THE TELESCOPES - Taste (What Goes On/1989)

S'ha de mirar amb un cert prisma el debut dels britànics The Telescopes. A l'època, podia passar per un enèssim i pusilànim disc de shoegaze prematur, aquell estil emparentat amb la fúria de The Jesus And Mary Chain i els instrumentals narcòtics de Spacemen 3. Però tots aquests anys després, i atenent al revival que s'està vivint actualment d'aquestes bandes que intenten sonar com ho feien Ride, Chapterhouse o Swervedriver, el debut de The Telescopes, titulat Taste (What Goes On/1989), esdevé actualment un sisma entre els discos que es van publicar a aquella època, per enfocar-se sense condicions a una immediatesa descomunal en base al soroll rutilant de la seva proposta.

Un disc que s'obre amb el mid-tempo 'And Let Me Drift Away', on s'ensenya el que no serà aquest disc: pop emocional cuinat a foc lent en base a guitarres cristalines. Res de tot això.

D'aquí al final del disc es presenta una pulsió catàrtica de feedback desbocat, de soroll volàtil, però melòdic -estem parlant de pop, per molt de soroll que es faci- a través de cançons enèrgiques, intenses, agressives i viscerals. Quan acaba el disc, pots tenir la sensació d'estar esgotat, com si t'haguessin exprimit fins a la última gota. Una altra vegada: res de tot això. Torneu a pulsar el play i doneu mitja volta més en sentit horari al volum del reproductor. Goig de distorsió. Goig de música.

ONEIDA w/ PTERODACTYL - The Green Corridor Series I (Altin Village & Mine Records/2010)

Primer 12" d'una sèrie de splits EP que edita Altin Village & Mine Records sota el lema de The Green Corridor Series. En aquest cas, dos bandes conegudes (i preferides!) de l'Apartament18: Oneida -possiblement, la millor banda instrumental del moment- i Pterodactyl, banda amiga de Brooklyn i que llueixen una instrumentalitat digna dels primers.

He estat buscant aquest EP compartit desesperadament des de que el vaig escoltar ja fa uns mesos al programa Another Nice Mess de Marcelle, que se'l va afiançar en la seva última visita a Nova York, ja que va compartir cartell amb Pterodactyl en una de les moltes sessions que va impartir al llarg i ample de la City.

Sis temes conformen el LP, 2 d'Oneida (els dos primers) i 4 de Pterodactyl. Confiança instrumental i molta psicodèlia ben entesa en aquest assaig de música sense pretensions. Espero veure per on van les línies de les noves col·laboracions per a les Green Corridor Series. De moment, millor impossible.

FRIDAY VISIONS: HOT SUMMER, UNLUCKY JAPAN

OL'DIRTY DIAMOND# SPIRITUALIZED - Live At The Royal Albert Hall

Curiositat 1: Quan era més jove (...ejem) tenia una camisa, que havia reciclat de no recordo quin parent, que quan me la posava sempre m'imaginava que m'anava a imagen y semejanza de Jason Pierce. Me veia reflectit. Només em feien falta els exquisits i eterns pantalons platejats que Mr. Spaceman lluia a la gira del 98 per arribar a creure'm que tenia el poder d'enllaçar melodies eternes amb bacanals de soroll incontrolable i crescendos infinits. Jo i Jason Pierce erem la mateixa persona.

Curiositat 2: La primera vegada que vaig veure a Spiritualized en directe vaig creure. No sé en què, però em va créixer al meu interior un fe divina. Encara perdura.

Curiositat 3: En aquells concerts de volum estratosfèric (no era com ara, que totes les bandes volen tocar a 120 dB) hi havia una fumera que, si no estaves atent i no sabies que eren Spiritualized els que estaven tocant, et podies pensar que estaves molt a prop de patir una desgràcia en les teves pròpies carns.

Curiositat 4: Tinc la meva camiseta de Spiritualized descolorida, polsosa, desfilada...però més custodiada que el sant sudari.

Curiositat 5: Sonant a volum atronador a la meva habitació juvenil "Ladies & Gentleman We Are Floating In Space" -la cançó- la meva mare assoma el cap per la porta i diu: -Això sembla música de Misa!!! Definitivament, les mares sempre tenen la raó.

