Cada Obra (en majúscula, no hi cap un terme menor per abastar la llista d'encerts al llarg del temps) de Eleh, és una volta de rosca més als conceptes predefinits i dogmatitzats d'allò que tenim entès -o així ens ho han fet creure- que ha de ser la música: un dispendi més o menys curt, més o menys llarg, de melodies precioses o devastadores, cultes o arrítmiques encapsulades per al consum. Però...i quan no hi ha res de tot això? Què passa quan no hi ha una base melòdica que sustenti aquesta capacitat de fer-nos emocionar, però que alhora incomprensiblement continua tenint la mateixa suficiència per embellir o devastar?
Eleh.
Eleh és això. Drones sinusoidals infinits, experimentació analògica i digital en forma d'ones que transcorren per l'asèpsia rítmica més insolent. I la pregunta que un es fa enfront d'aquest meravellòs Radiant Intervals (Important records/2010): com és possible que escoltant un inici tan pertorbador com 'Night Of Pure Energy' o l'enigmàtica 'Bright And central & The Sun Itself' se'm pugui posar la pell de gallina, si en teoria, manca dels elements essencials als que abans fèiem referència? És normal que escoltant a volum atronador 'Death Is Eternal Bliss' puguis arribar a entreveure (i comprendre) que més enllà dels dogmes, de l'ortodoxia musical dels nostres dies, puguis assolir una plenitud sensorial només reservada per als grans esdeveniments? La música de Eleh és la resposta.
Feia temps que no sentia parlar de 'música cerebral', una etiqueta molt de moda a finals dels noranta i que suposadament s'adeia a tot l'exposat anteriorment. Però avui veig que no. Eleh és música, si; pura i sensorial; també. Obra Mestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada