KEEPING THE PEEL SPIRIT

2.11.2010

INSTANT CLASSIC#2: Thee Silver Mt. Zion Memorial Orchestra & The Tra-La-La Band - Kollaps Tradixionales



Una de les meves obsessions a principis del 2000 fou el col·lectiu canadenc Constellation Records. Cercava totes les seves referències, per petites que fossin, en busca de la seva última transformació. Tots els seus membres s'intercanviaven i entre ells formaven bandes diferents, que anaven del post-rock més clàsssic, passant pel doom-folk fins a l'experimentació jazzística del rock més avançat. Bandes com els seminals Godspeed You Black Emperor, The Fly Pan Am, Do Make Say Think, Exhaust o Re:, entre d'altres, eren algunes de les mil i una mutacions que succeïen en el sí del col·lectiu. Amb unes regles del joc totalment obertes, un únic estudi de grabació (el ara més famós Hotel2Tango) on es desenvolupaven totes les perversions musicals imaginables, unes edicions molt cuidades (només utilitzaven cartró reciclat, una doble funda pel cd, etc.) i un artwork meravellós que sempre corria a càrrec d'algú del col·lectiu, eren algunes de les seves senyes d'identitat.

Vaig poder comprovar que no estava jo sol bregant amb aquesta obsessió quan un dia que m'estava embrutant els dits a Revólver vaig comprovar que havien deixat un lloc a l'estanteria per col·locar allí tots els discos que anava editant Constellation. Llavors me'n vaig donar compte de què sí, anava pel bon camí.

Thee Silver Mt. Zion Memorial Orchestra & The Tra-La-La Band és una d'aquelles bandes per les que estava obsessionat, un referent quan buscava rock de cambra d'alta intensitat i pràcticament instrumental. Bé, si he de ser rigorós, per aquell temps buscava The Silver Mt. Zion. Després van arribar els múltiples canvis de formació i amb ells també de noms: Thee per The, es va incloure Orchestra (després Memorial), i es va afegir la Tra-La-La Band (amb i sense Choir al final). En definitiva, molt en la línia de la constant transformació que experimenta el col·lectiu.

Doncs bé, l'últim disc de TSMZO, anomenat Kollaps Tradixionales és un clàssic instantani. La seva edició està prevista per al 16 de febrer, però ja l'hem pogut degustar. I si, a l?Apartament18 ja tenim els diners preparats per comprar l'exquisida edició limitada amb doble CD que es posarà a la venda i el seu lloc reservat a l'estanteria.

Un disc de rock (sí, sí: rock) que abandona els tics del post per convertir-se en una fabulació del rock que experimenta amb el jazz, les veus corals, la cruesa, la intensitat i l'èpica ben entesa. Si ja de per sí TSMZO són uns autèntics dominatrix dels tempos i les composicions intrumentalment més complicades, ara deixen de banda una càrrega emocional més cerebral per convertir-la en sang, en quelcom més físic, amb la majoria de cançons cantades per l'histriònica veu d'Efrim (que per alguns moments em recorda al Jeff Mangum més angustiat).

El disc s'obre amb la ja des d'ara mateix C-L-À-S-S-I-C-A There Is A Light, una interpretació en tres parts que inclou i resumeix el millor de la seva carrera, una oda de rock amb acompanyament de cambra i cor de veus femenines que navega per un mar revolt en busca de l'onatge que els faci desaparèixer i convertir-se en pols, exemple de la millor èpica possible.

Sense deixar de respirar emprenen la rockista I Built Myself A Metal Band, amb un recitat colpidor i un ritme frenètic que acaba amb un "Motherfucker" que se't clava a l'ànima. És en el tercer tema del disc, anomenat I Fed My Metal Bird The Wings Of Other Metal Birds on apareixen els TSMZO més clàssics, hereus dels experiments sonors d'aquell majestuós segon disc Born Into Trouble As The Sparks Fly Upward (Constellation Records/2001) que els emparenta amb el millor post-rock (és a dir, amb els seus germans de Godspeed You! Black Emperor).

L'orquestra (amb cor inclòs) apareix amb la inquietant Kollapz Tradixional, acompanyant als aires jazz i al recitat d'Efrim, per deixar pas a una miniatura que, si no ho sabés, pensaria que estem parlant de Jason Pierce en plena elegia. Kollaps Tradicional és una classe de rock musculós i de tensió inabarcable i que deixa pas per tancar l'obra 'Piphany Rambler, epiphania de 14 minuts in crescendo que es mou entre les coordenades del rock desbocat i l'orquestració més incisiva.

Kollaps Tradixionales no et deixa igual, et fatiga, et cansa, quan l'acabes de digerir et deixa tocat, en una altra dimensió. Una oda d'intensitat inigualable que només podia emergir del col·lectiu quebequès, poc avessat als rumb fixs i a les estructures inquebrantables. Un disc d'una integritat que asusta. Esencial.

Cap comentari:

Publica un comentari