KEEPING THE PEEL SPIRIT

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Festivals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Festivals. Mostrar tots els missatges

2.01.2011

TANNED TIN 2011 (breaking the waves...)



Esperant caçar l'onada. A l'igual que el surfista que veu que ha agafat l'onada bona, que ha pujat fins a trencar-li la cresta, s'ha passejat, tot lliscant sobre les aigües sempre revoltes, amb girs d'equilibrista, salvant cadascuna de les embestides d'un mar atrotinat. Aguantant valentament, a vist com la llum es defragmentava en milers de colors i sensacions, quan es passeja entre l'aigua de la gran onada, mentre l'intentava dominar...i ara veu com l'onada trenca i es desfà irremeiablement fins que desparaeixerà per a sempre més quan l'energia que l'empeny digui prou.

El Tanned Tin és aquest surfista. Ha sabut situar-se i, a la seva manera, navegar amb pocs mitjans. I sempre ha dominat l'onada. Però ara l'onada està trencant...

El Tanned Tin té (manté?) les armes essencials: un teatre espectacular i un públic fidel, respectuós i suficientment obert de mires a qui deleitar. Però el viscut en aquest últim Tanned Tin, confirma una percepció generalitzada: l'onada es trenca i amb ella, està marxant la clau que ha fet d'aquest festival un referent de nivell: la seva capacitat de sorpresa.

I això, en un festival com aquest, és la mare dels ous. Tens el marc incomparable i l'audiència preparada i per tant, no es pot errar el tir. I sembla que els organitzadors (programadors?) del festival no siguin conscients que, per molt que t'hagis pogut mantenir a la cresta de l'onada durant un temps, aquesta sempre tendirà a trencar-se...i per tant, has de començar a preparar-te per a la següent. I es que al mar, sempre hi ha onades.

La meva opinió rotunda és que el Tanned Tin s'adorm. Musicalment parlant. Fa dos anys que la qualitat del cartell (no pas particularment, però si generalment) no està a l'altura de les circumstàncies. I parlo des de la posició que m'atorga haver asisstit a tots els Tanned Tin, tots els dies, desde que se celebra a Castelló. Si, estic parlant del festival pel que han passat propostes que encara restaven per consolidar com Animal Collective, Final Fantasy, Deerhunter, M. Ward, Dirty Projectors, Magik Markers, Apse, Herman Düne, Okkervil River, Wildbirds & Peacedrums, Deer Tick o The Wave Pictures. Pel festival que ha vist passar a estrelles indomables com Acid Mothers Temple, The Ex, Spain, The New Year, Come, Tarentel, The Sea And Cake, Mount Eerie o Wolf Eyes. Pel festival que es guarda petites joies eternes com Windy & Carl, Alasdair Roberts, Mouthus, Six Organs Of Admittance, Voice Of The Seven Woods o Dälek.

Entre tantíssims d'altres. Parlo del festival que servia de far per a altres festivals, gràcies al seu exquisit, entusiasmat i gust sense prejudicis.

Ara, malauradament, això s'està perdent (i es que l'onada trenca...): propostes buides de contingut, simples. Massa fàcils, podria arrivar a pensar. Grups de tercera jugant en camps de Champions. I des d'aquí, pregunto: On és l'inconformisme? On queda el risc, l'experimentació i la sorpresa, elements indispensables i indissolubles al nom del festival?

Espero que siguin valents el proper any. I sabent que el mar no para, que sempre està en moviment, estaran esperant a enganxar-se a una altra gran onada. I així successivament. Esperem.

10.27.2010

ATP curated by ANIMAL COLLECTIVE




The first announcements chosen by Animal Collective for the line-up are:

ANIMAL COLLECTIVE
GANG GANG DANCE
LEE SCRATCH PERRY
ARIEL PINK'S HAUNTED GRAFFITI
BROADCAST
BLACK DICE
MEAT PUPPETS performing Up On The Sun
THE FROGS performing It's Only Right & Natural
IUD
OMAR-S
PRINCE RAMA
SPECTRUM
DENT MAY
GROUP DOUEH
THE BROTHERS UNCONNECTED
SUBLIME FREQUENCIES DJs + Films
DERADOORIAN
ZOMBY
VLADISLAV DELAY

10.19.2010

ALL TOMORROW'S PARTIES DVD



Una de les últimes adquisicions que he fet i que t'obre els ulls a aquest fenòmen que és el festival All Tomorrows Parties. Un festival diferent (amb base en una ciutat de vacances anglesa, artistes i públic compartint bungalows, concerts improvisats, etc.) del qual encara no tinc clar que es pugui parlar d'un cert hedonisme pel que fa a la seva concepció, però amb una rigorositat a l'hora de programar d'escàndol.

Si esteu familiaritzats amb el festival Primavera Sound, reconeixereu que són els programadors d'un dels millors (per no dir el millor) escenari del festival, l'ATP. Barry Hogan és el cervell de l'invent, impulsat i curat l'any 1999 per Belle & Sebastian i que no ha parat de crèixer durant tots aquest anys, fins arribar a celebrar un holiday a Nova York, programar en base a allò que votaven els fans o fins i tot despertar a bandes mítiques com The Pop Group, Jesus Lizard o My Bloody Valentine.

Un visionat imprescindible per entendre que les coses es poden fer d'una manera diferent, la manera que agrada a l'Apartament18. "Totalmente a favor".

9.02.2010

SUPERSONIC FESTIVAL 2010




Ja està configurada la graella d'actuacions per dia del Supersonic Festival de Birmingham (UK), que tindrà lloc del 22 al 24 d'octubre. Aquest és un dels meus festivals preferits, sempre amb un cartell arriscat i valent amb propostes sonores extremes (alerta, tampoc és el No Fun) i sempre sense deixar marge a les propostes buides de contingut. Per a que m'entengueu: és un festival que compta amb una sala condicionada per prendre te just abans de disfrutar de Napalm Death. Són aquest luxe de detalls els que fan grans als festivals petits:


Friday 22nd October 9pm – 2.30am

Headlined by Napalm Death
with Dead Fader, Demons (feat Sick Llama), Devil Man (feat DJ Scotch Egg), Drumcorps, Fukpig, Gum Takes Tooth, Necro Deathmort, PCM

Saturday 23rd October 4pm – 1.30am

Headlined by Godflesh + Melt Banana
with Blue Sabbath Black Fiji, Cave, Cloaks (DJ set), Dosh, Eagle Twin, Gnaw, Gnod, King Midas Touch, Lash Frenzy vs KK Null, Lichens, Melt Banana, oVo, Part Wild Horses Mane On Both Sides, People Like Us, Steve Troman & Dan Nicholls Duo, Stinky Wizzleteat, Tweak Bird

Sunday 24th October 2pm – 12.30am

Headlined by Swans + Hallogallo
with Barn Owl, Black Sun Drum Corps, Bong, Factory Floor, Jailbreak feat. Chris Corsano + Heather Leigh, James Blackshaw, Master Musicians of Bukkake + Khyam Allami, Mugstar, Nisennenmondai, Peter Broderick, Pierre Bastien & Male Instrumenty, Voice Of The Seven Thunders, Zeni Geva

+ talks, films, workshops, market place, tea room

7.06.2010

Tanned Tin 2011


Quina alegria m'estan donant aquests del Tanned Tin. Després del sabor agredolç que em va quedar l'any passat (un cartell a mig fer, la mala distribució de la sala Opal, un cert regust de modernisme mal entès per un sector del públic) pensava que només ho podien arreglar a cop de bona programació. I veig que les coses estan anat pel seu camí.

