LIVE! : MELVINS + BIG BUSINESS + PORN

MELVINS + BIG BUSINESS + PORN

25.11.09 / SALA APOLO / BCN

Visita en sala d'una de les bandes més mítiques i influents dels últims anys: Melvins. Després de la seva apabullant visita al PS 2008, amb una banda totalment renovada -amb els dos Big Business ja com a membres fixes- que encara donen més força als directes de la banda de Buzz Osborne i Dale Crover.

Les sensacions a l'entrar a la sala Apolo de Barcelona venien condicionades pel repàs de camisetes identificatives: de Baroness a Jesus Lizard, de Opeth a Ocean. I moltes camisetes dels Melvins. De les històriques.

El que en principi havia de ser un triple cartell (Melvins+Big Business+Porn) es va convertir en un doble set dels Melvins i Porn fent de teloners. Així doncs, els primers compassos els van iniciar el trio Porn, amb una primera cançó plena de distorsió guitarrera samplejada amb una infinitat d'efectes i pedals i un baix amordassat. A ells, se'ls hi va unir Dale Crover a la bateria i el combo va guanyar més força instrumental. Es pot dir que la proposta de Porn no és novedosa -post-metal de llarga instrumentalització- però el directe és sòlid i ofereix més que no pas el que prometen en disc.

Formació actual dels Melvins: Buzz, Warren, Crover, Willis

I després els Melvins. No cal dir que la banda de Buzz i Crover és una influència directa en tot (TOT) el rock dels primers 90 fins a l'actualitat. La seva sòlida voluntat d'experimentació els hi ha suposat el reconeixement dels sectors més crítics i influents, tot i que no ha arribat al gran públic. La formació sempre ha patit canvis constants, sobretot al baix, i això ha fet que en tots els discos editats per la banda hi hagin connotacions sonores ben diferents, però totes del tot aprofitables.

El primer set dels Melvins fou espectacular. Crover a la bateria i Buzz guitarra i veu. Una lliçó de 40 minuts de punk rock de la vella escola, d'aquella que comença amb les ensenyances dels imprescindibles Black Flag. Un directe potent, sec, auster, melòdic i amb molt d'humor negre. Simplement, un moment àlgid per disfrutar i reconèixer la influència d'aquest grandíssim grup.

Llavors, els dos Big Business -que cada cop semblen més una banda homenatge als mateixos Melvins- es van unir per construir un bloc potent hereu dels millors Black Sabbath, amb una sonoritat pesada i contundent. El set es va centrar sobretot en els seus dos últims discs (sense tenir en compte l'últim disc de remescles, es clar) amb els moments àlgids de "The Bit", "Hooch" o la increible "Night Goat". El final, amb un Jared Warren al mig de la pista escupint un salvatge spoken word i a dalt l'escenari els dos bateries creant una magnífica teranyina de ritmes entrecreuats per acabar amb un colossal final ple de fúria i amb Jared navegant a la deriva per sobre els caps de la gent que omplia la sala.

En definitiva, una banda mítica, amb un nivell enorme i mestres d'una escola que encara avui dia provoca rampells entre el dogma del rock, per la seva exploració constant amb uns resultats molt suculents. Una banda necessària a tots els nivells.

PRIMAVERA SOUND 2010, primeres confirmacions

Avui hem tingut un dia de confirmacions. Tot just fa un moment, Gabi Ruiz, un dels caps visibles del Primavera Sound, ha donat a conèixer els primers noms que formaran l'espectacular cartell del PS 2010, que compleix 10 anys.

Els noms, que nosaltres hem conegut via twitter, són els següents:

LA LEYENDA DEL TIEMPO: 30 AÑOS DESPUÉS
DUM DUM GIRLS
JOKER
DELOREAN
PANDA BEAR
THE ANTLERS
WILD BEASTS
THE FALL
BLOODY BETROOTS

THE NEW PORNOGRAPHERS
BIS
HERE WE GO MAGIC
HOPE SANDOVAL
THE XX
WILCO
GANGLIANS

Aquests noms no deixen indiferent a ningú i ja podem assegurar que són unes grans confirmacions. A més -i sobre el que més ens interessa a l'Apartament18- encara no s'ha confirmat cap nom de l'escenari "ATP", ja que ho faran a final d'any.

Cal destacar a The Fall, The XX, Bis (que es reuneixen únicament per fer aquest concert), els grandíssims Wilco, The New Pornographers i Panda Bear.

Esperem doncs, fins a la propera tanda de confirmacions. De moment, comencem molt bé.

Avui ho ha tornat a fer. Feia temps que la pell no s'eriçava i que un somriure d'orella a orella s'instal·lava de manera eterna en el rostre. El disc que tot pare hauria de regalar al seu fill recent nascut.