Curiositat 6: L'eriçada de pell del moment "Ladies & Gentleman/Can't Help" no me l'ha produït ningú encara.

Curiositat 7: "Vull les Nike platejades que Jason porta ficades!!!" va ser un sms que vaig escriure mentre admirava a Spiritualized en un directe apoteòsic. L'interessada el va rebre 2 mesos després. Suposo que alguna ona elèctrica va interferir.

En definitiva, i en vista a les curiositats exposades, podeu imaginar que aquest Live At The Royal Albert Hall és molt més que un disc per a mi. Paraula de Jason.

MARTO - The Poetry Of A Data Structure (unsigned/2009)

Normalment, les coses que us deixo a casa meva són una mostra significativa del que més m'ha agradat o que més estic escoltant últimament, com acostumo a dir, "allò que més fa ressonar les parets de l'Apartament18". I aquest The Poetry Of A Data Structure (unsigned/2009) de Marto porta instal·lat a casa des del dia que el vaig descobrir, aferrat al reproductor amb una bona base d'arguments sòlids que el condenen a continuar inundant de sonoritats al·lucinades, futurístiques, crepitants a ritme d'electrònica pop, amb molta ànima i classe, cadascun dels racons de l'Apartament18.

I dóna goig. Dóna goig escoltar un disc que s'obre amb el bambolleig d'una electrònica estratosfèrica dictada en conjunció amb una veu de textures radiants i amb colorejat que sembla propi del Brooklyn més in (Charade) o del pop a flor de pell amb murmureig i electrònica envolvent que recorden els experiments més íntims de Phil Elvrum (Microclimate).

Però no tot està inundat de llum i color al món de Marto. També hi té cabuda la immensa Exocet, que podria encaixar perfectament als catàlegs d'aquesta electrònica noir molt a l'estil de Bpitch Control (i per a no enganyar-mos, una peça que vola lliure a la mateixa altura que els devanejos de Modeselektor, Apparat o Ellen Allien) i els ritmes tribals obscurs acompanyats amb els palmejos histriónics de Danse Macabre.

La cançó que jo destacaria de tot el combo és la fabulosa The Sleepless Deer Hunter, una oda de ritme pausat plena de candidesa experimental i de traçada IDM, amb veus mutants pròpies del més enllà. Aquest tema té una continuació en forma de peça instrumental de caire més industrial (Heads & Drillers W32.CIH) que es transforma ràpidament en una explosió rítmica on s'assumeixen les mateixes coordenades que porten a discos referencials com el Drift de Nosaj Thing.

El disc el tanquen dos peces asombroses: per una banda, l'electrònica de sala d'estar de Lag Nyc que juga amb l'ambient i la melodia circulant, molt a la Krafwerk, i amb Blue Hour, molt possiblement la cançó que et deixa desconcertat i que fa de catalitzador per a que no puguis deixar de polsar el repeat un altre cop, ja que es diferent a la resta del disc, amb una base molt més orgànica que sembla cosina germana dels discos de Prefuse 73, amb aquest aire proper al hip hop menys dogmàtic i més procliu a l'experiment.

Un disc increïble, proper i amb actitud, que es mou entre els clàssics de l'electrònica amb ànima (Plaid, Seefeel) i de la modernitat ben entesa (Fever Ray, Zelienople). The Poetry Of A Data Structure resta a l'altura dels millors traductors d'això tan complicat com és la transformació dels sentiments propis de l'artista en forma de música, i fer que aquesta sigui el conducte vehicular que arribi a l'oient i aquest pugui assimilar i interpretar totes les inquietuds disposades en el disc. I ho aconsegueix. Un disc sublim. Bravo.

STEVE REICH - Music For 18 Musicians (ECM/1978)

Un dels discos que més estic recuperant en els últims temps. Una obra de minimalisme clàssic, que obre la porta a l'experimentació musical en base a loops i a variacions constants de notes i tons analògics fins a la sacietat, Music For 18 Musicians (ECM/1978) de Steve Reich és la font a partir de la qual emanen gran part dels millors exemples dels manipuladors sonors de tots els temps: des de The KLF a Oval fins a Stars Of The Lid o Eleh, passant pel grandíssim Phil Niblock.