Fa una setmana es van publicar els primers noms que formaran part dels 35 artistes que enguany estaran tocant al Tanned Tin. Un festival que es consolida a Castelló, amb el Teatre Principal i la sala Opal -quina llàstima perdre el Casino Antiguo de manera definitiva- com a escenaris de categoria superlativa i que ajuden a fer que aquest festival íntim i de risc el millor de la península.

Il·lusió és la paraula que em fa sentir que Faust estaran tocant per aquí, aíxí com Lone Wolf (si seguiu el blog ja us podeu imaginar el per què), Thusrton Moore en dos versions (acústica i ruidista, guauuu), la bellesa de l'ambient infinit de Goldmund, la densitat d'uns clàssics com Ulan Bator, el pop-folk de Arthur & You i Nick Garrie; el pshyc-kraut finès de Shogun Kunitori; el jazz-improv de Huntsville; el pop maleït dels fabulosos The Bitter Springs; un clàssic com Vic Godard recuperant els temps de The Subway Sect i la veu arenosa del country-roots de Terry Lee Hale.

A més, també estaran presents Xiu Xiu i els desconeguts Isnaj Dui i Hoquets.

Espero que es deixen estar de tonteries amb festes de presentació i històries així. Tota la carn para el asador de La Plana, i punto. El festival se celebrarà els dies 27, 28, 29 i 30 de gener de 2011 a Castelló. A l'Apartament18, al lloc preferencial de les entrades, ja fa temps que en penja una.

6.21.2010

SÓNAR 2010



Enguany ha fet 10 anys que visito el Sónar, des del 2001. I sempre de manera molt concreta: al de Dia i en divendres, a poder ser.


Hi havia moltes coses interessants el divendres dia 18, començant per un Phil Nibblock amb Carles Casas que, per problemes de logística, no vaig poder veure. Llàstima. El drone etern i infinit de Nibblock és d’escola clàssica i em feia molt de goig poder veure les seves variacions en directe, ara que últimament he disfrutat moltíssim del seu Touch Three, triple disc que va editar Touch ja fa uns anys.


En entrar vaig comprovar que la crisi no ha arrivat al Sónar -a l’igual que tampoc ho va fer al PS- i que la gent omplia els diferents espais del CCCB. Una volta de reconeixement pel SonarVillage i pel SonarDome -on vaig poder degustar la proposta de Pursuit Groves, que no em va convèncer- i temps per veure l’exposició del SonarMàtica, enguany dedicada a la robòtica. La vaig trobar un pèl simplista ja que el fet d’emmarcar-se en un possible “retorn” dels robots, és un tema que, de ben segur, dóna per a molt més, i en aquest cas es va quedar en un intent poc profund i rellevant. Una llàstima amb les esxpectatives creades al voltant del plantejament inicial fet pels organitzadors.


També és una llàstima que hagi deixat d’existir la fira discogràfica en favor d’una mostra de productes per a professionals. Penso que una de les coses que feia al Sónar diferent eren els espais com els de la Fira, que eren immensos, amb multitud de propostes úniques que només les podies trobar en un festival de les seves característiques (recordo stands japonesos i grecs, de la gent de Capsule i del Supersonic, d’infinitat de segells importantíssims consagrats i encara per batejar, etc...una delícia) i que podies perdre molt de temps parlant i relacionant-te amb la gent. En aquest cas, s’ha passat a una mostra més especialitzada i sectorial, que deixa de banda a aquells que no ens interessa tant la forma i manera de concebre-la i crear-la, sinó que més aviat ens decantem per degustar-la, absorvir-la i fer-la nostra. Igual que amb la fira editorial, que abans ocupava un espai propi i ha quedat reduïda a un stand de disseny on habitualment se situen les radios (per cert, aquest any RNE i ScannerFM).


Pel que fa a l’apartat musical, vaig poder veure com el cas de BRUNA no és flor d’un dia. Un directe preciós, potent (era possiblement l’adjectiu que pensava que mai podria utilitzar en el seu cas) molt ben definit, abordant els temes del seu meravellós disc de debut amb ritme i amb un volum considerable. Ple de gent i triomf assegurat. Bé per ell i per Spa.rk. Opinió contrariada per a BRADIEN, qui no em fan ni la més mínima gràcia. Una música que, tot i beure d’un discurs situat molt prop del minimalisme i del detallisme preciocista, amb molta economia de mitjans, fa que es perdin en temes sumament monòtons i de poc calat emocional. Em van semblar freds i incapaços de transmetre aquesta alegria implícita que porta associada el tipus de pop de joguina que practiquen. Decepcionants.



Decepcionant tampoc és la paraula per definir el show de KING MIDAS SOUND. Kevin Martin i la seva crew es van plantar a l’escenari SonarHall per destrossar (en el sentit literal de la paraula) els temes de dub narcòtic i nocturn del seu disc de debut. Aixó no significa que la demostració de múscul i agressivitat feta per Martin no valgués la pena, que va ser espectacular, però cal no confondres amb la idea de què jo anava a veure una proposta totalment diferent, anava a veure una música relaxada i cerebral, amb molts de matissos diferents, a escoltar una veu situada més prop del crooner que del gangsta. I em vaig trobar amb una descàrrega industrial de decibels brutal, més pròpia de The Bug que no pas de KMS, amb la intensitat que això fa guanyar al seu show, d’acord, però amb la radicalitat de les formes amb les que eliminen qualsevol rastre de la delicadesa preconcebuda en la seva música. Una fou una decepció, perquè el show va ser brutalíssim, però no anava a veure a The Bug, anava a veure una cosa molt diferent.



I d’allí a fer temps per recuperar forces (amb el cap pensant en el viatge de tornada) i poder veure uns 30 minuts de NOSAJ THING, increïble en les formes musicals, però decebedor en relació amb el seu joc de visuals. El seu directe és molt molt semblant al disc, tot i que veure els efectes de la manipulació de tot el seu instrumentari digital dóna força a la seva posada en escena. Una degustació plàcida d’un dels millors discos editats a principis d’any.



Pel camí vaig poder anar escoltant coses que em van agradar i d’altres que no tant. Sobretot em quedo amb Nedry -que venien auspiciats per la BBC Introducing, aquest any curada per l’inefable Huw Stephens- i amb New Young Pony Club, intensos i ballables a parts iguals.


En definitiva, he començat dient-vos que la crisi no s’ha notat. Potser, ben mirat, no s’ha notat en la forma (ple a vessar) però si en el fons. Un Sónar que s’ha estrenyit el cinturó i ha optat per optimitzar els seus recursos. Espero que algun dia torne a trobar aquell Sónar que era molt més que música. Perquè enguany he trobat bàsicament música. Així que fins l’any vinent.


6.09.2010

DIES DE PRIMAVERA (i II)




Tanco la meva experiència al Primavera Sound 2010 amb la crònica del que va deparar divendres i dissabte. Allà va:

DIVENDRES, 28 de maig

Inmillorable forma de començar divendres de PS. A mi m'agrada acudir a primera hora, passajar pels stands sense pressa, mentre esperes a que la primera (o segona, com és el cas) actuació del dia comenci. Uns van anar a veure a Owen Pallet a l'Auditori; d'altres -Q i jo- vam preferir entonar els versos dolços de WILD HONEY, que presentava el seu primer disc. Pot ser se li van veure massa les costures -aquest amanerament a lo Sufjan Stevens- però tenen cançons pop molt rodones. Tot i que em va semblar que el conjunt no donava per ser un hit, i el disc tampoc en conté cap en particular. Temes de pop ensucrat i molt agaradables que a les 17:00 es posa de meravella.

