir dels temes que conformen el seu últim treball, Wavering Radiant (Ipecac, 2009) que la crítica ha considerat el seu disc més accessible. Un directe rotund, ple d'energia i amb un nivell d'intensitat desaforat, on van anar desgranant els temes, fins arribar a un bis descomunal amb Carry i la grandíssima Celestial (The Tower). En definitiva, un directe aplastant d'un dels grups més emblemàtics i representatius del post-metal.


MELVINS + BIG BUSINESS + PORN
25.11.09 / SALA APOLO / BCN
Visita en sala d'una de les bandes més mítiques i influents dels últims anys: Melvins. Després de la seva apabullant visita al PS 2008, amb una banda totalment renovada -amb els dos Big Business ja com a membres fixes- que encara donen més força als directes de la banda de Buzz Osborne i Dale Crover.
Les sensacions a l'entrar a la sala Apolo de Barcelona venien condicionades pel repàs de camisetes identificatives: de Baroness a Jesus Lizard, de Opeth a Ocean. I moltes camisetes dels Melvins. De les històriques.
El que en principi havia de ser un triple cartell (Melvins+Big Business+Porn) es va convertir en un doble set dels Melvins i Porn fent de teloners. Així doncs, els primers compassos els van iniciar el trio Porn, amb una primera cançó plena de distorsió guitarrera samplejada amb una infinitat d'efectes i pedals i un baix amordassat. A ells, se'ls hi va unir Dale Crover a la bateria i el combo va guanyar més força instrumental. Es pot dir que la proposta de Porn no és novedosa -post-metal de llarga instrumentalització- però el directe és sòlid i ofereix més que no pas el que prometen en disc.

Formació actual dels Melvins: Buzz, Warren, Crover, Willis
I després els Melvins. No cal dir que la banda de Buzz i Crover és una influència directa en tot (TOT) el rock dels primers 90 fins a l'actualitat. La seva sòlida voluntat d'experimentació els hi ha suposat el reconeixement dels sectors més crítics i influents, tot i que no ha arribat al gran públic. La formació sempre ha patit canvis constants, sobretot al baix, i això ha fet que en tots els discos editats per la banda hi hagin connotacions sonores ben diferents, però totes del tot aprofitables.
El primer set dels Melvins fou espectacular. Crover a la bateria i Buzz guitarra i veu. Una lliçó de 40 minuts de punk rock de la vella escola, d'aquella que comença amb les ensenyances dels imprescindibles Black Flag. Un directe potent, sec, auster, melòdic i amb molt d'humor negre. Simplement, un moment àlgid per disfrutar i reconèixer la influència d'aquest grandíssim grup.

Llavors, els dos Big Business -que cada cop semblen més una banda homenatge als mateixos Melvins- es van unir per construir un bloc potent hereu dels millors Black Sabbath, amb una sonoritat pesada i contundent. El set es va centrar sobretot en els seus dos últims discs (sense tenir en compte l'últim disc de remescles, es clar) amb els moments àlgids de "The Bit", "Hooch" o la increible "Night Goat". El final, amb un Jared Warren al mig de la pista escupint un salvatge spoken word i a dalt l'escenari els dos bateries creant una magnífica teranyina de ritmes entrecreuats per acabar amb un colossal final ple de fúria i amb Jared navegant a la deriva per sobre els caps de la gent que omplia la sala.
En definitiva, una banda mítica, amb un nivell enorme i mestres d'una escola que encara avui dia provoca rampells entre el dogma del rock, per la seva exploració constant amb uns resultats molt suculents. Una banda necessària a tots els nivells.
MARK McGUIRE - Misunderstandings (Deception Island)
PULLED APART BY HORSES - st (V2/Coop)
SUPERCHUNK- No Pocky For Kitty (Merge)
AIAS - A La Piscina (Carpark)
APPARAT - DJ Kicks (K7)
LAETITIA SADIER - The Trip (Drag City)
BILL ORCUTT - A New Way To Pay Old Debts (Palilalia Records)
SILVESTER ANFANG - Kosmies Slachtafval (Aurora Borealis)
RENE HELL - Porcelain Opera (Type)
BRIAN ENO - Small Craft On A Milk Sea (Warp)
CHEAP TIME - Fantastic Explanations (and similar situations) (In The Red)
THE POP GROUP - Y (and Ever) (Rhino)
CARCASS - Heartwork (Earache Records)
FRED I SON - Diu que no sap què vol (Sones)
SHACKLETON - Man On A String Parts 1 & 2 (Woe To The Septic Heart!)