THE POSTMARKS - MEMOIRS AT THE END OF THE WORLD

Fa dies que la dèria més pop inunda les parets habitades de l'Apartament18. I un disc que ha sobresaltat per sobre la resta ha estat aquest Memoirs At The End Of The World dels nord-americans The Postmarks. La casualitat va fer que el mateix dia que s'editava el seu disc arreu del món, també vam obrir portes i finestres del nostre Apartament18 (18.08.09).

Estem enfront d'un disc de pop majúscul amb els fonaments fixats en el llegat del Bacharach més cinematogràfic, amb el valor afegit d'un tel experimental que els emparenta amb la vessant més accessible de Broadcast (segurament, gràcies a la similitud de veus entre Tim Yehezkely i Thrish Keenan) aportant un grau d'acidesa a l'edulcorat regust del disc. Les cançons que conformen el disc discorren entre grans orquestacions a base de seccions de corda i metalls, molt a l'estil dels films dels anys 60. Escoltant cançons supremes com No one said this would be easy, que obre el disc, o Don't Know Till You Try se'ns apodera de la ment per uns instants una meravellosa malenconia, aquella que només s'emana els bons discos de pop atemporals.

The Postmarks han creat un disc de melodies evocadores i sofisticades, hereves de compositors de scores clàssics com Mancini o Schifrin, i que representa el pas endavant que necessitaven després d'editar el seu disc de debut (The Postmarks, 2007)i dos compilacions de versions i remixes (The Remixes EP, 2006 i By-the-numbers, 2008).

A l'Apartament18 ens encissa el bon pop, i aquest Memoirs At The End Of The World, estem segurs que d'aquí a uns anys, entraria a formar part dels nostres old dirty diamonds. Però més val disfrutar-lo ara, com un dels discos de pop candent del 2009. Sublim.

Live!: ISIS+DÄLEK+KEELHAUL

ISIS+DÄLEK+KEELHAUL

26.11.09 / Sala Apolo / BCN

Van obrir la vetllada Keelhaul, combo de speedmetal que ni fu ni fa. Graven per a Hydrahead, segell que comanda Aaron Turner, cap visible d'Isis, fet que els ha portat a fer la gira completa amb ells. Per als amants dels gènere menys exigents podien semblar interessants (guanyant punts a favor en les ràpides composicions instrumentals) però molt previsibles alhora d'enfocar temes de bon metal.

El que és impressionant és el show de Dälek. No tant per l'efecte sorpresa (ja vam disfrutar-los al Tanned Tin) però si per la força, la intensitat i l'actitud del duo sobre l'escenari. Molt més intensos que en l'anterior show, el flow físic i directe del MC cobreix a la perfecció els opressius ritmes a base de samples sinestros i poderosos escopits per l'altra part de grup, situant-se amb mig peu en el gangsta rap més clàssic i propers a la distorsió desbordant de My Bloody Valentine. Una proposta molt suggerent, basada sobretot en el seu últim disc, l'excel·lent Gutter Tactics (Ipecac, 2009). Hi ha moments que sembla com si un camió de gran tonatge et passes per sobre. Ràbia i fúria urbana des de Nova York. Grans.

I després de posar-nos en situació, la intensitat en majúscules va arribar d'una de les bandes més en forma d'aquest postrock escorat al metal més pesat: ISIS. La formació de Los Angeles va deixar patent la seva habilitat per recrear paisatges atenuats juntament amb una desbordant capacitat de devastació total, amb un punch que en directe encara encadila més que no en disc. Un set estructurat a partir dels temes que conformen el seu últim treball, Wavering Radiant (Ipecac, 2009) que la crítica ha considerat el seu disc més accessible. Un directe rotund, ple d'energia i amb un nivell d'intensitat desaforat, on van anar desgranant els temes, fins arribar a un bis descomunal amb Carry i la grandíssima Celestial (The Tower). En definitiva, un directe aplastant d'un dels grups més emblemàtics i representatius del post-metal.

LABELS#3: SHANSHUI RECORDS

La història de Shanshui Records no es pot entendre sense fer el seguiment del seu fundador, un dels músics claus en la (re)conversió de la creació musical al gran país asiàtic: Sun Dawei. Després del seu pas pel conservatori de música de l’Escola d’Art de Shenyang, es pot considerar a Dawei com a un dels precursors de la introducció de la composició electrònica dintre els paràmetres establerts pel rock de tall més clàssic.