Després de retrobar la família al complet, temps per a THE NEW PORNOGRAPHERS, que també presentaven disc. Aquests canadencs són una d'estes bandes que caldria invitar cada any. Perquè tenen cançons i himnes pop, sobretot quan se'n recorden dels seus millors discs, Mass Romantic i Twin Cinema. Em va fer molt de goig tornar a escoltar cançons que m'havien calat profundament en un temps no molt llunyà. Va ser un moment de retrobament -una mica com el de Bis el dia anterior- però amb un sentiment de conformitat molt gran. No són el que eren, però són el que són. Grans.

Ràpid, ràpid a buscar un bon lloc per a assistir a un dels bluffs més grans que he vist en molt de temps: BEST COAST. Pot ser per les àmplies expectatives creades (això és un tema que vull tractar de manera separada en una altra entrada, perquè hi ha molt per escriure), la seva música, i la seva proposta en general, em va semblar monòtona, sense esperit, on les cançons, que tot i tenir un parell o tres de singles espectaculars, no van saber transmetre-ho en directe. Un mateix patró rítmic per a totes les cançons (és pot acusar el mateix a Dum Dum Girls, però elles al menys ensenyen la cuixa) i una veu sense emoció que no conduïa enlloc. Vaig retirar-me quan sentia de fons la seva millor cançó. Hype majúscul en tota regla.

Després vaig compartir cartell i escenaris: BEAK> i CONDOFUCKS. Amb la proposta dels primers vaig entendre perquè sona com son el "Third" de Portishead. Tio Geoff donant-li voltes al kraut més obscur i experimetal, em va agradar. I després un ratet a veure al trio de Hoboken, que com sempre no fallen. Podrien tocar pasodobles que els hi sortirien de conya. Mentre anava a buscar lloc a l'escenari Pitchfork, després de degustar el seu garatge primigeni, anava pensant en que si la camiseta que portava Ira Kaplan era la mateixa que portava el primer cop que els vaig veure, l'any 1998. Juraria que si. No és d'extranyar, fan cara de gastar poc.

Una de les sorpreses més grates del PS2010 van ser HERE WE GO MAGIC, que amb bon mestratge feien créixer cançons insuflades de feedback i ritmes metronímics, però sense perdre de vista el pop més experimental. Les setmanes prèvies ja m'havia fet meu el seu últim disc, que em va semblar que van traslladar amb més intensitat al directe. Una banda que va sonar compacte, ben engrasada. A seguir.

I d'allí, abans que comences un altre dels concerts que portava subratllat amb vermell, vaig anar a veure a WILCO. No és que vulgues veure el concert pròpiament, sinó que simplement els hi volia veure la cara, com estaven, que feien. En definitiva, Wilco són de la família i poden fer el que vulguen. Tot i aixó encara vaig enganxar "I'm Trying To Break Your Heart" i "Jesus Etc". Són preferits, i punto.

Així que, havent comprovat que Wilco estaven bé (com sempre, vaja), corrent a buscar lloc per als formidables JAPANDROIDS. M'encanta com sona la guitarra de Brian, és semblant a la de sunnO))), però en light. Tot i així, la fieresa amb la que ataquen cadascun dels seus temes és impressionant i la compenetració també. Van tocar cançons de Post-Nothing i del No-Singles, i si no recordo malament, també alguna cançó nova. Vaig tenir la sensació d'estar presenciant el concert d'uns caps de cartell de l'escenari Pitchfork (que no és cap dels escenaris principals) i el resultat va ser plenament satisfactori. Noise-rock medul·lar i primari però sense deixar de ser melòdic. Gran banda, grans disco i gran directe.

Corrent, encara vaig enganxar el final de Wilco amb "Kicking Television". Que grans que són, cony.

I després temps per a l'electrònica de vellut negre de COLD CAVE, que si bé el seu disc fou un dels de referència l'any passat per a l'Apartament18, el directe em va semblar hipnòtic, dens, prou difícil com per saber traslladar amb criteri i bon fer els temes més ballables del seu útlim disc. Em va agradar molt la part dedicada a l'experimentació més ruidista (com es nota l'split amb Prurient), i torno a ressaltar que el seu estaticisme em va semblar molt però que molt personal i atractiu.

Sempre, sempre, sempre, sempre cal anar a veure a SHELLAC. Encara que siguen dos cançons.

I de passada a BLACK MATH HORSEMAN, però no em convenia una ració de sludge i post-metal a aquella hora.

Ja per acabar el dia, una de les bandes que més ganes tenia de veure: YEASAYER. Una bona posada en escena, un lluïment vocal extraordinari però, la veritat, no va acompanyar la secció rítmica, que sonava pobra si la camparaves amb tot el desplegament. Odd Blood és un disc amb molts de hits, però no van arribar a transforma-los de la millor manera possible. Amb el sentiment d'haver vist a una banda que pot donar molt més de si fent variar les coordenades del seu full de ruta, me'n vaig anar cap a l'AC.

DISSABTE, 29 de maig

Guaaaaauuuuuuu. Millor impossible. THE PSYCHIC PARAMOUNT. Si en disco són al·lucinants per les instrumentacions de ruido i furia, en directe tres quarts del mateix. Amb un sol de justícia, el trio de Nova York va desplegar una de les millors sessions d'autènctic noise-rock experimental. Molt, molt interessants. La única pega és que coincidien amb Endless Boogie.

I d'allí a un dels deutes que em restaven pendents -d'uns quants- a costa de perder-me a un històric com Michael Rother de NEU! (i a més amb formació de luxe). Era el torn de DR. DOG de qui havia sentit (i llegit) meravelles del seu directe. I vaig comprovar que tot era veritat. Enfront un públic més que entregat, l'alt-country rock dels americans va calar ben endins. També em va servir per veure que són una banda que res ha d'envejar a les grans formacions (Wilco, Okkervil River) i que comptem amb un repertori que, tot i que no domino amb profunditat, és compacte i creix en directe. Molt bons. També aprofito per dir que m'he fet fan absolut del Fate (2008), que no l'havia seguit amb l'atenció necessària quan el van publicar.

I a falta de pan, buenas són...SIAN ALICE GROUP. Al PS sempre tinc per costum de "colarme" en algun concert que no tenia previst i que la inercia del festival fa que se'm presenti per sorpresa. Un d'aquests casos va ser Sian Alice Group. I no em van defraudar gens, la veritat. Una espècie de pop a la Mazzy Star però més dens i amb instrumentacions més llargues, dreamy and fuzzy que dirien els anglesos.

I ara si, el millor concert del festival: GRIZZLY BEAR. Quina manera de tractar les cançons, quin desbordament de delicadesa, quin ensamblatge més sobrenatural de veus, quins arranjaments més "diferents", quina manera de tocar, quina placidesa escoltar els temes atemporals d'aquesta obra mestra que és Veckatimest. Si, si i si: Grizzly Bear és la banda, Veckatimest el disc i el Ray-Ban l'escenari. Conjunció plena. Un 10.

