KEEPING THE PEEL SPIRIT

2.08.2010

SUNN O))) o la bellesa del so més cru




Diu Juan Manuel Freire, ínclit periodista musical que tant escriu a El Periódico com al Rockdelux, que el concert de SunnO))) fou impactant. I raó no li falta. A més, ho explica de la millor manera possible: per molt que un hagi assistit a concerts, per molt que un hagi tingut mil i una experiències musicals, per molt que un conegui, l'experiència SunnO))) no deixa indiferent a ningú. Amén, Freire.

El més normal és que us comencés parlant dels teloners, com sempre, però l'impacte és tan gran que no puc fixar el meu cervell en cap altra cosa que no sigui la banda nord-americana de doom metal avantguardista. Us poso un exemple: una banda que és capaç de fer-te vibrar els globus oculars no es pot oblidar tan fàcilment. I aquest és un dels molts efectes col·laterals de SunnO))), que per molt que intentis pensar en quelcom altre, et sents incapaç de fer-ho.

La sala mig plena, o sigui, només aquells interessats en la proposta, i això, en els temps que corren de "mamà-quiero-ser-moderno" i "bobespongisme il·lustrat" és d'agraïr. I mireu el que representa SunnO))) que, tot i tractar-se d'una banda tangent al metal més extrem, no hi havia massa melenes, en serio.

Un mur d'amplificadors i tres bèsties pardes sobre l'escenari (Steve Moore, Greg Anderson i Stephen O'Malley) que van encetar el concert amb la tensió que tothom s'esperava, és a dir, volum al màxim per anar desenterinyan drones de soroll furibund a través de baix i guitarra, a molt baixes pulsacions. Un soroll atronador, apocalíptic, que et feia tremolar des de la campaneta fins als isquiotibials. Els tres vestits amb túnica negra i processant soroll fins a confondres amb la fumata infinita que cobria l'escenari de la sala Apolo. Una instrumental que donava lloc a l'aparició de l'invocador Attila Csihar -otrora cantant de Mayhem- per encetar aquesta magnífica composició del seu últim disc anomenada Agartha. Que quedi clar que un concert de SunnO))) és molt més que el show d'Attila. La seva veu d'ultratomba intentava controlar els desitjos més obscurs de les guitarres dels altres dos, que al mateix temps que Attila recitava una oda a la gloriosa mort dels Déus, emanaven furia i exabruptes d'un soroll de freqüències exagerades.

Una combinació aterrant, fins i tot quan la veu d'Attila era l'únic so que emergia entre tanta fum. Després, temps per als trombons i més drones del soroll diabòlic més celestial que he sentit mai, que van acabar amb l'actuació d'Attila disfressat d'una estàtua de la llibertat molt sui generis (en forma d'arbre i amb raig làser a cadascun dels dits de les mans) per emprendre una atronadora part final del concert.

Quasi bé dues hores (non stop, of course) on van desgranar el seu excel·lent Monoliths&Dimensions de pe a pa. Pensava que l'impacte seria més físic, esperant que un tinutus horrible es quedés instal·lat de manera perenne durant uns dies en la meva oïda, però res d'això. L'impacte de veure a SunnO))) és completament psíquic, sobrepassant els 125 dB del show, fent que el col·lapse aprehensiu que un pateix sigui descomunal.

Possiblement, un dels successos músicals més fantàsticament aterradors que he presenciat mai.

Això és Sunn O))).


Cap comentari:

Publica un comentari