Avesat als sons més durs de l’electrònica –abraçant preferentment el hardcore i el breakcore– la seva evolució ha anat dirigida cap a les tonalitats més atmosfèriques i abstractes. Així mateix, Dawei fou nominat l’any 2002 per a ésser guardonat amb el premi “China Musical Medium Award” arran de la seva implicació amb el col·lectiu de música electrònica Modern Sky Records. Aquest reconeixement nacional (i quan fem ús d’aquest concepte en un país com la Xina, hem de percebre canvis de magnitud) li va servir de plataforma per a obrir una nova etapa amb la fundació d’un dels segells més influents i menys conformistes del gegant asiàtic: Shanshui Records.

Festa del 6è Aniversari del segell, 2009

Shanshui Records és un segell ubicat a Beijing, fundat per Sun Dawei al desembre de l’any 2002. Eminentment de caràcter electrònic, Shanshui Records ha destacat per ser la casa de referència de les formes electròniques menys usuals: de l’experimentació pura i dura, a l’IDM més lleugera; del breakcore salvatge a l’electrònica pop de tintada indie. Aquest vindria a ser l’amalgama sonor d’aquest meravellós segell xinès.

Cal destacar diferents fites en la història de Shanshui Records, i que han anat perfilant el seu caràcter: una d’elles, va ser l’edició del seu primer recopilatori V.A. Landscape, una compilació que contenia no solament el bo i millor de la incipient escena experimental xinesa, sinó també artistes de Hong Kong i del Japó. Aquesta aposta segura va fer que al novembre de l’any 2003, Dawei formés part del festival més gran de música electrònica que se celebra a la capital, el “Sounding Beijing”. D’ençà, la relació de Dawei i Shanshui Records amb el món occidental no ha parat: concerts amb Four Tet, World’s End Girlfriend, Piana i d’altres, a més del reconeixement internacional que suposa l’aparició del segell en revistes especialitzades com The Wire o Groove.

Cartell del Neospring Festival de Shanghai

L’any 2005 van editar el segon volum recopilatori V.A. Landscape 2, que ja comptava amb la presència de figures de l’electrònica com Egg, DJ 1000000 o el mateix Alva Noto (capo de Raster Noton, segell del que ja hem parlat a l’Apartament18).

iLoop: Live

Entre els artistes que figuren en la nòmina de Shanshui records hi destaquen COM.A, un jove anglès criat a l’antiga colònia i resident a Tòquio i amistat dels incansables Tigerbeat6, el suec Covox i el japonès USK amb la seva fantasia pop a ritme de 8-bit, el drum’n’bass de Dead J, els imprescindicles ME:MO i el seu so proper a la indietronica més clàssica, el post-rock electrònic de iLoop o el mateix Sun Dawei, sota el nom de Sulumi, la parafernàlia esbojarrada de Panda Twin i la folktrònica introspectiva de Nara, a més de la locura gabber/speedcore/breakcore/chiptune de Bokusatsu Shoujo Koubou.

Cartell de la gira asiàtica de Covox+Aonami

L’any 2008 es va crear un subsegell de Shanshui amb el nom de Kill Club, que va porta de gira monumental a 7 artistes durant tot el mes de maig, essent el primer tour show nacional d’un segell de música electrònica del país.

Amb un catàleg d’edicions curt, poc actiu però molt selecte, Shanshui Records és la referència de la música sense compromisos del gegant asiàtic.

El boxset de 8" CD-R x6: inici de la col·lecció

DISCOGRAFIA RECOMANADA PER L'APARTAMENT18

SHS-002 - V.A. - landscape
SHS-004 - Sulumi - visit
SHS-005 - V.A. - landscape 2
SHS-006 - Covox - Delete the elite
SHS-008 - ME:MO - Acoustic View

KC-002 - USK - Dot Matrix Melodiator

+INFO:
http://www.shanshui-records.com/

LIVE! : MELVINS + BIG BUSINESS + PORN

MELVINS + BIG BUSINESS + PORN

25.11.09 / SALA APOLO / BCN

Visita en sala d'una de les bandes més mítiques i influents dels últims anys: Melvins. Després de la seva apabullant visita al PS 2008, amb una banda totalment renovada -amb els dos Big Business ja com a membres fixes- que encara donen més força als directes de la banda de Buzz Osborne i Dale Crover.

Les sensacions a l'entrar a la sala Apolo de Barcelona venien condicionades pel repàs de camisetes identificatives: de Baroness a Jesus Lizard, de Opeth a Ocean. I moltes camisetes dels Melvins. De les històriques.

El que en principi havia de ser un triple cartell (Melvins+Big Business+Porn) es va convertir en un doble set dels Melvins i Porn fent de teloners. Així doncs, els primers compassos els van iniciar el trio Porn, amb una primera cançó plena de distorsió guitarrera samplejada amb una infinitat d'efectes i pedals i un baix amordassat. A ells, se'ls hi va unir Dale Crover a la bateria i el combo va guanyar més força instrumental. Es pot dir que la proposta de Porn no és novedosa -post-metal de llarga instrumentalització- però el directe és sòlid i ofereix més que no pas el que prometen en disc.