Poca cosa més a dir i obnuvilat pel que havia contemplat, vaig marxar a per uns clàssics coneguts, BUILT TO SPILL. No una de les millors actuacions (i menys si tenim en compte que el havia vist d'una forma excepcional a l'Apolo uns mesos abans) i amb problemes de so que van deslluïr una mica el seu show. Tot i això, van caure clàssics. I es que als clàssics el que és dels clàssics.

Ningú pot negar que la posada en escena de DUM DUM GIRLS és espectacular: quanta cuja, my God!!! Això si, a mi em van convèncer. I molt. Penso que tant en disc com en directe defensen molt bé aquest pop (mal dit shitpop, amics) que té les mires posades en les produccions de les group girls dels 60, el post-punk, el C-86 i els Ramones. Sobretot, i a tall de curiositat, em vaig quedar prendat de la manera de moures de Kirstin. Guitarra en mano, tu. Cançons.

L'últim cop que vaig veure a PET SHOP BOYS vaig endur-me una sorpresa. I aquest cop, una altra. I es que ja sabia el que anava a veure, però definitivament, no sabia el que estava a punt de prresenciar. Un desplegament impressionant -coreografia, escenari, pantalla, montatge espectacular- per a una de les bandes que més i millor ha sabut romandre en l'estatus de clàssics del pop. Molt cops se'ls havia mirat de reüll, per la seva relació amb el mainstream, però quan ataquen amb "It's a Sin", "West End Girls", "Go West", "Se A Vida É", "New York City Boy" i etc etc etc són infalibles. Una màquina de hits que tot bon amant del millor pop no pot deixar passar per alt.

I d'allí, rumiant si valia la pena quedar-se a veure a Orbital o no, es va acabar el PS 2010 per a l'Apartament18. A l'hotel esperava la família.

TOP 5

1 - GRIZZLY BEAR
2 - JAPANDROIDS
3 - SUPERCHUNK
4 - PET SHOP BOYS
5 - COLD CAVE


6.02.2010

DIES DE PRIMAVERA, una crònica de l'Apartament18


Només puc començar aquesta crònica del PS2010 dient que ha estat molt especial. Especial per dos motius: el primer, i més important, perquè ha estat el primer de l'habitantQ. Poder-lo contemplar amb els cascs de protecció, de veure com s'entretenia mirant la gent, els seus colors, les seves presses, persones alienes desfilant per aquí i per allí que el feien estar en estat d'alerta constant. Us puc assegurar que això és més gran que la vida.

D'altra banda, també ha estat un PS diferent, especial. En aquest cas, per poder conèixer, assimilar i assumir -tot amb relativa rapidesa- que el PS s'ha fet gran. Ja ho he viscut altres vegades (FIB, Sónar de dia, el mateix PS del Poble Espanyol) i només trepitjar el Forum ja vaig percebre que aquell PS d'antuvi (de l'any passat, si fa no fa) havia desaparegut sense deixar rastre. Però, com que penso que aquesta reflexió pot donar per a molt més, guardo les idees bàsiques anotades al meu notebook personal per a poder desenvolupar-ho en tranquilitat en una nova entrada al blog. Així que, anem a allò que interessa: aquí teniu la crònica del dijous del PS2010 de l'Apartament18. Demà tindreu divendres i dissabte.


PRIMAVERA SOUND, DIJOUS, 27

Després de quasi bé desesperar-nos per entrar amb l'habitantQ al recinte (entrada, registre, impressos, polseres i cascs) per fí vam poder trepitjar l'escenari San Miguel (el principal) per veure la tornada de BIS al directe, ja que s'havien reunit expressament per a l'ocasió. Vaig tenir una sensació extranya, millor, una doble sensació extranya: la primera vegada que vaig veure a Bis en directe, van rebentar la carpa "petitat" de Benicàssim, amb una versió hipercontundent del seu hit "Eurodisco", amb milers de persones donant tot el que podien a les 17 de la tarda. Aquesta vegada, continuaven allí, però la sensació era diferent, no massa públic i un entusiasme més contingut, com si la gent estés rememorant temps millors (passats, és clar). També de comprovar que aquestos Bis cantaven millor que mai i tocaven millor que mai i tenien menys cabell que mai i Manda Rin anava més passada de moda que mai. Però tot i això, puguer tornar a entonar, encara que sigui a crit interior, vells hits dels 90, va ser fabulós.

Canvi d'escenari -el recorregut no era tampoc massa llarg i el desplaçament amb Q era més fàcil que mai- per poder veure a una banda que he estat gaudint molt: SURFER BLOOD. I la veritat és que em van sorprendre gratament, per la barreja d'indierock a la Pavement amb els nous ritmes que miren a Àfrica i que tenen com a banda referència a Vampire Weekend. Tenen cançons, singles molt bons i que en directe defensen amb múscul i bon fer.

El mateix escenari es va veure assaltat per la força brutal de TITUS ANDRONICUS, banda d'indie rock hipertens, parents de sang de Bright Eyes (la manera de cantar del seu líder és clavada a la de Connor Oberts) però amb la diferència de què aquests funcionen com una màquina engrasada a la perfecció i que no entenen de progressió. De 0 a 100 en 1 segon.

I aquí es quan començo a prendre notes i idees del perquè el PS s'ha fet gran. La meva intenció (i dic intenció amb tot el sentit que té la paraula intenció) era veure a The XX. Però vaig al·lucinar de la gent que hi havia, no ho havia vist mai. Increïble. Així que vaig prendre una decisió ràpida: a The XX ja el veure en sala. L'alternativa, que ja estava pactada, van ser UI. El seu jazz rock angular, de formes rectes i poca vacil·lació, són una mostra del rock experimental de la millor escola del gènere: Chicago. Llàstima que només fossen unes poques cançons, ja que havíem d'anar a buscar un bon lloc per sladar un deute històric: SUPERCHUNK. I no van defraudar. Del punk al pop al rock a la melodia perfecta al nervi a l'actitud a la professionalitat, bla, bla, bla i a l'eterna joventut. Són un referent per a tots (allí estava el frontman de Les Savy Fav per entonar una cançó) i que dure. TOP 4.

I d'un dels millors concerts del festival, a un dels pitjors: CROCODILES. Tot el que sona al seu disc de debut és tot el que no va sonar en el seu directe. Ni el single fabulós que és "I Wanna Kill" va poder encarrilar la seva actuació. Massa pose (algú li hauria de dir al líder que de Reid només n'hi ha un) i pocs matissos. Tanmateix, això va fer que pases per davant de l'escenari Adidas i que quedés embadalit una bona estona amb el duo HIS MAJESTY THE KING, de qui no havia escoltat res i que, tot i no sorprendre'm, em va semblar que tenia un bon feeling.

I, per últim, una de les reunions més esperades dels últims temps: PAVEMENT. La única parada a la península de la seva extensa gira de reunió va ser un ganxo perfecte per a tots els nostàlgics. Pavement és de la meva època, és una banda que he escoltat a la sacietat i no només aixó, sinó que he escoltat a centenars de bandes que han intentat (en alguns casos amb èxit, en altres no) sonar com ells. Un fet curiós: el primer cop que havia de veure a Pavement en directe (1997) un semitornado va destrossar un festival i amb ell es va emportar a Pavement (i a Blur). Minuts abans de la seva actuació al PS, la pluja feia presència al festival. Sort que només va quedar en quatre gotes.