God bless America.

RUSTIE - BAD SCIENCE EP

La música que ens agrada, que ens apassiona. Nous sons incapaços de deixar-nos indiferents. Sense paraules. La música de Rustie –auspiciada des de fa temps per la DJ de la Radio 1 de la BBC Mary Anne Hobbs, guru de l’electrònica underground i a la que l’Apartament18 segueix de ben prop amb devoció– ens fa sentir diferents: ens endinsa cap a una nova dimensió musical on el contingut està lligat inherentment amb tot un moviment cultural que té la innovació com a punt de partida. Rustie forma part de la Lucky Me Crew de la nova escena de Glasgow, juntament amb altres referències com Hudson Mohawke o Nadsroic.

A l’Apartament18 considerem que la innovació, en qualsevol de les seves formes, és necessària per continuar edificant un criteri sòlid i ha de servir de base per estimular l’experiència envers la música. Per això ja fa temps que el Bad Science EP de Rustie ens porta de cap.

El que ell mateix defineix com a “bass fuelled party aquacrunk” no és res més que la síntesi perfecta entre el dubstep menys profund, el revers grime d’unes basses suggerents a ritme de booty bass, una estructura digital amb cadència 8-bit i un esperit techno que serveix per a plasmar-ho tot en conjunt a la pista de ball. Però alerta amb el concepte “pista de ball”: el dancefloor al que nosaltres fem referència és el que remou el cos i l’ànima a partir dels marges menys amables de la música, amb les vistes posades en el dub i en l’experimentació electrònica de principis dels anys 90 i finals del segle XXII.

A l’Apartament18 som fans de la música que té alguna cosa a dir, i en donem suport. I podem assegurar que aquest Bad Science EP de Rustie ha alçat la veu per sobre de tots els seus seguidors. En volem més. Ja.

FUCK BUTTONS - TAROT SPORT

Què hi ve després de la batalla? La calma?..........No. Quina es pot suposar que hauria de ser la continuació del fabulós –i Top 2 de l’any 2008 per a l’Apartament18– disc de debut del duet de Bristol, Fuck Buttons? Un disc de ressons atmosfèrics o una altra glopada de soroll atormentat?

A Street Horrrsing (ATP Recordings/2008), es feia palesa la producció del mestre John Cummings, dels imprescindibles Mogwai, on ajustava la maquinària per recargolar un soroll enrabietat ple de melodies punyents i veus quasi d’ultratomba. Un disc que s’iniciava de forma majúscula amb Sweet Love For Planet Earth, una oda acabada de distorsió post-apocalíptica en forma de núvol sonor de magnituds èpiques, que obria la porta a un disc majestuós i representatiu de les possibilitats melòdiques de la manipulació del soroll, o com de la distorsió en poden lluir excel·lents brots rítmics amb sentit –com ja ho van fer en el seu dia Slowdive, My Bloody Valentine, Wolf Eyes o els mateixos Mogwai.

Retornant al principi: si Street Horrrsing era la fuetada, com hauria de continuar la cosa? Simple. Sembla com si Surf Solar ­–primer single del seu últim disc Tarot Sport (ATP Recordings/2009) i sí, aquella cançó increïble que va tancar el meravellós concert que el duet va protagonitzar fa dues temporades al Primavera Sound– fos la continuació natural del primer disc. Sembla com si després de Colours Move, la cançó que tancava el seu primer disc, només hi pogués continuar Surf Solar. I aquesta última, sense cap tipus de dubte, és el single de l’any.

Però n’hi ha més. Molt més. Els que esperaven continuar amb la tònica èpica del primer disc estan de sort. Però que es calcin les sabatilles, perquè de la llum del dia passem al descobriment de la nit. La producció del genial i respectat Andrew Weatherall, ha reorientat el seu so sense fer perdre pistonada als de Bristol. El que abans era distorsió i soroll post-rockista, ara s’ha convertit en distorsió i melodia post-electrònica. Tot i això, Tarot Sport conté cançons que de ben segur es podrien comptar entre les pròpies del primer disc –Rough Steez, Space Mountain– però la mà de Weatherall es nota, aportant una nova visió més electrònica del conjunt, amb base en els primers polsos electrònics de finals dels vuitanta i principis dels 90 –Phantom Limb, Flight of The Feathered Serpent. En destaquen per sobre de la resta, a banda de la majestuosa Surf Solar, The Lisbon Maru (possiblement la que té una tintada més èpica de totes) i Olympians, una barreja entre els Animal Collective més atmosfèrics i la banda sonora de Carros de Fuego.

