KEEPING THE PEEL SPIRIT

6.09.2010

DIES DE PRIMAVERA (i II)




Tanco la meva experiència al Primavera Sound 2010 amb la crònica del que va deparar divendres i dissabte. Allà va:

DIVENDRES, 28 de maig

Inmillorable forma de començar divendres de PS. A mi m'agrada acudir a primera hora, passajar pels stands sense pressa, mentre esperes a que la primera (o segona, com és el cas) actuació del dia comenci. Uns van anar a veure a Owen Pallet a l'Auditori; d'altres -Q i jo- vam preferir entonar els versos dolços de WILD HONEY, que presentava el seu primer disc. Pot ser se li van veure massa les costures -aquest amanerament a lo Sufjan Stevens- però tenen cançons pop molt rodones. Tot i que em va semblar que el conjunt no donava per ser un hit, i el disc tampoc en conté cap en particular. Temes de pop ensucrat i molt agaradables que a les 17:00 es posa de meravella.

Després de retrobar la família al complet, temps per a THE NEW PORNOGRAPHERS, que també presentaven disc. Aquests canadencs són una d'estes bandes que caldria invitar cada any. Perquè tenen cançons i himnes pop, sobretot quan se'n recorden dels seus millors discs, Mass Romantic i Twin Cinema. Em va fer molt de goig tornar a escoltar cançons que m'havien calat profundament en un temps no molt llunyà. Va ser un moment de retrobament -una mica com el de Bis el dia anterior- però amb un sentiment de conformitat molt gran. No són el que eren, però són el que són. Grans.

Ràpid, ràpid a buscar un bon lloc per a assistir a un dels bluffs més grans que he vist en molt de temps: BEST COAST. Pot ser per les àmplies expectatives creades (això és un tema que vull tractar de manera separada en una altra entrada, perquè hi ha molt per escriure), la seva música, i la seva proposta en general, em va semblar monòtona, sense esperit, on les cançons, que tot i tenir un parell o tres de singles espectaculars, no van saber transmetre-ho en directe. Un mateix patró rítmic per a totes les cançons (és pot acusar el mateix a Dum Dum Girls, però elles al menys ensenyen la cuixa) i una veu sense emoció que no conduïa enlloc. Vaig retirar-me quan sentia de fons la seva millor cançó. Hype majúscul en tota regla.

Després vaig compartir cartell i escenaris: BEAK> i CONDOFUCKS. Amb la proposta dels primers vaig entendre perquè sona com son el "Third" de Portishead. Tio Geoff donant-li voltes al kraut més obscur i experimetal, em va agradar. I després un ratet a veure al trio de Hoboken, que com sempre no fallen. Podrien tocar pasodobles que els hi sortirien de conya. Mentre anava a buscar lloc a l'escenari Pitchfork, després de degustar el seu garatge primigeni, anava pensant en que si la camiseta que portava Ira Kaplan era la mateixa que portava el primer cop que els vaig veure, l'any 1998. Juraria que si. No és d'extranyar, fan cara de gastar poc.

Una de les sorpreses més grates del PS2010 van ser HERE WE GO MAGIC, que amb bon mestratge feien créixer cançons insuflades de feedback i ritmes metronímics, però sense perdre de vista el pop més experimental. Les setmanes prèvies ja m'havia fet meu el seu últim disc, que em va semblar que van traslladar amb més intensitat al directe. Una banda que va sonar compacte, ben engrasada. A seguir.

I d'allí, abans que comences un altre dels concerts que portava subratllat amb vermell, vaig anar a veure a WILCO. No és que vulgues veure el concert pròpiament, sinó que simplement els hi volia veure la cara, com estaven, que feien. En definitiva, Wilco són de la família i poden fer el que vulguen. Tot i aixó encara vaig enganxar "I'm Trying To Break Your Heart" i "Jesus Etc". Són preferits, i punto.

Així que, havent comprovat que Wilco estaven bé (com sempre, vaja), corrent a buscar lloc per als formidables JAPANDROIDS. M'encanta com sona la guitarra de Brian, és semblant a la de sunnO))), però en light. Tot i així, la fieresa amb la que ataquen cadascun dels seus temes és impressionant i la compenetració també. Van tocar cançons de Post-Nothing i del No-Singles, i si no recordo malament, també alguna cançó nova. Vaig tenir la sensació d'estar presenciant el concert d'uns caps de cartell de l'escenari Pitchfork (que no és cap dels escenaris principals) i el resultat va ser plenament satisfactori. Noise-rock medul·lar i primari però sense deixar de ser melòdic. Gran banda, grans disco i gran directe.

Corrent, encara vaig enganxar el final de Wilco amb "Kicking Television". Que grans que són, cony.

I després temps per a l'electrònica de vellut negre de COLD CAVE, que si bé el seu disc fou un dels de referència l'any passat per a l'Apartament18, el directe em va semblar hipnòtic, dens, prou difícil com per saber traslladar amb criteri i bon fer els temes més ballables del seu útlim disc. Em va agradar molt la part dedicada a l'experimentació més ruidista (com es nota l'split amb Prurient), i torno a ressaltar que el seu estaticisme em va semblar molt però que molt personal i atractiu.