I més notes per al meu notebook i més idees contrariades. Vaig durar 48 minuts abans de tornar a l'AC.

5.11.2010

HORARIS/TIMETABLES PRIMAVERA SOUND 2010



Aquest és un dels moments de l'any. Tens ganes de què arribe d'una vegada el festival que obre la temporada i que esperes amb candeletes any rere any. Doncs el festival ja és a les portes, però primer, es requereix l'enèssima prova de fe: l'examen dels horaris.

En un festival de 100 i pico de bandes de les quals en vols veure a més del 85%, és molt probable que la cosa acabe com el rosari de l'aurora quan toquem el tema horaris. Les solapacions de bandes al Primavera Sound s'ha convertit, en els últims anys, en el defintiu acte d'expiació de tot bon amant de la música i del festival.

Aquest és un any d'aniversari -el PS fa deu anys i puc dir que l'he vist néixer i créixer, des de la segona edició- i els responsables han perfilat un cartell meravellós que recull el bo i millor de totes les edicions anteriors (Pixies, Wilco, Shellac, Tortoise, The Fall, Les Savy Fav...), continua apostant per la lleva més inquieta (Crocodiles, Japandroids, Cold Cave, Sic Alps...), ens porta grans noms de sempre (Pet Shop Boys, Marc Almond, Gary Numan, Mission of Burma,...) i riscos que només un festival com el PS pot emprendre (Monotonix, Lee 'Scratch' Perry, The Slits...). Ahhh, i també porten a Pavement, Superchunk, Sunny Day Real State, Seefeel i Orbital. I Molts d'altres. Ahí es nada.

Doncs per començar, i com per a mi és un festa i un dia marcat al calendari, com que faig la reserva de l'hotel amb 8 mesos d'antelació i em compro l'entrada a 6 mesos vista, a l'Apartament18 estem de celebració. Cada dia, des de demà i fins al dia que comenci el festival, us recomanaré un disc d'alguna de les moltes bandes imprescindibles d'aquest any.

De moment, però, toca parlar dels horaris. Us deixo un arxiu excel (marca de la casa) amb tots els dies i grups per tal que el coloreu d'antull. El teniu disponible fent clic aquí.

Pel que fa als horaris d'enguany, encara puc dir que he sortit il·lès. Tot i que ja fa dos anys que em passa el mateix, les solapacions no són sagnants, ans al contrari, són anodines: és a dir, si es solapen quatre bandes, no me n'interessa cap. O al contrari, quan hi busco alternatives a laguna de les bandes grans que no m¡aparteix massa veure, no en trobo gaires.

De moment, us deixo el que serà el meu recorregut per aquest Primavera Sound 2010:


DIJOUS, DIA 27

18:00 - SIC ALPS
19:00 - SURFER BLOODS / THE BOOKS
-------20:30 - TITUS ANDRONICUS
21:00 - THE XX
22:15 - SUPERCHUNK
23:15 - CROCODILES/BROKEN SOCIAL SCENE/WILD BEASTS/TORTOISE
-------00:30 - SEEFEEL
01:00 - PAVEMENT

DIVENDRES, DIA 28

17:00 - WILD HONEY
18:15 - THE NEW PORNOGRAPHERS/A SUNNY DAY IN GLASGOW
19:15 - BEST COAST
20:30 - GANGLIANS/BEAK>
21:45 - HERE WE GO MAGIC
--------22:30 - WILCO
23:00 - JAPANDROIDS
00:00 - COLD CAVE
01:00 - PIXIES
--------02:00 - BLACK MATH HORSEMAN
02:30 - YEASAYER

DISSABTE, DIA 29

17:15 - THE PSYCHIC PARAMOUNT
18:00 - REAL STATE
18:45 - DR. DOG/ROTHER & CO.
19:45 - NANA GRIZOL
--------20:15 - SIAN ALICE GROUP
22:00 - GRIZZLY BEAR
23:00 - BUILT TO SPILL
00:15 - DUM DUM GIRLS
01:30 - LEE 'SCRATCH' PERRY
03:00 - THE FIELD/ORBITAL

El color blau indica que la decisió encara no s'ha pres. Les bandes precedides dels guions es que només hi ha previst fer una visita de paso.

Ja us podeu imaginar que tot això és simplement il·lusió i molta manca del sentit de la realitat. Però s'arribarà on es pugui, i que millor que fer-ho amb les coordenades fixades. Tanmateix, segur que em trobaré pel camí durant aquests tres dies bandes que s'allarguen més del compte, amics que fa hores que no veus, coneguts amb qui tens ganes de fer la xerrada, cerveses fresques per compartir, i converses oportunes, que no he contemplat i que faran variar el rumb marcat.

Però aixó és justament el millor de tot.

4.12.2010

SUPERSONIC 2010


Un dels festivals de referència per a l'Apartament18 és el Supersonic Festival que organitza la gent de Capsule (teniu l'enllaç a l'apartat de links).

Si en altres anys la seva missió de recobrar vida a bandes i projectes que molt difícilment podíem esperar tornar a veure en directe (Goblin, Harmonia) enguany han saltat totes les alarmes quan han presentat el que serà el seu cap de cartell: SWANS. La influent banda novaiorquesa de Michael Gira, estarà encapçalant el festival, que se celebrarà a Birmingham entre els dies 22 i 24 d'octubre de 2010.

A l'Apartament18 us aniré anunciant també les bandes que es vagin incorporant al cartell. En edicions anteriors, han destacat bandes com Corrupted, SunnO))), Harmonia, Merzbow, Mogwai, Om, Zu, High On Fire...sons inapelables que ballen entre el noise més radical a l'electrònica més vanguardista, passant pèls sorollls extrems i el metal més pesat.
Més info a Capsule.

"Supersonic's trump card; is it not only a festival that is wildly diverse in it's content but it also manages to flow musically from stage to stage, like looking through your best friend's record collection." Rough Trade Shops

"Supersonic, in our opinion the best festival in the world right now"
Rock-A-Rolla Magazine

As British music festivals go, Birmingham’s annual Supersonic event is the best kind of mixed musical bag, a dizzying assortment of avant rock textures and Heavy Metal thunder on a bill which swings from the sublime to the ridiculous without once seeming ostentatiously eclectic.” The Wire

2.07.2010

CRÒNICA DEL TANNED TIN 2010



DIJOUS

Sempre em passa el mateix quan arribo al Tanned Tin: penso que enguany serà la definitiva, que enguany estarà de gom a gom, que es començarà a perdre l’encant aquest que el fa ser diferent a qualsevol altre festival; penso en els molts de comentaris que llegeixo pels fòrums on hem moc habitualment, “que sí, que enguany nosaltres també venim”, “aquest serà el nostre primer any i he convençut a una amiga (a la que la música ni fu ni fa) per a que també baixi” i tal i tal. Són aquests comentaris que et possen la pell de gallina, perquè penses que la màgia del Tanned s’acabarà, i que res tornarà a ser com abans.

Doncs tot això se’n va a norris quan, passades les 3 de la matinada, un cansat Aidan Moffat acompanyat per dos companys al baix i a la guitarra (els The Best Of) tanca el primer dia de festival. I és en aquell moment quan t’aixeques de la butaca del teatre i mires al darrere i veus que la sala no està ni mig plena. “Siiiiiiiii….” penso, en un to tranquilitzador. Continuem igual. Els mateixos amants per a les novies de sempre. Gent que respecta la música i tot allò que l’envolta, que és molt més que notes sostingudes a l’aire en forma d’ones. Personalment, no he notat un increment considerable de gent. Algunes cares conegudes i poc més.