Un altre cop d’autoritat d’una de les bandes més estimulants que hi ha avui per avui en el panorama independent. Segurament tornaran a ocupar un dels llocs més alts en la llista del millor de l’any. En definitiva: un must.

Shops#1: ROUGH TRADE (London)

Amb aquesta entrada obrim un altre apartat de l'Apartament18, per a una de les nostres grans passions: les tendes de música. Avui dia, enmig de la teranyina de grans corporacions que dominen (d'una forma o d'una altra) el negoci de la música, encara hi queden persones que, dominats per un apassionament sense límits i amb els ideals incorruptes per senyera, s'atreveixen a obrir (i mantenir!) una tenda de discos.

És per aquest motiu que a l'Apartament18 volem rendir el nostre petit homenatge a totes aquelles persones que amb la seva dedicació, fa possible que encara puguem gaudir d'espais físics on ens podem perdre enmig de racks inacabales i plens de bona música. Per a nosaltres, que som compradors-compulsius-de-música, entrar en una bona tenda de discos és un moment únic, que no saps que et depararà: rarament en sortirem amb les mans buides, sempre caurà alguna cosa.

I que millor, per a l'estrena d'aquest nou apartat, que iniciar-lo amb la millor tenda de música del Regne Unit, i per extensió, del Món. Si senyors, estem parlant de les ROUGH TRADE SHOPS de Londres.

L'any 2006 es van complir 30 anys desde que, un jove Geoff Travis, obrís les portes d'una tenda de música situada a Kensington Road. Dos anys més tard, el mateix Geoff Travis va fundar Rough Trade Records, bressol de bandes com els Smiths, Aztec Camera, Virgin Prunes o Scritti Politti, entre moltes altres. La falera post-new wave va suposar, tant per al segell com per a la botiga, una marxa trepidant encarant un futur prometedor: en aquells temps, la compra de discos, l'edició DIY, estava el primer a l'ordre del dia i Rough Trade es va definir com l'autèntic punt de trobada per a n'aquells qui no quedaven satisfets amb les novetats de torn.

Rough Trade Records, el segell, ben aviat va necessitar de l'atenció exclusiva de Geoff Travis i això va fer que l'any 1983 els tres empleats que en aquell moment tenia la tenda (Pete, Jude i Nigel) la compressin als seus fundadors. "We didn't have mortgages, kids, so we bought it".

La Rough Trade original

Aixi es va obrir l'actual tenda, la "clàssica", a la Talbot Road del districte de Portobello Road, al West London. La sensació a l'entrar a la mítica Rough Trade és la d'estar trepitjant un santuari inabarcable de la música independent. Racks de discos de vinil i CD, 7" i White Labels, la mítica "The Wall", que és la pared darrera del counter (paraula molt a tenir en compte si seguiu de prop les edicions de la tenda) on els treballadors fan les seves recomanacions, sempre amb gent disposada a mantenir una bona conversa sobre qualsevol fet musical: des de l'últim llançament de la netlabel més minúscula fins a la reedició en doble vinil de 180 grams d'un gran clàssic perdut de la kosmische.

El famós Counter de Talbot Road

The Wall, signe de distinció de Rough Trade

Una tenda que representa molt bé la passió per la música, el continuar dia rere dia sense compromisos amb ningú: "Totally inpedendent" diuen ells.

L'any 1987 van obrir una nova tenda a Covent Garden, minúscula, a la planta soterrani d'una famosa botiga d'skates (Slam Skates), especialitzada en singles de 7" i en bandes de la west coast americana. Per accedir-hi calia baixar una escala de cargol. La tenda no tenia més de 25 m2, amb una ingent quantitat de música i parafernàlia. Actualment no existeix.

L'escala de cargol a la mítica (mini)Rough Trade de Neils Yard

La falera de principis dels anys 90 va portar a Rough Trade a obrir tendes arreu del món: San Francisco, Tokyo i Paris es van convertir en referents. Però es van veure afectades per la baixada en la venda de discos i la irrupció del món digital. Actualment tampoc existeixen.

L'any 2007 es va inaugurar una nova Rough Trade. Situada al Dray Walk de Brick Lane, a l'oest de Londres, està considerada com a la millor tenda de música independent del món. Rough Trade East (que així s'anomena) ocupa un espai en una nova zona d'oci modern de Londres, sembla una antiga fàbrica. Una cafeteria, llibreria, espai amb ordinadors amb connexió a internet i inabarcables racks de CD i vinils la completen. La nova Rough Trade (a la que, de moment, encara no hem estat) també fa les funcions de punt de trobada entre els amants de la música, oferint concerts i presentacions de discos en exclusiva. Les fotos que teniu a continuació mostren la qualitat de la nova tenda Rough Trade.