Formació actual dels Melvins: Buzz, Warren, Crover, Willis

I després els Melvins. No cal dir que la banda de Buzz i Crover és una influència directa en tot (TOT) el rock dels primers 90 fins a l'actualitat. La seva sòlida voluntat d'experimentació els hi ha suposat el reconeixement dels sectors més crítics i influents, tot i que no ha arribat al gran públic. La formació sempre ha patit canvis constants, sobretot al baix, i això ha fet que en tots els discos editats per la banda hi hagin connotacions sonores ben diferents, però totes del tot aprofitables.

El primer set dels Melvins fou espectacular. Crover a la bateria i Buzz guitarra i veu. Una lliçó de 40 minuts de punk rock de la vella escola, d'aquella que comença amb les ensenyances dels imprescindibles Black Flag. Un directe potent, sec, auster, melòdic i amb molt d'humor negre. Simplement, un moment àlgid per disfrutar i reconèixer la influència d'aquest grandíssim grup.

Llavors, els dos Big Business -que cada cop semblen més una banda homenatge als mateixos Melvins- es van unir per construir un bloc potent hereu dels millors Black Sabbath, amb una sonoritat pesada i contundent. El set es va centrar sobretot en els seus dos últims discs (sense tenir en compte l'últim disc de remescles, es clar) amb els moments àlgids de "The Bit", "Hooch" o la increible "Night Goat". El final, amb un Jared Warren al mig de la pista escupint un salvatge spoken word i a dalt l'escenari els dos bateries creant una magnífica teranyina de ritmes entrecreuats per acabar amb un colossal final ple de fúria i amb Jared navegant a la deriva per sobre els caps de la gent que omplia la sala.

En definitiva, una banda mítica, amb un nivell enorme i mestres d'una escola que encara avui dia provoca rampells entre el dogma del rock, per la seva exploració constant amb uns resultats molt suculents. Una banda necessària a tots els nivells.

PRIMAVERA SOUND 2010, primeres confirmacions

Avui hem tingut un dia de confirmacions. Tot just fa un moment, Gabi Ruiz, un dels caps visibles del Primavera Sound, ha donat a conèixer els primers noms que formaran l'espectacular cartell del PS 2010, que compleix 10 anys.

Els noms, que nosaltres hem conegut via twitter, són els següents:

LA LEYENDA DEL TIEMPO: 30 AÑOS DESPUÉS
DUM DUM GIRLS
JOKER
DELOREAN
PANDA BEAR
THE ANTLERS
WILD BEASTS
THE FALL
BLOODY BETROOTS

THE NEW PORNOGRAPHERS
BIS
HERE WE GO MAGIC
HOPE SANDOVAL
THE XX
WILCO
GANGLIANS

Aquests noms no deixen indiferent a ningú i ja podem assegurar que són unes grans confirmacions. A més -i sobre el que més ens interessa a l'Apartament18- encara no s'ha confirmat cap nom de l'escenari "ATP", ja que ho faran a final d'any.

Cal destacar a The Fall, The XX, Bis (que es reuneixen únicament per fer aquest concert), els grandíssims Wilco, The New Pornographers i Panda Bear.

Esperem doncs, fins a la propera tanda de confirmacions. De moment, comencem molt bé.

Avui ho ha tornat a fer. Feia temps que la pell no s'eriçava i que un somriure d'orella a orella s'instal·lava de manera eterna en el rostre. El disc que tot pare hauria de regalar al seu fill recent nascut.

God bless America.

RUSTIE - BAD SCIENCE EP

La música que ens agrada, que ens apassiona. Nous sons incapaços de deixar-nos indiferents. Sense paraules. La música de Rustie –auspiciada des de fa temps per la DJ de la Radio 1 de la BBC Mary Anne Hobbs, guru de l’electrònica underground i a la que l’Apartament18 segueix de ben prop amb devoció– ens fa sentir diferents: ens endinsa cap a una nova dimensió musical on el contingut està lligat inherentment amb tot un moviment cultural que té la innovació com a punt de partida. Rustie forma part de la Lucky Me Crew de la nova escena de Glasgow, juntament amb altres referències com Hudson Mohawke o Nadsroic.

A l’Apartament18 considerem que la innovació, en qualsevol de les seves formes, és necessària per continuar edificant un criteri sòlid i ha de servir de base per estimular l’experiència envers la música. Per això ja fa temps que el Bad Science EP de Rustie ens porta de cap.