La tarda va començar amb els espanyols McEnroe, un combo digne del més pur estil “ready, steady, go”. Però literalment. Algun bon amic els hi hauria de dir que per tocar música en directe no fa falta situar-se sobre l’escenari com si estiguessin esperant les ordres d’un comissari per a que doni el tret de sortida. No m’agrada aquest possat, barreja de nervis, ingenuïtat i perquè no, estímul del problema crònic dels grups de música de l’estat espanyol: la falta de rodatge en directe. A tot això, la seva èpica controlada impressiona al principi, però al final el recurs resulta sobresaturador. Cançons que es cuinen a foc lent per acabar amb un crescendo finalista (les unes) i passatges lents acompanyats per una lírica que no li fa cap favor a la música, ja que la majoria són lletres que busquen un cert toc transcendetal (amor, desesperació, odi, mort) però que no acaben de cuallar.

Lacrosse no van defraudar i ells van repartir allò que millor saben fer: càpsules de pop escandinau a gran velocitat, melodies delicioses de veu compartida (noi/noia) i una sensació de festa considerable. Tot i ser el segon concert de la nit del dijous, la cantant va demanar al públic que puges a l’escenari a ballar, però, com vosaltres comprendreu, l’ambient era encara molt gèlid. En definitiva, Lacrosse són una d’aquelles bandes que, arribat el dia en què has d’organitzar un concert a les festes del teu poble, són el millor exemple de banda que no pot decebre mai a ningú, entesos o no.

Però això és el Tanned Tin, un festival que és capaç de passar de l’alegria més radiant a les sensacions més introspectives i d’alta càrrega sensitiva. O sigui, moment per a David Thomas Broughton. Una cosa s’ha de deixar clara quan fem referència a aquest one man band: partim de la base de què al senyor Broughton o s’estima o s’odia. No hi ha terme mig. I a l’Apartament18, som molt fans, molt. De fet, a mi no em deixa mai indiferent, tot i que prefereixo la seva faceta més de cantautor que no pas la “d’interpretador” del seu propi repertori. Aquesta vegada, vaig notar en el seu show més presència d’aquesta fina ironia que David gasta a l’hora de desenvolupar els temes, tot temes nous. La capacitat que té aquest petit geni per fer créixer les cançons és impactant: que si ara una joguina, un comandament de consola, uns grills electrònics...en definitiva, bon concert del de Brighton.

El temps d’Arborea el vaig dedicar als menesters més bàsics de l’home (no malinterpreteu: és menjar), ja que, de fet, ja els vaig veure a una matinal de l’any anterior al Casino Antiguo i em van avorrir soberanament. Així que de tornada, torn per a retrobar-me, després de molts anys, amb Dean Wareham (aquest cop amb la banda formada amb la seva parenta, Britta Philips) i, tot i que tenen cançons pop de molts quilats (quién tuvo, retuvo diuen) el seu concert no va passar de ser un fet anecdòtic, basat en cançons interpretades sense passió i que perdien molt en relació amb el discos que tenen editats. Decepció.

Exactament tot el contrari que amb els fabulosos The Wave Pictures, que a base d’atiar al personal amb explicacions gracioses i enlluernar amb aquest pop plusquamperfet hereu dels millors Modern Lovers, es van ficar al públic a la butxaca des del primer minut. Tot i ser un concert no especialment accelerat ni virtuós (d’això els acusen aquells qui només veuen en ells solament a una banda de pop) la qualitat musical i personal del trio, fa que es dibuixi un somriure d’orella a orella en acabar el seu espectacle. Fet a destacar fou la única cançó que vaig poder veure d’ells a la segona planta del Teatre Principal, en una mini-actuació acústica, d’una emotiva d’alta graduació. Excel·lents.

L’actuació de Giant Sand fou bastant decebedora, tan per la posada en escena com per la dispersió crònica que pateix Howe Gelb a sobre de l’escenari. El fet de recrear un disc en directe de Johnny Cash donava per a molt més de si, i es va quedar en una simple reproducció del cançoner del mestre Cash. Només es pot salvar la banda d’acompanyant que portava Gelb, amb la lliçó molt ben apresa i definint cadascun dels temes de la millor manera possible. El repertori de Johny Cash està tenyit de negre, concretament de la gamma negre festiu, i Giant Sand el va destenyir a un gris, de la gamma gris desencant. Una llàstima.

La nit del dijous la va tancar un sempre tranuitat Aidan Moffat, secundat pels seus dos The Best Offs. A la segona cançó ja va dir que estava cansat de la pallissa del viatge, i a la tercera va contestar amb un sonat Fuck Off a un espectador que li va demanar que toquessin Girls Of Summer. Què menos. El primer cop que vaig veure a Arab Strap en directe, Aidan es va pimplar un six-pack de llaunes de cervesa. Aquest dia, 3 canyes mal tirades. The Times Are Changin’, Aidan.

DIVENDRES

La matinal a la sala Opal és espectacular, un lloc ben condicionat, espaiós però al que li falta l’encant que donava el Casino Antiguo. I no només l’encant, sinó el respecte que suscitava. Divendres no va haver-hi massa gent, i el fet de poder combinar menjar amb concerts, fou suportable. Cosa que no passaria ni dissabte ni diumenge.

Però el primer (sempre) és la música. Només dir-vos que em vaig quedar prendat del llaüt barroc de Jozef Van Wissem. Quan estava gaudint de la seva interacció amb l’instrument, el meu cap només rondinava amb l’essència d’aquella música. Penso que no està tan allunyada de propostes més obscures, com per exemple Sunn O))), o fins i tot de bandes del doom i de l’experimentació més avantguardista (penso en gent com Oren Ambarchi, per exemple). Amb tot això, em va agradar l’etiqueta de “white doom” per a definir la seva música. Així que a partir d’ara, aquesta etiqueta queda instaurada en el meu imaginari musical. Veure a un personatge de grans dimensions amb un instrument de 23 (!) cordes fent headbanging a ritme de notes renaixentistes em va semblar espectacular. De lo millor del festival, en serio. A l’acabar el concert, vam estar xarrant i li vaig comprar el vinil Ex-Patris, una edició limitada de 500 còpies per a tot el Món de 4 temes circulars amb una duració total de 38 minuts. També va caure el seu últim disc editat per Important Records, en forma de digipack. Aquestes van ser les primeres compres del festival.

Després, un Jason Urick una mica deslluït (físicament, em refereixo) va assaltar parapetat darrere del seu laptop la sala Opal. Un amalgama de grabacions de camp i soroll controlat, formant uns vaivens de drone suau i alhora abrumador, molt a l’estil (no tan agressiu) de Tim Hecker. Un bon concert, però amb dos matisos: el primer, no es pot anar a un festival com artista i fer-ho tot des de l’ordinador, sense cap component orgànica. Per moments no sabies si estava reproduint el disco d’estudi amb l’iTunes o fent una partida al Warcraft. I segona qüestió, el respecte del públic cap a aquest tipus de proposta, que necessita de silenci per veure com s’engrandeixen els sons, desapareix si al mateix temps obres les portes a una voràgine de gent disposada a engolir un plat de paella, com si fos el primer cop que els la deixen tastar.

Per tancar la meva matinal, unes pinzellades de Sir Richard Bishop, gat vell a la guitarra elèctrica, que van resultar ser un show molt planer, sense cap tipus d’emoció ni vivesa.

Per la tarda una nova sessió al Teatre Principal. Ecstatic Sunshine em va deixar descol·locat per la raresa de les seves composicions, a partir de loops programats i amb tocs d’una guitarra modern-jazz, tot adobat amb cops de baixos i sub-greus inquietants. Si més no, em va sorprendre, i això sempre és positiu. A destacar les imatges que acompanyaven la música de l’artista, una projecció on es podia veure els llavis d’una noia mentre degustava una cigarreta, una i altra vegada. Si més no, un directe desassossegant.

I si, a primera hora de la tarda, va caure el segon premi. Thee, Stranded Horse em va transportar a un nou horitzó sensitiu, aquell on convergeixen les arrels més profundes de la música, gràcies a les magnífiques melodies de la seva cora, amb el pop coral d’última (i perquè no, primera) generació. No canta massa bé, però toca els instruments de corda que dóna gust. Amb dues cores diferents i una guitarra elèctrica de jazz (si, aquelles que no tenen cos, i que són simplement un esquelet sense afinadors per a les cordes) em va deixar bocabadat amb unes melodies melancòliques acompanyades d’aquest regust roots que té la seva música. 40 minuts inoblidables.

I amb aquest bon gust de boca, emprenc a la banda canadenca Picastro. Doncs bé, més val deixar-ho aquí. No entenc com poden sonar tan bé en disco i en directe la cantant ho faci tan malament, interpretant una música totalment insípida i soporífera. Així que temps per dedicar-lo a sopar.

En tornar Luke Haines ja estava acabant la seva actuació, i per guardar un bon record d’ell, no vaig entrar a la sala. Així que torn per a Robin Guthrie, sabent que la música atmosfèrica dels seminals Cocteau Twins és de la meva corda. I així ho va fer, amb una projecció narcòtica a base d’imatges inconnexes d’altres èpoques que ajudaven al trànsit d’aquesta boirada densament instrumental que acostuma a practicar. Molt bonic, si senyor.

I després, la decepció magna del festival, segurament influït per tot l’enrenou i les expectatives que es van crear al seu voltant. El retorn de The Third Eye Foundation (amb Manyfingers, Chris Adams de Hood, Matt Elliott i amb unna persona que substituïa a Yann Tiersen a última hora) no em van convèncer el més mínim, ans al contrari, inclús em van semblar desenfocats, faltats d’idees i amb un repertori que a dia d’avui està totalment sobrepassat. O sigui, que algú li digue a Matt Elliott que no fa falta que recuperi el seu llegat. Qualsevol criatura de l’underground de Bristol supera tot el que ell vingui a dir avui dia. La única cosa que podria passar és que en estudi les noves idees funcionessin, però ja ha quedat clar que en directe, ná de ná.

Tot aquest sentiment es va refermar amb l’aparició de Sleep Whale a sobre de l’escenari. Amb format de quartet i no pas amb el de duet habitual, la cosa guanya molt. Una barreja de les veus al·lucinades de Animal Collective, amb la categoria de chamber pop de Grizzly Bear, per a entonar petits himnes de pop atemporal i benintencionat. Una delicia poder gaudir de la psicodèlia amateur d’aquest nou pop d’anar per casa. En acabar el concert, els discos i EP van volar de sobre la taula, vaig calcular que en uns 25 segons. Jo ja tinc a casa la meva còpia de l’àlbum, gràcies a les estratègies forjades per l’experiència, tot i estar situat a la tercera fila de la taula on es venien els discos.

DISSABTE

Dissabte fou un dia molt especial per a mi. Jo vaig tardar 18 anys a anar a un festival de música, aquell meravellós FIB del 97. L’HabitantQ ha tardat 5 mesos i 1 dia a posar el peu en un esdeveniment essencial com és el Tanned Tin. Suposo (i em convenço) de què això són coses de l’evolució. El seu cervellet va assimilar per primer cop ones musicals en directe, que van resultar ser les melodies pop d’herència sixties de Ching Chong Song. Una cantant amb veu soul acompanyat d’una ensucrada instrumentació coral. No està gens malament, no?

Sento dir que Jamie Stewart, amb aquell transcendentalisme insuflat i mal rollista, no pegava ni en pintura a aquella hora. I més si a 10 metres tens a 100 salvatges devorant tallarines al pesto amb excés de vinagre. Nunca Mais.

Aixó sí, lo de Joe Pernice si que és qualitat. Després de batallar durament amb la seva eina de treball, en aquest cas, la guitarra acústica, va deixar detalls de la seva grandesa compositiva, a l'hora de traçar camins equivocats envoltats de paisatges àrids. El tio Joe ja podria venir en qualsevol de les seves formes i excepcions. Un dels Grans.

I de tarda, després d’un impàs comercial pels carrers més animats de la capital de La Plana, inicio el dissabte de Teatre Principal. I tu, a la primera. La grossa a la primera de canvi. Sea Of Bees, o el que és el mateix, la californiana Julie Baenziger acompanyat per baix i bateria, va desgranar els millors moments de pop lúcid i innocent de tot el Tanned Tin. Una veu gloriosa que lliga a la perfecció amb unes melodies dolces i de resultat meravellòs. A més, cal destacar l’actitud de Julie, una artista que semblava que l’havien tret d’una selva amazònica i l’havien portat directament a l’escenari del Teatre Principal, per la seva accentuada falta de pretensions a l’hora d’anunciar els títols de les cançons i explicacions vàries. En definitiva, que em vaig quedar meravellat per la seva veu i per la seva actitud. A l’Apartament18 ja estem esperant el disc, que arribarà ben entrat el 2010.

No vaig poder veure a Richard Buckner per qüestions logístiques, però ja havia ocupat el meu seient per gaudir dels magnífics The Wows, una banda de Nova York que es desgrana amb Ching Chong Song, que ja havien actuat a la matinal. Un grup de pop hereu del millor Jonathan Richman, amb una grandiosa vocalista accidental (Julie no toca habitualment amb The Wows) que feia engrandir unes composicions que tan bebien del soul com del pop més planer. Un gran concert.

Després va tocar el torn per als canadencs DD/MM/YYYY que van resultar ser un bon combo juvenil de rock lisèrgic i àcid, de l’estil de Health o dels més experimentals Raccoo-oo-oonn. Un show de psych-rock explosiu que se’m va fer molt curt.

Una de les grans decepcions, després de la magna de The Third Eye Foundation, fou el repàs que Dean Wareham va fer al llegat de Galaxie 500. Em va semblar forçat i sense passió, que és l’ingredient bàsic del cançoner d’una de les bandes més mítiques de principis dels 90. No Dean, així no. El vaig veure molt més en forma en Luna, la veritat.

Savage Republic em van deixar molt impressionat, com si a uns The Ex els haguéssin passat per un tamís industrial. Potents i solvents en directe, amb un bateria que és un monstre de les baquetes, van demostrar perquè són una de les bandes més respectades de l’underground de l’últim quart de segle. Molt Grans.