Els racks de CDs

12", 10", 7": delícies en forma de vinil

Vista dels counters i de l'staff, sempre atents

Clàssics? Clàssics.

Una altra vista de l'interior

Però Rough Trade Shops no només són tendes físiques de música, sinó que també editen els seus propis recopilatoris dobles anuals, amb tot allò que ha emplenat moments únics durant les jornades de treball. Els comentaris i recomancions dels empleats i dels amos no tenen desperdici, sempre explicant alguna anècdota que envolta la cançó en qüestió. Aquestes recopilacions porten per títol "Counter Culture" i s'editen des de l'any 2002.

A més, també han editat compilacions dobles, amb presentacions cuidadíssimes, de diferents estils. De moment hi ha disponibes: Electronic, Rock and Roll, Country, Post-Punk, Indiepop i Singer-songwriter. L'any 2001 també van editar u petit cofret de 4 CD's celebrant els 25 anys de l'obertura de la tenda. Per a celebrar els 30 anys, van editar un recopilatori de luxe, on gent relacionada amb la tenda feia la tria d'una cançó que estés relacionada amb la seva vinculació amb Rough Trade, des del 1976 fins al 2006. Tot aixó acompanyat per un llibret on cadascun dels protagonistes explica la seva relació amb les tendes.

Aquesta setmana s'han posat a la venda unes noves recopilacions: els Box Sets d'estils, és a dir, una caixa amb els 5 CD més representatius d'un estil. Han començat pel Krautrock, amb discos de Neu, Can, Faust, Kraftwerk i Tangerine Dream.

Staff Picks, un altre gran clàssic de les Rough Trade Shops

A banda, Rough Trade shops també són els impulsors de l'anomenat "The Album Club", que és una subscripció mensual per correu. El fet és que l'interesat omple unes enquestes on queden definits els seus gustos i la gent de la botiga fa un pack de 5 o 10 CD imprescindibles i te'ls envia a casa. Pràctic per a la gent que no pot estar al dia de tot, però que no vol perdre comba.

Doncs bé, aixó és Rough Trade: no és solament una tenda de discos, pràcticament és una cultura, la que representa als amants i compradors de bona música. I a l'Apartament18, ens sentim identificats.

Algunes d'aquestes fotografies poden estar subjectes a Copyright.

The XX - The XX

The XX. Condemnats a ser el hype de la temporada. Rollet minimalista, molta joventut….i un gran disco, si senyor. El hype de la temporada? Ni de conya. El hype de la temporada és el disc de debut de Girls, banda que rememora els cànons del pop amb molta classe, però res més. Allò si que és un hype.

La recuperació de la memòria raquíticament pop que fan aquesta magnífica banda, es fonamenta sobre tonalitats grisoses, lleugeresa instrumental i molta ànima minimalista. Podríem parlar de la influència extrema del Colossal Youth de Young Marble Giant (les guitarres de Crystalized han sortit d'algun lloc, no?) i de les veus angelicals però, a quants grups podem actualment penjar-li aquesta etiqueta, que és la de recuperar el llegat d'una de les bandes de pop més especials de les decàdes passades?

The XX no són hype, són una banda jove amb la lliçó ben apresa, demostrant-ho en temes com Islands -un himne de pop contemporani- o la grandiosa Infinity, la seva particular visió del Wicked Game de Chris Isaak.

En definitiva, un debut majúscul, difícil d'arrebatar del reproductor si us agrada el POP sense més contemplacions.

John Peel: 5 years without the Legend

Aquesta setmana (ahir, precisament) s'han complert 5 anys de la mort del llegendari DJ de la BBC. L'Apartament18 ja va afirmar que, si el vent ens porta a bon port, per al proper 13 d'octubre de 2010 deixarem l'espai virtual per rendir el nostre homenatge a la figura més influent en la música del segle XX, celebrant el nostre particular John Peel Day.

L'Apartament18 rendeix avui tribut a John Peel com a inspiració principal i constant.

Cheers, John.

L'APARTAMENT18 & THE JOHN PEEL DAY 2009

Avui és un d'aquells dies que cal remarcar en vermell a l'agenda de l'Apartament18. El proper dia 25 (o 26, depèn d'on provingui la notícia) d'octubre se celebrarà el cinquè aniversari de la mort de l'enyorat i alhora inspiració constant per a l'Apartament18, John Peel. La llegenda de la radio ens va deixar després de què el seu cor deixés de bategar sobtadament mentre gaudia d'unes vacances al Perú i la BBC va proclamar el dia 13 d'octubre el John Peel Day. Així doncs, des del passat dia 10 d'octubre i fins al proper dia 20, arreu del món tindran lloc festes, concerts, sessions, programes i showcases en honor a la figura musical més influent del segle XX i principis del XXI.