El que ell mateix defineix com a “bass fuelled party aquacrunk” no és res més que la síntesi perfecta entre el dubstep menys profund, el revers grime d’unes basses suggerents a ritme de booty bass, una estructura digital amb cadència 8-bit i un esperit techno que serveix per a plasmar-ho tot en conjunt a la pista de ball. Però alerta amb el concepte “pista de ball”: el dancefloor al que nosaltres fem referència és el que remou el cos i l’ànima a partir dels marges menys amables de la música, amb les vistes posades en el dub i en l’experimentació electrònica de principis dels anys 90 i finals del segle XXII.

A l’Apartament18 som fans de la música que té alguna cosa a dir, i en donem suport. I podem assegurar que aquest Bad Science EP de Rustie ha alçat la veu per sobre de tots els seus seguidors. En volem més. Ja.

FUCK BUTTONS - TAROT SPORT

Què hi ve després de la batalla? La calma?..........No. Quina es pot suposar que hauria de ser la continuació del fabulós –i Top 2 de l’any 2008 per a l’Apartament18– disc de debut del duet de Bristol, Fuck Buttons? Un disc de ressons atmosfèrics o una altra glopada de soroll atormentat?

A Street Horrrsing (ATP Recordings/2008), es feia palesa la producció del mestre John Cummings, dels imprescindibles Mogwai, on ajustava la maquinària per recargolar un soroll enrabietat ple de melodies punyents i veus quasi d’ultratomba. Un disc que s’iniciava de forma majúscula amb Sweet Love For Planet Earth, una oda acabada de distorsió post-apocalíptica en forma de núvol sonor de magnituds èpiques, que obria la porta a un disc majestuós i representatiu de les possibilitats melòdiques de la manipulació del soroll, o com de la distorsió en poden lluir excel·lents brots rítmics amb sentit –com ja ho van fer en el seu dia Slowdive, My Bloody Valentine, Wolf Eyes o els mateixos Mogwai.

Retornant al principi: si Street Horrrsing era la fuetada, com hauria de continuar la cosa? Simple. Sembla com si Surf Solar ­–primer single del seu últim disc Tarot Sport (ATP Recordings/2009) i sí, aquella cançó increïble que va tancar el meravellós concert que el duet va protagonitzar fa dues temporades al Primavera Sound– fos la continuació natural del primer disc. Sembla com si després de Colours Move, la cançó que tancava el seu primer disc, només hi pogués continuar Surf Solar. I aquesta última, sense cap tipus de dubte, és el single de l’any.

Però n’hi ha més. Molt més. Els que esperaven continuar amb la tònica èpica del primer disc estan de sort. Però que es calcin les sabatilles, perquè de la llum del dia passem al descobriment de la nit. La producció del genial i respectat Andrew Weatherall, ha reorientat el seu so sense fer perdre pistonada als de Bristol. El que abans era distorsió i soroll post-rockista, ara s’ha convertit en distorsió i melodia post-electrònica. Tot i això, Tarot Sport conté cançons que de ben segur es podrien comptar entre les pròpies del primer disc –Rough Steez, Space Mountain– però la mà de Weatherall es nota, aportant una nova visió més electrònica del conjunt, amb base en els primers polsos electrònics de finals dels vuitanta i principis dels 90 –Phantom Limb, Flight of The Feathered Serpent. En destaquen per sobre de la resta, a banda de la majestuosa Surf Solar, The Lisbon Maru (possiblement la que té una tintada més èpica de totes) i Olympians, una barreja entre els Animal Collective més atmosfèrics i la banda sonora de Carros de Fuego.

Un altre cop d’autoritat d’una de les bandes més estimulants que hi ha avui per avui en el panorama independent. Segurament tornaran a ocupar un dels llocs més alts en la llista del millor de l’any. En definitiva: un must.

Shops#1: ROUGH TRADE (London)

Amb aquesta entrada obrim un altre apartat de l'Apartament18, per a una de les nostres grans passions: les tendes de música. Avui dia, enmig de la teranyina de grans corporacions que dominen (d'una forma o d'una altra) el negoci de la música, encara hi queden persones que, dominats per un apassionament sense límits i amb els ideals incorruptes per senyera, s'atreveixen a obrir (i mantenir!) una tenda de discos.

És per aquest motiu que a l'Apartament18 volem rendir el nostre petit homenatge a totes aquelles persones que amb la seva dedicació, fa possible que encara puguem gaudir d'espais físics on ens podem perdre enmig de racks inacabales i plens de bona música. Per a nosaltres, que som compradors-compulsius-de-música, entrar en una bona tenda de discos és un moment únic, que no saps que et depararà: rarament en sortirem amb les mans buides, sempre caurà alguna cosa.

