KEEPING THE PEEL SPIRIT

6.21.2010

SÓNAR 2010



Enguany ha fet 10 anys que visito el Sónar, des del 2001. I sempre de manera molt concreta: al de Dia i en divendres, a poder ser.


Hi havia moltes coses interessants el divendres dia 18, començant per un Phil Nibblock amb Carles Casas que, per problemes de logística, no vaig poder veure. Llàstima. El drone etern i infinit de Nibblock és d’escola clàssica i em feia molt de goig poder veure les seves variacions en directe, ara que últimament he disfrutat moltíssim del seu Touch Three, triple disc que va editar Touch ja fa uns anys.


En entrar vaig comprovar que la crisi no ha arrivat al Sónar -a l’igual que tampoc ho va fer al PS- i que la gent omplia els diferents espais del CCCB. Una volta de reconeixement pel SonarVillage i pel SonarDome -on vaig poder degustar la proposta de Pursuit Groves, que no em va convèncer- i temps per veure l’exposició del SonarMàtica, enguany dedicada a la robòtica. La vaig trobar un pèl simplista ja que el fet d’emmarcar-se en un possible “retorn” dels robots, és un tema que, de ben segur, dóna per a molt més, i en aquest cas es va quedar en un intent poc profund i rellevant. Una llàstima amb les esxpectatives creades al voltant del plantejament inicial fet pels organitzadors.


També és una llàstima que hagi deixat d’existir la fira discogràfica en favor d’una mostra de productes per a professionals. Penso que una de les coses que feia al Sónar diferent eren els espais com els de la Fira, que eren immensos, amb multitud de propostes úniques que només les podies trobar en un festival de les seves característiques (recordo stands japonesos i grecs, de la gent de Capsule i del Supersonic, d’infinitat de segells importantíssims consagrats i encara per batejar, etc...una delícia) i que podies perdre molt de temps parlant i relacionant-te amb la gent. En aquest cas, s’ha passat a una mostra més especialitzada i sectorial, que deixa de banda a aquells que no ens interessa tant la forma i manera de concebre-la i crear-la, sinó que més aviat ens decantem per degustar-la, absorvir-la i fer-la nostra. Igual que amb la fira editorial, que abans ocupava un espai propi i ha quedat reduïda a un stand de disseny on habitualment se situen les radios (per cert, aquest any RNE i ScannerFM).


Pel que fa a l’apartat musical, vaig poder veure com el cas de BRUNA no és flor d’un dia. Un directe preciós, potent (era possiblement l’adjectiu que pensava que mai podria utilitzar en el seu cas) molt ben definit, abordant els temes del seu meravellós disc de debut amb ritme i amb un volum considerable. Ple de gent i triomf assegurat. Bé per ell i per Spa.rk. Opinió contrariada per a BRADIEN, qui no em fan ni la més mínima gràcia. Una música que, tot i beure d’un discurs situat molt prop del minimalisme i del detallisme preciocista, amb molta economia de mitjans, fa que es perdin en temes sumament monòtons i de poc calat emocional. Em van semblar freds i incapaços de transmetre aquesta alegria implícita que porta associada el tipus de pop de joguina que practiquen. Decepcionants.



Decepcionant tampoc és la paraula per definir el show de KING MIDAS SOUND. Kevin Martin i la seva crew es van plantar a l’escenari SonarHall per destrossar (en el sentit literal de la paraula) els temes de dub narcòtic i nocturn del seu disc de debut. Aixó no significa que la demostració de múscul i agressivitat feta per Martin no valgués la pena, que va ser espectacular, però cal no confondres amb la idea de què jo anava a veure una proposta totalment diferent, anava a veure una música relaxada i cerebral, amb molts de matissos diferents, a escoltar una veu situada més prop del crooner que del gangsta. I em vaig trobar amb una descàrrega industrial de decibels brutal, més pròpia de The Bug que no pas de KMS, amb la intensitat que això fa guanyar al seu show, d’acord, però amb la radicalitat de les formes amb les que eliminen qualsevol rastre de la delicadesa preconcebuda en la seva música. Una fou una decepció, perquè el show va ser brutalíssim, però no anava a veure a The Bug, anava a veure una cosa molt diferent.



I d’allí a fer temps per recuperar forces (amb el cap pensant en el viatge de tornada) i poder veure uns 30 minuts de NOSAJ THING, increïble en les formes musicals, però decebedor en relació amb el seu joc de visuals. El seu directe és molt molt semblant al disc, tot i que veure els efectes de la manipulació de tot el seu instrumentari digital dóna força a la seva posada en escena. Una degustació plàcida d’un dels millors discos editats a principis d’any.



Pel camí vaig poder anar escoltant coses que em van agradar i d’altres que no tant. Sobretot em quedo amb Nedry -que venien auspiciats per la BBC Introducing, aquest any curada per l’inefable Huw Stephens- i amb New Young Pony Club, intensos i ballables a parts iguals.


En definitiva, he començat dient-vos que la crisi no s’ha notat. Potser, ben mirat, no s’ha notat en la forma (ple a vessar) però si en el fons. Un Sónar que s’ha estrenyit el cinturó i ha optat per optimitzar els seus recursos. Espero que algun dia torne a trobar aquell Sónar que era molt més que música. Perquè enguany he trobat bàsicament música. Així que fins l’any vinent.


Cap comentari:

Publica un comentari