A l'Apartament18 no volem ser aliens a l'esdeveniment, però la prematura obertura de les nostres portes fa que no tinguem (encara) la suficient capacitat de maniobra per poder traslladar al directe, a la realitat, la proposta i els fonaments de l'Apartament18, que estan inexorablement lligats a la figura del broadcaster anglès. Així doncs, prenem el compromís que per al proper John Peel Day, l'any 2010, l'Apartament18 deixarà el seu espai virtual per a transformar-se en quelcom físic en honor a la persona que ens ha inculcat la inquietud, l'actitud i el criteri en la música.

Avui també hem estat sabedors de què el proper dia 26 d'octubre, Universal Music ha preparat un petit boxset de 4CD en un intent de recopilar l'essència dels programes de John Peel. Aquesta compilació, que porta per títol Kats Karavan: The History of John Peel on the Radio, intentarà fer un resum de les 5 dècades que John va dedicar a descobrir i donar suport a grups, solistes, estils i sonoritat vàries sempre sota el paradigma del bon gust i la diferència com a factor primordial. Hi seran presents grups com The Jam, The Slits, Mercury Rev, Bloc Party, Amsterdam, Ivor Cutler, Extreme Noise Terror, The Damned, The Cure, Linton Kwesi Johnson, That Petrol Emotion, The Misunderstood, Aswad i molts, molts més.

Aquesta recopilació s'ha fet amb el beneplàcit de la família de John (que ja se sap que és gelosa de la intimitat del mestre i supervisa qualsevol cosa que hi tingui relació amb ell) i per tant, gaudeix d'una oficialitat que garanteix respecte i molta dedicació. La intenció de la recopilació és recrear l'ambient dels programes que John Peel feia per a la Radio 1 de la BBC, i per aquest motiu també s'han inclòs clips de veu del DJ. A més, el boxset anirà acompanyat d'un llibret amb fotografies que no s'havien publicat abans.

Així que, amb el pre-order ja fet, només ens queda pensar en el moment en què, a l'arribada a l'Apartament18, comencin a sonar les notes de la música i la veu de John Peel torni a inundar tots i cadascun dels racons del nostre espai vital, per recordar el bé que ens ho passàvem seguint cada dimarts, dimecres i dijous el seu programa de 10 a 12 de la nit, l'estímul que ens suposava (i que perdura) en obrir noves vies en el món musical.

Tot i que sabem que és impensable (i pràcticament impossible) poder sintetitzar el que han estat 5 dècades dedicades a descobrir noves bandes que sí aportaven alguna cosa a la música, a l'Apartament18 ens agradaria que les properes compilacions que sorgissin de l'estela de John Peel fossin dedicades als sons experimentals que tan patent deixava John en els seus programes de radio (amb estils que anaven del drum'n'bass a l'illbient, del death metal al gabber, del noise al doom) i que de moment no han estat recollides per cap de les propostes que han vist la llum d'ençà que en John Peel, the great John Peel, no hi és entre nosaltres.

INSTANT CLASSIC#1: Bill Callahan - Sometimes I wish we were an eagle

Per celebrar el miler i escaig d'entrades que l'Apartament18 ha rebut en els primers dos mesos de vida, que millor que encetar una nova classificació: els Instant Classics, discos que s'han publicat recentment i que de ben segur suposarà un canvi (més) en la nostra manera d'evolucionar com a oients, reformulant i reconduint la nostra experiència musical cap a noves dimensions.

Esperem que aquestes mil primeres visites (entre les quals hi ha visitants de Catalunya, Espanya, Estats Units, Serbia, Alemanya, Rusia, Suècia, Regne Unit, Argentina, Sud Àfrica, França, Islàndia, Mèxic, Suissa i Nova Zelanda) només siguin les primeres mil de moltes més que vulguin compartir una petitat estona agradable amb els habitants de l'Apartament18.

I ara, el primer Instant Classic de l'Apartament18: Bill Callahan - Sometimes I wish we were an eagle

L'eufòria remarcada del seu anterior disc -Wole on a Whaleheart (2007)- era un clar indicador de què Bill Callahan, anteriorment conegut com a Smog o (Smog), havia deixat de banda la sinistralitat del folk de baixes pulsacions que tan bé havia definit en discos superlatius com Red Apples Falls (1997) o Knock Knock (1998). Els últims esdeveniments en la dilatada carrera de Bill Callahan, havien suposat un gir més lluminós que ja es deixava palpar en discos sincers com els últims que va presentar com a Smog: Supper (2003) i A river ain't to much to love (2005).