Sempre, sempre, sempre, sempre cal anar a veure a SHELLAC. Encara que siguen dos cançons.

I de passada a BLACK MATH HORSEMAN, però no em convenia una ració de sludge i post-metal a aquella hora.

Ja per acabar el dia, una de les bandes que més ganes tenia de veure: YEASAYER. Una bona posada en escena, un lluïment vocal extraordinari però, la veritat, no va acompanyar la secció rítmica, que sonava pobra si la camparaves amb tot el desplegament. Odd Blood és un disc amb molts de hits, però no van arribar a transforma-los de la millor manera possible. Amb el sentiment d'haver vist a una banda que pot donar molt més de si fent variar les coordenades del seu full de ruta, me'n vaig anar cap a l'AC.

DISSABTE, 29 de maig

Guaaaaauuuuuuu. Millor impossible. THE PSYCHIC PARAMOUNT. Si en disco són al·lucinants per les instrumentacions de ruido i furia, en directe tres quarts del mateix. Amb un sol de justícia, el trio de Nova York va desplegar una de les millors sessions d'autènctic noise-rock experimental. Molt, molt interessants. La única pega és que coincidien amb Endless Boogie.

I d'allí a un dels deutes que em restaven pendents -d'uns quants- a costa de perder-me a un històric com Michael Rother de NEU! (i a més amb formació de luxe). Era el torn de DR. DOG de qui havia sentit (i llegit) meravelles del seu directe. I vaig comprovar que tot era veritat. Enfront un públic més que entregat, l'alt-country rock dels americans va calar ben endins. També em va servir per veure que són una banda que res ha d'envejar a les grans formacions (Wilco, Okkervil River) i que comptem amb un repertori que, tot i que no domino amb profunditat, és compacte i creix en directe. Molt bons. També aprofito per dir que m'he fet fan absolut del Fate (2008), que no l'havia seguit amb l'atenció necessària quan el van publicar.

I a falta de pan, buenas són...SIAN ALICE GROUP. Al PS sempre tinc per costum de "colarme" en algun concert que no tenia previst i que la inercia del festival fa que se'm presenti per sorpresa. Un d'aquests casos va ser Sian Alice Group. I no em van defraudar gens, la veritat. Una espècie de pop a la Mazzy Star però més dens i amb instrumentacions més llargues, dreamy and fuzzy que dirien els anglesos.

I ara si, el millor concert del festival: GRIZZLY BEAR. Quina manera de tractar les cançons, quin desbordament de delicadesa, quin ensamblatge més sobrenatural de veus, quins arranjaments més "diferents", quina manera de tocar, quina placidesa escoltar els temes atemporals d'aquesta obra mestra que és Veckatimest. Si, si i si: Grizzly Bear és la banda, Veckatimest el disc i el Ray-Ban l'escenari. Conjunció plena. Un 10.

Poca cosa més a dir i obnuvilat pel que havia contemplat, vaig marxar a per uns clàssics coneguts, BUILT TO SPILL. No una de les millors actuacions (i menys si tenim en compte que el havia vist d'una forma excepcional a l'Apolo uns mesos abans) i amb problemes de so que van deslluïr una mica el seu show. Tot i això, van caure clàssics. I es que als clàssics el que és dels clàssics.

Ningú pot negar que la posada en escena de DUM DUM GIRLS és espectacular: quanta cuja, my God!!! Això si, a mi em van convèncer. I molt. Penso que tant en disc com en directe defensen molt bé aquest pop (mal dit shitpop, amics) que té les mires posades en les produccions de les group girls dels 60, el post-punk, el C-86 i els Ramones. Sobretot, i a tall de curiositat, em vaig quedar prendat de la manera de moures de Kirstin. Guitarra en mano, tu. Cançons.

L'últim cop que vaig veure a PET SHOP BOYS vaig endur-me una sorpresa. I aquest cop, una altra. I es que ja sabia el que anava a veure, però definitivament, no sabia el que estava a punt de prresenciar. Un desplegament impressionant -coreografia, escenari, pantalla, montatge espectacular- per a una de les bandes que més i millor ha sabut romandre en l'estatus de clàssics del pop. Molt cops se'ls havia mirat de reüll, per la seva relació amb el mainstream, però quan ataquen amb "It's a Sin", "West End Girls", "Go West", "Se A Vida É", "New York City Boy" i etc etc etc són infalibles. Una màquina de hits que tot bon amant del millor pop no pot deixar passar per alt.

I d'allí, rumiant si valia la pena quedar-se a veure a Orbital o no, es va acabar el PS 2010 per a l'Apartament18. A l'hotel esperava la família.

TOP 5

1 - GRIZZLY BEAR
2 - JAPANDROIDS
3 - SUPERCHUNK
4 - PET SHOP BOYS
5 - COLD CAVE


Cap comentari:

Publica un comentari