UN CLÀSSIC PER A CELEBRAR LES 100 ENTRADES DE L'APARTAMENT18

Ol'DIRTY DIAMOND#4: Pajo - Pajo

Canta James Murphy a Losing My Edge que "ell estava allí". "But I was there", diu. Confio en James. Però, a dia d'avui, també confio amb el multi-instrumentista nord-americà David Pajo, un dels que conformen la Santíssima Trinitat del post-rock. Ell sí que va estar allí. Segur: va formar Slint, la banda que va reorientar el rock. Després del seminal Spiderland, va formar part com a guitarrista de Stereolab i va estar tocant el baix amb els imprescindibles The For Carnation, una de les múltiples derivacions post-Slint. Després amb Royal Trux i de bateria amb una altra derivació post-Slint, King Kong. Més tard el va cridar a files Will Oldham, per a tocar diversos instruments amb Palace. I finalment amb Tortoise per a gravar una de les obres magnes i definitives del gènere: Million Now Living Will Never Die.

Com podeu observar, David Pajo forma part de l'escena que va sacsejar els fonaments del rock a finals dels anys 90. Ell va estar allí.

A banda de projectes en solitari com a Aerial M, M o Papa M, l'any 2005 David Pajo va escriure un conjunt de cançons introspectivament pop, delicades alhora que gentils, d'aquelles que es deixen disfrutar de manera relaxada, sense presses, gravat solament amb veu, guitarra acústica i els efectes multiplicadors del laptop. Fou el seu primer disc en solitari, "Pajo". Segurament per compensar els efectes col·laterals de la reunió de Slint d'aquell mateix any.

A quasi bé quatre anys vista, Pajo, el disc, està envellint d'una manera solemne. A l'igual que el seu creador. Ell va estar allí. I això es nota.

Try it!

OL'DIRTY DIAMOND#3: Comet Gain - Broken Record Prayers

"Comet Gain are one of the most underrated contemporary indie bands in the UK". Així, tal qual. Com es nota que la Pitchfork és americana i en base a Chicago. Ells ho tenen clar i jo més: Comet Gain és la banda indie. Indie del que us vingui bé, però sobretot indie: per la seva irreverent manera d'afrontar la indústria musical, per la seva radicalitat i ferm posicionament enfront una societat dedicada a valorar més positivament la quantitat que no pas la qualitat. Una banda que beu tant del soul dels 70, com del moviment riot-grrrl o de les girls bands de principis dels 90.

Infinitat de singles en tirades limitadíssimes a segells minúsculs que operen d'una manera artesanal, discos amb una distribució pràcticament nul·la -ans venent-los ells mateixos als concerts- i una praxis una mica sui generis a l'hora d'editar-los, fan que la estela a seguir de Comet Gain presenti més d'una dificultat.

Aquest Broken Records Prayers recopila els diferents singles (cares A, B, C, D i així fins arribar a la Z) que Comet Gain ha anat repartint per segells de tot el món d'entre el 1998 i el 2008. No us explicaré pas a que i com sonen Comet Gain. A n'estes altures, això ja és una lliçó que s'hauria de saber.

Nota: 9.6
Try! (and if you like it, buy it!): http://rapidshare.com/files/219502460/comet_gain_-_broken_record_prayers_-_2008.rar

+Info: http://www.myspace.com/thecometgain

OL'DIRTY DIAMOND#2: Sad Day For Puppets - Unknown Colours

Que el mític Dan Treacy els hagi escollit justament a ells per obrir els concerts de Television Personalities en la seva última gira per Suècia no és casualitat. Dan potser estigui més p’allà que p’acà, però si ha estat capaç de crear algunes de les millors melodies del pop contemporani, és que igual se li hauria de fer una mica de cas.

I si senyor, el tio Dan encerta i, a més, de ple. Després del Just like A Ghost EP (2008) que ja els va situar a l’epicentre del mapa pop suec (i ojo! que això no és moco de pavo), els 5 de Blackeberg, encapçalats per una veu, la d’Anna Eklund, que podria fer les delícies de qualsevol amant del pop shoegaze dels 90, presenten el seu disc de debut: Unknown Colours (Green Ufos, 2009). Un disc que els emparenta amb bandes com Velocette o The Concretes, però que, ben mirat, tant poden recordar als Camera Obscura més alegres com als nous grups que estan apareixent últimament (The School, Betty & The Werewolves) que alimenten el retorn d’aquestes grans melodies fetes per guitarres esmolades, teclats celestials, veus flotants i murs de distorsió, en els millors dels casos.