Però quan ens pensàvem que el geni ja deixava de banda aquesta zona obscura de la intimitat lo-fi plena de fuetades vitals i d'experiències agredolces, quan preveiem que l'acústica havia deixat pas als arranjaments pop del gran Neil Hagerty dels extints Royal Trux, el gran (GRAN) Bill Callahan es torna a despenjar amb un disc esmorteïdor, físic, capaç de copsar els sentiments més profunds que s'arrelen en l'interior d'un personatge severament maltractat pel devaneig de l'amor. Un disc sublim on hi torna a brillar una producció cuidadíssima i on torna a ressaltar aquella amargor pròpia dels qui se saben vencedors havent perdut totes les batalles.

Sometimes I wish We were an Eagle és un disc de regust clàssic, on hi tornen a aflorar els versos envenenats (/the love is the king of the beasts/ canta a la grandiosa Eid Ma Clack Shaw) que van acompanyats un altre cop d'allò que millor sap fer: folk-pop de tonalitats grisenques a ritmes lents i endimoniadament acústics. Així mateix, el gospel i l'orquestració hi són presents de forma rellevant (Faith/Void) com el pop apamat dictat pels cànons (My friend).

En aquest disc no hi ha ni un sol segon de rebuig: tot és profundament vàlid, tot està programat per tal que les melodies d'aquesta obra mestra de la música contemporània se'ns vagin introduint poc a poc, en un viatge cap al nostre interior, de llarg recorregut i que segurament no ens deixarà sortir ilesos de l'experiència que és escoltar l'últim disc de Bill Callahan. I recordeu que el viatge, aquest viatge, no té garantida la tornada. Un dels millors discos del 2009, sinó el millor.

LABELS#2: RASTER-NOTON

Continuant amb la prospecció sobre els labels que considerem interessants i afins a la proposta ideològica i vital de l'Apartament18, és imprescindible parlar del segell de música experimental i d'electrònica minimalista alemany RASTER-NOTON.

"raster-noton . archiv für ton und nichtton” is meant to be a platform — a network covering the overlapping border areas of pop, art and science. emerged from the fusion of the two labels rastermusic and noton (in 1999) they realize music projects, publications and installation works. common idea behind all releases is an experimental approach — an amalgamation of sound, art and design."

Aquesta és la carta de presentació de l'excel·lent segell d'experimentació sonora sorgit de la fusió dels iniciàtics Noton (Archiv für Ton und Nichtton) de l'essencial Carsten Nicolai, on donava via lliure a les seves pretensions d'art conceptual lligat a la música, i Rastermusik, plataforma de treball dels manipuladors d'electrònica fina Olaf Bender i Frank Bretschneider; Raster-Noton és avui dia el segell abanderat de l'expressió minimalista, de l'exercici matemàtic envers la poliritmia sonora, éssent també un dels punts d'expressió artística i conceptual de major calat dels últims anys.

Aquest segell fundat a Chemnitz s'emparenta amb d'altres de molt interessants (i que de ben segur en parlarem a l'Apartament18) com Touch, Mego, Scape, Subrosa o Mille Plateaux.

Raster-Noton es caracteritza per tenir un catàleg limitat i ben definit, on hi ha públicades un centenar de referències que van des de la IDM més precisa fins a l'abstracció estètica del pop. El seu amalgama sonor s'estructura, en alguns casos, a partir de l'estudi mil·limètric del comportament del so i en d'altres de la manipulació dels patrons sonors i creació de capes abstractes de ruidisme acotat.

Els artistes més destacats que formen part del label són Byetone (el mateix Olaf Bender), Alva Noto (el mateix Carsten Nicolai) Atom TM, SND, William Basinski, Pixel, Senking, NHK, Robert Lippok o Signal, i el mateix Frank Bretschneider -que tot i que actualment ja no forma part de la direcció del segell, si que hi continua publicant els seus discos- entre d'altres.

Una de les característiques bàsiques del segell alemany és el disseny dels seus productes, diversificats entre CD, vinils, DVD, SD i llibres, del qual se'n desprenen traçades d'índole quasi bé d'imagineria espacial, molt minimalista, amb el blanc i el negre com a base cromàtica. A més, el segell també promou projectes que s'escapen de l'esfera únicament musical per enfilar-se a l'art conceptual, com el projecte 20' to 2000 on es va demanar a 12 artistes diferents que s'imaginessin quina hauria de ser la música dels últims 20 minuts finals de l'any 1999. Això va desembocar un una tirada de 12 cd que es corresponien a cadascun dels mesos de l'any. Aquesta aventura sonora els hi va suposar ser guardonats amb el "Golden Nica" de l'art electrònic de l'any 2000. També cal destacar les Static Series, un seguit de llançaments amb un packaging únic basat en la reutilització de les bosses d'alimentació que utilitzen els astronautes en les seves missions a l'espai.