I per tancar l’edició del Tanned Tin de 2010, uns L’Altra molt descafeinats, fins i tot fregant l’aborriment, presentant unes cançons que no els hi fan justícia als seus excel·lents dos discos anteriors. A més, l’actitud de la cantant no em va parèixer la millor de les possibles, d’un subido molt sospitós. Malament.

DIUMENGE

El Tanned Tin de 2010 ha estat el primer any en què en diumenge s’han celebrat els concerts de matí, ja que en anteriors edicions s’havien celebrat per la tarda al mateix Teatre Principal. Així que emprenem camí cap a la Sala Opal i el primer que em trobo és a uns molt introspectius Mi And L’Au, que mitjançant ritmes lents a la guitarra i al piano i unes veus molt profundes van pintar de colors molt pàlids tots els racons de la sala. Van predir perfectament com acabaria el dia: amb un lleuger plugim. Ells ho van anticipar de la millor manera possible.

Va continuar un Raposa que, sota l’àlias de Castanets, no va estar tan lúcid com en disc, tot i executar un setlist honest i molt controlat. Cal dir que el públic tampoc li va fer un favor, atès que ja havien obert la part de menjador.

Això mateix els hi va passar a The Clientele, que van acabar farts (mai millor dit) del poc respecte de la gent per una proposta tan singular i delicada com la dels anglesos. Així que el cantant va acabar espetant al respectable un “espero que us hagi agradat la paella” i va donar a les gràcies a “aquells pocs que hagin pogut disfrutar del concert”. Hem detectat els símptomes, no deixem que es desenvolupi la malaltia. Que tornin i al Teatre, si us plau.

I ja per acabar, uns brutalíssims The Joe K-Plan (una espècie de Lightning Bolt del país) van desfer la cera de les orelles a més d’un. Uns que també han de tornar, però per torejar a la plaça gran.

Ja queda menys per al tanned Tin de 2011.

1.21.2010

A UNA SETMANA DEL TANNED TIN 2010



Ja tenim el cartell tancat d'un dels esdeveniments musicals de referència per a l'Apartament18: el Tanned Tin. Si ja us vaig explicar les dificultats (aquell "cuando tu miras al abismo, el abismo te mira a tí" que un bon amic va deixar com a comentari al post de referència) que ha tingut el Tanned per a quedar-se al millor lloc possible -en serio, la combinació de Teatre Principal + matinal Casino és absolutament increïble- ara ja podem dir que només frisem perquè queda una setmana per a poder-ne gaudir de tot el suculent menú que ens ofereix Jesús Llorente & Co. per aquesta edició

Enguany hi ha alguns canvis significatius, com per exemple, la desaparició de la matinal del Casino (ohhhhhhh...) i la incorporació de la sala Opal al Grao de Castelló amb concerts, aperitius i dj's (mmmmmm...); però l'important és que el Tanned continua mantenint la filosofia que l'ha fet gran, tan per dins com per fora, la de mostrar una cuidada selecció de bandes, algunes que encara no han despuntat però tenen propostes minoritàries molt interessants i de grups consagradíssims que són molt difícils de poder veure.

Suposo que el marc incomparable que ofereix el Teatre Principal de Castelló, juntament amb aquest caràcter amateur i hedonista del festival (els artistes actuant més d'un cop inclús de manera totalment improvisada, la barreja dels artistes entre el públic, la proximitat, el respecte per la música, la passió) és el valor afegit del festival i fa que la gent, un cop allí, es senti partícip d'un esdeveniment molt important.

Com us deia al principi, el cartell ja està tancat de manera definitiva i els horaris ja estan disponibles. Són els següents:

Miércoles 27 - Veneno Stereo
Fiesta presentación: 21:00 h
Entrada: 6 € (fuera de abono)
Betunizer

Jueves 28 - Teatre Principal
Apertura de puertas: 19.30 h
McEnroe: 20.00 h
Lacrosse: 20.40h
David Thomas Broughton: 21.20 h
Arborea: 21.55 h
Dean & Britta: 22.40 h
The Wave Pictures: 23.40 h
Giant Sand: 00.40 h
Aidan Moffat & The Best Ofs: 01.50 h

Viernes 29 - Sala Opal
Jozef Van Wissem: 13.00 h
Jason Urick: 13.35 h
Sir Richard Bishop: 14.15 h
Homenaje a
Jack Rose: 15.05

Viernes 29 - Teatre Principal
Apertura de puertas: 19.30 h
Ecstatic Sunshine: 20.00 h
Thee, Stranded Horse: 20.35 h
Picastro: 21.20 h
Callers: 22.10 h
Luke Haines: 22.55 h
Robin Guthrie: 23.50 h
The Third Eye Foundation: 00.50 h
Sleep Whale: 02.05 h

Sábado 30 - Sala Opal
Ching Chong Song: 13.00 h
Jamie Stewart: 13.35 h
Joe Pernice: 14.25 h

Sábado 30 - Teatre Principal
Apertura de puertas: 19.30 h
Kristofer Aström: 20.00 h
Sea of Bees: 20.40 h
Richard Buckner: 21.20 h
The Wowz: 22.15 h
L´Altra: 23.10 h
Dean Wareham plays Galaxie 500: 00.10 h
Savage Republic: 01.15 h
DD/MM/YYYY: 02.15 h

Domingo 31 - Sala Opal
Mi and L´au: 13.00 h
Castanets: 13.40 h
The Clientele: 14.25 h
The Joe K-Plan: 15.15 h

De les 34 bandes que actuaran al festival, les imprescindibles per a l'Apartament18 són: Dean & Britta, als que no he vist mai junts en directe i tenen discos de pop deliciosos; poder veure a Giant Sand reinterpretant fil per randa el Live At Saint Quentin del mestre Johnny Cash; o al sempre estimable Aidan Moffat, a falta de Arab Strap. Poder observar el fingerpicking de tres mestres de la guitarra (o de qualsevol instrument de corda), Wissem-Urick-Bishop en una matinal pot ser brutal. Descobrir noves sensacions amb Ecstatic Sunshine, Callers o Picastro, tornar a retrobar-me amb un dels grans, Luke Haines, ara acompanyat d'un altre guitarrista, així com en Robin Guthrie, també presentant nou disc en solitari. El retorn amb una formació de luxe de The Third Eye Foundation (amb Yann Tiersen, Manyfingers i el líder de Hood com a banda de suport) i de l'eterietat dels novençans Sleep Whale.

Joe Pernice presentant la seva pròpia banda sonora i poder esbrinar les desvariacions del líder de Xiu Xiu, Jamie Stewart. L'espectacle pirotècnic (diuen) de The Wows, tornar a trobar-me cara a cara amb la delicadesa de L'Altra i desprès, un festival de records de la mà de Dean Wareham tocant cançons de Galaxie 500 (només ho repetirà un cop més a Europa, i prou). Salvatjada final amb els debutants (imperdonable, si tenim en compte que funcionen des del 82) Savage Republic i els canadencs DD/MM/YYYY, als que vaig conèixer l'any 2007 per la recomanació que em va fer un empleat d'una tenda de discos a Toronto, quan li vaig preguntar per nous grups del país.

I, per últim, una matinal de diumenge "pa mear y no echar gota" que diuen els castellans: Mi and L'au, Castanets, The Clientele i The Joe-K Plan. Magnífic és poc.

Des de l'Apartament18 podreu seguir el festival, les claus i sensacions directes des del twitter i cada dia tindreu la crònica puntual.

Tanned Tin 2010, quines ganes!!!