I que millor, per a l'estrena d'aquest nou apartat, que iniciar-lo amb la millor tenda de música del Regne Unit, i per extensió, del Món. Si senyors, estem parlant de les ROUGH TRADE SHOPS de Londres.

L'any 2006 es van complir 30 anys desde que, un jove Geoff Travis, obrís les portes d'una tenda de música situada a Kensington Road. Dos anys més tard, el mateix Geoff Travis va fundar Rough Trade Records, bressol de bandes com els Smiths, Aztec Camera, Virgin Prunes o Scritti Politti, entre moltes altres. La falera post-new wave va suposar, tant per al segell com per a la botiga, una marxa trepidant encarant un futur prometedor: en aquells temps, la compra de discos, l'edició DIY, estava el primer a l'ordre del dia i Rough Trade es va definir com l'autèntic punt de trobada per a n'aquells qui no quedaven satisfets amb les novetats de torn.

Rough Trade Records, el segell, ben aviat va necessitar de l'atenció exclusiva de Geoff Travis i això va fer que l'any 1983 els tres empleats que en aquell moment tenia la tenda (Pete, Jude i Nigel) la compressin als seus fundadors. "We didn't have mortgages, kids, so we bought it".

La Rough Trade original

Aixi es va obrir l'actual tenda, la "clàssica", a la Talbot Road del districte de Portobello Road, al West London. La sensació a l'entrar a la mítica Rough Trade és la d'estar trepitjant un santuari inabarcable de la música independent. Racks de discos de vinil i CD, 7" i White Labels, la mítica "The Wall", que és la pared darrera del counter (paraula molt a tenir en compte si seguiu de prop les edicions de la tenda) on els treballadors fan les seves recomanacions, sempre amb gent disposada a mantenir una bona conversa sobre qualsevol fet musical: des de l'últim llançament de la netlabel més minúscula fins a la reedició en doble vinil de 180 grams d'un gran clàssic perdut de la kosmische.

El famós Counter de Talbot Road

The Wall, signe de distinció de Rough Trade

Una tenda que representa molt bé la passió per la música, el continuar dia rere dia sense compromisos amb ningú: "Totally inpedendent" diuen ells.

L'any 1987 van obrir una nova tenda a Covent Garden, minúscula, a la planta soterrani d'una famosa botiga d'skates (Slam Skates), especialitzada en singles de 7" i en bandes de la west coast americana. Per accedir-hi calia baixar una escala de cargol. La tenda no tenia més de 25 m2, amb una ingent quantitat de música i parafernàlia. Actualment no existeix.

L'escala de cargol a la mítica (mini)Rough Trade de Neils Yard

La falera de principis dels anys 90 va portar a Rough Trade a obrir tendes arreu del món: San Francisco, Tokyo i Paris es van convertir en referents. Però es van veure afectades per la baixada en la venda de discos i la irrupció del món digital. Actualment tampoc existeixen.

L'any 2007 es va inaugurar una nova Rough Trade. Situada al Dray Walk de Brick Lane, a l'oest de Londres, està considerada com a la millor tenda de música independent del món. Rough Trade East (que així s'anomena) ocupa un espai en una nova zona d'oci modern de Londres, sembla una antiga fàbrica. Una cafeteria, llibreria, espai amb ordinadors amb connexió a internet i inabarcables racks de CD i vinils la completen. La nova Rough Trade (a la que, de moment, encara no hem estat) també fa les funcions de punt de trobada entre els amants de la música, oferint concerts i presentacions de discos en exclusiva. Les fotos que teniu a continuació mostren la qualitat de la nova tenda Rough Trade.

Els racks de CDs

12", 10", 7": delícies en forma de vinil

Vista dels counters i de l'staff, sempre atents

Clàssics? Clàssics.

Una altra vista de l'interior

Però Rough Trade Shops no només són tendes físiques de música, sinó que també editen els seus propis recopilatoris dobles anuals, amb tot allò que ha emplenat moments únics durant les jornades de treball. Els comentaris i recomancions dels empleats i dels amos no tenen desperdici, sempre explicant alguna anècdota que envolta la cançó en qüestió. Aquestes recopilacions porten per títol "Counter Culture" i s'editen des de l'any 2002.

A més, també han editat compilacions dobles, amb presentacions cuidadíssimes, de diferents estils. De moment hi ha disponibes: Electronic, Rock and Roll, Country, Post-Punk, Indiepop i Singer-songwriter. L'any 2001 també van editar u petit cofret de 4 CD's celebrant els 25 anys de l'obertura de la tenda. Per a celebrar els 30 anys, van editar un recopilatori de luxe, on gent relacionada amb la tenda feia la tria d'una cançó que estés relacionada amb la seva vinculació amb Rough Trade, des del 1976 fins al 2006. Tot aixó acompanyat per un llibret on cadascun dels protagonistes explica la seva relació amb les tendes.