En definitiva, Raster-Noton és un dels segells que l'Apartament18 venera pel seu estil, la seva capacitat definitòria, la seva voluntat sòlida, una actitud ferma en les seves accions i un gust refinat per l'experimentació sonora.

DISCOGRAFIA RECOMANADA PER L'APARTAMENT18

CDR056 - VARIOUS ARTISTS - ARCHIV 1

R-N068 - RYOJI IKEDA - DATAPLEX (2001-05)

R-N072 - ALVA NOTO+RYUICHI SAKAMOTO - VRIOON

R-N071 - COH - PATHERNS

R-N092 - BYETONE - DEATH OF A TYPOGRAPHER

R-N095 - ALVA NOTO - UNITXT

R-N099 - ATOM TM - LIEDGUT

R-N107 - SND - ATAVISM

R-N096 - ALVA NOTO+RYUICHI SAKAMOTO - _UTP

+INFO:

http://www.raster-noton.net

Una entrevista publicada a The Wire al desembre de 2003, numero 238: http://www.thewire.co.uk/archive/interviews/raster_noton.html

Tanned Tin 2010

Aquesta setmana l'Apartament18 ha estat d'enhorabona: s'ha confirmat que el millor festival de l'estat (amb el permís del Primavera Sound) es continuarà celebrant a Castelló. Estem parlant del meravellós Tanned Tin. Des de l'any 2005 que aquest festival se celebrava a la capital de La Plana, amb un èxit de públic i crítica excepcional, per no dir de la qualitat artística i de programació, que està fora de tot dubte.

L'alarma ens va assaltar al finalitzar l'event de l'any passat, quan els mals rumors feien pressentir que la poca ajuda i implicació institucional podien fer que el Tanned Tin marxés de Castelló. Això ens va posar els pèls de punta. No enteníem com un festival d'aquest tipus, minoritari, amb qui compartim filosofia i saber entendre, amb un públic exquisidament respectuós, un ambient tranquil i relaxat, un indret de celebració únic (el Teatre Principal i el Casino Antiguo) podia fer les maletes i marxar cap a un altre lloc. En els útlims temps, la mateixa organització ja havia decidit que el festival es continuaria celebrant, però en una altra ciutat que s'impliqués amb el projecte de la gent d'Acuarela, organitzadors del Tanned Tin. Tot semblava indicar que Valladolid se l'emportaria. I això ens va plenar de ràbia. Ràbia perquè no podríem assistir i ràbia perquè ens perdríem un dels millors festivals d'europa (si senyor!). Ràbia per la incompetència dels càrrecs electes i d'aquells que sense ser electes també tenen capacitat de decisió hi continuessin amb la vena als ulls. Ràbia i impotència.

Però aquesta setmana, com el primer raig de llum del sòl que apareix entremig dels núvols de la tempesta, la direcció del Tanned Tin feia públic que el festival es quedava a Castelló. Alegria màxima, propera a la felicitat. Al final s'havia arribat a un enteniment amb els poders polítics de la ciutat, a qui suposem que la calor asfixiant de l'estiu ha alterat les neurones i han acabat decidint entrar de nou al solc de la negaciació i apostar clarament pel festival, amb la implicació necessària acompanyat de les ajudes pertinents.

Aixi doncs, a l'Apartament18 ens omple de satisfacció poder anunciar-vos que enguany tornarem a estar allí (com sempre des que se celebra a Castelló), allotjats a escassos metres del Teatre, degustant una Alhambra fresca o un café amb llet calent a les matinals del Casino Antiguo i passant hores i hores seguides amb la millor programació possible. I per primer cop, mitjançant el blog de l'Apartament18, us explicarem puntualment tot allò que d'un festival com el Tanned Tin se'n pot desprendre: música i vivències.

L'onzena edició del Tanned Tin se celebrarà els dies 28, 29, 30 i 31 de gener de 2010, deixant el novembre (que havia estat fins ara el mes de celebració) per als propers anys. D'aquesta manera, tindrem l'oportunitat de tornar a gaudir d'experiències úniques com van ser, per exemple, el primer concert que Animal Collective va fer a l'estat espanyol (a l'igual que M.Ward); també els de Six Organs of Admittance, Windy & Carl, Retribution Gospel Choir, Final Fantasy, David Thomas Broughton, Acid Mothers Temple, Dalek, Herman Dune, Mouthus, Grouper, Zu, Tarentel, Magik Markers, Hella, The Ex, Okkervil River, Come o Mount Eerie, entre molts d'altres.