Unknown Colours és un disc dinàmic i poc contemplatiu, pop plusquamperfet del de tota la vida, que per sobre de les cançons, el que queda és un regust de disc sòlid, compacte, amb un discurs de principi a final, i això, si estem parlant de pop de guitarres més properes als 90 que no pas als 60 o 70, és tot un mèrit. En poques paraules: pop majúscul.

Nota: 8.5

Try! (and if you like it, buy!): http://www.megaupload.com/?d=ADWQN781

+Info: http://www.myspace.com/saddayforpuppets

OL'DIRTY DIAMOND#1: Grizzly Bear - Veckatimest

Volia que el primer disc que sonés a l’Apartament18 fos un disc especial, un disc d’aquells al que li tens un especial afecció, simplement perquè t’ha acompanyat al llarg de la teva vida o perquè, encara avui en dia, et posa la pell de gallina cada cop que escoltes els seus acords. Això són els autèntics clàssics, pura orfebreria feta música que cadascú guarda personalment com un petit tresor al fons dels seus armaris vitals i que només es recorre a ells en moments molt especials, moments dignes per ser musicats per aquest tipus de joies atemporals.

Doncs bé, a l’Apartament18 en direm d’això els “Ol’Dirty Diamonds”. A partir d’ara us ressenyarem els discos que ocupen un lloc preferencial a la prestatgeria de l’Apartament18, en un intent de fer justícia a aquelles peces imprescindibles del nostre engranatge musical.

Feta la presentació dels “Ol’Dirty Diamonds”, resulta que, des de fa un temps, hi ha un disc que ocupa aquest lloc preferent. Un disc (novetat relativa, és de 2009) però que s’ha convertit en una autèntica deu d’emocions retrobades:

GRIZZLY BEAR – VECKATIMEST

A Grizzly Bear, la enèsima banda cool d’aquesta factoria contemporània de grans músics i grans discos que és Brooklyn, els vaig agafar a punt: començaven a despuntar i les ressenyes aparegudes a la imprescindible revista digital Pitchfork els hi feien justícia: tant el Horn of Plenty (2004) com el Yellow House (2006) i l’EP Friend (2007) rebien excel·lents crítiques que deixaven entreveure el potencial d’Edward Droste i Christopher Bear, multi–instrumentistes avesats al free jazz, al pop instrospectiu i al DIY de baixa intensitat.

El seu últim disc, que porta per títol Veckatimest –que podria passar perfectament pel nom de qualsevol medicament d’una consulta de medicina interna– representa l’explosió de totes les virtuts demostrades en els seus anteriors discos. Veckatimest vessa melodies corprenents mitjançant una instrumentació gens convencional, difícil i de traçat complex, gràcies al gran Nico Muhly, encarregat de l’orquestració de l’Acme String Quartet i del Brookyn Youth Choir, qui realcen la potència evocadora de composicions com “Two Weeks” o “While You Wait for the Others” (aquest últim, clàssic instantani–5 estrelles).

Però a més, Grizzly Bear han passat a la lliga major del pop més elaborat (“All We Ask”, “Cheerleader”), que els emparenta en bandes com Low (no és sinó Alan Sparhawk el que canta a “Fine for Now”?), o, assimilada la seva percussió, els Flaming Lips més sensibles de finals dels anys 90 (“I Live With You”). Un disc íntim, reflexiu, però que alhora també representa el salt a un so més ambiciós (“Dory”) on juga un paper fonamental el revers obscur del pop de cambra –o millor dit, d’habitació solitària en un apartament compartit del comtat de Kings– i més si es té en compte que ha estat gravat a l’estudi completament en directe.

Aquest compendi de cançons amb personalitat intenten –i, de fet, aconsegueix– donar una volta de rosca als patrons del pop imperant en l’estela indie actual. Digue-m’ho clar, Veckatimest no és pot deixar passar per alt: la seva escolta necessita paciència i dedicació, però alerta, perquè significa un punt d'inflexió en el llarg (i complicat) camí d’aquest pop poc convencional.

Nota: 9.1
Try! (and if you like it, buy it!): http://rapidshare.com/files/235539078/G4.rar
+Info: http://www.grizzly-bear.net/