Aquesta setmana s'han posat a la venda unes noves recopilacions: els Box Sets d'estils, és a dir, una caixa amb els 5 CD més representatius d'un estil. Han començat pel Krautrock, amb discos de Neu, Can, Faust, Kraftwerk i Tangerine Dream.

Staff Picks, un altre gran clàssic de les Rough Trade Shops

A banda, Rough Trade shops també són els impulsors de l'anomenat "The Album Club", que és una subscripció mensual per correu. El fet és que l'interesat omple unes enquestes on queden definits els seus gustos i la gent de la botiga fa un pack de 5 o 10 CD imprescindibles i te'ls envia a casa. Pràctic per a la gent que no pot estar al dia de tot, però que no vol perdre comba.

Doncs bé, aixó és Rough Trade: no és solament una tenda de discos, pràcticament és una cultura, la que representa als amants i compradors de bona música. I a l'Apartament18, ens sentim identificats.

Algunes d'aquestes fotografies poden estar subjectes a Copyright.

The XX - The XX

The XX. Condemnats a ser el hype de la temporada. Rollet minimalista, molta joventut….i un gran disco, si senyor. El hype de la temporada? Ni de conya. El hype de la temporada és el disc de debut de Girls, banda que rememora els cànons del pop amb molta classe, però res més. Allò si que és un hype.

La recuperació de la memòria raquíticament pop que fan aquesta magnífica banda, es fonamenta sobre tonalitats grisoses, lleugeresa instrumental i molta ànima minimalista. Podríem parlar de la influència extrema del Colossal Youth de Young Marble Giant (les guitarres de Crystalized han sortit d'algun lloc, no?) i de les veus angelicals però, a quants grups podem actualment penjar-li aquesta etiqueta, que és la de recuperar el llegat d'una de les bandes de pop més especials de les decàdes passades?

The XX no són hype, són una banda jove amb la lliçó ben apresa, demostrant-ho en temes com Islands -un himne de pop contemporani- o la grandiosa Infinity, la seva particular visió del Wicked Game de Chris Isaak.

En definitiva, un debut majúscul, difícil d'arrebatar del reproductor si us agrada el POP sense més contemplacions.

John Peel: 5 years without the Legend

Aquesta setmana (ahir, precisament) s'han complert 5 anys de la mort del llegendari DJ de la BBC. L'Apartament18 ja va afirmar que, si el vent ens porta a bon port, per al proper 13 d'octubre de 2010 deixarem l'espai virtual per rendir el nostre homenatge a la figura més influent en la música del segle XX, celebrant el nostre particular John Peel Day.

L'Apartament18 rendeix avui tribut a John Peel com a inspiració principal i constant.

Cheers, John.

L'APARTAMENT18 & THE JOHN PEEL DAY 2009

Avui és un d'aquells dies que cal remarcar en vermell a l'agenda de l'Apartament18. El proper dia 25 (o 26, depèn d'on provingui la notícia) d'octubre se celebrarà el cinquè aniversari de la mort de l'enyorat i alhora inspiració constant per a l'Apartament18, John Peel. La llegenda de la radio ens va deixar després de què el seu cor deixés de bategar sobtadament mentre gaudia d'unes vacances al Perú i la BBC va proclamar el dia 13 d'octubre el John Peel Day. Així doncs, des del passat dia 10 d'octubre i fins al proper dia 20, arreu del món tindran lloc festes, concerts, sessions, programes i showcases en honor a la figura musical més influent del segle XX i principis del XXI.

A l'Apartament18 no volem ser aliens a l'esdeveniment, però la prematura obertura de les nostres portes fa que no tinguem (encara) la suficient capacitat de maniobra per poder traslladar al directe, a la realitat, la proposta i els fonaments de l'Apartament18, que estan inexorablement lligats a la figura del broadcaster anglès. Així doncs, prenem el compromís que per al proper John Peel Day, l'any 2010, l'Apartament18 deixarà el seu espai virtual per a transformar-se en quelcom físic en honor a la persona que ens ha inculcat la inquietud, l'actitud i el criteri en la música.

Avui també hem estat sabedors de què el proper dia 26 d'octubre, Universal Music ha preparat un petit boxset de 4CD en un intent de recopilar l'essència dels programes de John Peel. Aquesta compilació, que porta per títol Kats Karavan: The History of John Peel on the Radio, intentarà fer un resum de les 5 dècades que John va dedicar a descobrir i donar suport a grups, solistes, estils i sonoritat vàries sempre sota el paradigma del bon gust i la diferència com a factor primordial. Hi seran presents grups com The Jam, The Slits, Mercury Rev, Bloc Party, Amsterdam, Ivor Cutler, Extreme Noise Terror, The Damned, The Cure, Linton Kwesi Johnson, That Petrol Emotion, The Misunderstood, Aswad i molts, molts més.