En definitiva: tenim Tanned Tin. I això ens fa molt, molt feliços.

+Info:

www.tannedtin.com

http://www.myspace.com/tannedtin

www.acuareladiscos.com

COLD CAVE - Loves Comes Close

De l'escolta de la recopilació del seu material primari, anomenat Cremations i publicat aquest mateix any pel label Hospital Productions, es desprenia una sensació extranya: synth-pop banyat de distorsió a la My Bloody Valentine (tan de moda últimament....i tan imprescindibles!) que configuraven un conjunt d'idees, de ritmes pop i d'atmosferes obscures, que ja intentaven definir, amb bona intuició, la búsqueda d'un lloc propi enmig de l'amalgama descomunal que representa el so sintètic dels anys vuitanta.

Aquestes idees han trobat la forma adequada en Love Comes Close, l'últim disc publicat per Cold Cave i editat per Heartworm. Un compendi de nou cançons que basculen de manera perfecta entre el tecno-pop amb aires synth i les guitarres industrials més amables. És un disc on s'ensuma el regust a clàssic de la influència de Joy Division (el títol del disc és un clar homenatge a la tomba d'Ian Curtis) però també dels ritmes de New Order. Loves Comes Close és un passeig per l'època daurada i ben entesa de l'electrònica pop dels vuitanta, aquella que inclou tant la part més experimental -Coil- com la més popular -Depeche Mode.

Pel que fa a les cançons, cal destacar Loves Come Close, himne estimulant que posa en la mateixa òrbita a uns Smiths amb aires retrofuturístics; The Laurels of Erotomania, on Ladytron i Kraftwerk es donen la mà, o el triumvirat perfecte que resulta de The Trees Grew Emotions and Died, Hello Rats i Youth and Lust, que fins i tot podrien arrivar a fer pensar amb els Saint Etienne de la primera època.

En definitiva, un disc que sona i sona a l'Apartament18. Probablement, el millor disc de tecno-pop del 2009.

La Carretera, de Cormac McCarthy

A l'Apartament18 la literatura, en qualsevol de la seva forma i expressió, hi té cabuda, ocupant un lloc particular i molt especial. La literatura és quasi bé una necessitat motriu per al dia a dia de l'Apartament: poesia, teatre, assaig, novel·la, còmic...som àvids lectors i per això amb aquesta referència comencem a revisar les prestatgeries plenes d'idees a lletra impresa.

I quina millor manera de començar que amb les sensacions que un amic de l'Apartament18 -Nevkaotik- ens ha deixat a la nostra bústia de correu sobre una de les obres magnes de la literatura contemporània: La Carretera, de Cormac McCarthy. Sincerament, és un plaer per a l'Apartament18 poder publicar aquesta petita ressenya:

"Llibre de referència pels propers anys, aquest petit vademecum de desesperació isolada. La seva lectura és densa i amb una cadència regular, desesperada. El llibre presenta un desenvolupament circular on el sud ens guia suposadament cap a la llum i el color. El sud però, no existeix i tot és pura desorientació.

La carretera presenta un règim paisatgístic i humà on no hi ha millor ni pitjor, on res sobresurt, on l'apatia cromàtica es la gran protagonista i els humans no tenen nom, simplement existeixen.

No hi ha futur a la carretera, sols un camí que no acaba mai, ple de xacres humanes disfrutant de l'antropofàgia.

La carretera s'abasteix dels pensaments dels viatgers, alimentant-se sense pietat dels seus records, digerint-los poc a poc a mesura que s'acosta la seva fi. Circulen per l'hivern perpetu amb l'únic embolcall de l'esperança.

Lectura totalment recomanada i recomanable, de digestió llarga i pausada. Es recomana la seva lectura en horari diürn per evitar possibles problemes d'insomni."

I és que a l'Apartament18 compartim de manera celosa tot el que l'amic Nevkaotic expressa en la seva ressenya sobre la que considerem una obra magna de la literatura actual, un llibre que ja en el seu dia fou guardonat amb el premi Pulitzer.

Aquesta és la primera ressenya dels llibres que ens agraden, però no serà la última, ni de bon tros. A partir d'ara obrim una nova prestatgeria a l'Apartament18 -The Book Shelf- per anar deixant els llibres que actualment estan passant per les nostres mans.

Per últim, us continuem animant per tal que envieu les vostres sensacions a l'Apartament18 i així poder-les compartir.

Foto: AP