Aquesta recopilació s'ha fet amb el beneplàcit de la família de John (que ja se sap que és gelosa de la intimitat del mestre i supervisa qualsevol cosa que hi tingui relació amb ell) i per tant, gaudeix d'una oficialitat que garanteix respecte i molta dedicació. La intenció de la recopilació és recrear l'ambient dels programes que John Peel feia per a la Radio 1 de la BBC, i per aquest motiu també s'han inclòs clips de veu del DJ. A més, el boxset anirà acompanyat d'un llibret amb fotografies que no s'havien publicat abans.

Així que, amb el pre-order ja fet, només ens queda pensar en el moment en què, a l'arribada a l'Apartament18, comencin a sonar les notes de la música i la veu de John Peel torni a inundar tots i cadascun dels racons del nostre espai vital, per recordar el bé que ens ho passàvem seguint cada dimarts, dimecres i dijous el seu programa de 10 a 12 de la nit, l'estímul que ens suposava (i que perdura) en obrir noves vies en el món musical.

Tot i que sabem que és impensable (i pràcticament impossible) poder sintetitzar el que han estat 5 dècades dedicades a descobrir noves bandes que sí aportaven alguna cosa a la música, a l'Apartament18 ens agradaria que les properes compilacions que sorgissin de l'estela de John Peel fossin dedicades als sons experimentals que tan patent deixava John en els seus programes de radio (amb estils que anaven del drum'n'bass a l'illbient, del death metal al gabber, del noise al doom) i que de moment no han estat recollides per cap de les propostes que han vist la llum d'ençà que en John Peel, the great John Peel, no hi és entre nosaltres.

INSTANT CLASSIC#1: Bill Callahan - Sometimes I wish we were an eagle

Per celebrar el miler i escaig d'entrades que l'Apartament18 ha rebut en els primers dos mesos de vida, que millor que encetar una nova classificació: els Instant Classics, discos que s'han publicat recentment i que de ben segur suposarà un canvi (més) en la nostra manera d'evolucionar com a oients, reformulant i reconduint la nostra experiència musical cap a noves dimensions.

Esperem que aquestes mil primeres visites (entre les quals hi ha visitants de Catalunya, Espanya, Estats Units, Serbia, Alemanya, Rusia, Suècia, Regne Unit, Argentina, Sud Àfrica, França, Islàndia, Mèxic, Suissa i Nova Zelanda) només siguin les primeres mil de moltes més que vulguin compartir una petitat estona agradable amb els habitants de l'Apartament18.

I ara, el primer Instant Classic de l'Apartament18: Bill Callahan - Sometimes I wish we were an eagle

L'eufòria remarcada del seu anterior disc -Wole on a Whaleheart (2007)- era un clar indicador de què Bill Callahan, anteriorment conegut com a Smog o (Smog), havia deixat de banda la sinistralitat del folk de baixes pulsacions que tan bé havia definit en discos superlatius com Red Apples Falls (1997) o Knock Knock (1998). Els últims esdeveniments en la dilatada carrera de Bill Callahan, havien suposat un gir més lluminós que ja es deixava palpar en discos sincers com els últims que va presentar com a Smog: Supper (2003) i A river ain't to much to love (2005).

Però quan ens pensàvem que el geni ja deixava de banda aquesta zona obscura de la intimitat lo-fi plena de fuetades vitals i d'experiències agredolces, quan preveiem que l'acústica havia deixat pas als arranjaments pop del gran Neil Hagerty dels extints Royal Trux, el gran (GRAN) Bill Callahan es torna a despenjar amb un disc esmorteïdor, físic, capaç de copsar els sentiments més profunds que s'arrelen en l'interior d'un personatge severament maltractat pel devaneig de l'amor. Un disc sublim on hi torna a brillar una producció cuidadíssima i on torna a ressaltar aquella amargor pròpia dels qui se saben vencedors havent perdut totes les batalles.

Sometimes I wish We were an Eagle és un disc de regust clàssic, on hi tornen a aflorar els versos envenenats (/the love is the king of the beasts/ canta a la grandiosa Eid Ma Clack Shaw) que van acompanyats un altre cop d'allò que millor sap fer: folk-pop de tonalitats grisenques a ritmes lents i endimoniadament acústics. Així mateix, el gospel i l'orquestració hi són presents de forma rellevant (Faith/Void) com el pop apamat dictat pels cànons (My friend).

En aquest disc no hi ha ni un sol segon de rebuig: tot és profundament vàlid, tot està programat per tal que les melodies d'aquesta obra mestra de la música contemporània se'ns vagin introduint poc a poc, en un viatge cap al nostre interior, de llarg recorregut i que segurament no ens deixarà sortir ilesos de l'experiència que és escoltar l'últim disc de Bill Callahan. I recordeu que el viatge, aquest viatge, no té garantida la tornada. Un dels millors discos del 2009, sinó el millor.

LABELS#2: RASTER-NOTON

Continuant amb la prospecció sobre els labels que considerem interessants i afins a la proposta ideològica i vital de l'Apartament18, és imprescindible parlar del segell de música experimental i d'electrònica minimalista alemany RASTER-NOTON.

"raster-noton . archiv für ton und nichtton” is meant to be a platform — a network covering the overlapping border areas of pop, art and science. emerged from the fusion of the two labels rastermusic and noton (in 1999) they realize music projects, publications and installation works. common idea behind all releases is an experimental approach — an amalgamation of sound, art and design."

Aquesta és la carta de presentació de l'excel·lent segell d'experimentació sonora sorgit de la fusió dels iniciàtics Noton (Archiv für Ton und Nichtton) de l'essencial Carsten Nicolai, on donava via lliure a les seves pretensions d'art conceptual lligat a la música, i Rastermusik, plataforma de treball dels manipuladors d'electrònica fina Olaf Bender i Frank Bretschneider; Raster-Noton és avui dia el segell abanderat de l'expressió minimalista, de l'exercici matemàtic envers la poliritmia sonora, éssent també un dels punts d'expressió artística i conceptual de major calat dels últims anys.

Aquest segell fundat a Chemnitz s'emparenta amb d'altres de molt interessants (i que de ben segur en parlarem a l'Apartament18) com Touch, Mego, Scape, Subrosa o Mille Plateaux.

Raster-Noton es caracteritza per tenir un catàleg limitat i ben definit, on hi ha públicades un centenar de referències que van des de la IDM més precisa fins a l'abstracció estètica del pop. El seu amalgama sonor s'estructura, en alguns casos, a partir de l'estudi mil·limètric del comportament del so i en d'altres de la manipulació dels patrons sonors i creació de capes abstractes de ruidisme acotat.

Els artistes més destacats que formen part del label són Byetone (el mateix Olaf Bender), Alva Noto (el mateix Carsten Nicolai) Atom TM, SND, William Basinski, Pixel, Senking, NHK, Robert Lippok o Signal, i el mateix Frank Bretschneider -que tot i que actualment ja no forma part de la direcció del segell, si que hi continua publicant els seus discos- entre d'altres.

Una de les característiques bàsiques del segell alemany és el disseny dels seus productes, diversificats entre CD, vinils, DVD, SD i llibres, del qual se'n desprenen traçades d'índole quasi bé d'imagineria espacial, molt minimalista, amb el blanc i el negre com a base cromàtica. A més, el segell també promou projectes que s'escapen de l'esfera únicament musical per enfilar-se a l'art conceptual, com el projecte 20' to 2000 on es va demanar a 12 artistes diferents que s'imaginessin quina hauria de ser la música dels últims 20 minuts finals de l'any 1999. Això va desembocar un una tirada de 12 cd que es corresponien a cadascun dels mesos de l'any. Aquesta aventura sonora els hi va suposar ser guardonats amb el "Golden Nica" de l'art electrònic de l'any 2000. També cal destacar les Static Series, un seguit de llançaments amb un packaging únic basat en la reutilització de les bosses d'alimentació que utilitzen els astronautes en les seves missions a l'espai.

En definitiva, Raster-Noton és un dels segells que l'Apartament18 venera pel seu estil, la seva capacitat definitòria, la seva voluntat sòlida, una actitud ferma en les seves accions i un gust refinat per l'experimentació sonora.

DISCOGRAFIA RECOMANADA PER L'APARTAMENT18

CDR056 - VARIOUS ARTISTS - ARCHIV 1

R-N068 - RYOJI IKEDA - DATAPLEX (2001-05)

R-N072 - ALVA NOTO+RYUICHI SAKAMOTO - VRIOON

R-N071 - COH - PATHERNS

R-N092 - BYETONE - DEATH OF A TYPOGRAPHER

R-N095 - ALVA NOTO - UNITXT

R-N099 - ATOM TM - LIEDGUT

R-N107 - SND - ATAVISM

R-N096 - ALVA NOTO+RYUICHI SAKAMOTO - _UTP

+INFO:

http://www.raster-noton.net

Una entrevista publicada a The Wire al desembre de 2003, numero 238: http://www.thewire.co.uk/archive/interviews/raster_noton.html